dilluns, 31 de maig del 2010

CAMINAR PROP DE L'ABISME.

Tots els abismes tenen alguna cosa enigmàticament atraient. Heu provat de caminar prop d'un penya-segat? Malgrat físicament no hi hauria d'haver cap raó per caure si seguim la línia del no-res, sembla que tenim tendència a caure a les profunditats. Vertigen? Manca d'equilibri? No, no és això. És l'atractiva perillositat del buit, el joc amb la mort, la sensació d'estar fent allò que ningú faria. Tots tenim un abisme propi, creat per cadascú, en el que ens sentim còmodes caminant per la seva vora. 
Ho sento, avui estic francament cansat. No he dormit, arrossego el cansament d'aquest dies passats i veig que no val la pena quedar-se a dalt del penya-segat. No tinc cap motiu per no saltar, per intentar un vol impossible. Si algun dia em decidís a volar, voldria que la meva música de fons fos aquesta o aquesta. Tampoc demano tant!!!
Bé, ara coses serioses. Avui he pagat haver malviscut un cap de setmana que prometia ser fantàstic. La vida té sorpreses. Aquesta setmana serà dura, ho sé. Podria, stricto senso, no ser-ho. Tot depèn de les pèrdues de temps a les que m'obliguin. 
Vull ser breu, tinc poc temps i poques ganes de rebolcar-me en un fang que no és meu. Mentre agafo impuls per fer el salt, seguiré veient i gaudint de música com aquesta. La resta ja m'importa ben poc. Trucar a una porta i no trobar resposta és el que et fa replantejar-te tota un actitud davant la vida. Les preocupacions que no són compartides per tots els implicats en un afer, no han de ser preocupacions. 
Ho deixo. Sopar i (espero) dormir. No tinc forces (ni ganes) per més...

DINAR NÚ

Aquests darrers dos dies han sigut de "corre, corre" inesperat. Estic cansat d'arrossegar-me per sales d'espera plenes de gent que no guarda la mínima compostura, que confon cridar amb parlar, que t'explica el seu historial mèdic sense haver-li demanat, que es pensa que et coneix de tota la vida i que pretén fer-te pensar en una altra cosa diferent de la que, en aquell moment, és del tot prioritària per tu. Potser sóc una mica raret, però hi ha circumstàncies i situacions en les que t'importa ben poc la vida i miracles del proïsme.
Sort que ja m'he fet un habitual d'aquestes sales d'espera i dels box. Ja vaig preparat pel món i ja m'emporto el notebook. Em serveix tant per escriure com per llegir. Aquests darrers dos dies no he escrit massa, però he llegit força. He rellegit un llibre que forma part dels meus icones literaris. Us el vull recomanar. És del William S. Burroughs (res a veure amb l'autor de "Tarzan", Edgard Rice Burroughs) i es diu "El almuerzo desnudo", en concret el capítol titulat La fiesta anual de A.J. (pàgina 54) és sensacional.
Hi ha tota una generació d'escriptors -Truman Capote, Burroughs, Salinger, Bukowski- que em fan trempar molt. El realisme psicodèlic que imprimeixen a la seva obra em fa pensar-me si el camí literari que he emprés està ben orientat o precisa d'un canvi de rumb. El problema és que la majoria d'ells "experimentaven" en carn pròpia gran part de les seves obres.
Finalment, vaig poder abandonar aquell submón de les sales d'espera i, ahir a la tarda, vaig retornar a casa. Avui he de pencar i analitzar diverses coses dels darrers dies, sobretot de divendres. Va passant la nit -una altra sense dormir- i encara em queden moltes coses per pensar i decidir. Ja he desistit de fer entendre moltes coses, més quan veus que travesses en solitari el desert.
Alguns dies, penso que no hi ha res que valgui la pena. Miro al voltant i veig patiment d'alguns, covardia d'altres i seguidisme -cec i suïcida- d'alguns altres. Res, res que justifiqui cap esforç extra o cap gest de perdó piadós. Només sento pena pel que ha de venir -serà dur i no tothom ho superarà- i reflexiono sobre la immensa estupidesa de l'ésser humà, aquell que s'autoproclama racional...

divendres, 28 de maig del 2010

EL PORXO

En Sandro es va llevar d'hora i no la va voler despertar. Va obrir una mica la porta de l'habitació de la Nikita i va comprovar que encara hi era. Dormia plàcidament i no va gosar privar-la d'aquell moment de tranquil·litat. El dia anterior havia sigut molt dur i encara li quedava molt de sofriment per entomar. 
Va preparar l'esmorzar. Ous remenats, salsitxes, torrades, suc de taronja i altres viandes constituïen un magnífic àpat. Quan ho va tenir tot preparat, com si ho hagués endevinat, ella va baixar de la seva habitació, intentant cobrir la seva nuesa amb un barnús de bany. 
-Bon dia... -va dir entre dubtosa i admirada de la magnífica taula que en Sandro havia parat a la cuina.
-Bon dia, Nikita
-Com vàrem quedar que t'havia de dir?
-No vàrem quedar en res, però em pots dir Sandro. És un nom provisional, però farà el fet -remugà ell notablement contrariat.
-Sandro? Bé, m'agrada el nom. 
-Mengem, tenim moltes coses a fer i hem d'aprofitar el dia. 
Ell menjava amb pressa i fruïció. Semblava que fos el seu darrer àpat i volgués estar fart per tota una eternitat. No parlava, no feia altra cosa que menjar. 
-Estic tipa. Has preparat massa menjar -digué ella amb desdeny.
-Menja! Quan tinguis oportunitat de fer-ho, menja. Mai se sap quan podràs tornar a fer-ho. -va dir-li mentre li servia tres salsitxes més a ella.
-No puc! Rebentaré d'un moment a l'altre.
-Fes-ho. Avui hi ha salsitxes, demà potser seran farinetes i també haurem d'acabar-nos-les.
Quan van acabar d'esmorzar, ella va rentar els plats i els estris de cuina. Mentre rentava, va veure com ell esmolava, amb una pedra d'esmolar, una navalla que va treure de la bota de mitja canya que portava.
Ho feia amb suavitat però amb fermesa, sistemàticament, com si allò fos la cosa més important del món.
-Has acabat? Sortim al porxo. Avui no farem cap esforç físic. Avui veurem el món des d'uns altres ulls, amb una mirada diferent de la que és habitual.
Van sortir i van seure en el banc de fusta que hi havia al porxo. Era un banc rústic, vell com la mateixa casa.
-Has d'aprendre idiomes, has de saber francès, anglès, alemany i català. Veig que el català el domines prou bé. En dues setmanes has fet grans progressos. Es veu que tens facilitat per les llengües. Molt bé!
-Si vols que et digui la veritat, no sé si aprendre tans idiomes.
-No t'he preguntat si vols aprendre-les. T'he dit que les has d'aprendre. Ja és hora que entenguis que jo no demano. Jo decideixo què has de fer i què no has de fer.
-D'acord...
En Sandro va mirar el bosc, aquella immensitat de vegetació sense fi que s'estenia al voltant de la casa. Sense dir res li va oferir un cigarret a ella i es van posar a fumar en silenci, sense dir res. Era evident que tots dos pensaven -cadascú en les coses que li eren més prioritàries- fins que, de sobte, ell va trencar el silenci.
-Què veus al davant teu?
-Com dius?
-Dic que em descriguis què veus, però no facis cas només als teus ulls. Utilitza tots els sentits.
-Veig un bosc -digué ella, d'una manera sincera, planera i dubitativa. 
-Res més?
-No... Hi ha alguna cosa més a veure?
-No sents ocells?
-Sí, és cert.
-Doncs és com si els veiessis. No cal veure les coses amb els ulls per saber que hi són. Pel soroll, pots saber que són ocells, en quina direcció estan i, quan en sàpigues una mica més, pel seu cant podràs saber quina mena d'ocells són. No veus res més?
-Suposo que hi ha moltes més coses però, a aquesta distància, no puc veure res...
-Calla! Escolta i pensa -digué ell, molt empipat. Ja t'he dit que no cal veure les coses. Allò que veus al teu davant és un bosc, però també són molts arbres, infinites fulles i matolls, molsa, animals, vent, claror i obscuritat... No miris la multitud, mira cada persona, la seva cara, la seva roba, la forma de parlar, la forma de moure's, quines són les seves obsessions, les seves relacions amb altres persones, quines són les seves rutines, quins punts forts i quins de febles té, què el fa patir i què li dóna plaer, quines són les seves reaccions i com pots fer que tu sàpigues més d'aquella persona que ella mateixa...
-Però això és impossible -va respondre estorada per l'allau de coses que li exigia.
-És possible!! Jo ho faig i, si jo ho faig, tu també ho pots fer. Només és qüestió de voluntat i entrenament -va insistir convençut.
Es va fer el silenci i varen estar una estona més mirant-se el bosc. Ara, la Nikita, ja el veia d'una altra manera. Les paraules del Sandro havien estat una primera lliçó. A partir d'aquí en vindrien moltes més i molt més dures....

(Continuarà)

SILENCI VOLUNTARI (O NO)

Fa dos dies que no escric. Res de res, ni una sola ratlla, ni un mot. Dimecres vaig arribar tard a casa i només en venia de gust escriure d'un tema del que no en tenia ganes i que em van dir que no era de l'agrad d'una altra persona. D'acord. Respecto aquesta opinió i em vaig reprimir.
Ahir estava força cansat i tenia altres coses a fer. No sempre podem fer allò que ens ve de gust i ahir va ser una d'aquestes ocasions. Estic en una època en la que la feina s'acumula d'una manera força perillosa i no vull desatendre les coses importants. Coses d'una cosa que en diuen "Responsabilitat".
Avui ha estat un dia estrany, amb coses estranyes, reaccions estranyes -esperades, això sí- i amb una nova mostra del que no s'ha de fer. Quina punyetera mania de ficar-se on no et demanen!!! He arribat a la conclusió que els "indigents intel·lectuals" proliferen més del que seria aconsellable. També proliferen aquells que estarien més macos callats i dedicant-se a les seves coses. No ho sé, potser és una qüestió d'inseguretat, d'insatisfacció (sexual o no), d'esperances frustrades, d'anhels inabastables o de -diguem-ho clar- ser uns autèntics anormals.
Per sort, avui ja és divendres i dos dies de festa -ja sabeu, tres són vici o luxúria- m'esperen per a gaudir-los fent bricolatge intensiu. També em llegiré un llibre que m'han passat sobre "L'art del Bonsai". Valdria més que l'hagués començat a llegir aquest matí -total, pel que s'ha de sentir- i a hores d'ara ja seria un expert en bonsais. 
El pobre arbre en miniatura que em van regalar fa unes setmanes comença a estirar-se i he de fer-li una poda en condicions, so pena de tenir un arbre monstruós que em desallotgi del despatx. He fullejat una mica aquest manual sobre bonsais i veig que hi ha una pila de tècniques. El que és ben cert, és que els de les fotografies són espectaculars. 
Bé, potser més tard continuaré amb la història de la Nikita. Ara vaig a continuar llegint sobre el meravellós món del bonsais....

dimarts, 25 de maig del 2010

UNA NOVA LLAR

Era tard -sobre les 9 del vespre- quan van marxar d'aquella cova que, les darreres setmanes, havia fet de casa i presó de la Nikita. En Sandro va baixar les coses d'ella i les va ficar al seient del darrera del cotxe. Després, va tornar a pujar al pis i la va fer baixar a ella. Abans de sortir al carrer li va posar una caputxa negra i, una vegada amb ella al carrer, va obrir el maleter. La va ficar al maleter i sense dir res, va tancar-lo. En agafar-la pel braç va notar com tremolava i li va estrènyer més el braç per tal de donar-li confiança. 
Fet això, en Sandro va pujar al cotxe i va conduir durant un parell d'hores, en direcció desconeguda per la Nikita, que prou feines tenia a respirar en aquell maleter. Giravolts, sotracs i tota mena d'irregularitats del terreny van fer un calvari el darrer tram del viatge. Ella continuava arraulida al maleter, temerosa del seu futur. Al cap d'una bona estona, la Nikita va notar que el cotxe es parava i com s'obria una de les portes. Moments després, es va obrir el maleter. En Sandro la va treure del maleter i la va agafar pel braç, encara amb la caputxa posada. També va sentir com es tancava la porta del cotxe i com marxava d'aquell lloc, que encara era un misteri per ella. Això li va fer suposar que hi havia un altra persona en aquell indret que ara marxava per deixar-la sola amb el Sandro. Passats uns minuts, quan ja no s'escoltava el motor del cotxe, en Sandro li va treure la caputxa.
-Ara és de nit, no veuràs gaire cosa, però aquesta serà la teva casa o aquests boscos seran la teva tomba. Tu decideixes què vols -va dir-li en Sandro, a cau d'orella i amb veu greu.
-Aquí viurem? -va dir ella entre espantada i perplexa.
-Viurem, patiràs, t'entrenaràs, m'obeiràs i, si tot va bé i col·labores, et faràs una altra persona diferent. Et putejaré fins a límits insospitats però, passat el temps, m'ho agrairàs.
Dit això, la va fer entrar a la casa. Era una casa vella però reformada, d'amples parets i que tenia un aire rústic que, als ulls de la Nikita, la feia com una casa de nines. A l'interior, ella va poder observar mobles rústics, una escala de fusta per accedir al pis de dalt i ni una sola reixa...
-No tens por que m'escapi? -va dir-li ella, temerosa de la resposta d'en Sandro.
-No, si intentessis escapar-te, et perdries en mig de la muntanya. Segurament jo t'atraparia molt abans que tu trobessis el camí de sortida d'aquest laberint de camins i corriols que fan impossible arribar a aquest lloc si no coneixes molt bé el terreny.
-Tens raó. -digué ella, conformada.
-Seu, és tard però farem un most abans d'anar a dormir.
Ell tenia raó, ja eren prop de la una de la matinada. Va anar a un rebost i va portar una mica d'embotit, pa i vi. Va ser un most ràpid però, en acabar, en Sandro va tornar a anar al rebost i va tornar amb una botella de bourbon i dos gots.
-Beu una mica, t'ho mereixes. Avui ha sigut un dia força intens -li va dir ell.
-Et puc preguntar una cosa? -va preguntar-li ella, aprofitant aquell moment en el que ell semblava una mica més relaxat.
-Digues...
-Com et puc dir? Quin és el teu nom?
-De moment no et cal. Demà et donaré un nom, que serà provisional fins el dia que hagis acabat la teva preparació. Vols saber per quin motiu et dic Nikita?
-Sí. 
-Fa anys vaig veure una pel·lícula d'una noia molt semblant a tu. N'hi ha diverses versions, però la que més m'agrada és la que la protagonista és la Bridget Fonda. Sempre m'ha agradat aquesta actriu. La noia es diu Nikita.
-M'agrada aquest nom, però jo em dic... 
En aquell moment, en Sandro li va posar el dit sobre els llavis, mentre apurava la seva copa de bourbon.
-No vull saber-ho. De fet, no serviria de res saber-ho. Oficialment ets morta.
-Com dius? -digué ella espantada.
-Fa uns mesos van trobar un cadaver a la costa de Conil amb la teva documentació. Ets morta i enterrada. Legalment, no existeixes. Et podria matar ara mateix i ningú es preocuparia per la teva mort.
Va posar-se una altra copa i va encendre un cigarret.
-En vols un?
-No fumo, però em ve de gust un cigarret... -digué ella desorientada i sense saber què dir i què fer.
-No hi pensis més. Això és així i no d'una altra manera. Ara és hora d'anar a dormir. Demà ens espera molta feina.
-Només una pregunta més: I l'Àngel? Vindrà ell?
-No, l'Àngel no vindrà. De fet, no sé si el veuràs mai més. Ell està retirat i viu dels diners que va guanyar durant tot el temps que va treballar. Tu també tindràs l'oportunitat de fer-ho. Si et sacrifiques, podràs gaudir d'una vida regalada i abundant. Ara anem a dormir.
Van pujar les escales del primer pis i ell li va indicar quina era la seva habitació. 
-Tu dormiràs aquí. Jo dormo a l'habitació del costat -li va dir en Sandro.
Va entrar a la seva habitació i des d'allà, mirant per la finestra, es va poder situar una mica més. La casa era aïllada en mig d'una clariana del bosc, un bosc que semblava no tenir fi. Va mirar l'habitació i va veure que era el millor lloc on havia dormit en la seva vida. Tenia uns setze metres quadrats i un bany complert en una habitació contigua. Era un lloc auster, però no li faltava cap detall. Fins i tot hi havia roba -de la seva talla- a l'armari i a la calaixera. En Sandro -com sempre- havia pensat en tot. Ella va dormir, aquesta vegada, una mica més tranquil·la, amb la tranquil·litat que proporciona la ignorància del futur...

(Continuarà)

dilluns, 24 de maig del 2010

ERA UNA IONQUI

Varen passar els dies i ella cada vegada estava pitjor. Reclosa en la seva garjola, passava el mono de la més ràpida -pero més cruel- manera possible. En Sandro tenia poc temps per rehabilitar-la i volia saber si seria aprofitable. No podia fer experiments de desintoxicació que no portessin a una deshabituació total i no tenia temps per fer aquest procés lent i pausat. Calia treure-li el foc de les venes i del cervell de la manera més ràpida possible, malgrat això comportés un sofriment inhumà. Ell sempre havia tingut una gran admiració i respecte per aquells que saben superar les dificultats i les proves més dures amb decisió, malgrat comportessin un sofriment extrem.
Una qüestió que preocupava en Sandro era l'estat físic d'ella. Aprofitant el seu estat de semi-inconsciència, de deliri, va extreure-li unes mostres de sang i de diversos fluids corporals. Volia saber si tenia algun tipus de malaltia que pogués fer estèril aquell esforç per recuperar-la. Va fer arribar aquelles mostres a un metge amic -al que anomenava amb afecte "Doctor Menguele"- i el dictamen va ser concloent: No tenia altra cosa que una addicció molt forta a l'heroïna, un estat de desnutrició -conseqüència de la pròpia addicció- i poca cosa més. La resta era solucionable amb aigua i sabó. 
Aquest procés de desintoxicació va durar un mes. A finals de l'estiu ja s'havien acabat els tremolors, les paranoies i els deliris. També quedaven lluny els dies en els que l'havia lligada al llit. Ella ja menjava sola i s'havia engreixat. En Sandro li va proporcionar unes espatlleres i algun altre element per tal que pogués fer esport en la seva reclusió. Semblava molt tranquil·la i havia fet un gran esforç. Enrere quedaven els dies en els que li havia ofert el seu cos al Sandro a canvi d'una dosis d'heroïna. En Sandro necessitava estar segur que el procés s'havia  acabat i va pensar en provar-la (i provocar-la). Els seus braços ja no tenien rastre de les punxades, però no sabia si ho aguantaria mentalment. Feia setmanes que no li dirigia la paraula -cosa que la tenia molt tocada psicològicament- i va decidir que ja era hora de jugar-s'ho tot a una carta. Era caixa o faixa, la vida o la mort, l'èxit o el fracàs. 
-Escolta Nikita -va dir-li en Sandro.
-Nikita? No te entiendo. -va dir ella, espantada.
-A partir d'avui, et diré Nikita. Només et parlaré en català i així n'aprendràs. Si tens algun dubte, t'espaviles -li digué ell tot seriós.
-No te entiendo....
-Doncs no penso repetir-t'ho. Ja t'espavilaràs. Ho has estès això?
-Si, que ya me espavilaré... 
-Éstas serán mis últimas palabras en castellano. Lo utilizo por última vez contigo hasta que no seas capaz de mantener una conversación en catalán. Te dejo una "chuta", una cucharilla i un poco de "caballo". Lo dejo encima de la mesilla. Si de aquí a dos semanas está ahí, marcharemos hacia otro sitio. El dia que descubra que te has metido el "caballo", te mataré. ¿Está claro?
Ella no va dir res. Només va assentir amb el cap, mirant-lo als ulls.
-Té, aquí tens sabó, una tovallola, roba neta i maquillatge. Demostra'm què saps fer!
Passada una hora, en Sandro va tornar a entrar a la garjola. Una dona espectacular -malgrat encara no estava del tot recuperada físicament- va aparèixer davant d'ell.
-Bé, sembla que saps fer alguna cosa. Potser has recarregat una mica el maquillatge, però ja n'aprendràs.
Va passar una setmana i el "cavall" continuava allà. Un dia, en Sandro es va "oblidar" de tancar amb clau la porta de la garjola. El que no sabia la Nikita era que en Karim vigilava a les escales i que si hagués intentat sortir al carrer ja fora morta. No va provar de fer-ho. De fet, no va obrir ni la porta de la garjola. Aquell espai s'havia convertit en el seu món, en el seu refugi. Allà se sentia segura i no volia problemes.
Mentre passaven els dies, en Sandro preparava un altre lloc per a ell i la Nikita. Si la cosa continuava igual, no necessitaria en Karim. Volia estar sol amb ella, que només el tingués a ell de referència, que no perdés el temps en distraccions. Hi havia molta feina per fer i molt poc temps.
Després d'una setmana de "llibertat" vigilada no havia intentat escapar i ja feia quinze dies que el "cavall" estava allà i ella no l'havia tocat. En Sandro li va donar un sobre amb diners al Karim i li va dir que marxés. Havia acabat la seva feina.
-Toma, te lo has ganado. Vuelve dentro de cinco horas i haces desaparecer cualquier rastro. Deja la puerta cerrada y la llave en el buzón del portal.
-De acuerdo. Mañana volveré a Cádiz -respongué ell.
Aquella nit, en Sandro va portar coses per sopar i muntà una bona taula. La Nikita ja entenia moltes coses en català i començava a parlar-lo d'una manera molt bàsica. 
-Nikita, vina a sopar -li va dir el Sandro.
-Ara vengo -va respondre ella.
Sembla que aquella dona tenia una intuïció molt desenvolupada i esperava aquest sopar. Ja estava vestida i es va maquillar en un moment. Des de feia quinze dies havia guanyat molt i ara ja es podia dir que s'havia convertit en una dona espatarrant.
Van començar a sopar i en Sandro li va dir:
-Quan acabem de sopar, marxem Nikita. Posa en aquest sac tota la teva roba. 
-Em mataràs? -digué ella.
-Ara, de moment, no. Tot depèn de si superes la següent fase.
-Puedo fer-te una pregunta?
-Sí, però no et garanteixo una resposta.
-Qui eres? A què te dedicas tu?
-Més endavant t'ho respondré. Has acabat de sopar? Doncs prepara't i recull les coses. Marxem.
La Nikita abans era una Ionqui, ara ja no ho era...

(Continuarà)

PLAER CONVERTIT EN VICI.

Tres dies seguits de festa signifiquen un calvari. No tenir activitat és una autèntica tortura. Fent un símil, podríem dir que aquesta situació és aquella en la que el plaer (un parell de dies de festa) es converteix en vici i luxúria (tres o més dies de festa).
Ja estic esperant a tornar a l'activitat normal -frenètica i absorbent- que em proporciona grans plaers i una mica de sadomasoquisme dosificat. També em proporciona lamentables espectacles però, a hores d'ara, ja n'estic immunitzat i només em provoquen hilaritat. No m'hi sé acostumar a aquesta inactivitat gratuïta i estèril. 
Continuaré amb el relat de la Nikita, que es veu que provoca reaccions diverses. De fet, tampoc és que m'obsessioni quin tipus de reaccions provoca. Només és un relat de la vida d'uns personatges que fan coses que van més enllà de viure una vida normal i estereotipada. 
Fa uns dies vaig tenir una conversa amb una persona. Aquesta conversa va concloure amb aquesta frase, que m'agrada utilitzar: "Res és el que sembla i res sembla el que és". Doncs per aquest camí van les coses. Res és totalment real ni totalment fals. Quan s'escriu, s'han de barrejar elements reals amb elements ficticis (si no és que volem fer un relat completament fantàstic, és clar). 
Caminar sobre aquella línia que separa la realitat de la ficció és el que dóna als relats un punt de credulitat i és el que fa reflexionar al lector. El lector ha de posar-se en la pell dels personatges i pensar que a ell li pot passar el que els passa als personatges. Es feina de l'escriptor fer que el lector visqui les alegries, les angoixes i les aventures dels personatges com a pròpies. Aquesta identificació lector-personatge és el que fa atractius els relats. Aquest misteri, que no ens deixa discriminar el món real de la ficció, és el que aconsegueix aquesta identificació.

ARRIBADA A LA "COVA"

No es van dir res més. La va agafar de la mà i varen baixar del vagó del tren. Pujaren les escales i anaren a parar al vestíbul de l'estació. Ell va observar com a ella se l'il·luminaven els ulls de veure tantes botigues, gent que anava i venia...
Finalment van arribar al cotxe d'ell i van pujar-hi. En Sandro li va fer un recorregut "turístic" per la ciutat. De fet, no era altra cosa que una manera de despistar-la i desorientar-la. També volia que veiés què s'estava perdent mentre estigués al lloc on la portava i que això fos un al·licient per tal que es desintoxiqués aviat.
Passada una hora, van arribar al lloc en el que el Sandro li havia preparat la seva "cova". Era un edifici vell, a punt de demolició, rodejat d'altres edificis de les mateixes característiques. Només els sense sostre i algun ionqui s'atrevien a acostar-se per allà. En Sandro ja l'havia utilitzat abans per desaparèixer ell uns dies o com a lloc de reclusió d'altres. En un habitatge del tercer pis d'aquell edifici hi havia un parell d'habitacions aprofitables. Una era la que utilitzava en Sandro esporàdicament i l'altre era una espècie de garjola.
La va ficar a l'habitació que feia de garjola i li va donar menjar i aigua -amb un tranquil·litzant potent- i va tancar la porta, no sense dir-li abans que s'acostumés a aquella habitació que seria on viuria en els propers mesos.
Una vegada ella estava tancada, va aparèixer en Karim. Ell s'ocuparia d'estar sempre de guàrdia per si a ella li passava alguna cosa, i per mantenir allunyats els possibles curiosos.
-Karim, si pasa alguna cosa extranya, me llamas. No le abras nunca la puerta. Sólo yo tengo la llave. Saldrá desintoxicada o no saldrá. Te dejo comida para ti y para ella. A ella se lo pasas por la trampilla de la puerta y le añades una pastilla de éstas en el agua. Si aparece alguien, liquidalo y avísame. Si ella intenta escapar, no lo dudes ni un momento...
-Entendido. ¿Has llamado a Ángel?
-Luego le llamo. Toma, este dinero es para ti. Cuando ésto acabe, te daré el resto.
En Sandro va marxar. Va deixar el cotxe aparcat prop de l'estació i va marxar. Mentre anava cap a casa seva, va trucar a l'Àngel.
-¿Àngel?
-Si, dime. ¿Cómo la has visto?
-¿De verdad piensas que puedo hacer alguna cosa con ella?
-Seguro que se te ocurre alguna cosa. ¡Siempre se te ocurre alguna cosa!
-Vale. Déjate de gilipolleces. ¿Qué idea tenías tu?
-Sandro, mira... Yo habia pensado en trabajos finos. Tiene buen cuerpo y sabe buscarse la vida. Le falta preparación, pero yo creo que, si le quitas el mono y la preparas un poco, puede dar mucho juego. Karim te ayudará.
-De acuerdo, pero hay que ir poco a poco. He visto que intentava ocultarme las marcas de pinchazos en los brazos. Es buena señal que le quede un poco de verguenza o de coqueteria... no sé cómo definirlo. A Karim sólo lo necesito para que la vigile. Cuando se le haya pasado el mono, ya no necesitaré a Karim. Entonces quiero estar sólo con ella.
-Pruebalo y si ves que no puedes hacer nada, liquídala. De hecho, ella ya no existe. He dado un cambiazo con su documentación. Ya sabes que los acantilados de Conil són muy peligrosos. El mar, los peces necesitan comida y han encontrado un cadaver medio comido con su documentación. Nada, no havia otra manera de identificarlo que con la documentación que llevaba encima... ¡Ya sabes como funciona ésto!
-¿Se lo han tragado? No quiero "resurrecciones".
-Ya está enterrada en un nincho y su muerte ya está inscrita en el registro. Ella ya no existe.
-Entonces, sin problemas. A partir de ahora, su culo es mio. Si hay alguna cosa destacable, ya te llamaré. Un abrazo.
-Un abrazo, Sandro. Gracias por todo, no te arrepentirás.

(Continuarà)

diumenge, 23 de maig del 2010

LA ZOMBIE

Era un capvespre plujós. En Sandro va agafar un cotxe atrotinat i vulgar, sense cap característica especial que el fes destacar sobre els altres vehicles. Va dirigir-se fins a l'estació del tren i, quan va arribar, va deixar el cotxe aparcat a dalt. Arribava amb temps suficient i el tren portava retard. Li quedava més d'una hora per poder repassar tots els moviments que hauria de donar a partir d'aquell moment. Ho va fer en una terrassa de la part exterior de l'estació mentre prenia una cervesa fresqueta amb unes tapetes.
No les tenia totes envers aquella noia. No sabia en quin estat arribaria, si tindria el síndrome d'abstinència, si havia muntat algun "pollo" al tren. Malgrat l'Àngel li havia enviat tota la informació que tenia d'ella, la seva nova documentació i una foto, no podia saber com seria la trobada. Ella tenia instruccions d'esperar-se al tren fins que haguessin baixat la resta de passatgers. L'Àngel no li havia dit a ella que un dels altres passatgers del seu compartiment també era de "La Casa". Era el Karim, un magrebí que els havia fet bons serveis al Sandro i a l'Àngel en altres temps. No era qüestió d'embarcar-la en un compartiment infecte, en mig de magrebins, sense un "observador".  D'altra banda, en Karim, quan baixés del tren, informaria el Sandro de com havia anat el viatge i ell pujaria al tren sabent com estava ella. En aquell món, res es fa per casualitat i -malgrat pugui semblar el contrari- molt poques coses s'improvisen.
Després d'unes quantes cerveses i les corresponents tapes, en Sandro va baixar a l'andana número 11. Aquella noia anava al vagó 6 a partir de la màquina i en Sandro va esperar-se al costat de les escales d'accés al vestíbul de l'estació. Va encendre un cigarret  -en aquella època encara es podia fumar a les andanes- i va veure com arribava el tren. Una vegada parat, va observar la munió de gent que en baixava. Era el "borreguero", un tren exprés que feia la ruta Cadis-Barcelona i retorn. En el seu temps era el tren de la immigració d'Andalusia a Catalunya. Va localitzar visualment en Karim i esperà a que passés pel seu costat.
-Tienes el "paquete" en su sitio -va dir-li el Karim.
-¿Algun problema? -respongué en Sandro.
-No, ninguno. Recuerdos de Ángel.
-¿Alguna cosa de la que deba enterarme? -digué en Sandro, impassible.
-Yo no sé nada. Ángel sólo me ha dicho que te entregara su paquete. No sé nada más... Él te llamará.
-Mejor. Venga, desaparece.
En Karim va desaparèixer, escales amunt, entre la resta de passatgers. En Sandro va tirar el seu cigarret i va dirigir-se al vagó número 6. Va fer una primera volta per l'andana i va mirar si quedava algun passatger al vagó. Va treure una navalla de barber de la seva butxaca i la va agafar amb força, ocultant-la sota la jaqueta. Si no li satisfeia el "paquet" o alguna de les seves reaccions, se n'hauria de desfer allà mateix. Finalment, va pujar al vagó i es va dirigir al compartiment on ella l'esperava.
-Hola! -li digué en Sandro mentre la mirava de fit a fit, intentant saber quina virtut havia pogut veure l'Àngel en aquella escòria humana. Era jove però la deixadesa del seu aspecte la feia més gran. Cabell curt, ros, llavis molsuts, ulls blaus i prima. Un cos ben format però descuidat. Va observar que ella creuava els braços en un intent d'amagar les marques de punxades dels braços.
-¿Quién eres? -va dir ella.
-Calla!!! Aquí sólo hablo yo -digué en Sandro. La continuava mirant a través de les seves ulleres fosques, sense que ella pogués veure els seus ulls. Els ull són el mirall de l'ànima i en Sandro mai permetia que ningú li veiés l'ànima...

(Continuarà)

SACRIFICIS ESTÈRILS

Hi ha dies en els que valdria més no haver-se llevat, en els que voldries desaparèixer i no saber-ne res més de tot plegat. Avui és un d'aquests dies. A vegades, la vida ens presenta proves dures i de difícil superació. Mai m'he espantat per afrontar aquestes proves però, la duració i intensitat de la prova, ens porta a tenir moments de dubtes. No són dubtes intranscendents, són dubtes profunds i pensats mil vegades. 
Val la pena tot plegat? No ho sé, no sé si val la pena continuar sacrificant-me (no només jo) en ares a una situació sense retorn. La tensió, la visió de la lenta decrepitud i la impotència em fan dubtar de tot. Normalment sóc una persona segura, que visualitza les solucions dels problemes amb suficient anticipació i que sap mesurar els tempos . En aquest cas no és així. No és una situació previsible. És una situació canviant en la que la solució d'ahir no és vàlida pel problema d'avui.
Buscar permanentment solucions a problemes nous és esgotador, crema molt i desmotiva per manca de resultats. Quan els problemes esdevenen continus, cada vegada diferents, complexos i no tens la certesa d'estar fent bé les coses, tot esdevé un sacrifici estèril. 
Continuar endavant? Es clar que sí -quin remei!- però l'esgotament comença a deixar la seva petjada i no veig un final per aquesta situació i per tot allò que l'envolta. Només queda una solució: seguir fins al final, sense defallir, fent el que es pugui i estant disposat a perdre un tros important de tu mateix en aquest lent procés. La resta no serveix. 
Bé, ja m'ha desfogat una mica. Ara continuaré endavant, amb més ganes si és possible i amb la sensació d'estar morint-me una mica cada dia però amb la satisfacció de fer tot allò que és possible (i, fins i tot, una mica d'allò que és impossible).
Després més....

dissabte, 22 de maig del 2010

EL PRINCIPI

1997. En Sandro estava a casa seva penjant un tapís que havia portat d'un país centreamericà. Durant sis mesos havia estat treballant en una zona fronterera força inestable i perillosa. El viatge de retorn havia estat llarg i amb escala a Grand Caiman. Només un dia en aquella illa i viatge fins a Madrid. Arreglar quatre papers, lliurar un informe i, finalment, una altra vegada a Barcelona.
La vida era fàcil però perillosa i la paga era extraordinària. En Sandro no es podia queixar, la vida li somreia, però ell sabia que tot tenia un principi i un final. Aquells sis mesos havien estat especialment durs i li calia un respir, però durant el seu pas per Madrid ja havia demanat anar a la zona dels Balcans. Calia personal i ell ja hi havia estat anteriorment. Era una cosa feta que, desprès de les vacances que havia de gaudir i d'uns mesos de descans, tornaria a treballar. Només calia esperar sis mesos més.
Des de dalt de l'escala va sentir el mòbil. Algú trucava i no tenia ganes de respondre la trucada, però sabia que estava obligat a agafar les trucades d'aquell mòbil.
-Sí?  -digué, displicent.
-Hola Sandro, soy Ángel. Tengo una zombie.
-Hola Ángel. ¿Cómo va todo? ¿Una zombie? Pero.... ¿No estàs retirado?
-Yo estoy retirado, pero tu no. Necesito que me hagas un favor.
-Dime en qué puedo ayudarte.
-He llamado a Santiago, de Madrid, y me han dicho que hable contigo. También me han dicho que tu estarás seis meses sin moverte. Tengo una zombie que apunta maneras, pero lo tiene que aprender todo.
-Oye, Ángel, hace tiempo que no hago de ama de cria. Necesito descansar y, fráncamente, no me apetece. Lo que menos necesito es una zombie complicándome la vida.
-Venga, hazlo por los viejos tiempos, por nuestra amistad! Te aseguro que ella tiene madera. Sólo hace falta pulirla un poquito. Además, es completamente prescindible. Cuando te canses, o si ves que no se puede hacer nada, la haces desaparecer y ya está. Además, si me haces este favor, yo haré que te den el próximo trabajo en los Balcanes. Ya me he enterado que lo has pedido.
-Eres un cabrón! Venga, explicame el resto de esta historia. ¿Tengo que saber algo más? 
-Sólo una cosa, un pequeño problema... ¿cómo te lo diria?... Le vuelve loca el caballo. Está enganchada i tendrás que desengancharla antes de nada.
-Hijo de puta!!! No querrás mi culo también, ¿no? Es lo único que te queda por perdirme...
-No. Sólo quiero este favor...
-De acuerdo, pero me debes un favor de los buenos, ¿eh?
-Hecho. Te deberé un gran favor. Te envio el informe, sus papeles y unas fotos. Cuando tu me digas, te la envio a ella. Yo la tengo viviendo en una casa de Cádiz, pero no puedo tenerla demasiado tiempo allí. Ya es una zombie y, en cualquier momento, podemos tener un problema. Recuerda que está enganchada. Para que no salga a la calle yo le estoy pasando caballo, pero no puedo hacerlo indefinidamente. 
-Vale, Ángel. Preparo el terreno y te aviso. Dame un par de días para concretar el alojamiento. Necesito una "cueva" para la fase de desintoxicación. Mientras tanto, prepararé el refugio para el entrenamiento.
-Gracias, amigo. Esto no lo olvidaré.
-Oye, por cierto....¿Cómo es?
-Diecinueve años, rubia, ojos azules... un bombón. De las que a tí te gustan, para entendernos. Pero la vida la ha maltratado mucho. Ahora está hecha unos zorros. Es una piltrafa humana. Yo la conocí cuando intentava robarme la cartera.
-¿Robarte la cartera? ¿A tí? ¡Vaya inconsciente! 
-Estuve a punto de finiquitarla, pero al mirarla bién, le encontré posibilidades. Bueno, ya la verás...
-Ya te llamaré. Un abrazo.
-Un abrazo, amigo. No te arrepentirás.
Després de penjar, el Sandro va pensar en com s'ho muntaria per tal de poder fer-li aquell favor a l'Àngel. Feia molts anys que es coneixien i sempre l'havia considerat un bon amic. Va començar a trucar a gent per tal d'aconseguir una "cova" per a ella. Quan ho va tenir tot lligat -passades 24 hores-, va trucar a l'Àngel per tal que li enviés aquella noia.

(Continuarà)

HISTÒRIES INEXACTES

Ahir a la nit em va trucar la Nikita des de Mauritània. Aquesta dona no para! Ja fa mesos que corre, treballant, per l'Àfrica i sembla ser que ha trobat l'encant d'aquell meravellós continent. Té abandonat el seu bloc -cosa que li vaig retreure- i també ens té abandonats als amics. Malgrat algunes anades i vingudes puntuals, ja fa temps que no podem gaudir de la mútua companyia. 
Recordo quan va escriure aquella història d'ella i el Sandro, i ahir vaig aprofitar per tal de dir-li que pensava fer una nova versió d'aquella història. Una versió més ajustada a la realitat (penso) i vista des dels ulls del Sandro i amb la percepció que tenia ell en aquells anys d'aquella situació. Potser més endavant també us explicaré com vaig conèixer el Ronin i el Lupus.
En tot cas, enceto una nova sèrie d'històries -viscudes amb la passió dels anys joves- que espero us agradin. Entendreu que oculti, dissimuli o canvii alguna cosa. No, no vull explicar una història irreal. Us explicaré una història molt real a la que només hi treure dades que, d'altra banda, tampoc servirien per enriquir la trama argumental. Us parlaré de com ens vàrem conèixer la Nikita i jo, de com va patir amb mi i de com vàrem mantenir una relació durant anys -que encara mantenim esporàdicament- en un entorn de franca amistat... i alguna cosa més.

divendres, 21 de maig del 2010

CORREUS....

Fa dies que espero la visita del carter. Tinc ganes -sigui per bé, o no- de rebre notícies. Recordo que fa anys -quan encara no estava gaire avesat en això dels correus electrònics- escrivia cartes des dels racons més inhòspits del món. Eren cartes que mai sabies si arribarien al destinatari i això també formava part de l'emoció i de l'atractiu d'escriure-les. 
Aquelles cartes, algunes de les quals he recuperat, formen part de la meva experiència vital i esdevenen petits bocins de la meva existència, de les meves emocions i dels meus sentiments. N'hi havia de familiars, d'amistat, d'amor i de compliment. En recordo moltes, les circumstàncies i els llocs on van ser escrites. Després de passar el temps, encara n'hi ha alguna que m'emociona i que em fa reviure dies alegres i tristos. Sembla mentida com ens afecten els records!!
Avui he rebut un correu electrònic curiós però entranyable. Sí, m'ha fet molta gràcia -en el senti d'il·lusió- rebre'l i poder comprovar que hi ha sentiments que no controlem. He intuït un cert retret, seguit d'una confessió. Sí, mea culpa. Potser aquest ha estat el punt de partida d'alguna cosa bona -ja toca, de tant en tant- que m'agradaria que prosperés. En tot cas, la sinceritat que he apreciat en aquest correu, ja és un bon senyal.
Ho deixo, tinc coses a fer i he de ser breu. Després, potser, més...

Frase del dia: "Al final, el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys"

dijous, 20 de maig del 2010

LECTURES MIMÈTIQUES

Aquests dies estic llegint un llibre del Mario Conde que es diu "Memorias de un preso". M'ha enganxat i crec que és per aquell mimetisme que traspua. Qui no s'ha sentit alguna vegada com si estigués tancat injustament al castell d'If, com el comte de Montecristo? Bé, potser tampoc són tants, però sí que és un sentiment força curiós.
Resulta que -mirant l'hemeroteca de diaris de l'època he lligat caps- les enveges, les lluites de poder i la mala llet és el que van fer que aquest senyor acabés a la presó. No dic que no cometés delictes -es veu que el que per a ell va ser considerat delicte, era pràctica habitual en altres bancs-, però sí que va cometre l'error de fer-se veure massa. Va fer ostentació del poder que tenia i això li van fer pagar. 
De la simple lectura del llibre us podria dir que és amè, fàcil de llegir i que té un punt d'humanitat que el fa entenedor i entendridor. No espereu trobar una disculpa per part d'aquest senyor. Jo crec que l'ha escrit d'una manera objectiva -una mica de subjectivitat és inevitable- i que s'allunya de la pretensió de pura venjança. Crec que només dóna llum a un afer que va estar envoltat de molts dubtes i de moltes actuacions estranyes. Us recomano aquest llibre.
D'altra banda, estic dedicant més hores a la lectura que a l'escriptura. Són ratxes, temporades. De cara al bon temps, sempre és més propici llegir que escriure. Segurament, a partir de la propera setmana -concretament del dimecres- tindré més temps per llegir, escriure i fer el que em passi pels c.... Ja ha arribat el bon temps i el penso explotar al màxim. Aquesta és una bona època per deixar les preocupacions alienes de banda i dedicar-se a ser un bon vivant.
Aquest darrers dies tinc una activitat frenètica -m'agrada tenir-la- però que s'acabarà. Ara començarà l'època de les caipirinyes, dels combinats de mitja tarda i de la manca de preocupacions.
Després, potser, més. Ara vaig menjar alguna cosa. Res, poc menjar, que ja he estic en plena "Operació biquini" (no m'ho crec ni jo).

dimecres, 19 de maig del 2010

PIM PAM, PIM PAM!

Primer de tot, vull dir que dedico aquest post a tots aquells que viuen cantant aquella cançó de Roberto Carlos que deia "Yo quiero tener un millón de amigos...". Potser encara no s'han adonat que no hi ha ningú que tingui un milió d'amics i que només hi pot haver algú que -circumstancial i interessadament- pugui riure-li les gràcies, però res més.
Bé, dit això -què a gust que m'he quedat!!!-  puc dir que avui ha sigut un dia dels que a mi m'agraden -d'altres s'asfixien, però tot som com som-, un dia de "pim pam, pim pam", és a dir un dia frenètic. Fa una estona que he arribat a casa i ho he fet amb la satisfacció de saber que havia fet el que tocava. Ara escolto Luciano Pavarotti mentre em fico al cos un bon trago de whisky a la salut del gran despropòsit. 
Si he fallat en alguna cosa és en no poder atendre adequadament a una persona que m'havia citat per fer una cafè i a la que -maleïda sia la meva estampa- no he pogut complimentar com jo volia. La vida ens juga aquestes males passades. Direu que la meva reacció és infantil, però no, no ho és, com no ho era quedar per prendre un cafè. Com a desgreuge, m'agradaria dedicar-li aquesta cançó (Ja sé que no es tracta d'això, però em ve de gust fer-ho).
Ara escolto unes cançons que em van recomanar i cada vegada els hi trobo més sentit. Són d'aquelles cançons en les que la música és el menys important. La lletra és el realment important! Continuo apurant el whisky i descanso del frenesí. 
Aquest matí he sentit una frase que m'ha colpit: "Jo no tinc família, ningú s'ha recordat de mi". No, nena, això no va així. Una cosa és la família biològica i una altra és la "família" afectiva (algunes vegades coincideixen, no ho he de negar). Suposo que, en segons quins casos, més val comptar només amb la "família" afectiva i passar de l'altra. Al final, tot es redueix als sentiments mutus que senten les persones. Res més, al final, no hi ha res més...
Desprès, potser, més.

dimarts, 18 de maig del 2010

UN PAS ENDAVANT

La vida és una successió de passos, uns de curts i uns altres de llargs. Aquests passos queden marcats en la nostra platja del subconscient i esdevenen records. Quan retornem a fer el camí, moltes vegades el fem a salts per tal de no recordar alguns dels passos. 
Darrerament, de forma voluntària, recorro novament el camí i no vull saltar -faig inclús les passes més petites- per tal de recordar tots els moments, de forma detallada.
Oblidar per oblidar no és bo. Fer com si no hagués passat no serveix de res. Les coses passen i hem d'afrontar-les amb serenitat i amb la voluntat d'aprendre'n algun tipus de lliçó o d'ensenyança. 
Val, fins aquí la filosofada. Ara anem a allò que interessa: he fet els deures. Els he fet i han estat plaents, magnífics, excitants... M'han encantat! Jugar? Si, m'encanta jugar. Sóc un jugador nat. M'encanta el joc, el donar la volta sinuosament, l'acaronament, el ball sublim i la dansa embriagadora. Saber que la parella de ball està disposada a ballar fins que surti el sol i que ho fa sense escoltar la música, d'una manera instintiva, inclús en el més absolut dels silencis, absorts de qualsevol element que pertorbi el moment excels de la conjunció màxima dels dos ballarins. 
Ballem? Sí, ballem. Ara és el que em resulta més plaent, el que em ve més de gust. Juguem? Sí, fem-ho. Ara estic en un moment òptim per fer-ho. Dubtes? Molts i diversos, però no penso parar-me en els dubtes i deixar que em dominin. Jo domino -aclareixo- els dubtes, no ells a mi. No penso coartar la meva voluntat de donar un pas endavant pels dubtes i per la sensació d'inseguretat. 
No espero que tothom pensi igual, tots som diferents i en això rau la meravellosa singularitat de cadascun dels éssers humans. Només demano que ningú intenti que deixi de ser com sóc. Tampoc jo demano a ningú que deixi de ser com és. Les persones són com són i no hem de pretendre canviar-les -bé, excepte aquelles que fan mal o es fan mal- hem d'acceptar-les com són i intentar "machihembrar-nos" tan bé com puguem. 
Ho deixo, avui potser el post no és massa comprensible, però jo ja m'entenc... i potser algun altre ballarí(na) o jugador(a) també.

dilluns, 17 de maig del 2010

CANVIS PODEROSOS

No, no us penseu que m'ha agafat el Síndrome del Capità Enciam i em passo el dia dient allò de "Els petits canvis són poderosos". Només vull fer evident un canvi que es produirà en mi mateix -no, no em transformaré ni em faré un canvi de sexe- i que afectarà a la temàtica d'aquest bloc. Darrerament s'havia convertit en un bloc monotemàtic i crec que és hora de diversificar. 
Potser m'havia encaparrat en una banda molt estreta de la meva vida i això també afectava als relats que escric fora d'aquest bloc. Vull intentar canviar aquesta dinàmica. Crec que la vida és d'ampli espectre i aquest post també ho ha de ser. Comencem, doncs.
Aquesta matinada passada he tingut el privilegi d'estar fins a les tantes parlant amb una persona (Ulls tendres o Veu dolça, com l'anomenarien els indis americans) que m'ha deixat força impressionat. Ja fa dies que parlem però mai no havíem aprofundit tant en les nostres confidències. Només puc dir que ha sigut molt gratificant.
Aquest matí ha sigut un drama per llevar-me i baixar de la muntanya a allò que en diuen "Civilització". Avui tenia festa i he fet el ritual mensual (metge, banc, etc) entre correu i correu, entre trucada i trucada. Fins el migdia ha sigut un autèntic frenesí, però moltes coses han quedat definitivament contrastades i m'he pogut reafirmar en la meva opinió sobre moltes coses.
Un dinar lleuger i una bona migdiada han acabat de recarregar-me les piles i m'han donat la força i subtilesa suficient com per mantenir -aquesta tarda- una conversa d'una hora i mitja amb una persona amb la que mai ningú diria que pogués existir un feeling tan accentuat i una manera de veure la vida tan similar. Ja se sap, "Res és el que sembla i res sembla el que és". Crec que podem establir una relació prou profitosa per ambdues parts. He quedat gratament sorprès d'aquesta conversa i crec que serà bo aprofundir en aquesta relació.
Fa una estona un amic em deia "Ets un gran Cabró". Sí amic, ho sóc. Algun problema? I el que riurem? Pet sort, la vida és canviant i ens ofereix l'oportunitat -entre una gran mediocritat- de tenir moments brillants i excepcionals. Fitxa't amic en el "moment brillant" de l'alcalde Hereu fent el paper de "Jo passava per allí". Això sí que és un gran actor!!! Jo només sóc un humil "maker" que intenta sortir-se'n del pas tan bé com pot, només això.
Penso en una conversa concreta, en una fotografia concreta i retinc a la meva retina una mirada concreta. Una mirada clara i neta, sabedora del que vol i del que espera. Només aquesta imatge ja em motiva per continuar endavant i mirar-m'ho tot plegat d'una altra manera (malgrat els deures).
Estic francament cansat. Massa coses per un sol dia! Després, potser, més...

diumenge, 16 de maig del 2010

INTROSPECCIÓ

He marxat d'hora, com cada dia aquí a la muntanya. La caminada ha estat fructífera tant física com espiritualment. Avui he canviat de ruta i he caminat uns quatre quilòmetres, fins a una capella que hi ha al mig de la muntanya. En altres temps era el punt de reunió i d'oració dels habitants de les masies que hi ha -avui deshabitades- perdudes entre les muntanyes.
Durant la caminada, els meus pensaments eren pel  futur pròxim, pensava en si he d'aplicar la caritat cristiana o la meva "caritat"., en si he de continuar aguantant estoicament o si he de passar a l'activitat. Encara no n'he tret l'entrellat, però el que sí que m'ha sobtat és trobar-me a un capellà -Mossèn Lluís- celebrant la Missa en aquesta capella perduda. No hi havia ningú sinó ell. Tot sol, practicava la seva fe i no depenia de ningú per tal de fer allò que volia fer. L'he acompanyat des d'abans de començar la Missa, m'he confessat i he combregat durant la celebració. Ara ja estic bé amb Déu i amb mi mateix.
Després, hem caminat una estona junts pel camí de tornada -sembla mentida com un home tan gran faci aquest camí amb tanta lleugeresa- i m'ha dit que cada dia puja a celebrar la Missa. Es veu que és un costum d'anys enrere que ell manté. Només en comptades ocasions l'acompanya algú però, com diu ell, ja l'acompanya Déu. 
La conversa ha estat gratificant pel meu esperit i m'ha fet recordar allò de "la venjança és meva" o "ull per ull, dent per dent" de les Sagrades Escriptures. Aquell home, ple de bondat i saviesa, m'ha fet renovar la meva voluntat de continuar endavant, passi el que passi i peti qui peti, malgrat tots els obstacles del camí, llarg i tortuós, que és la vida. Ara torno a tenir la força  i la voluntat.
Prop d'una hora i mitja després de sortir d'aquella petita capella, hem arribat al poble. Quatre quilòmetres per la muntanya acompanyat del que jo definiria com un home savi en coses de la vida, al marge de la seva confessió religiosa. Quant de temps feia que no gaudia i aprenia tant en una passejada!!!!
Avui és dia de Primeres Comunions i el poble està abocat en celebrar-les. El mateix Mossèn Lluís és el que les administrarà. Jo, he anat a comprar el diari, el pa i he retornat a casa. Avui faré un dinar senzill però suculent: fideus a la cassola. Ahir vaig veure una costella de porc molt maca i apetitosa a la cansaladeria, i vaig decidir que em faria aquests fideus, amb la costella, pèsols.... Bé, ho deixo, he de fer-me el dinar i gaudir d'aquesta menja mentre reflexiono del que he après de Mossèn Lluís, aquest matí.
Després, quan hagi paït tota aquesta informació i el dinar, més.... 

CONVERSES NOCTURNES

A vegades, sense planejar-ho tenim converses molt interessants. Avui n'he tingut una d'aquestes converses. Potser han quedat moltes coses per dir, però allò que és fonamental ja està dit. Posts costumistes,del sol i de la lluna.... Sí, potser si que té raó. Potser els meus posts s'han tornat massa viscerals i han abandonat l'esperit del principi. Em pensaré seriosament retornar als orígens.
D'altra banda, aquesta conversa -moltes gràcies- també m'ha servit de molt, anímicament parlant. Feia temps que no tenia una conversa amb una persona desconeguda que em resultés tan gratificant. A vegades, els desconeguts treuen el millor de nosaltres mateixos. Potser el fet de la desconeixença, de l'anonimat, ens permet obrir-nos com no ho faríem mai amb cap conegut.
Demà serà un altre dia, una altra passejada a primera hora del matí em tornarà a donar frescor. Aquest darrers dies ha plogut molt i les muntanyes regalimen aigua per tots els seus porus. El seu verd és incomparable amb res conegut i la calma i solitud de bon matí és ideal per pensar en tot allò que em té absort.
Demà, més. Ara he de dormir -per fi- per estar fresc per continuar gaudint d'aquests dies d'èxtasi. Després ja hi hauran altres dies, però -i aquesta és la grandesa de la vida- mai seran com demà..

dissabte, 15 de maig del 2010

RENÉIXER

Ahir vaig desaparèixer i avui he tornat a renéixer. Al vespre, vaig anar a dormir d'hora i aquest matí també m'he llevat d'hora. He anat a passejar per la muntanya i he retornat a aquell moment oblidat de solitud i de benestar. S'aproximen dies que poden ser decisius i necessito encarar-los amb tota la meva força. Segons com vagi tot, hauré de prendre decisions importants i que poden resultar definitives. Ja fa massa temps que he adoptat una posició passiva i d'espera. Malgrat he de fer ús de la prudència, no vol dir que hagi de ser una prudència passiva. 
Sé que no estic sol en l'espera dels esdeveniments. Sé que hi ha qui també espera els esdeveniments i la meva reacció posterior. No donaré pistes. Potser, a molt estirar, en posteriors posts sí que donaré alguna lleugera pista de com actuaré -no d'una forma clara, s'haurà de llegir entre línies- i quin pensament tinc de tot plegat. Ara només vull pensar en les coses pròximes, en les coses sense importància, en les coses fútils i prescindibles.
Aquesta nit passada, abans d'adormir-me, pensava en la mentida i fantasia en la que n'hi ha que viuen. Dubto entre si és una qüestió de desequilibri mental o si, pel contrari, només és un tema de cara-dura impressionant. Potser és una nova fugida endavant, ara ja sense control i sense intentar donar a la fantasia uns mínims elements reals. No ho entenc, francament. 
Estic preparant un nou relat curt. Potser us en faré cinc cèntims en un nou post. Realment, només és una manera de passar una estona agradable escrivint sobre autèntiques bajanades, però també és un exercici mental, una manera de fer provatures i de planificar el que serà un relat més seriós i amb més elements que poden ser considerats realistes.
Després més.... si en tinc ganes!!!

divendres, 14 de maig del 2010

DESAPARÈIXER

Decidit, vist i no vist, desaparec!!! He acabat tot el que tenia previst per aquesta tarda i he emprés el viatge al meu refugi de la muntanya. Arribaré a les 7.30 h., però passaré dos dies meravellosos. No estava previst pujar-hi però, aprofitant que el dilluns tinc el meu ritual mensual -metge, banc, etc- he decidit desaparèixer pel que pugui passar. Passo de les tenebres a la llum en dues hores.
Escric des del tren -meravelles dels portàtils i dels mòdems USB- i contemplo el paisatge moll, net i tendre. El meu equipatge és minso i imprescindible: mòbil, portàtil, unes peces de roba, un parell de llibres, la llibreta de notes i la sensació de que els propers dies hi haurà un fet prou important. No ho sé, tinc aquest pressentiment. Tampoc és que em canvii la vida, però sí que pot canviar la vida d'alguns. Si no passa, cap problema. Si passa, el cel obert i els culs apretats!
Tampoc m'oblido d'emportar-me la sensació de lleugeresa i tranquil·litat que em proporciona fer el que crec que he de fer. No tinc massa temps i el vull aprofitar. Lligar-ho tot, acabar de rematar coses inacabades, tancar el cercle. Tot plegat, tampoc tinc idea de quant de temps durarà això i no vull consumir-me esperant que s'acabi. 
Dos dies, dos dies de calma, de no pensar en res important, d'escriure compulsivament i a qualsevol hora. Sense obligacions, sense horaris, sense res que destorbi la concentració. Després arribarà el dilluns, dia d'aquelarre i de presses. Moltes tecles a tocar i pocs dits per a fer-ho! El dilluns serà una jornada maratoniana, com tots els mesos, i que no em solucionarà res. 
Ho deixo, estic a punt d'arribar al meu destí i encara he d'agafar un autobús. Res, tres quarts d'hora pel mig de la muntanya fins arribar on he d'anar. Després, a la nit, si tinc ganes de fer un altre post, ens tornarem a retrobar. Si no ens retrobem, és que estic escrivint altres textos.

I UNA MATINADA MÉS...

Una matinada més, espero el dia en el que podré dormir. Estic cansat, molt cansat, però suposo que la vida és el blanc i el negre, la sorra i la calç. Ahir vaig passar un dia espatarrant que em va rescabalar de moltes coses. Em refereixo a petites coses -a vegades, les més importants- que et van minant la moral fins a fer-te creure que hi ha alguna cosa que no fas bé.Tampoc cal gaire per rescabalar-me d'aquestes coses. A vegades no calen grans gestos per sentir-te bé. Només una paraula, un gest sincer, és suficient per saber que estàs fent bé les coses i que tot allò que sacrifiques a diari és per una bona causa.
Després del festival, toca la penitència. La meva penitència ja fa temps que dura i sé que durarà encara més temps. Només em queda la satisfacció de dir que la meva penitència és voluntària i gratificant. Aquest sacrifici es converteix en la manera d'expiar els meus pecats, de fer-me tocar de peus a terra i d'apreciar els petits gestos, les petites coses, les paraules sinceres i les mirades perdudes. Sé que no ho podré aguantar gaire temps més, però ho faré mentre em quedi un bri de força i de voluntat. 
Quan passin unes hores, estaré una altra vegada al peu del canó, esperant que arribi el migdia tan ràpid com sigui possible. Malgrat intento aguantar el tipus, cada vegada es fa més difícil tirar endavant. Ho faré una altra vegada, segur!!! No pretenc convertir-me en cap màrtir prematur i gratuït, només pretenc fer allò que penso que he de fer i en el que crec sense vacil·lacions. 
Vaig a preparar-me per una altra jornada de lluita, de treball a la trinxera. Encara em queden algunes coses per fer i el tren no espera a ningú.
Després, unes hores enllà, més, molt més...

dimecres, 12 de maig del 2010

FES-ME TEVA!!!!!!

El dia -malgrat el cansament de tants dies sense dormir- ha sigut fantàstic. Demà encara ho serà més, però potser no podré complir el meu compromís diari amb aquest bloc. En arribar, fa una estona,  a casa he encetat un pernil que vaig comprar ahir. No tenia gaire gana i uns taquets de pernil, una mica de formatge i un bon vi han constituït el meu berenar. Segurament ja no soparé, però mentre em delectava amb aquestes menges exquisides, he pensat una història de la que us vull fer cinc cèntims.
Com ja sabeu, la meva ment no para de pensar històries i -no sé si pels efluvis etílics del vi, o per les ganes que tinc de riure'm de tot plegat- estava menjant i rient mentre m'imaginava una situació grotesca, però que podria ser real.
Imagineu-vos que sou un home -us dieu Raimon-, que esteu al vostre despatx i que hi entra una noia. Fins aquí, cap problema. Posats a imaginar -i que ningú pretengui veure una vessant ofensiva en la meva descripció-, imagineu-vos un home de vermellor fàcil, d'astorament encara més fàcil, que no està massa acostumat a que les noies li tirin els trastos d'una manera directa. Tot net i polit, assegut en la seva cadira, pensat en els dos mil marrons que té sobre la taula i intentant sortir-se'n de la manera més digna possible. 
Ja tenim la noia al despatx i... sobtadament, tanca la porta del despatx. L'home, sabedor que aquest personatge femení -que anomenarem Neus-, es "lleugereta de cascs" (per dir-ho clar, allò que en altres temps en deien un "puton verbenero"), comença a posar-se nerviós. 
- Hola Neus, què desitges? -diu ell, amb la sospita que alguna cosa estranya passarà.
Ella avança des de la porta fins a la taula d'ell i -fent un saltiró, és baixeta- s'asseu en una punta de la taula, mentre el mira de fit a fit i amb veu de vici animal li diu:
- Et desitjo a tu. Fes-me teva!!! Fa mesos que t'observo i sé que portes una bèstia sexual a les entranyes!!! 
En aquell moment en el que ella desencreua les cames, observa que no porta calces i que hi ha una cosa que brilla en aquell entrecuix calent i vaporós. La suor li comença a caure pel front mentre ella es retorça sobre la taula i comença a apropar-se a ell tot gemegant  i sospirant (aquesta seria de l'espècie gemegatus sospírium). De sobte, es fixa que sobre la taula hi ha com un regueró d'un fluid brillant que surt de l'entrecuix d'ella i, per un moment, té la sensació de tenir un llimac sobre la taula.
-Sí, fes-me teva, tros d'animal!!! Com he esperat aquest moment!!!!! -li diu ella mentre intenta palpar l'entrecuix d'ell.
- Deixa'm!!!!, Deixa'm!!! -diu ell vermell com un titot, debatent-se entre aprofitar aquella oportunitat única i fer-se el digne, tot evitant-se problemes.
- Sigues un home, dona-me-la tota, la vull tota per mi!!!! -li continua insistint ella, mentre ell està a un pas de caure rodó d'un col·lapse.
-Fuig!!!! Marxa!!!! Què t'has cregut!!!!  -li diu ell mentre continua debatent-se entre el que vol fer i el que sap que no ha de fer. Ella, es continua tocant els pits, traient la llengua sensualment i intentant fer que ell mostri una actitud més receptiva envers les seves insinuacions (bé, potser alguna cosa més que insinuacions).
Finalment, algú pica a la porta i ella baixa de la taula. En el moment en que s'obre la porta, amb el Raimon encara tot astorat, la Neus comença a plorar desconsoladament.
- Com has pogut dir-me això Raimon!!! I com has pogut tocar-me d'aquesta manera!!!! Mai m'ho hauria pensat de tu!!! Tan bona persona que semblaves!!! Mai, mai em ficaria al llit amb tu!!!! Ets un home casat i jo també!!!! Jo m'estimo molt el meu marit!!!! Som molt feliços el meu marit i jo!!!!! Quina culpa tinc jo que la teva dona no et satisfaci!!!! -En aquest moment, el plor de la Neus ja és espectacular i esdevé un dantesc.
- Però...però....!!! -intentava dir el Raimon, mentre la persona que hi havia a la porta no entenia res del que estava passant (o potser ho entenia malament).
La Neus surt corrent i plorant del despatx, en Raimon no sap què dir o què fer i la persona de la porta tardarà dos segons en escampar per tota l'empresa que el Raimon, una persona que es creien que era seriosa i treballadora, és un sàtir que s'aprofita de les dones de l'empresa. 
Què us sembla com inici d'una història? Que és increïble? Bé, en una altra estona, ja recuperaré una història que vaig escriure fa temps i aquella sí que és increïble.
M'ha entrat una mica de sed. Vaig a beure una cervesa fresqueta i d'aquí una estona potser faig un altre post. O no.... a la vida mai se sap!!!!

PS: Per cert, frase del dia que m'ha deixa't un amic meu (en contestació a la pregunta "Com ho saps això?") "Jo sé quantes vegades pixes al dia, amb quina mà te l'aguantes i quantes vegades te l'espolses".  Bona, no? Potser una mica barruera, això sí, però brutal!!!