dissabte, 31 de març del 2012

EL CARRIL DE LA DRETA

Les decepcions, l'avorriment, el cansament, la constatació de la manca consideració i de valoració... Moltes coses són les que empenyen a les persones a passar al carril de la dreta, a decidir que la seva vida ha de ser més profitosa i més plena. 
Malgrat el sacrifici -noble però ingenu- la resposta sempre és la mateixa i sempre està motivada pel mateix. Arribats a aquest punt, només queda deixar que cadascú circuli pel seu carril i que aquells que es pensen que saben córrer sols, facin via cap el seu destí. Quan passen els dies -fa poc ja n'he tingut algun petit exemple- els trobes estimbats a la cuneta o estampats contra algun fanal. En aquell moment recordes quan vas decidir que no podies ser partícip de la seva bogeria anàrquica i sense objectiu conegut o cert. 
Penso que arriba un moment en el qual les fidelitats no correspostes s'han de deixar de banda i s'ha de tirar pel dret. A mesura que passen els anys, es tendeix a buscar petites satisfaccions -però de gran efecte- per reviscolar l'ànima cansada. Quan només trobem silencis, pors -molt còmiques i grotesques, per cert!- i uns "sí però no" sense cap sentit però amb un propòsit clar i diàfan, val més posar-se en el carril de la comoditat i deixar que les coses se succeeixin per elles mateixes. 

*****************************************************

Aquesta setmana ha sigut tranquil·la -malgrat no ha sigut massa tranquil·litzadora- i amb un regust amarg. És aquell regust de les medecines que saps que et seran beneficioses però que costen d'empassar. Emprendre segons quines iniciatives -pel pas del temps, per un sentiment de pertinença...etc.- és dolorós, però potser sigui la única manera de posar cada cosa al seu lloc. De fet, sobre segons quins temes, ja res (m')importa. En segons quins aspectes, només cal posar-se a vegetar i deixar que passi el temps.
La vaga? Doncs veureu... No vaig entendre res! Algú es creu que el govern deixarà de fer el que creu que ha de fer (estigui encertat o equivocat)? Els caps de les organitzacions sindicals, com poden tenir tanta cara? Quants anys fa que ells no treballen i viuen de la sopa boba? Quant cobren ells a final de mes? Era necessària tanta violència? Va ser l'esclat de molta tensió acumulada, durant molt de temps? Potser només està emergint una nova cultura -per dir-ho d'alguna manera- basada en el vandalisme i la rapinya, tot menyspreant l'esforç i el sacrifici? Si aquest fenomen augmenta, estem davant de l'inici d'una revolució social? No li fa vergonya a algun polític ser incapaç de fer pel que li paguem (per garantir la nostra seguretat)? No li ha passat pel cap dimitir després dels seus "grans èxits" (Pl. Catalunya, Parlament, vaga... etc)? Perdó... és que m'havia oblidat fer-me jo una altra pregunta: si dimiteix, a què es dedicarà aquesta llumenera (si el partit no el recol·loca)?
No ho sé, però estic perden qualsevol confiança en el futur d'aquesta societat. Una societat que basa les seves reclamacions -justes o no; no entraré a valorar-ho- en impedir l'exercici dels drets dels altres (treball) i en l'ús de la violència, el vandalisme i la rapinya, no té futur. Bé, sí que té un futur: la seva autodestrucció. Sento dir-ho, però el que estic veient darrerament no m'agrada gens i em recorda massa a episodis viscuts en altres latituds i en altres temps. M'agradaria equivocar-me, però no les tinc totes.

diumenge, 25 de març del 2012

AFTER NAP

Podria dir que encara estic mig adormit, però mentiria. Ja fa una estona que m'he despertat d'una reparadora migdiada -que pagaré amb insomni aquesta propera nit- i he tingut temps de contestar algun comentari i algun correu. 
Sempre he preferit fer la migdiada al sofà (fins i tot al jardí, en una hamaca). Considero que la migdiada només cal celebrar-la al llit en casos de calor o en previsió de fer-la acompanyat i sabent que anirà més enllà de la simple passió per dormir.
La vida, després d'un descans de les neurones, es veu d'una altra manera. Tot adquireix un nou color i una nova perspectiva. Ara ja puc llegir-me un rotllo que vaig escriure fa anys i que m'he proposat refer. També puc reorganitzar-me en relació a l'Stultifera Navis o Fireta del Ineptes -com m'agrada anomenar-la a mi, amb l'esperança que s'autodestrueixi- d'aquesta propera setmana. Serà genial veure una nova edició de "Pareu la guerra, que ens hem deixat les armes a casa" o "Què més vol el senyor, que bavejo per fer-ho!" Són dues cares d'una mateixa moneda. Dues maneres -com qualsevol altra, no és res estrany ni infreqüent- de perdre la dignitat. Sentir per telèfon la veu tremolosa d'un interlocutor que es pensa que li passarà alguna cosa per no portar a terme, de forma immediata, la bajanada que alguna ment privilegiada acaba de parir, és un plaer extraordinari i una demostració més de manca de dignitat. A vegades, penso que no es pot ser tant estúpid, que aquestes bajanades es pareixen sabent que hi haurà algú disposat a fer-les -corrents, com si li fos la vida- i per divertimentto de propis i estranys, que formen claca tot veient com la rateta s'estressa buscant el trosset de formatge o la sortida del laberint en el que ells mateixos l'han ficat. Però, posats a ser sincers, no sé si és més cruel ficar la rateta al laberint o fer-se un fart de riure veient com s'estressa, baveja i intenta fer-se la simpàtica, precisament amb aquells que li han provocat tota l'angoixa d'una manera volguda i inútil, sense un objectiu cert, només pel simple plaer de veure com els fa cas...
He de pensar en altre coses. Aquestes històries que em venen al cap -autèntics embrions de futurs relats, en els que es potència la part més esperpèntica del comportament humà-, són massa cruels, massa recargolades -massa properes a la trista realitat- i no sé si serien compreses per una societat procliu al Kumbayanisme més nostrat, hipòcrita i moralitzant.
El regalet d'aquests vespre. I la torna... Gaudiu d'ambdues meravelles (això crec jo!)

MÉS MANUALITATS I UN PENSAMENT

Després de llevar-me, prendre un cafè -els meus cafès són long size (6 tasses)-, una vegada llegits aquests libels -totalment subvencionats i veu dels seus amos- que s'autoproclamen diaris independents i un cop seguit el protocol higiènic de cada matí -afaitada (avui amb navalla clàssica, de barber) i potent dutxa-, he decidit netejar i recarregar de tinta la ploma. 
Són aquells moments que permeten fer i pensar en una altra cosa.  Pensava -i apostava amb mi mateix- si avui el PP serà capaç de completar -bé, gairebé- el puzle. No és un desig interessat, només pretenc que avui esdevingui un dels símbols democràtics més evidents i saludables: l'alternança en el poder. Passar 30 anys consecutius en el poder -com el PSOE a Andalusia- crea vicis i costums més pròxims a la prebenda del senyor del cortijo -com em recorda a Los santos inocentes!- que a l'autoritat i govern basats en el propi exercici democràtic de l'Administració. 
També pensava en la setmana d'espera que tinc pel davant fins que es consumi un nou despropòsit -que aquesta vegada no quedara impune- i en la que he de mantenir un fair play, o posat impertèrrit -cosa difícil en mi-, propi d'aquell Sant que, durant el seu turment -ficat en oli bullent- demanà al seu torturador i botxí si podia augmentar la temperatura una mica més, atès que aquell matí feia fred. 
Doncs això, fins passada una setmana -fins que s'hagi consumat la boutade i ja no hi hagi marxa enrere- ni fred ni calor, zero graus! Mentre, a gaudir de tot plegat, dels moments grotescs i de la capacitat de caure en el despropòsit que tant profusament demostren aquestes llumeneres de personatges -jo en diria indigents intel·lectuals- que rodegen les meves històries. Pel plàning que tinc, pot ser una setmana molt divertida (sobretot si saps donar aquella passa enrere -en el moment just, ni abans ni després- que et posiciona al marge de qualsevol responsabilitat). Segons què i qui, no mereix cap tipus de complicitat.
Quan he acabat de fer-me aquesta imatge mental -digne del cambrot dels germans Marx-, m'he tret els guants de làtex -quan neteges i recarregues la ploma, corres el risc d'acabar amb els dits bruts-, he tapat el tinter, he eixugat les restes de tinta de la ploma i, davant del mirall, he somrigut de satisfacció, sabedor que l'espectacle previst pot ser impressionant.
Ara vermut i després dinar. Una bona migdiada... i pensar que, tot plegat, un o altre enterrarà l'últim. També cal demanar que l'últim que marxi de la Fireta dels ineptes, que apagui la llum.
Al vespre, segons com m'aixequi de la migdiada, més... Molt més!

dissabte, 24 de març del 2012

TRUCADES I MANUALITATS

Una de les meves passions del dissabte a la tarda -si no tinc cap compromís o cita o....- és, deixant-me caure en els braços de Morfeu, fer una migdiada i descansar una mica -ja no físicament, sinó mentalment- de la pressió -bé, jo no ho diria exactament així. Potser la paraula és estupefacció- de la resta de la setmana. 
Quan millor estàs, en aquell punt de semi-inconsciència només comparable a l'orgasme... truquen! Agafo el telèfon -mig adormit, però emprenyat com una mona- i res, ni una paraula. Al cap d'uns segons, un to de trucada fa l'efecte que jo estigui trucant a algú -cosa totalment falsa- i de sobte, algú -amb accent sud-americà- agafa la meva pretesa trucada: "Buenas tardes, le llamo de XXXXX y le quiero ofrecer la mejor de nuestras ofertas..." Arribat aquest moment, per una mínima educació, deixo anar la meva frase favorita: "Miri, fa una setmana no m'interessava, ahir tampoc i avui menys. Demà tampoc m'interessarà i passat encara menys. No perdi el temps i truqui a algú que pugui estar interessat en la seva oferta." Acte seguit, penjo. Algunes vegades, quan el meu interlocutor -creient-se el millor comercial del món- decideix replicar-me i atès que jo ja estic despert i emprenyat, començo a fer-li preguntes, a mostrar-me pretesament interessat pel seu producte i a fer-li perdre el temps, per finalment dir-li que no m'interessa. No passa res, la trucada la paguen ells i a mi ja fa estona que m'han fet un desgraciat!
Avui he arreglat el terrat (primera part) i he arrencat les rajoles trencades. Les he substituït i demà tocarà donar una capa d'impermeabilitzant (segona part). Ha fet solet i, fins i tot, suava mentre feia la reparació. Ara entraré en aquella etapa en la que sacrifico l'escriptura -en les seves diverses vessants- per incrementar la meva activitat a l'exterior. No vol dir que deixi d'escriure -sobretot al bloc- fent cinc cèntims de que em passa pel cap i donant mostres de fragments d'històries que, en aquell moment, estigui preparant.
D'aquí a un temps començaran les nits de calor, dormint sota la prunera, escrivint a la llum de la lluna, inspirant-me en la seva cara pigada -marcada per la verola, com deia una amiga meva- i relativitzant els revolts de la vida. 
Cada dia se'm fa més difícil intentar racionalitzar segons quines coses. Potser és que no cal racionalitzar-les? Potser és que intentar racionalitzar-les en un entorn irracional és impossible? No ho sé, però ara estic fent una cosa que no havia fet mai: deixar aquestes coses de banda -obviar-les i deixar-les com una rara avis, totalment aliena, en la meva vida- i no encaparrar-me en voler trobar-hi aquesta racionalitat.
Avui recomano un llibre del que ja vaig fer esment en aquest bloc: Stultifera Navis. Si teniu problemes en aconseguir-lo, feu-me un correu (infernal.posesion@gmail.com) i us el trametré. És molt bo i més si tenim en compte quan va ser escrit. Bé, prefereixo que vosaltres mateixos el gaudiu. Sembla ser que d'idiotes i d'ineptes sempre n'hi ha hagut.
Avui el regalet és especial: sempre m'ha encantat aquesta cançó. D'altra banda, avui la torna és doble i no és poca cosa.

dijous, 22 de març del 2012

FRANCAMENT...

Avui sembla que ha sigut el dia dels "Francament". No, no espereu mai un bri de sinceritat per part de segons quins personatges, però cada dia em resulta més còmic veure com es dirigeixen a mi amb aquesta paraula, sabent que m'estan -bé, fan l'intent. Burd, però intent- mentint. No cal replicar -no serveix de res i et perds una futura sessió hilarant de "francaments"- i és més rendible fer veure que t'has empassat tot el que t'han intentat vendre com si et fessin el gran favor de la teva vida, en espera de poder fer la rèplica corresponent quan ja no puguin treure el peu de la galleda. Quid pro quo, benvolguts i estimats enemics.
Però el més emocionant -el que més m'ha tocat la fibra- del dia ha sigut un correu d'una persona meravellosa que m'ha confirmat el que ja sospitava (però que tampoc m'atrevia assegurar): Encara queda gent per la que val la pena respirar cada dia. Malgrat aquest món de mentides, traïcions, desenganys, mala sang i mala llet en el que m'ha tocat viure, encara em queden suficients motius per tirar endavant i concentrar la mirada en aquells aspectes purs i nobles que encara queden, obviant qualsevol altre indici d'activitat -presumptament- humana. Sí, ja ho sé, tot forma part del joc, però tots els joc tenen regles i quan es trenquen, s'acaba la partida (que, potser, és el que realment es vol). 
Aquesta nit passada i durant el matí d'avui ha plogut amb abundància. Ja convenia i m'allibera de començar la temporada de rec, almenys durant un parell de setmanes. El jardí estava força sec i ara serà una bona aportació per l'esforç que fan les plantes durant la primavera. Fa uns dies, ja les vaig abonar abundantment. Des del despatx de casa, observo com la prunera comença a despuntar uns brots tendres. Ah! Això és el preludi d'una floració -espero que abundant- i d'uns fruits que recolliré al juliol.
Ho deixo. Avui ha sigut un dia meravellós -obviant i passant (rient-me'n) de la germandat del "Francament"- i vull continuar gaudint d'aquest estat de tranquil·litat i pau que proporciona saber que tot es desenvolupa segons tenia previst (malgrat pugui semblar el contrari). Ara sopar, lectura -avui toca "Cartero" del Charles Bukowski, magnific escriptor que recomano fervorosament- i a dormir, que demà ja és Sant Divendres Gloriós, màrtir i patró protector dels que n'estan fins els...

El regalet d'avui. Va, vinga... i la torna!

dimecres, 21 de març del 2012

"CANSINOS" S.L.

Ufffffff!!!!! Els meus badalls adquireixen proporcions indecents i desaforades. Tot plegat és força cansat: llegeix un correu sense sentit, en el que intenten fer-me esmenar les cagades d'un altre; contesta dient que cada pal aguanti la seva vela (dit clar, que cada gos es llepi la seva titola) i que no és cosa meva arreglar les conseqüències de les idees genials d'altres -més quan les van posar en pràctica sense preguntar a ningú-; amplia el correu dient que a més d'una anormalitat, és impossible; et contesten dient que ho facis possible (quan no et toca fer-ho a tu!) i tot s'acaba com sempre (i amb aquella percepció de la manca absoluta de.... Massa cansat tot plegat i molt "cansino"!
De veritat, passo de molts temes ja molt amanits i que sempre tenen el mateix origen: voler fer -sense preguntar- allò que no se sap fer i esperar que algú altre tregui les cagadetes que vas deixant pel camí. El que més em molesta es que, a més, adopten un aire de dignitat que no es creu ningú. Però si el més trist i lamentable és que es produeixi el propi fet!!!!!
I la família? La família estupendament! I jo? Jo també! Fa una estona he arribat a casa -avui és dia completo, dia Comansi- i al tren pensava en quan meravellosa és la vida. Tot plegat, és qüestió de només preocupar-se per les coses importants -que, normalment, són les immaterials- i deixar que les bajanades, demostracions gratuïtes de ... bé, deixem-ho... no ens afectin o sapiguem fer que no constitueixin cap problema. La resta? La resta és alegria i festival! De fet, tot plegat, no deixa de ser una gran mentida en la que estem immersos. El problema rau en els que es creuen la mentida -quan els convé- o pretenen que te la creguis. 
Avui, per sopar, una mica de fruita i poca cosa més. M'estic engreixant com la "Monyonyo" i ofereixo una imatge impròpia. He d'aprimar-me per lluir les "carnes morenas" durant l'estiu que tenim a la cantonada. Que ja faig tard per l'Operació bikini? Sí, ja ho sé,  però la vida és així i tots tenim la nostra creu. Què voleu que hi faci? 
Aquest proper cap de setmana he de començar amb la bricomania compulsiva que m'agafa cada any per aquestes dates i ja toca començar a arreglar el jardí, fer alguna reparació al pati, etc. Coses de la primavera i de les conseqüències d'un hivern amb fases força dures. No sabeu quant relaxa fer aquests treballs manuals! Deixar el cervell en blanc o pensar només en apreciar la bellesa de les primeres flors dels arbres fruiters, el cant dels ocells... Bé, deixem-ho. Només de pensar-ho m'entra un plaer indescriptible.
El meu regalet d'avui és doble, però -així ho crec jo- també sublim (regalet 1 i regalet 2). Va, vinga.... i això de torna!

dimarts, 20 de març del 2012

JOCS DE MANS AL PARADÍS

Per començar, música. Ara sí, ara ja puc engiponar aquest espai en blanc amb quatre pensaments. Seré breu, això sí. El tema tampoc dóna per gaire, però no em podia resistir a expressar el meu reconeixement més sincer -i també la meva estupefacció davant d'aquest insult a intel·ligència- per aquells que encara es creuen que el món està compost per una munió d'éssers mancats de cervell i, d'altra banda, ells (sens dubte, els aprenents d'il·lusionista més abjectes de la història). 
Assistir al lamentable espectacle de veure com s'intenta convèncer a una persona d'intel·ligència mitjana-alta de la quadratura del cercle em provoca un considerable sentiment de vergonya aliena. Si això, a més es fa des d'una posició -més aviat postura o posat- de presumpta innocència, l'espectacle és del tot lamentable. Ho sento, hi ha coses que són superiors a la meva capacitat d'entomar segons quins espectacles.  I tot per aquesta manca absoluta de caràcter i decisió. Sempre amagant l'ou com si el teu interlocutor fos imbècil o tonto del cul. Ja està, ni una paraula més!
La resta del dia, fantàstic! Aquesta nova faceta de "me la sua completament, feu vosaltres solets el paper d'anormals" em prova i força. No sabeu quina tranquil·litat i satisfacció interna em provoca saber que no entro en jocs tramposos i que només serveixen per allargar una agonia sense retorn. Si s'ha de morir, es mor, però almenys amb dignitat, collons!!!
Ara un most, després lectura -avui toca alguna cosa de Sergi Pàmies- i a dormir falta gent!
Per acabar, una delicatessen

dilluns, 19 de març del 2012

SLOWLY

Música recomanada mentre llegiu el post:
- Música 1
- Música 2
- Música 3
- Música 4
- Música 5

Ho sento, avui estic "tonto". La Niki m'ha trucat per dir-me que marxa, que no la veuré fins d'aquí uns dies, setmanes... mesos? Mentre parlava amb ella, en un flaix, he recordat molts moments importants de la nostra -estranya- relació. Res, que ja hi hauria d'estar acostumat... però no m'hi acostumo!
D'altra banda, ara que m'agafo la vida en plan slowly -ja era hora!-, he redescobert el plaer de "no fer res". Permetre'm el luxe de no tenir preocupacions extemporànies suposa mitja vida. Saber que no hi ha res tan important com saber viure ha representat un alliberament -moltes gràcies!- que em situa en un altre pla vital i existencial. Prendre consciència de l'esterilitat del sacrifici m'ha conduit a una conclusió fonamental: qui vulgui peixos, que es mulli ell el cul!
En aquests propers temps serà imprescindible adoptar una actitud estoica -en ocasions no exempta d'una hilaritat, ironia i sarcasme mal reprimits- davant de la successió de pensaments, fets i decisions irreflexives, mancades de qualsevol rastre de raciocini i pròpies dels que es conformen -de fet, en fan un estil de vida- amb anar passant -pensant inclús que ho fan bé, però que són uns incompresos- i fer content el de dalt (ja sabeu, els de la santa confraria del Sí Senyor!). Ho veig a venir des de fa temps, però ara ja s'ha convertit en espectacle públic sense cap tipus de recat ni vergonya, traspassant totes les línies de la dignitat.
Vaig a sopar, una mica de lectura i a dormir. Només pensar en quin nou espectacle em sorprendrà el nou dia ja és un al·licient per esperar-lo amb autèntica curiositat i fruïció, això sí, també amb molt slowly...

EL QUE QUEDA DEL DIA

Queden pocs moments per cloure aquest dia. Potser quan hagi acabat d'escriure aquest post ja serà un nou dia i quedaran unes hores per llevar-me.
Em plau fer el traspàs de dia tot escrivint i recordant els excelsos poemes que acabo de llegir d'en Josep Palau i Fabre.

Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.

Encaro la nova setmana enmig d'un marasme d'anormalitat, de no saber cap on va la proa de la barca. Tampoc veig un horitzó al qual dirigir-nos, un port en el que trobar la seguretat del seu raser. La continua improvisació és el preludi i preàmbul del desastre. D'aquí a un temps, les rates començaran a abandonar el vaixell, sabedores que res bo es pot esperar del rumb anàrquic que marca -segons bufa el vent en cada instant- un capità poruc, més preocupat en salvar-se ell que en assumir la responsabilitat de portar la nau a bon port.
Miro a l'horitzó i no endevino llums de terra. Miro al cel i no veig estels per guiar-me. La broma de la nit és per tot i abraça el vaixell i els seus ocupants. Tot queda al designi de la Divina Providència, senyora altiva i capritxosa que prefereix els finals complicats i dramàtics. Per sort, encara tinc aquell sentit de la supervivència i l'experiència necessària per sobreviure als moments més complicats i perillosos.
Aquest és un vaixell de condemnats que no hauríem d'esperar res de res a favor nostre. Morir a la mar o la forca, aquest és el futur -cert- dels condemnats! 

diumenge, 18 de març del 2012

DESPERTAR HIPERACTIU

Poques hores després d'haver-me ficat al llit, encara sentint aquella olor inoblidable de la Niki -poden passar mesos entre trobada i trobada i sempre acabo reconeixent la seva olor-, torno al món dels "vius" mentre prenc la meva cafetera (6 tasses) de rigor i intento menjar alguna cosa per despistar l'estómac fins l'hora de dinar.
Tinc la taula del despatx de casa -contràriament al que és habitual en mi- feta un autèntic garbuix. El desordre sembla haver-se apoderat d'aquest reducte d'ordre i control. Començo a retirar -i tirar- coses que, de moment, ja no em fan cap servei. Res: un parell d'expedients, unes fotos que em van portar els meus amics, uns altres papers... De moment, van a descansar a la carpeta de "pendent d'arxivar".
Em miro el correu i tinc... Ooooooooohhhhhhhhhhhh!!!!!!! Prop de vuitanta correus!!!! Primer contesto els comentaris del bloc, els correus del compte associat al bloc i deixo els altres per aquesta tarda. Diversificar els comptes de correu per temes és molt pràctic. Tinc un compte per temes de feina, un per temes literaris, un altre pel bloc, un altre per temes particulars... 
Malgrat pugui semblar el contrari, no tinc son. No necessito dormir gaires hores per tornar a estar a màxim rendiment. Mentre contesto els comentaris i els correus, vaig recordant cada segon amb la Niki, cada porus de la seva pell, cada carícia, cada petó, cada... cada cada. Meravellosa, com sempre!!!! Sembla que tothom s'hagi posat d'acord per fer comentaris i correus. Ja m'agrada -de fet, m'encanta, perquè negar-ho-, però n'hi ha molts!!! Ara ho entenc: no miro res des d'ahir a mig matí. Aquesta matinada, quan he penjat el post anterior, no he volgut mirar-me res i ara m'ho trobo tot. Normal!!! Mica en mica, que cada resposta requereix un moment de reflexió i no hi ha pressa! Un al darrera de l'altre contesto cada comentari i cadascun dels correus del bloc. Sempre he pensat que qui fa un comentari o un correu, espera una resposta i no puc decepcionar-lo. Finalment, tots contestats!!!
Continuo arreglant la taula, guardant papers i fotos que em faran bon servei d'aquí uns mesos. No m'hi havia fixat, però el cirerer que vaig plantar, fa un parell d'anys,  prop de la prunera, està curull de flors. Escolto una mica de música mentre penso en escriure un post. Busco una imatge que l'il·lustri. Més música. Acabo de trobar una imatge magnífica. L'enganxo i penso el títol del post. Ja està, ja el tinc! Ara només cal començar a escriure i passar a negre sobre blanc el que penso. Fàcil, molt fàcil!!! Una mica més de música...
Després, potser, més!

TOT BÉ!

Ara torno d'un dinar que ha esdevingut un berenar, sopar i festival posterior. Això passa quan ens ajuntem els amics -els que no s'arronsen, els que donarien la vida per mi (com jo per ells)- a gaudir d'una estona de mútua companyia. Normalment, no és fàcil reunir-los: la majoria treballen lluny i costa molt que coincideixin aquí. La Niki, el Ronin, el Lupus i jo formem aquest quartet meravellós en el que, en moltes ocasions, no cal parlar per dir-nos les coses. Una simple mirada és suficient per entendre'ns. Ara ja saben què n'espero d'ells i jo ja sé què puc esperar-ne. Quina gran sort comptar amb gent com aquesta! Per molts anys que passin, sempre estaran allà, impertèrrits, esperant el moment just! Semper fidelis, amics!
Aquestes trobades són revivificants i treuen a la superfície tot allò pel que val la pena lluitar. A vegades són petites coses i d'altres són grans objectius. Ambdós tenen una característica comú: són moralment irreprobables i tendeixen a l'autoprotecció del quartet.
Finalment, la Niki i jo hem acabat junts, com periòdicament passa, sense continuïtat però amb intensitat, sabedors de que no pot ser d'una altra manera i, malgrat tot, amb la mateixa passió del primer dia, ara ja fa anys! Un error? No, només una petita llicència que es pot permetre algú que va iniciar un camí paral·lel fa temps. A vegades penso que el vaig iniciar per poder-me permetre aquesta llicència...
Estic cansat i -malgrat sé que no dormiré massa- em ficaré al sobre, a descansar una miqueta. D'aquí unes hores, més i -amb una mica de sort-, millor! Us deixo un regalet i un altre regalet.

"A veces llega un momento en el que te haces viejo derrepente, 
sin arrugas en la frente, pero con ganas de morir. 
Paseando por las tardes, todo tiene igual color, 
siento que algo echo en falta, no sé si sera el amor.
Me despierto por las noches entre larga confusion, 
esta melancolia esta acabando conmigo, 
siento que me vuelo loco y me sumerjo en el alcohol.
Las estrellas por la noche han perdido su esplendor."

dissabte, 17 de març del 2012

FOTOS ANTIGUES

Després de contestar uns comentaris del bloc -no dormiu mai noies?-, he recordat que ahir volia buscar unes fotos que tenia de fa anys. Pensant, pensant, ahir a la tarda vaig recordar detalls d'una noia amb la que vaig tenir una relació en el passat i volia confirmar-ne uns detalls físics -no eren el més important d'aquella relació- que ja s'havien mig esborrat del record.
Quan comences a mirar fotos, pot passar que acabis mirant-ne moltes més de les que necessites mirar. Tot un munt de records s'amunteguen en el cervell. Aquests records s'associen amb llums, olors, sons i cançons, carícies i mirades, encontres i desencontres... i, en aquest cas, passió... Molta passió! 
Aquells temps queden llunyans i res queda del que va ser. Només el record d'uns mesos -crec que no va arribar a l'any- viscuts sense altre pensament que intercanviar felicitat amb aquells ésser meravellós que em va concedir el privilegi de considerar-me el seu amant. Sí, val, potser ho expresso d'una manera molt extrema -fins i tot ridícula o anacrònica- però és el que encara sento quan miro aquelles fotos. No ho sé...! Aprofito per fer-li un petó a la noia del banc del Passeig de Gràcia. Ha sigut una conversa curta però molt agradable, com és ella.
Ara tinc un dinar programat amb uns amics -també del passat- i he de marxar. Us deixo un regal -com moltes altres cançons d'aquesta cantant- per arribar al dinar.

divendres, 16 de març del 2012

DARRERS SOSPIRS

Aquests són els darrers sospirs d'un dia plàcid, sense estridències, sense -perquè no dir-ho!- toca-ous disposats a malbaratar un dia preciós. Hi ha una dita que sentència: Reunió de pastors, ovella morta. En aquest cas, caldria dir: Reunió de pastors, pau a la praderia (per absència dels pastors, clar!).
Malgrat la tranquil·litat del dia, estic cansat. De fet, ja fa dies, setmanes i mesos -potser anys- que noto com el meu cos reacciona cada vegada pitjor a les cornades de la vida. Fa temps que només tinc moments de benestar en un mar de malestar que, si bé no és agut, sí que és durador. És com aquella burxadeta constant que arriba un moment que ja no notes -per costum i per haver passat a formar part de la quotidianitat - però que sí que hi és.
Bé, tot plegat, tot té una importància relativa -de fet, la que li vulguem donar a cada cosa- i ara no estic per preocupar-me en coses irrellevants. Ara he entrat en una dinàmica en la que havia d'haver entrat molt abans: deixar que tot flueixi i no fer-me mala sang per res. Tot plegat, qui arrossega les conseqüències de l'estrès és qui el pateix i no qui l'hauria de patir i no ho fa. Ja ho he dit darrerament i és una nova situació a la que t'hi acostumes ràpidament i sense problemes: seus en una pedra imaginària i, des d'allà, veus com les formigues es barallen per una pellofa de blat. És una lluita per la supervivència però que considero aliena i que, per tant, ja no forma part de les meves inquietuds actuals. 
Des de fa uns dies, estic preparant un recull de contes que he rescatat del passat. N'estic reformant alguns, reescrivint alguns altres i, directament, descartant-ne un munt més. Vull preparar un recull per mirar de publicar-los. No és el millor moment, però s'ha de perseverar. La derrota -que no rendició- sempre ha de ser la darrera opció.
De moment, ara que una amiga ja m'ha desitjat bona nit, vaig a dormir. Demà tinc algunes cosetes a fer a casa -aquesta mania meva del bricolatge com a recuperador mental- i vull fer-les abans de que arribi una pluja que, voldria equivocar-me, només existirà en les previsions meteorològiques d'uns homes del temps que confonen el desig amb la realitat. Així doncs, a dormir falta gent!

dimecres, 14 de març del 2012

(NO) DIR LES COSES.

Avui seré breu. Estic cansat -física i psicològicament (vaja, que n'estic fins els collons d'imbecil·litats!)- i no estic de gaires orgues. Només un dubte: és millor -en un exercici de sincera lleialtat- dir la veritat, el què es veu a venir i què es pensa de les coses o, pel contrari, és millor -en un exercici d'hipocresia complaent i bavosa deslleialtat (més rendible, sens dubte)- dir el que el teu interlocutor vol sentir?
Francament, ja no ho sé. El que sí que sé és el què he fet i penso continuar fent (agradi o no, amb comprensió o sense): dir la veritat -almenys allò que, sincerament i de bona fe, penso que és la veritat-, corrent el risc d'equivocar-me -també de ser el més impopular del món-, però amb la consciència molt tranquil·la per haver dit i advertit sobre allò que considero inconvenient o font de problemes (normalment el temps em dóna la raó, malgrat costi de reconèixer). Ja sé que contradir i advertir, no és el millor, ni el més convenient, ni -a primera vista- la millor expressió de lleialtat -el contrari seria la lleialtat fàcil, però falsa i interessada-, però només conec una alternativa: el silenci. Abans de mentir hipòcritament, només queda el silenci! 
Doncs, per aclamació, serà silenci! Un silenci impassible, contemplatiu, impertèrrit i ignorant. Ja ho deia una amiga meva: "La ignorància d'un fet -la concepció del fet com a cosa aliena- proporciona una tranquil·litat enorme. Ara ja no sento ni pateixo, només visc aliena a qualsevol fet". Quanta raó tenia!!!!
Sopar -potser contestar algun comentari- i dormir, després... silenci! Un llarg i ignorant silenci!!!

dimarts, 13 de març del 2012

ESGOTAMENT I DECEPCIÓ!

A vegades, fer entendre segons quines coses -obvies, d'altra banda- esgota. Francament, ja no estic per la labor de perdre energies i moments meus per intentar fer-me entendre. Ho sento, la paciència té un límit i jo ja hi he arribat (fa molt de temps)! A cagar!
Be, ara que ja he deixat anar un ínfim percentatge de la bilis acumulada -és una teràpia molt bona, ho hauríeu de provar!- anem per coses importants: Aquest bloc -oh, fill meu!- ja té 750 posts visibles -els posts apòcrifs, ocults o esborranys són molts més- i em sento com un pare veure créixer un fill (aquell que mai he tingut). Hi ha dies més afortunats o reeixits i d'altres més obscurs, amb la consegüent influència en l'escriptura o la temàtica del post. Bé, avui és dimarts 13 i no en penso fer cap altre referència. Mai he cregut en aquestes coses. Potser avui no li tocarà a ningú l'Euromillones?
Com deia -perdó, una cançoneta i una altra (així de contradictòries i complementàries)- avui estic cansat i decebut. Casat del que deia abans i decebut de no haver sigut capaç -assumeixo la meva quota de culpa- de fer-me entendre. Potser també és que per poder entendre una cosa, cal voler-la entendre. Potser és que no convé entendre-la o potser és que no hi ha diguem-ne... valor -siguem correctes- d'afrontar les conseqüències d'entendre-la. La vida és així, amb totes les seves limitacions i limitats!
Estic rellegint Julio Cortázar i alguna coseta de Roberto Bolaño, ambdós autors molt recomanables -de fet, m'encanten!- per gaudir de la literatura. Aquesta tarda, mentre encara rumiava -entre cop de cap i cop de cap- sobre la irreverent existència del cuc de seda que habita entre les llanes del iac de Mongòlia, intentava trobar algun motiu per continuar escrivint una història que ja fa temps hauria d'haver acabat amb un final tràgic i inesperat. Moltes vegades, quan més ens encaparrem en continuar-la -amb l'ànim de millorar-la o fer-la suportable-, pitjor. En ocasions és preferible agafar els papers i tirar-los a la foguera. D'aquesta manera, no allarguem l'agonia d'un tema condemnat a morir.
Bé, ara sopar i dormir... no sense, abans, haver-me delectat amb la lectura d'unes quantes pàgines més de Los detectives salvajes. Demà, potser més... Aquesta de regalet final

diumenge, 11 de març del 2012

MARX TOTAL

Fa una bona estona que he clos la migdiada. Aquesta nit ho pagaré i no podré adormir-me fins tard, però ja m'està bé: acabaré fent aquell exercici que tant m'agrada i em miraré tots aquells blocs amics, tot descobrint-ne de nous.
Sembla mentida però, darrerament, estic descobrint uns blocs interessantíssims sobre temes diversos. Potser tots plegats utilitzem aquest mitjà com abans s'utilitzava el confessionari de la parròquia. Potser sí que es aquesta necessitat de donar a conèixer les nostres cuites al món, combinada amb un anonimat garantit, el que ens impulsa a tots plegats a escriure en aquestes pàgines virtuals. 
He observat que hi ha una nova generació de blocaires que puja amb molta força i amb ganes de dir coses, moltes coses. Algunes d'aquestes coses se m'escapen -potser per la diferència generacional- però es nota que en aquests bloc hi ha un bon fons d'armari, una bona concepció de la vida. Endavant, doncs, amics!
Aquesta propera setmana serà per posar-se l'equip de la imatge que il·lustra aquest post i necessitaré haver-me xutat una bona dosi d'ironia combinada amb un pessic de sarcasme. Potser el millor serà no dir res i observar impertèrrit i impassible l'enfonsament del vaixell. Potser sí que serà el millor!
Ara, de moment, ho deixo. Vaig a fer un most -lleuger i frugal- que em permeti arribar a demà. Aquesta nit potser més, una mica més!

PUNTS FINALS

Dijous a la tarda parlava amb una sèrie de persones -professionals de la psicologia i del dret- d'un tema punyent que sembla fer-se cada vegada més habitual en l'àmbit laboral: l'assetjament laboral o mobbing
Alguns aspectes de la vida -sobretot els que deriven de relacions humanes- esdevenen esclavituds que no són volgudes però que són suportades en el temps per un sentiment semblant al Síndrome d'Estocolm. A vegades costa molt donar la passa necessària per deslliurar-se de la humiliació, de la denigració i d'un "anar passant" totalment nefast per la dignitat. Quan s'ha advertit de totes les maneres possibles -i repetidament, durant un període llarg de temps- que s'està produint una situació humiliant, denigrant i tendenciosa que menysté la dignitat laboral -també personal- i que és contraria a dret, no calen excuses basades en arguments que s'han demostrat irreals. Si no s'han obtingut respostes o compromisos i les poques que s'obtenen són tan volàtils com inconcretes i incomplertes, només queda una solució: mirar endavant, deixar-se de romanços -dels que s'han aprofitat per continuar mantenint aquesta indesitjable situació- i tirar pel mig, sense contemplacions. Saber dir "prou" és fonamental. Malgrat pugui semblar que donar aquest pas és contraproduent, no caigueu en el parany de creure-vos-ho: més hi perd qui propicia aquestes situacions il·legals, il·legitimes i amorals, o qui, sabent-ne de forma reiterada l'existència, no ha posat solució, tenint-ne l'oportunitat de fer-ho. Ningú es mereix aquest tracte, però encara menys si sempre ha demostrar una bona predisposició davant l'assumpció de les seves responsabilitats (fins i tot amb escreix gratuït). Suposo que formen part d'una estirp d'inútils que només poden sobreviure parasitant els coneixements i l'esforç aliè.
En altres aspectes de la vida, també cal actuar de la mateixa manera. Adoptar la paciència de Job i mantenir una postura estoica només serveix per perpetuar situacions que ens fereixen i que posen en dubte, davant de tothom, la nostra capacitat, voluntat i dignitat. D'aquesta paciència i estoicisme és del que s'aprofiten aquells que estan acostumats a viure a l'esquena dels altres -atribuint-se els fets positius i rebutjant, atribuint-los a altres, els fets negatius-, malgrat això signifiqui humiliar, denigrar i menystenir a qui calgui.
Passem a altres temes més plaents: el cirerer apunta brots nous -molts seran flors que esdevindran cireres- i la prunera fa un intent de fer esclatar els rebrots tendres. Aviat arribarà la primavera -aquest any sembla avançada- i retornaran els matins clars i frescs. Aquest serà el preludi d'uns canvis que han de produir-se de forma imminent i que contribuiran a clarificar moltes coses, ara tèrboles i anàrquiques.
Vaig a prendre una mica aquest solet de diumenge al matí. Després aperitiu i dinar. Una migdiada potent serà el colofó definitiu a una estona de plaer dominical.

dissabte, 10 de març del 2012

MARSUPIALS I ALTRA FAUNA

Primer de tot, un somriure d'orella a orella per haver aconseguit arribar a l'objectiu principal: encarar el cap de setmana amb la salut mental més o menys equilibrada, havent suportat l'envit dels atacs externs.
Com ja he dit en diverses ocasions, molts dels meus relats estan basats en l'observació de l'entorn i en els gestos, paraules, tics, comportaments que observo durant la meva vida diària. Això no vol dir que, en els relats, parli de persones concretes i reals. Això vol dir que utilitzo alguns tics o peculiaritats de persones reals a personatges totalment ficticis, fent coincidir en un mateix personatge els tics de més d'una persona real. 
Ahir al vespre, vaig rebre una trucada força curiosa i que ha provocat el meu somriure en més d'una ocasió durant el dia d'avui. El meu interlocutor (gola profunda), després de parlar amb mi durant una estona i fer-me un retrat de la situació en un lloc concret i de la naturalesa de les relacions interpersonals dels que habiten aquell lloc, em diu: 
-Per cert, saps com li diuen al JX entre els "companys"? -amb un punt de misteri provocador.
-No, li responc jo -amb una curiositat que se'm menjava per dins.
-Vinga, vinga, que segur que ja ho saps!
-Que no! Com li diuen?
-El marsupial!
-Com? -li responc, sense entendre res de res.
-El marsupial! Saps perquè?
-No, però estic segur que tu m'ho diràs!
-Perquè les cries dels marsupials sempre van agafats a la mamella de la mare, dins la bossa.
-I...????
-Que el FX va penjat del JX tot el dia, menjant-li la p... amb la boca!. Sembla una cria de marsupial. Bo, eh?????
-Ets un autèntic anormal, ho saps, no? -li dic mentre em parteixo de riure.
-Però és bo o no? -em diu, com si hagués descobert la pólvora.
-Val, sí, es refotudament bo. -mentre visualitzo mentalment la imatge i la comparo amb l'actitud del FX- Realment és molt bo! Però tinc un dubte: dius que això corre entre els "companys"?
-Sí, és una frase que ja he escoltat a més d'un, sobretot dels pisos alts. Sembla ser que prenen al FX com un pobre desgraciat que només sap ser sumís i servil. Una cosa és estar agraït a algú que et fa servei i una altra és enfotre-se'n d'aquest pallassot! L'FX ja està en aquest segon grup. Ara ja saben de quin pal va i que és un "si senyor".
-Doncs jo em creia que el tenien valorat -li dic, incrèdul de tanta mofa.
-Ja coneixes als "companys". Només comptes si poden treure alguna cosa de tu. Si els segueixes el joc i, a més, ho fas servilment, et converteixes en el seu bufó. És trist però és així. A més, ja coneixes com és el FX: per un copet a l'espatlla s'arrossegaria d'aquí a Pequin! 
-Sí, en això tens raó! -Jo ja em feia la imatge del FX amb la p... del JX a la boca i intentant agafar-se a la seva cintura per no caure a terra, mentre li preguntava si li agradava com ho feia. Vaig tenir un moment surrealista amb aquesta visió!
Finalment, va acabar la trucada i vaig pensar en escriure un relat sobre això. Potser el cap de setmana faré un pensament i m'hi posaré. De moment, vaig a dormir, que ja és tard i em pesen les parpelles.

dijous, 8 de març del 2012

CERVESA I TAPES

Prendre una cervesa i unes tapes, en bona companyia, és un dels plaers de la vida al qual sóc devot practicant. Una reunió amical, al voltant d'una taula o d'una barra, en ambient de franca companyonia, referma els llaços afectius amb aquells que comparteixen el difícil art de l'esgrima amb escuradents. 
Avui seré breu. No tinc gaires coses a dir i tampoc tinc massa ganes de dir-ne gaires. Francament: la vida ens dóna sorpreses, unes bones i d'altres no tan bones, i després d'una sorpresa -acompanyada d'una decisió dura però necessària- sempre cal relaxar-se i optar per la vida contemplativa durant un temps. 
La vida contemplativa té molts avantatges sobre la vida laboriosa: permet regenerar l'esperit i renovar els vots de ser feliç i gaudir de cada instant, deixant de banda tot -i tots- allò que no forma part de les necessitats vitals més intrínseques i fonamentals. D'altra banda, també és un bàlsam per la ment i serveix per foragitar totes les cuites artificials, interessades, innecessàries i gratuïtes (molt gratuïtes) que pertorben aquesta estabilitat perseguida.
Doncs bé, ja he donat fe de vida i ara vaig a descansar una mica.

dimecres, 7 de març del 2012

HUMILIACIONS DIDÀCTIQUES.

Aquest vespre, quan tornava a casa, després de fer una inestimable -mai estimada ni valorada (francament, ja no m'importa. De fet, potser millor així!)- jornada de pencaire, he escrit unes reflexions que formaran part d'un relat. Me les va inspirar una trucada que vaig rebre ahir al vespre i forma part del pensament d'un personatge al que han pretés humiliar unes ments preclares -d'aquelles que farien bé en no exhibir massa les seves habilitats. Només hi ha un problema: mica en mica han agafat confiança i ara han traspassat un límit moral i legal. La situació és la següent: el personatge intenta escriure el que pensa per tal d'articular un discurs coherent per afrontar la ruptura definitiva.

Ho faré senzill, no voldria passar per torturador de ments simples -més simples que el mecanisme d'un xumet-, però que, pretesament, són tan hàbils que saben portar -i manipular- als altres. Realment, no saben fer ni allò que els donen mastegat. Un intent de fer alguna cosa autònomament i provoquen un caos superb. Aquests són els grans guies espirituals que pretenen donar-me lliçons de moral. Aquestes són les llumeneres que passen per ser els que han de beneir o desautoritzar les creacions dels altres. Ells, que viuen en un estat permanent de confusió i alienació. Ells, que tenen com a únic objectiu a la vida fer feliç els seus amos (tant o més limitats que ells), malgrat no volen que sigui dit i es passen el dia criticant-los. El darrer intent d'humiliació ha sigut el que m'ha fet decidir, el que m'ha obert els ulls i el m'ha fet veure quan inútil és la meva aportació. No cal esperar res dels que no tenen res per oferir, ni dignitat ni vergonya!
Seré breu, tampoc voldria fer-me pesat. Avui m'he alliberat de moltes coses. M'he alliberat de responsabilitat, m'he alliberat de fidelitats -que dit sia de pas, ja començaven a ser una mica carregoses i esclavitzants, en tant que unidireccionals- i m'he alliberat, el que és més important, del meu giri. També he adquirit llibertat, una llibertat -de moviments, etc.- que jo mateix m'autocensurava.
S'ha acabat el bròquil, tu ja m'entens... (com canta en Raimon)

Sens dubte, cal polir-lo molt. Potser demà, passat mig matí -en l'estona d'esmorzar- pugui reblar el clau i concretar -està molt de moda aquesta paraula, últimament- com acaba aquesta història. Penso que el personatge ha de deixar -renunciant a la seva justificada rebequeria- que es consumi definitivament la humiliació i llavors, quan ja no hi hagi marxa enrere, desplegar tota la seva mala llet. Tot plegat, segons tinc pensat plantejar, el personatge ja ho té tot perdut i només pot anar a millor. M'ho he de pensar fredament i veure quin desenllaç és més cruel -ja tenia ganes d'arribar a un final cruel- i, des del punt de vista irònic o sarcàstic, dóna més joc al protagonista del relat.
Ara, sopar, veure el Barça i a dormir, que demà serà un dia molt i molt interessant, sobretot, a partir de mig matí!

dimarts, 6 de març del 2012

INFINIT

Hi ha dies en els que sembla que tot torna a començar, com en un infinit cicle repetitiu i reiteratiu. Dir les mateixes coses en resposta a les mateixes preguntes; adoptar la mateixa actitud davant les mateixes actituds; passar de la il·lusió del que acaba d'obrir els ulls i afronta un nou dia a la decepció més profunda del que comprova que ha sigut igual que l'anterior, sense haver aconseguir res positiu...
Avui ha sigut -com ahir, com...- un d'aquests dies.
No parlaré del matí, no s'ho mereix. Ha arribat un moment en el qual ja poques coses mereixen ser destacades i només hi ha coses per ser avorrides i rebutjades. De la tarda, només la visita al metge amb un familiar i la visita -aquesta pròpia- al dentista, mereixen avui algun pensament meu. El dentista mereix alguna cosa més que un pensament: un mal pensament i dolor, molt de dolor! També obviaré contestes a correus surrealistes sobre temes massa amanits i que no porten enlloc. Qui vulgui fer foc per apagar-lo, que l'encengui solet!
Malgrat tot, avui he aprés molt. Sí, amb la meva avançada edat i encara aprenc coses. Avui he aprés a començar a desaprendre. També he començat a despreocupar-me per tot allò del que es volen -ni en saben ni poden... i ho saben!- preocupar d'altres. No vull fer nosa i penso que en aquesta vida, el millor és deixar que tothom faci el que pensa que ha de fer. També he començat a adquirir el do de la invisibilitat. Alguns també en diuen divinitat: estar a tot arreu i enlloc, alhora.
Una amiga em trucava i em preguntava si tenia algun conte mig començat, alguna idea que em voltés pel cap sobre una situació en la trama d'un relat que ella ha començat fa uns dies. I tant que en tinc!!! Més de tres-cents, per ser exactes!!! Malgrat això, sempre és millor una idea nova a un refregit d'idees velles. Tot plegat, per crear una situació argumental, només calen dos elements, per distants i inconnexes que siguin. Què tenen a veure un ou i una sabata? Res, oi? Doncs es poden formar moltes combinacions amb aquests dos elements. Una sabata que trepitja un ou? Una gallina que pon un ou en una sabata vella?... I així fins l'infinit.
La vida és igual. Les relacions més inversemblants, en ocasions unides només per sentiments o caràcters complementaris -com el covard i el pilota- creen mil combinacions i situacions grotesques que poden servir per inspirar-nos un relat o una història. Només cal observar, tenir reflexos a l'hora de prendre notes -ja sigui escrites o mentals- de frases, gestos, contradiccions, comentaris, comportaments, etc. Tot això, passat pel sedàs de la caricatura i fet arribar a l'extrem de l'exageració -ja sigui còmica o tràgica-, tot accentuant-ne els punt àlgids, ens permetrà crear un nou món paral·lel en el que els personatges arriben a ser més humans -en el sentit vulnerable i imperfecte- que les pròpies persones en les que es basen.
Doncs bé, aquí ho deixo per avui. Una mica de fruita i a plegar l'orella, que demà pot ser un gran dia -malgrat no en tingui gaires garanties ni esperances- i no voldria que els moments de gloria i/o vergonya d'alguns m'agafessin mig adormit o despistat, i perdés l'oportunitat d'enriquir i augmentar la meva galeria de perfils de la natura, de la que jo en sóc l'exemplar més singular.

dilluns, 5 de març del 2012

ARISTOCRÀCIA EMPOBRIDA

Observo amb autèntic estupor com una aristocràcia empobrida encara té tics de supèrbia, d'un orgull sense sentit, de sentiment d'impunitat... i de tot allò que adornava la seva condició i en ressaltava el seu port majestàtic. 
Ja no toca, companys (amb perdó!), ja no toca! Quan la casa pairal amenaça ruïna -per manca de recursos econòmics, fosos i dilapidats en exhibicions gratuïtes del que mai s'ha sigut- no us podeu permetre continuar en el vostre món il·lusori i fictici. El més trist són els lacais que han assimilat -irracionalment, com si estiguessin afectes pel Síndrome d'Estocolm- els mateixos sentiments que els seus amos i, en una actitud còmplice i sense raó, continuen ajudant-los a mantenir les seves beneites il·lusions.
Recordo sèries i pel·lícules britàniques -com m'agraden les produccions britàniques i la seva capacitat per retratar sorneguerament la realitat!- que descriuen perfectament el procés: de l'esplendor exhibicionista -ridícul, gairebé grotesc- a fer els àpats a la taula de la cuina i contractar visites guiades als turistes per unes estances que representen un món que ja no és real, amb l'únic objectiu de treure quatre calerons per mantenir les restes d'un Imperi decadent, això sí, mantenint aquell punt d'arrogància -ara, sense un duro que la recolzi- que caracteritza els de la seva estirp.
Avui ha sigut un dia molt interessant. He pogut comprovar com, finalment, tot torna al principi. La vida la conformen cercles que s'entrellacen. Tot té un principi i un final que es donen la mà. Per molt que vulguem mirar cap una altra banda i fer voltes per no passar per aquell camí, sempre hem de tornar a trepitjar aquelles pedres.
Acudir a algú quan ja res té remei, per haver incorregut en un deliri d'irresponsable grandeur, volent demostrar el contrari del que tothom sap: que no es té ni p... idea del tema, denota una manca absoluta de dignitat i de visió de la realitat. Esperar que tot s'acabi en una frase -molt irònica i un pèl sarcàstica, ho reconec!-: "Suposo que la resta de la humanitat no ha sabut entendre, en tota la seva extraordinària vàlua, les vostres propostes innovadores i genials" i veure com l'entomen sense sentir el més mínim rubor, ja és prou definitori de la classe de personatges dels que estem parlant. Quan t'han estat negant coses evidents sobre l'autoria de tot plegat, per després caure-hi de quatre grapes a la primera frase-trampa que formules -tampoc massa enginyosa, val a dir-ho, però suficient-, només queda el silenci. Un silenci piadós, seré però poruc, en visualitzar el lloc on poden portar el ramat aquestes llumeneres de pastors.
Aquesta tarda he escrit un microrelat sobre el tema. Quan l'estava rellegint i corregint, gairebé em cauen les llàgrimes. Ara, hauré d'esbrinar si eren llàgrimes de riure o, contràriament,  de la pena que sento quan veig alguns lamentables espectacles impropis de qui els dóna i de les circumstàncies en les que es produeixen (totalment evitables).
Ara, a sopar i a dormir... Demà continuarà l'espectacle de la vida, mai prou sorprenent i -malgrat tot i tots- interessant!

diumenge, 4 de març del 2012

SANTA PACIÈNCIA

Assegut a la porta, veié passar el cadàver 
del seu enemic per davant de casa seva.
Somrigué. Ell havia ordenat la seva mort... 
No havia pogut esperar!
Paciència activa.

El dia 1 de maig es commemora -entre d'altres- l'onomàstica de Santa Paciència. Sembla mentida que existeixi aquesta santa, però és del tot veritat que existeix (de fet, la imatge d'aquest post és la que es venera a Osca). He intentat buscar quin suplici va suportar aquesta senyora per fer mereixements -o mèrits-  per ser elevada als altars. No ho he trobat, ho sento!
Estic llegint un llibre en el qual els factors psicològics, lligats amb la paciència, són fonamentals pel desenvolupament de la trama i marquen el desenllaç (i el post-desenllaç, no tot s'acaba en l'acte que tothom considera final). Intento resumir una mica els arguments: A vegades, quan tenim la sensació que una cosa s'acaba, actuem pensant que mai més necessitarem trucar a alguna porta expressem -verbalment o gestualment, fins i tot ho escenifiquem- allò que manteníem ocult o amb reserves. Error! En qüestió de moments, tota la situació pot canviar i podem quedar en evidència. La paciència és fonamental en molts aspectes de la vida i és una sàvia consellera. No cal evidenciar -abans d'hora, per imprudència- coses de les quals ens haurem de penedir. Els jugadors de diverses baralles es descobreixen -ara ja públicament- i ja no poden fer marxa enrere.
Saber aguantar el tipus davant situacions tenses, esperar el moment propici -malgrat es vagi ajornant- per vomitar tota la bilis acumulada i contenir-se per no iniciar allò que estem esperant començar des de fa temps i que és inevitable que comenci, malgrat passin mesos o anys... Tot és una qüestió de paciència! No cal atribolar-se, com tampoc cal privar a l'oponent d'aquesta magnífica sensació de tensió que, si no l'has patit abans -o no t'ha ensenyat com desactivar-la-, et va menjant per dins. Quant més temps passi, més s'anirà desvirtuant la raó de l'oponent i dels seus acòlits, alhora que s'incrementarà l'estat d'ansietat per l'espera. La tensió pre-moment àlgid, repetida, és demolidora en aquelles consciències tèrboles, que tenen alguna cosa a recriminar-se o que basen la seva particular visió de la realitat en mentides conscients però inconsistents. La naturalesa humana és sàvia i el cos paga tribut per l'excés de tensió psicològica provocada per l'autoconvenciment de la certesa d'un fet fals.
No diré que la formulació de l'autor és una mica cruel, però em fascina! Sap provocar en la seva protagonista una tensió impressionant i la sap transmetre al lector. També exposa una teoria força curiosa: tots els processos vitals tenen punts àlgids, en els quals la tensió sembla ser màxima. Doncs bé, sembla ser que no és veritat. L'autèntica tensió és posterior. Es veu que prové de dues vies: la pròpia consciència i, d'altra banda, de la incertesa i inseguretat que provoca no saber què passarà o no tenir el control de la jugada que es desenvolupa a l'ombra. Suposo que quan es considera que ja ha passat el clímax d'una situació, ningú està preparat per aguantar durant mesos o anys la pressió psicològica per l'espera poruga d'allò que se sap que passarà, però no quan i com. En resum: quan la protagonista comença a patir de veritat és quan semblaria que tot s'hauria d'haver acabat. De fet, la trama de veritat comença a partir del moment àlgid que hauria de marcar el final d'un procés. Conclusió: mai podem estar tranquils, malgrat ens puguem pensar que hem deixat un tema tancat.
Ho sento, cada vegada llegeixo coses més estranyes (però més instructives). De fet, aquest llibre el vaig comprar en una fira de llibreters de vell, fa uns quants anys. El tema de la tensió psicològica a les trames dels relats que escric sempre m'han obsessionat. Aconseguir mantenir l'atenció del lector és fonamental per poder dir que la història val la pena.
Ho deixo, vaig a destensionar-me una miqueta, tot prenent el solet. Després aperitiu i dinar, preludi d'una magnífica migdiada. I és que tot plegat em posa molt tens (menys que ahir i més que demà)... Santa Paciència!!!!

dissabte, 3 de març del 2012

...I REESCRIC EL MEU FUTUR.

Reescriure -fictíciament- el passat és fàcil, fins i tot una mica avorrit. He pensat que reescriure -potser aquesta no és la paraula adient- el meu futur és més interessant. Potser ja és hora de donar un cop de timó definitiu, de redefinir prioritats i relacions, i d'acabar i començar nous projectes.
Potser sí que és hora de treure la multiusos i començar a fer servir totes les possibilitats que ofereix. Potser he anat reduint el meu cercle vital -amb l'honrosa excepció de l'escriptura- a satisfer desitjos -alguns totalment surrealistes i que només contribuïen a la major honra d'altres - de propis i estranys, a costa d'allò que hauria de ser irrenunciable: la pròpia felicitat.
L'altre dia, en una mirada -acompanyada d'una frase-, vaig intuir que el final estava proper, massa proper. Bé, així serà! De fet, ja estava previst. Ja feia molt de temps que estava previst!
Mentre arriba el moment oportú, continuo amb les meves històries. Aquest cap de setmana tinc feina -malgrat no tingui massa ganes de fer-ne- i he d'acabar un encàrrec. Res de l'altre món: 15.000 caràcters amb espais inclosos. Tema: una història d'infidelitat conjugal. Res de nou sota la capa del sol! Francament, aquest tema ja l'he tractat en diverses ocasions i ja no em fa trempar. 
Són curiosos els canvis que pateix el comportament humà! Atenent a les circumstàncies de la vida, a les pors, a les conveniències i a les inconveniències, els humans tenen canvis sobtats de relació amb el seu proïsme. El més curiós, trist, lamentable i, alhora, grotesc, és que la mateixa por -ja sigui al mal físic, a caure en desgràcia, etc.- els fa exhibir una sinceritat del tot inhabitual. Què patètic tot plegat!!!
Aquesta nit sortiré a prendre alguna copa. Necessito inspirar-me per escriure nous relats. Aniré a L'Endroit, lloc en el qual vaig conèixer les puber-lolites. Em consta -a vegades ens trobem i xarrem-, que ara tenen noviets de la seva edat. Bé, ben fet noies! Va ser una passada mentre va durar, això sí. Un plaer -en tota l'extensió del significat de la paraula-, diria jo!!! Les meves fonts d'inspiració sempre han sorgit de la vida. Feu un exercici: durant el dia, aneu apuntant -de forma molt esquemàtica- frases, situacions, actituds, etc. A la nit, mireu si teniu prou elements per crear una història -sense seguir cap ordre real ni cronològic- i escriviu un esbós de relat. Posteriorment, aneu emplenant els espais buits amb la vostra imaginació i creativitat. Us meravellareu de com n'és de rica l'activitat humana en moments extraordinaris que poden formar part d'una història.
Marxo. Vaig a preparar-me per sortir!
Una cançoneta de regal! Vinga, va..... una altra!!!

...OBSERVO L'ENTORN...

Malgrat pugui semblar una persona loquaç, sóc d'aquells que observo l'entorn i puc apreciar els canvis abans que es produeixin. Els petits tics són els que precedeixen a l'esdeveniment.
Hi ha esdeveniments que són inevitables i no cal fer cap esforç per evitar-los: seria una esforç completament estèril i gratuït. Sé que s'aproximen temps difícils i amb canvis de rumb, aparentment sense sentit, de personatges sense cap caràcter que defalleixen davant el primer obstacle important. Potser han descobert que els seus interessos no són compatibles amb els meus. Potser són com aquells soldats que només són valerosos en temps de pau. M'és igual! Tenir consciència i acceptació del final és el que fa que res importi. Per sort, darrera de l'aparent final sempre queda alguna cosa (amb el plus de llibertat que proporciona la invisibilitat de després del -pretés- final). D'altra banda, observar aquestes escenes d'inseguretat només pot portar a situacions còmiques -ho reconec, a vegades, provocades d'una manera una mica forçada- que deixen en evidència a aquests personatges. És interessant veure com alguns personatges són víctimes del seu propi comportament covard; com s'ofeguen amb la seva pròpia corda...
Avui he començat a adobar els arbres fruiters. Una mica d'adob per preparar el proper esclat floral garanteix un bon cicle de floració-fructificació. Francament, si comptés les hores que hi inverteixo, la fruita em costa a preu d'or. A canvi, em proporcionen una relaxació que em fa pensar i veure amb claredat la realitat que m'envolta. Són moments d'anàlisi i de previsió, d'estudiar la propera jugada i de de visualitzar el moviment de cada personatge en properes històries. També és cert que aquesta fruita no té res a veure -ni amb frescor, ni amb sabor-  amb la de la botiga, això sí! Malgrat aquesta propera setmana sembla que baixaran les temperatures -els homes del temps tenen la fotuda mania d'alegrar-se'n cada vegada que hi ha alguna cosa que pertorba la tranquil·litat meteorològica-, he decidit posar una altra vegada tot l'equipament d'estiu -gandules, cadires de jardí, taula, etc...- que deixo guardat durant els mesos d'hivern. Tinc ganes de bon temps!!!
Ahir a la tarda vaig parlar amb un amic que normalment treballa lluny. A mida que passa el temps veig amb més claredat que queden poques coses autèntiques -com l'amistat d'ell- en mig d'un mar d'hipòcrita complaença. Fa un parell de mesos li vaig fer un encàrrec i ahir me'l va portar. Només vull tornar a tenir el control de tot plegat i poder donar resposta adequada a circumstàncies excepcionals. No hi ha res com sentir la seguretat de saber-te senyor del teu propi destí!