Les decepcions, l'avorriment, el cansament, la constatació de la manca consideració i de valoració... Moltes coses són les que empenyen a les persones a passar al carril de la dreta, a decidir que la seva vida ha de ser més profitosa i més plena.
Malgrat el sacrifici -noble però ingenu- la resposta sempre és la mateixa i sempre està motivada pel mateix. Arribats a aquest punt, només queda deixar que cadascú circuli pel seu carril i que aquells que es pensen que saben córrer sols, facin via cap el seu destí. Quan passen els dies -fa poc ja n'he tingut algun petit exemple- els trobes estimbats a la cuneta o estampats contra algun fanal. En aquell moment recordes quan vas decidir que no podies ser partícip de la seva bogeria anàrquica i sense objectiu conegut o cert.
Penso que arriba un moment en el qual les fidelitats no correspostes s'han de deixar de banda i s'ha de tirar pel dret. A mesura que passen els anys, es tendeix a buscar petites satisfaccions -però de gran efecte- per reviscolar l'ànima cansada. Quan només trobem silencis, pors -molt còmiques i grotesques, per cert!- i uns "sí però no" sense cap sentit però amb un propòsit clar i diàfan, val més posar-se en el carril de la comoditat i deixar que les coses se succeeixin per elles mateixes.
*****************************************************
Aquesta setmana ha sigut tranquil·la -malgrat no ha sigut massa tranquil·litzadora- i amb un regust amarg. És aquell regust de les medecines que saps que et seran beneficioses però que costen d'empassar. Emprendre segons quines iniciatives -pel pas del temps, per un sentiment de pertinença...etc.- és dolorós, però potser sigui la única manera de posar cada cosa al seu lloc. De fet, sobre segons quins temes, ja res (m')importa. En segons quins aspectes, només cal posar-se a vegetar i deixar que passi el temps.
La vaga? Doncs veureu... No vaig entendre res! Algú es creu que el govern deixarà de fer el que creu que ha de fer (estigui encertat o equivocat)? Els caps de les organitzacions sindicals, com poden tenir tanta cara? Quants anys fa que ells no treballen i viuen de la sopa boba? Quant cobren ells a final de mes? Era necessària tanta violència? Va ser l'esclat de molta tensió acumulada, durant molt de temps? Potser només està emergint una nova cultura -per dir-ho d'alguna manera- basada en el vandalisme i la rapinya, tot menyspreant l'esforç i el sacrifici? Si aquest fenomen augmenta, estem davant de l'inici d'una revolució social? No li fa vergonya a algun polític ser incapaç de fer pel que li paguem (per garantir la nostra seguretat)? No li ha passat pel cap dimitir després dels seus "grans èxits" (Pl. Catalunya, Parlament, vaga... etc)? Perdó... és que m'havia oblidat fer-me jo una altra pregunta: si dimiteix, a què es dedicarà aquesta llumenera (si el partit no el recol·loca)?
No ho sé, però estic perden qualsevol confiança en el futur d'aquesta societat. Una societat que basa les seves reclamacions -justes o no; no entraré a valorar-ho- en impedir l'exercici dels drets dels altres (treball) i en l'ús de la violència, el vandalisme i la rapinya, no té futur. Bé, sí que té un futur: la seva autodestrucció. Sento dir-ho, però el que estic veient darrerament no m'agrada gens i em recorda massa a episodis viscuts en altres latituds i en altres temps. M'agradaria equivocar-me, però no les tinc totes.