dissabte, 31 de juliol del 2010

ARCANS I ALTRES COSES

Com ja he dit en alguna ocasió en aquest bloc, tinc l'afició de tirar-me les cartes del Tarot. No és que constitueixi una obsessió compulsiva però, de tant en tant, em distrec una estona amb aquestes coses.
Avui m'ha sortit la carta número 13, La Mort. No és que m'hagi de morir directament -això també passarà, però (espero) no immediatament- però si que indica canvi, evolució, renovació i -paradoxalment- renaixença.
Això, en el cas que la carta surti dreta, si surt a l'inrevés, hem d'esperar canvis, però tendents a la destrucció (ruïna, immobilisme, desil·lusió, etc). També és força important associar-la amb les altres cartes de la tirada. Associada, per exemple, amb la Roda de la Fortuna ens pot indicar la recepció d'una herència.
Com ja he dit, només és una manera de passar l'estona. Malgrat això, aquestes coses mai s'han de prendre al peu de la lletra i cal interpretar de forma acurada el que diuen les cartes. Això només són tendències, formes d'evolucionar la vida que es poden canviar. El coneixement de les tendències és el que ens pot ajudar a canviar-les.
D'altra banda, aquesta tarda he continuat amb un nou relat -ja en penjaré un tros- que és força prometedor. Suposo que no agradarà a tothom -què avorrida i insulsa seria la vida si tots tinguéssim els mateixos gustos- però a mi m'està deixant un bon sabor de boca. 
Aquesta nit -amb permís de l'autoritat i el temps no ho impedeix- potser sortiré a fer unes copes. Malgrat una de les puber-lolites està de vacances, encara queda la Sílvia. Algun dia m'hauré de plantejar deixar aquesta vida ordenada de dia i anàrquica de nit. Suposo que forma part del meu Ying i Yang particular, de la compensació de la tensió diürna amb el desenfrèn nocturn. Ja tinc una edat i potser no podré aguantar gaire més aquest ritme. O potser sí, potser el millor es continuar-lo fins l'extenuació, fins el final.
I el final? Què és el final? Potser algú es pensa que no li arribarà mai el final? Davant d'aquest fet inevitable i cada vegada més proper, només em queda tenir la paella pel mànec i ser jo qui decideixi com i quan ha d'arribar. La meva fantasia i desig, sempre ha sigut que el final m'arribi al llit però no dormint. El meu desig és morir al llit en bona companyia, després d'un bon àpat, d'unes bones copes i que el meu darrer esforç sigui plaent, extremadament plaent.
Els desitjos són això, només desitjos. Jo, per part meva, vaig a forçar la estadística per tenir més possibilitats de que aquests desitjos es compleixin. Per això faig que aquesta situació de sopar/copes/llit sovintegi. D'aquesta manera tinc més possibilitats que el meu desig s'acompleixi...

POSAR-SE LA BOINA (UNA VEGADA MÉS)

Aquesta setmana ha sigut dura. He pogut contrastar una vegada més que la vida es divideix entre aquells que amb un tros de filferro i una multiusos et construeixen un gratacel i aquells que abans de posar el peu a terra miren si la sola està homologada i la sabata és la més còmoda del món. 
He vist els que es sacrifiquen personalment i aparten els obstacles que els separen del seu objectiu i aquells que mai arriben a l'objectiu i que es perden en gilipollades diverses que troben en el camí.
He conviscut amb aquells que sempre ofereixen i amb aquells que només demanen, amb els que prioritzen el be comú i amb els que prioritzen els interessos personals.
Ho sento, m'he tornat a posar la boina. I aquesta vegada no me la penso treure, peti qui peti, malgrat el que peti sigui jo. És una qüestió de dignitat, de saber d'on es ve i cap on es va. Ha arribat un moment en el que considero normal la primera postura -de fet, sempre he pensat que era la normal- i ja sento un fàstic i repulsa visceral envers els adeptes de la segona postura.
Moltes vegades penso que, al final, qui petarà serè jo. M'és exactament igual. Morir matant és el destí del Samurai. Aquesta afirmació pot semblar molt grandiloqüent i molt irreal. No, no ho és. És el que sempre he pensat: Per sobre de tot hi ha la dignitat. Molt més quan t'ho pots permetre, quan veus que l'esdevenidor va en un sentit concret, inevitable i irreversible. Només demano a Déu que em permeti veure aquest esdevenidor i que pugui fer el que he de fer. Sóc una persona pacient, de idees fixes, pensades i valorades, que no canvia de rumb segons bufa el vent. Tinc l'objectiu marcat i només existeix un camí envers aquest objectiu. Passarà el temps però el moment arribarà. Segur!!!
Enceto un cap de setmana amb força, amb la convicció de no caure en la mediocritat, amb el pensament posat en les dues properes setmanes -que endevino que seran molt dures- en les que hauré de tornar-me de pedra picada davant d'actituds mediocres, interessades, ridícules i servils.
No passa res, estic preparat per això i per molt més. Sempre ho estaré més que ells. Sempre estaré més preparat per aguantar -fins que arribi el moment- que aquells que mai han hagut de fer-ho. De fet, ara el meu propòsit no és altre que posar en evidència les contradiccions,  ignorància, interessos i submissió servil que els domina.

PS: Un aclariment per un amic: Rimas y Leyendas són de Bécquer i no de "Miguel de Musa" qui, per cert, va acabar desterrat i de qui es deia que era "maestro de errores, doctor en desvergüenzas, licenciado en bufonerías, bachiller en suciedades, catedrático de vicios y protodiablo entre los hombres".

dimecres, 28 de juliol del 2010

TREBALLAR A L'AGOST

Tinc unes ganes boges de que arribi l'agost -dos dies, només dos dies- i de que la vida entri en aquesta mena de relax estacional que cada any esdevé en aquest més.
Molts diran que estic boig, que treballar a l'agost és una tortura xinesa. No! Treballar a l'agost és un dels majors plaers. La majoria de gent marxa, el trànsit està genial i és un mes increïble per menjar una paella i fer una caipirinhes, com a perfecte colofó de la jornada laboral. 
Després d'aquest mes plaent, semi-vacacional, arriba el setembre i és quan pots gaudir de les teves vacances. Quan la gent torna, alguns cremats, d'altres amb il·luminacions pròpies de les visions marianes i tots explicant sopars de duro sobre les seves vacances, llavors marxes de vacances. És el segon plaer que et permets però potser el més intens. 
Mentre tothom pensa en els llibres dels nens, en la putada que representa tornar a treballar, marxes, els abandones, deixes que posin en pràctica les bogeries cubades -ho prefereixo a dir pensades- durant l'agost ells solets, al cap d'uns dies tornes i veus que continuen tenint la capacitat destructora de sempre. Sempre aconsegueixen desfer, en pocs dies, la feina de tot un any. Per sort, ja em vaig fent immune a tot això i aquest any m'he guardat una setmana per l'octubre. Aquesta setmana és el final de la temporada estiuenca, el fort de la temporada de bolets i una manera d'allargar l'estic/no estic fins a principis de desembre, mes en el que s'ajunten els ponts de principi de mes i les festes del Nadal.
De moment, em concentraré amb l'agost, les seves paelles i les seves caipirinhes. La resta ja no té importància, almenys per mi.
Estic acabant la meva contribució a un relat a quatre mans i dos ordinadors. Potser el cap de setmana l'acabi. Vull repassar-ho bé i fer que permeti ser llarg, introduint elements variats que puguin donar joc entre ells.
Ho deixo. Demà més... O potser no. Demà potser no podrà ser.

diumenge, 25 de juliol del 2010

RES, RES, RES...

Heu provat d'estar-vos 24 hores sense fer absolutament res? Al principi costa, però quan han passat 6 o 7 hores, l'hi trobes el gust. Podria semblar que, contràriament, hauria de ser més tediós a mida que passa el temps, però no és així. Des d'ahir al migdia i fins avui, he decidit no fer res. Però res de res! Si m'haguessin fet un encefalograma, hauria coincidit amb el de la imatge annexa: pla, completament pla.
Coses destacables d'aquestes 24 hores: l'Iphone s'està morint per moments. Des de que hi vaig fer l'actualització a la versió 4.2 que anava lent. Fa uns dies vaig actualitzar-lo a la versió 4.2.1 i  es queda penjar cada dos per tres. Pregunta: Aquests anormals d'Aple, no proven les actualitzacions abans de treure-les? Són així d'anormals o només pretenen que em compri l'Iphone 4 (aquell que no li funciona l'antena)? Ja s'ho faran. Jo sempre he sigut partidari de l'agenda de paper, la de tota la vida. He provat de tecnificar-me però veig que hauré de tornar al mètode tradicional.
Passades aquestes 24 hores he començat a obrir correus i he descobert que m'ofereixen ser jurat en un premi literari. Acceptaré (tinc una natural propensió per complicar-me l'existència). També m'han proposat fer un relat non-stop a quatre mans i dos cervells i també he acceptat. M'han instat a fer microrelats per nens i també els faré.... i així anem. Temps lliure: 0 minuts. 
Ah, no ho recordava: També estic matriculat en un curs de narrativa de 9 mesos de durada i també estic inscrit en un curs d'anglès. Havia fet la inscripció en un altre curs d'anglès (d'aquell que et donen si volen i que sempre acaben volent donar-los a d'altres), però em temo -no ho temo, ja m'ho pensava- que no seré dels afortunats amb el plàcet diví.
Hiperactiu? No. Només són ganes de donar profit, sentit  i plaer autèntic a una vida curta i que se m'escola pels dits com l'aigua de la pluja. Vist que hi ha altres aspectes que només em proporcionen decepcions, intento compensar-ho com puc i amb allò que és una aposta segura.
Ja s'acaba aquesta setmana de vacances. Demà ja he de començar a preparar coses. He de marxar d'aquí, arribar a casa, arreglar diverses coses pendents i començar a mentalitzar-me per una setmana que pot ser molt divertida-grotesca, diria jo- i que em pot proporcionar moments genials. De moment, ja tinc concertats dos festivals, dos aquelarres de "comercio y bebercio". I encara no he tornat!!!!!!
Ho deixo, demà més...

divendres, 23 de juliol del 2010

FER NETEJA

Per molt bucòliques que siguin les meves estades a la muntanya, sempre arriba el dia de ser pràctic i fer neteja. Quan dic "el refugi", no estic parlant d'un lloc petit, però tinc una cosa importantíssima: temps.
Avui m'he llevat d'hora i he decidit fer una neteja a fons. Escombrar, treure la pols, fer vidres, banys i fregar... Un exercici intens que es compatible -poso el pilot automàtic i ja està- amb pensar, reflexionar i preparar cops de timó vitals.
Per sort, al migdia ja havia acabat i, després d'un dinar senzill però deliciós, he caigut en braços de Morfeu. Suposo que alguna cosa hi ha tingut a veure l'ambient relaxant que visc aquests dies -si no fos per les notícies llunyanes que m'arriben de la "terra dels despropòsits"- i la voluntat de no pensar absolutament en res. 
Ara toca veure la pel·lícula -Eraser (TVE-1)- i poca cosa més. Demà toca rentar llençols, tovalloles, etc. No són tasques excepcionals, però ajuden a passar hores i hores de calma total. Mentre vagi a passejar, deixaré la rentadora posada i quan torni, ja la podré estendre. Demà és dissabte i aquí fan mercat. No és un gran mercat -sis o set parades-, però hi ha coses interessants com eines del camp i tot d'objectes que un urbanita no sabria ni què són ni perquè serveixen.
Són coses d'un poble petit, molt petit, que ha sabut mantenir la seva essència, la seva vida de sempre i que només vol anar vivint. Potser la societat  hauria de replantejar-se què vol i perquè ho vol, desfer-se d'aquesta mania per tenir-ho tot -la majoria de coses inútils- i començar a gaudir de les quatre coses imprescindibles i senzilles. 
Ho deixo, demà més...
PS: Bones vacances per aquells que les han començat. També aprofito per dir que estic preparant un post que es dirà "El senyor Bermúdez i els aprenents d'inquisidor". He de madurar-ho. Vull que sigui un post bo, irònic, sarcàstic i molt àcid, d'aquells que en surten pocs..

dijous, 22 de juliol del 2010

...I EL DEMÉS SÓN TRONS!!!

Avui he abandonat el refugi per fer una trobada amb el Lupus, el Ronin i la Nikita. En un lloc entre Ripoll i Les Lloses -no voldreu que concreti més-, en el porxo d'una masia, hem degustat tots quatre un bona safata d'embotits de la terra i unes bones costelles- chuletons-, com la de la foto. 
Aquest lloc el coneixíem de l'època en la que anàvem a La Molina a esquiar. Sempre fèiem parada i fonda aquí per tal de preparar-nos  per l'esforç físic de l'esquiada. Molts matins-a primera hora- vàrem ser obsequiats amb viandes diverses i exquisides. Avui hem reblat el clau i després de dinar hem traguejat licors esperitosos que han fet més animada la conversa. Un bon dinar sense una bona sobretaula, amb cafès i licors, no acaba de ser perfecte. 
Quan ja feia una bona estona que estàvem a taula, al porxo, ha començat a tronar i ha plogut. Ha sigut un ruixat breu, però intens. L'aire s'ha refrescat encara una mica més i aquell olor d'herba mullada m'ha traslladat a altres moments feliços. Finalment, hem desfet la reunió i cadascú ha anat a les seves, amb la satisfacció de saber que sempre serem nosaltres "los putos kamikaces", com ens deia algú. Sembla mentida, però el temps passa i nosaltres continuem fent maleses junts. 
Per avui, res més. Estic força cansat -coses de la Nikita- i tampoc tinc gaires ganes d'explicar res més. Només transmetre-vos la salutació de la Heidi i de les cabretes. Demà més!

dimecres, 21 de juliol del 2010

LLESQUES DE FELICITAT

Ja fa dies que ho necessitava i no he pogut estar-me'n. He tornat a la muntanya. La Heidi i les cabretes estan una mica mosques amb els pixa-pins però, malgrat això, la pau i la vida lenta continua caracteritzant aquestes contrades -més aviat la seva gent, que és qui determina el tempo de les coses- i encara he de superar aquest jet lag vital que suposa adequar el ritme de vida a les noves circumstàncies.
El matí ha estat horrorós, patètic, lamentable i extraordinàriament decepcionant. Pensava -crèdul de mi- que en algunes cavitats cranials encara hi habitaven aquelles petites cel·lules grises, com deia el meu admirat Hercules Poirot. No, es veu que aquesta és una espècie en vies d'extinció i molts no estan per la labor de facilitar-ne la reproducció en els seus cervells. Bé, què hi farem -sí, val, ja ho sé: Sóc cruel, molt cruel.... però m'encanta!!!- la vida és justa o injusta segons les persones. A alguns no els ha beneït amb les característiques de les espècies racionals i només passegen un cos sense cap ordre ni concert.
La tarda ha sigut més engrescadora. He rebut una trucada d'una noia -bé, ja té els seus 45 o 46 anys- que té un noséquè molt particular: D'una banda és dura -o ho fa veure. Que li preguntin al Miquel Andreu- i de l'altra, des del dia en el que ens vàrem conèixer, vàrem connectar des del primer moment. Per telèfon té una veu d'aquelles que et fan evocar dones "molt dones" que saben el que volen i que estan disposades al que sigui per tal d'aconseguir-ho. Vaja, de les que a mi m'encanten! Potser quan baixi de la muntanya, quedaré amb ella (de fet, ella ja ha quedat amb mi...)
Fet aquest incís, continuo amb la tarda: Espatarrant! Vist el nivell d'aquest matí, he decidit marxar, fugir de tanta mediocritat i anar allà on les coses són simples per definició. Aquí, a la muntanya, no esperes que vingui ningú a fer-te un logaritme, a elucubrar sobre la cadència de la caiguda de les fulles dels arbres, sobre la mitjana de passes que fa una vaca durant el dia. Tot és simple: Surt el sol, la vida passa i s'amaga el sol. Fàcil i senzill. Durant aquestes hores, la gent fa una vida normal, sense preocupar-se d'allò que no està directament relacionat amb la seva supervivència. Els importa ben poc tot allò que és superflu o que comporta un esforç inútil i gratuït. No estan per fer grans pensades sobre el sexe dels àngels o sobre com "redecorar" el seu entorn. Ningú es planteja anar replantant els arbres del bosc, segons el gust i estètica predilecta de l'agent forestal de torn (el considerarien un boig i no tindria el suport de ningú). 
Vaig a sopar. Avui una cosa senzilla però deliciosa: Una mica de bull blanc -amb pa amb tomàquet- que he comprat només arribar. Tinc per costum fer la comanda per telèfon, mentre pujo. D'aquesta manera, en arribar, ja m'ho tenen tot preparat i només he de fer el recorregut: Forn, cansaladeria, carnisseria, queviures. Un recorregut ràpid i eficient. Potser, en un proper post, us parlaré del somni que he tingut al tren. Només un avançament: La protagonista -juntament amb mi- era la dels 500 o la de fa 12 anys (això només ho entendran dues persones) i passàvem una bona estona. Hi havia un altre personatge que encara ara no puc identificar, però que s'unia a la festa. Bé, ho deixo, demà més.

PELL DE PRÉSSEC...NUA

Mentre miro les teves corbes, nues, amb una pell tant llisa, tant fina, que sembla impossible, impossible que la natura per sí sola tant imperfecte, hagi pogut allisar-te, donar-te forma, arrebossant aquestes corbes vertiginoses, que converteixen tots els teus moviments, que haurien de ser feixucs, en una mena de suavitat que gairebé sembla que flotin, que levitin, pel damunt de la taula, pel damunt del terra en caure, mentre jo, bocabadat, miro, miro i sospiro, perquè vull menjar-te, perquè la boca se’m fa aigua, només de pensar en el que puc sentir, mentre els meus llavis toquen aquesta pell nua tant llisa, i mentre una mà ansiosa t’agafa, i t’agafa fort, mentre acluco els ulls, del plaer que m’envaeix, sense saber, fins a l’últim moment si seràs dolça o amarga, o fins i tot picant…
Però no m’importa, allargo el braç, perquè et vull tocar, m’és igual el regust que em deixis, serà un regust nou, un regust fresc, que recordaré durant hores, mentre miri el que en queda, la suavitat amb que t’has deixat acaronar per la meva boca, la teva gràcil manera de moure’t quan t’he deixat anar a terra, quan la teva pell, tant llisa i tant nua, m’ha tornat el reflex de la llum que tenim a sobre, per emmirallar-me, per fer-te desitjar més….
I mentre clavo les meves dents al préssec… deixaré d’escriure, perquè darrere d’aquestes reixes, el més proper que tinc al sexe, és la passió dels gustos, dels sabors, que no gaire sovint m’agraden, però que sempre varien… i després d’estar dues hores pensant en tu, allargant aquest moment de clímax, et vull assaborir jo sòl, amb la teva companyia, sense que ningú ens miri ni ens llegeixi…

Tres de la matinada, en un llit aliè....

dimarts, 20 de juliol del 2010

ULLS TENDRES I ALTRES HISTÒRIES

Jo no sé què tenen les mirades que són de les primeres coses que observo en les persones. Alguns que es creuen que em coneixen, poden pensar que no sóc fidel a la veritat, que normalment miro altres llocs de l'anatomia humana. No, no és cert. Els ulls -ja ho diu la frase feta- són el mirall de l'ànima. Jo diria més: Els ulls són la finestra a través de la que mirem a l'interior de la persona. És un cas similar al de les encaixades de mans: no us refieu mai d'aquells que encaixen les mans de forma laxa i feble. Denoten un caràcter feble, canviant, sense lliurar-se completament al seu saludat.
Aquest matí he tingut l'immens plaer de retrobar-me amb els comentaris d'una persona. "Ulls tendres", l'anomeno afectuosament. Li faig justícia, no us penseu que ho dic de forma gratuïta.  Fa mesos que vaig tenir el privilegi de quedar rendit davant de tanta tendresa -no exempta, d'un caràcter explosiu quan convé- i d'aquella caiguda d'ulls. Espero que pugui continuar gaudint d'aquests ulls tendres...
Primer dia de vacances -res, una setmaneta-, primer dia de despropòsits. És una equació que sempre dóna el mateix resultat: l'anormalitat absoluta i profunda, en estat pur. És una anormalitat consentida -esperonada en algunes ocasions- i que només pot portar a la desmotivació d'aquells que veuen que segueixen el camí de Sísif. És igual, o no, o no ho sé. Potser el camí bo és l'altre? Sembla ser que sí.
El cas és que marxo, pujo una vegada més al refugi. No sé si demà o passat. Demà, quan en llevi, ho decidiré. Passar uns dies allà dalt, em proporcionarà la força suficient per treballar les properes setmanes. De moment, moltes coses per fer i molt poques ganes de fer-les. Potser ho deixaré pel setembre o l'octubre, que encara em quedaran vacances. Potser llavors, quan el dia ja és més fresc i els "pixa-pins" ja estaran reclosos en les seves cabòries -no gensmenys- a la gran urbs, serà el moment de fer feina.
Avui he rebut un correu d'un amic en el que em passava un cartell de l'any 1932. Res de nou, la història és cíclica i es repeteix inexorablement, sense cap concessió a la rectificació i a l'aprenentatge que dóna l'experiència. Sempre els mateixos errors, sempre les mateixes obsessions sense sentit, sabent-ne la resposta que cal esperar i les seves conseqüències. El dia després de la manifestació de rebuig a la Sentència de l'Estatut, vaig dir -amb una premonició fàcil- que passarien els dies i que la gasosa s'esbravaria. Dit i fet. Avui, el PSC a Madrid ja ha anat al seu aire i ha canviat la declaració que havien pactat els partits al Parlament de Catalunya. I què us esperàveu? Potser pensàveu que no cobrarien les seves 30 monedes de plata? No siguem innocents!!!!
Bé, ho deixo aquí. Ara toca descansar. Un descans plàcid, volgut i necessari. Demà (o més tard) més.

dilluns, 19 de juliol del 2010

500!!!!!!

Sí, un dia o altre havia d'arribar i ha passat de matinada -no podria ser d'una altra manera-, amb una xafogor extrema. Estic sota la prunera, amb els gossos ajaguts al meu costat, m'estic prenent un refresc -sí, d'aquí un parell d'hores he de treballar- i m'estic fumant un cigarret. Potser serà dels darrers -encara em queda més d'un cartró de Marlboro- que em fumi. 
Han passat més de dos anys -no gaire més- des de que vaig obrir aquest bloc. Abans en tenia altres -amb menys fortuna i durada que aquest- i alguns dels post d'aquest boc són traslladats dels altres blocs. Només els dels dies anteriors a l'obertura d'aquest bloc són traslladats. Molts -prop de 200- estan en aquell llimb dels esborranys. Potser algun dia em dedicaré a modificar-los o a publicar-los directament. N'hi ha que em recorden bons temps i d'altres només el conservo per ser "fills" meus. 
Per celebrar tan "magne" esdeveniment -els 500 post- publico a continuació un fragment d'un dels relats que em van publicar fa poc i dels que ja us vaig fer esment en aquest bloc:

 Mirant-li els ulls
Als que volen viure:

Aquells ulls ja justificaven el risc que corria. La vida no l’havia tractat bé, i en Jaume no volia deixar escapar aquella oportunitat de ser estimat. Necessitava ser estimat per aquella dona, aquella meravellosa dona, i després ja es podia morir: ja no li quedaria res d’interessant per fer en aquesta vida.
Ell no era cap cosa de l’altre món, cap Adonis que fes tornar boja una dona. Baixet, un de la pila, un més. Només tenia una cosa que el feia diferent: un cor gran i magnífic que havia conservat noble i tendre, malgrat els cops que havia rebut durant una vida molt viscuda.
Pensava en ella mentre es mirava la lluna plena. Aquella nit tenia un color especial, una resplendor més accentuada i es veia més nítida que mai. Intentava identificar un parell de cràters mentre pensava en aquell cos petit, però esplèndid, que el feia tornar boig: les seves mans, la seva cara —delicada com la d’una nina—, i el conjunt de detalls i gestos que l’adornaven.
Passada una estona, se’n va anar a dormir. I va tornar a necessitar d’un parell de vàliums per tal d’agafar el son. Ja feia massa dies que hi pensava i no parava de tornar a calcular tota la situació, de refer pas per pas tots els moviments que hauria de fer l’endemà.
La Sònia no l’havia tingut mai en compte, mai no havia sigut res d’importat per a ella. D’aquella dona, només n’havia aconseguit l’escarni i la burla grotesca. Ara ja n’hi havia prou d’aguantar aquella malcriada que només pensava en ella mateixa, de passar hores sense dormir pensant en aquella criatura, tan bella com despietada. Ja no pensava continuar vivint sota l’esclavitud del seu amor per ella. Ara ja no, ja n’hi havia prou.
L’endemà al matí  es va llevar com cada dia i va anar a treballar. Sempre agafava el metro i aquell dia no va ser diferent. Mentre era a l’andana esperant, la va veure: com cada matí, com cada maleït matí. Va apropar-s’hi per darrere; ella era a primera fila, a tocar de la via. Va dubtar un moment, no ho tenia clar. Estava en la posició idònia, en el millor lloc per dur a terme els seus plans.
En la llunyania, dins la foscor del túnel, es veia la llum que desprenia el metro, a punt d’entrar a l’estació. Ell va modificar la seva posició per tal de ser més efectiu ......(Continua)

Només és un fragment, un simple i humil fragment. Una pinzellada del que ja ha estat imprès -negre sobre blanc-, d'aquest "fill" meu que ja ha vist la llum, juntament amb dos textos més. Una bajanada, direu... Bé, potser sí, potser és una bajanada a la que dono massa importància, però em fa molta il·lusió...
Bé, ho deixo, em cal una dutxa i.... Sant Tornem-hi, que no passa res!

diumenge, 18 de juliol del 2010

FOTOS ANTIGUES

Mirar fotos antigues és un exercici relaxant i evocador. Moltes vegades ens porten a la memòria -aquesta vegada memòria visual- altres temps, altres llocs i altres emocions. Dies durs, dies intensos, dies feliços. 
Fa una estona ha acabat la pel·lícula que estava mirant -Memòries d'Àfrica- i m'he posat a recordar, he volgut recordar. Jo no tenia una granja a l'Àfrica, però tenia una cosa millor: res en cap lloc i tot en qualsevol lloc. Res em retenia en cap lloc, no tenia cap sentiment de pertinença a res. D'altra banda, vivia la vida en qualsevol lloc com si fos el darrer minut que em fos permès respirar. Cada dia era un cremar les naus per si no existís el dia següent.
Recordo moments genials, únics, irrepetibles. No vol dir que fossin moments plaents. Moltes vegades, els moments més durs són els que més estrenyen les relacions interpersonals, els que inicien at eternam un sentiment de fidelitat indestructible. No sé quants anys han passat des d'aquesta imatge. Bé, sí que ho sé, però no tinc consciència de si s'ha fet llarg o curt el temps transcorregut des d'aquell moment en el que uns companys ens fan ver aquesta foto. Només recordo que hi van haver molts més moments com aquell, amb molta més tensió -això només era un entrenament- i amb la satisfacció (o remordiment) del deure acomplert. Els records són això: felicitat, pensaments, dubtes, afirmacions i vida, molta vida (o no). 
Aquest és el post número 499 d'aquest bloc (dels publicats, és clar). El camí ha estat llarg però plaent. Un sospir en la infinitat i varietat de la meva vida...

TEMES LLEGITS I COMENTATS

Un dels majors plaers que experimento els dies de festa és llegir els diaris -en paper o digitals- tranquil·lament. Primer llegeixo els de paper mentre em prenc el cafè. Normalment, els diumenges semblen el gran basar i ens ofereixen la compra -mitjançant aquest mètode de la cartilla i els cupons- d'artefactes que res tenen a veure amb allò que espera el lector del diari: rigor informatiu. Trobo a faltar un diari que no s'alinei amb una o altra postura o tendència política. Em manca un diari neutre, realista, en el que pugui confiar. Suposo que això és impossible des del mateix moment en el que accepten subvencions dels organismes públics.
Una vegada m'he pres el cafè, aprofito per dutxar-me, afaitar-me i acabar de semblar un ésser humà. Posteriorment, després d'uns quants cafès, uns quants cigarrets i amb la mirada una mica més viva, llegeixo els diaris digitals. Més del mateix: tots recolzen una o altra tendència política. No en tenen prou amb dir el que passa, sense ficar-hi cullerada, sense pensar-se que jo sóc incapaç de tenir una opinió sobre els temes? Tots han de valorar cada notícia, cada apunt informatiu, com si fossin autèntics gurus.
Bé, avui he vist un parell de notícies prou interessants, però n'hi ha una que m'ha fet reflexionar: "En els darrers dos anys, el número de funcionaris s'ha incrementat en 200.000". Fins aquí, podria semblar que les Administracions s'han tornat boges i no saben que estem en crisis. No, no és això. El que passa és que ara s'apressen a "col·locar" els seus acòlits i palmers abans de les eleccions. "Estómacs agraïts" en diuen d'això. Quants d'aquests nous 200.000 funcionaris han aprovat una oposició i són funcionaris de carrera? Quants són funcionaris interins, càrrecs de confiança (ho confonen tot) i altres contractats públics que no passen cap tipus de procés selectiu? Penso que ja és hora que les Administracions Públiques (totes, absolutament totes) comencin a "aprimar-se" i a estalviar en despeses de personal. Crec que és hora d'avaluar cada lloc de treball públic i mirar si és prescindible o si de cada tres en podem deixar dos. Eliminar tots aquests llocs de treball creats per a persones concretes, sense cap tipus d'exigència de procés selectiu o amb processos selectius que tenen unes condicions de presentació fetes a mida, és el que farà estalviar diners a l'Administració.
D'altra banda, he vist que avui fan dues pel·licules que considero molt interessants: "Memòries d'Àfrica" (Cuatro 17.20 h) i "El que queda del dia" (TV3 00.10 h.). Mai he entès com les cadenes poden oferir-nos pel·lícules lamentables a hores normals i poden oferir-nos autèntiques joies de matinada. Per quin motiu TV3 no pot oferir aquesta pel·lícula a la tarda? Programació de tarda de TV3: 2 pel·lícules ("La vida en joc" i "Una ventafocs moderna") que són dos autèntic bodris. 
Una altra cosa és com "allarguen" les pel·lícules: Cuatro (145 min. de pel·lícula els converteixen en 205 min.) No és una indecència això????? Algú pot seguir el fil d'algun programa amb aquestes pauses??? Dues hores i quart es converteixen en tres hores i quart. Un 41,5% més de durada !!!!! Com es pot ser tant filibuster???? Aquesta cadena -per cert- és filo-socialista. Quina barra!!!!
Bé, vaig a fer un vermut. Encara que sigui per aguantar el cop, encara que sigui per no ressentir-me de tanta anormalitat... 

dissabte, 17 de juliol del 2010

PENSAR EN TOT I EN RES

Des de fa dies que estic donant-l'hi voltes. No ho acabo d'entendre i -coses de ser bastant "quadriculat"- quan no entenc una cosa em treu de polleguera. Busco totes les alternatives, totes les variables possibles, totes les opcions, tots els escenaris reals.
D'altra banda, penso que ja hi ha poques coses de les que m'he de preocupar, de les que he de tenir cura. El final s'apropa i ja no vull tenir altres coses al cap que no sigui el que vull tenir-hi. 
Hòstia!!!! M'acaba de caure una pruna sobre la taula! Una mica més enllà i em cau al teclat. Un pam ha faltat!!!.
Bé, com anava dient... Ja fa temps que poques coses m'importen. De fet, tampoc tinc massa temps de preocupar-me de coses intranscendents o supèrflues. Tinc el dia massa atapeït per marejar la perdiu en coses sense importància. Ara estic a punt d'arribar a l'encreuament de camins i he de triar per quin camí continuo caminant. La decisió és difícil i he de valorar totes les variables que se m'ofereixen. 
Penso que és hora de canviar. He de donar un tomb a la meva vida, he de tornar a redefinir què espero i què estic disposat a oferir. Ja n'estic cansat d'oferir sense obtenir resposta.
Sé que aviat hi haurà canvis profunds i traumàtics. Sé que hauré de tornar a posar-me "la roba de lluitar". Sé que tindré l'oportunitat de posar les coses al seu lloc, definitivament. La vida no és altre cosa que una continua paciència. Només espera, una llarga espera. La gran sort és que sempre tens la certesa de que el moment oportú per totes les coses, sempre acaba arribant.
Ara, de fet, és el moment oportú per començar a fer un vermut pre-dinar. Després ja continuaré....

divendres, 16 de juliol del 2010

FINALS (O PRINCIPIS)

A la vida hi ha camins que hem de recórrer sols, d'altres els podem -o hem de fer-ho- acompanyats. Hi ha finals que semblen principis i a l'inrevés. Per sort, tots tenim un far que ens guia i que ens serveix de punt de referència.
Ja fa anys que vaig aprendre que tot és relatiu i que tot té un principi i un final. Només el pas del temps -d'altra banda, inexorable- ens situa i ens fa ser conscients de què hi ha sota cada pedra del camí. Per sort, tots tenim un boig a dins nostre que ens fa ser els més lúcids del món.
Hi ha dies en els que reps notícies -ara ja no sé si són bones o dolentes- i et replanteges algunes coses. Vivim en constant canvi, en constant evolució. Només una espurna que brilla en el nostre interior no canvia mai. És la essència del nostre ser. 
Davant les adversitats, alguns tenim un boxejador que ens fa lluitar i triomfar o caure. En tot cas, aquesta lluita ens proporciona la suficient dignitat per tal de seguir endavant, de tornar a aixecar el cap i de veure les coses des d'un altre prisma. 
Fa calor, massa calor i, malgrat estic a l'ombra, els dits em suen. No vull morir electrocutat pel meu Mac, en un acte venjatiu per les reescalfades que li faig passar aquests dies. Ho deixo. No sé si estar trist o alegre, si riure o plorar, si estar eufòric o caure en la depressió més profunda. No ho sé.
De moment, gaudiré del cap de setmana a l'espera de treballar el dilluns i gaudir d'una altra setmaneta de vacances. Aquesta vegada aniré al meu refugi, a no passar tanta calor, a estar tranquil i recuperar la serenitat i l'ordre de les coses. De tant en tant és convenient i ara noto que em cal.
Després o demà, més....

dijous, 15 de juliol del 2010

UN DIA "D'AQUELLS"

Quan fa quatre hores que t'has llevat del llit i ja has perdut la confiança en poder trobar un bri d'enteniment en algun interlocutor, val més deixar-ho córrer i dedicar-te al difícil art d'anar passant. 
Per sort, sempre queden els moments plàcids i reconstituents, en bona companyia, que et rescabalen de tota la ignomínia que has de tragar-te. La manca de respostes contundents -hi ha diferents interpretacions del terme "contundent"- sempre et deixen una mica decebut, una mica dubitatiu. 
Arribada la tarda, sempre hi ha l'ocasió de respondre un correu amb la lacònica frase "D'acord, gràcies". Moltes vegades dubto si el destinatari del correu sap extraure la barreja de frustració, incredulitat davant la ignorància, rebuig a la inoperància i, fins i tot, fàstic que amaga aquesta frase o expressió. Traduïda a llenguatge normal -abandonant el formalisme obligat- podríem traduir aquesta frase per "El que vulguis, xaval. Jo no en tinc la culpa de les teves limitacions intel·lectuals i cognitives. Ves-te'n a la merda!". Normalment, quan contestes d'aquesta manera un correu és quan ja has esgotat totes les maneres de fer entendre que no ets tu qui demanes un favor, que n'estàs fent un i que no tens perquè suportar un interlocutor idiotitzat. 
En finalitzar el dia, el balanç global és pobre, molt pobre. Puntualment, hi ha moments sublims i irrepetibles que fan que triïs un bonsai per penjar-te i que et cobreixis de paciència per tal de continuar manifestant una benevolència infinita i pietosa envers les abominacions més infumables. Només el fet de pensar en el que "va passar fa dotze anys" o "les confidències a primera hora del matí" ja fan que un somriure es dibuixi en els meus llavis. 
Demà, Sant Divendres Gloriós (patró dels esperançats), serà un gran dia. Ho sento, ho noto en l'ambient, en aquesta aura de santedat que embolcallen els pre-caps de setmana. Jo només demano que Déu Nostre Senyor em permeti continuar gaudint de l'espectacle de la vida -a vegades trist i lamentable- i que pugui continuar aprenent frases o expressions com la d'avui (qui encerti el significat, té premi): "Escopir per la figa". 
Bé, ho deixo. Avui estic força cansat. La darrera nit amb la Marta ha estat prou cansada i avui no he pogut fer la migdiada. Demà més històries, però sempre més sorprenents...

dimecres, 14 de juliol del 2010

XARRUPS (I PENSAMENTS) A L'OMBRA

Mentre escolto aquesta cançó i començo la meva tanda diària de "xarrups a l'ombra", recordo aquesta altra meravella. Quins temps!!!
Ara, les meves preocupacions passen per decidir si dedicar-me a les crucifixions o ser condescendent. Fa una estona, un amic m'advertia de les conseqüències fatals -no per mi- d'aquests pensaments retorçats que, a vegades, m'assalten. Aquest amic és un festivalero i sé que, en el fons, desitja ferventment que clavi el primer clau de la creu. Només la diversió que això comportaria, ja és prou justificació per iniciar el procés confabulador. No, és broma. Però ens hem fet un bon fart de riure, això sí.
Demà pot ser un dia dur. Per sort, avui ja he acabat de penjar les p.... cortines i ja no m'espera ningú. Demà tinc tot el temps del món per fer i desfer el camí de la "perdició". A la vida, les coses mai venen soles i, tant els moments feliços com els tristos, mai són illots solitaris en el mar de la vida.
Nova cançó i ja m'estic posant tendre. Avui hauré de fer una visita a la Marta -pels coneguts, aquella noia de la que tinc una foto a l'Iphone en vista posterior,- i tornar a sentir tota la plenitud del plaer sense límit. A vegades necessitem alguna cosa més que explorar cossos desconeguts i preferim tornar a recórrer els camins sinuosos de les pells conegudes. Sempre m'ha agradat molt aquest vídeo. La noia que hi surt s'assembla molt a la Marta. Aquesta altra em recorda a una altra noia, de la que compartia els seus llavis. 
Ufff!!!!! Ho deixo. Dutxa, canvi de roba i a buscar a la Marta. Per avui, res més....ni menys!!!

dimarts, 13 de juliol del 2010

REENTRÉ SALVATGE

Aquesta imatge podria ser un autoretrat meu, d'aquest matí. La vida és dura i complir tots els compromisos requereix un esforç que cada vegada es fa més difícil d'assumir, malgrat siguin plaents en el moment de gaudir-los.
He tornat a la feina després d'uns dies de vacances que han estat un sospir. A primera hora (06.25 h) ja he començat a contestar correus. M'encanta contestar correus a aquestes hores del matí (o matinada). Els imprimeixo un to surrealista en correspondència al correu original. Per sort, el matí ha passat ràpid i de forma plaent. Sempre hi ha situacions ridícules, però ja formen part del pack. 
En arribar a casa, algú ja havia fet plans per mi -cosa que odio en grau extrem- i m'he hagut de dedicar -sense poder fer una migdiada reparadora- a l'ingent, noble, distreta, imprescindible i "gratificant" tasca de despenjar les p.... cortines de tota la casa per tal que siguin objecte d'una rentada -totalment innecessària- periòdica. Quan el dinar encara està que puja i baixa per l'esòfag i et trobes a un punt de treure la primera papilla,  quan la calor és més esclafant, no hi ha exercici més recomanable que pujar a una escala i començar a despenjar aquests trossos de tela brocada -dels que no he entès mai la seva funció- que només vesteixen les parets.
He acabat fa una estona i això no és el pitjor. El pitjor és la previsió -i visió- del que m'espera demà: Tornar a penjar les p..... cortines una vegada netes (bé, és una manera de dir-ho, jo no les veig brutes). Saber que demà tindré una altra sessió de "sauna" post-dinar (el que no em mata, m'endureix), em fa una il·lusió que no us la podeu imaginar. Per sort, ara ja estic instal·lat sota la prunera i amb una caiprinha a la mà. Aquesta és a la salut del Miquel Andreu. L'altre dia en vaig prendre una a la salut del "sastre de Bolívia" i així aniré continuant. 
Fa calor, molta calor i avui serà un altre dia d'aquells que valdrà acabar fora, a la fresca, airejant-me el cos, la ment i l'esperit. Demà tornaré a lluitar, tornaré a sofrir i tornaré a vèncer.... o això espero!!! De fet, em conformo amb continuar fent la viu-viu (que ja és molt en els temps que corren) i amb mantenir un mínim d'ordre mental. La resta no és rellevant...

EL PÒSIT EL PASSAT (MEMÒRIES)

És tard, molt tard. Em queden pocs minuts per tal de dutxar-me i preparar-me per la meva reincorporació laboral. Encara porto la roba d'ahir i aquella sensació de felicitat que proporciona el passar hores i hores (des d'ahir a les 12.30 h.) amb gent sincera, festera, dura, fidel... i no sé quantes coses bones més.
Per sort, sempre em queda aquest refugi, el refugi del passat, dels que mai obliden i mai t'abandonen. Tenir aquest recolzament puntual em posa les piles per alguns dies. Saber que no tot està perdut, que encara queda algú que sap el que vol, com ho vol i quan ho vol -sense dubtes ni maniobres obscures- em fa recuperar la confiança en el futur. Saber que tot arriba també em relaxa i fa que continuï impertèrrit però constant.
Avui vull fer referència a un comentari de l'Anna, una persona que va deixar la seva -sempre plaent- petjada i que contestaré fent evidents uns fets. Sé que és una persona intel·ligent i que serà capaç de lligar-ho tot. 
Comencem pel principi: El dia 12 d'octubre de 2007 té lloc una bronca de la vicepresidenta De la Vega a la presidenta del TC, mentre estaven presenciant el desfile militar amb motiu de la festa de la Hispanitat. Per quin motiu? Potser era massa d'hora per tenir una Sentència? Potser no era el moment propici?
El dia 28 de juny de 2010 es fa pública la resolució de la Sentència del TC sobre el recurs interposat contra l'Estatut. Per quin motiu no es fan públics els raonaments jurídics? Si la resolució deia que alguns articles s'havien d'interpretar segons uns determinats raonaments jurídics, vol dir que ja estaven redactats. O potser van fer primer la resolució i després ja la van justificar i raonar segons conveniència????
Una hora i mitja després de fer-se públic la resolució, el president de la Generalitat insta i convoca a la ciutadania a la manifestació. Si no sabia quins eren els raonaments jurídics, com podia estar tan indignat??? Penseu que l'any 2004-05, quan era ministre d'Industria del Govern Espanyol, abominava que el terme Nació aparegués a l'Estatut (com canvien els temps i el que es fa per un vot!!!!)
El dia 29 de juny de 2010 partit d'octaus de final de la selecció espanyola.
Dia 3 de juliol de 2010 partit de quarts de final.
El PSC va marejant la perdiu sobre la senyera, el lema, la pancarta, etc.
Dia 7 de juliol de 2010 partit de semifinals.
Dia 8 de juliol de 2010. "El consejero de Interior, Relaciones Institucionales y Participación, Joan Saura, ha afirmado hoy que, a su parecer, el Gobierno catalán no recibirá hasta el lunes la sentencia del Tribunal Constitucional (TC) sobre el Estatut, cuando ya se haya realizado la manifestación del sábado contra el fallo." No li pregunteu mai quins números sortiran a la loteria primitiva!!!!  
Dia 9 de juliol de 2010. Es fan públics els raonaments jurídics de la Sentència (14.05 h. divendres)
Dia 10 de juliol de 2010 manifestació en protesta per la Sentència de l'Estatut. Montilla surt "cames ajudeu-me" mentre la gent crida "President, president!!!" al president Pujol. Lamentable espectacle de la classe política... bé, d'alguns membres. Alguns (ministra Chacon) tenen altres coses a fer... (o a no fer).
Dia 11 de juliol de 2010 final del campionat de món. Molts ciutadans es concentren per celebrar-ho.
S'ha acabat la gasosa. Tots cap a casa, de l'Estatut ja en parlarem després de celebrar el Mundial i fetes les vacances -què es pot parlar davant d'una Sentència?-, o no. Al setembre prou feina tindrem amb les eleccions del novembre, amb pagar els llibres dels nens, en tornar el crèdit de les vacances o en apuntar-se a l'atur aquells que ja no tinguin un lloc de treball. 
Quan arribi el setembre, feu memòria d'aquest post. Mireu quants partits centren el seu programa en la Independència -l'Estatut és el que és, hi ha una Sentència. Els retrets i negociacions no serveixen de res- i veureu que han sofert una "pèrdua de memòria". Mireu quines són les propostes del Tripartit (mireu si el PSC, demana la Independència). Vindrà Zapatero -el gran venedor de bíblies- a donar suport a Montilla? La vida continuarà igual? S'hauran oblidat els casos de corrupció? El Mundial ho taparà tot?
Sí, tot continuarà igual per molts motius:
1.- Davant d'aquesta Sentència no es pot fer res. No us cregueu aquests de les "negociacions", "influències", etc. No, ara qui té la paella pel mànec és el govern central.
2.- La Independència no li fa el pes a ningú amb poder de decisió i convocatòria (polítics, empresaris, caixes, etc).
3.- Els de sempre ja s'han acostumat al seu modus vivendi i ja han fet els escarafalls reglamentaris i suficients. No cal fer més teatre. 
4.- Ara el més important és aconseguir el major número d'escons al Parlament, la resta són punyetes!
Per últim, deixeu que us recordi que encara hi ha uns quants recursos contra l'Estatut pendents de resoldre (entre d'altres el del Defensor del Pueblo, senyor Múgica, socialista de pro).
Estic preparant un memoràndum de despropòsits del nostres pares de la Pàtria. Us faré un "abans i després" de les seves declaracions en relació a l'Estatut i altres qüestions de la política catalana. Us sorprendreu!!!!!
Vaig a dutxar-me, he d'anar a treballar!!! Avui és dimarts 13. Quin iuiu!!!

diumenge, 11 de juliol del 2010

MANIFESTACIONS DIVERSES

Si feu una recerca al Google d'una imatge "Montilla corriendo", a la segona pàgina us sortirà aquesta imatge. És verídic!!! No he pogut reprimir-me i he caigut en la debilitat de penjar-la en aquest post.
Bé, anem per feina! La manifestació d'ahir: 
1.- Un èxit de gran part del poble de Catalunya.
2.- Un fracàs de gran part dels polítics.
3.- No servirà de res. Ho sento, és el que en penso.
M'explico. Ahir vaig assistir a la manifestació. A les 4.30 h. de la tarda estava a la cantonada entre els carrer de València i el Passeig de Gràcia. Una gentada!!!! Passen els minuts, les hores i això es fa insuportable. Molta calor. Arriba l'hora prevista -les 6 de la tarda- i és impossible moure's. Decideixo anar a fer un glop en un bar proper i m'encanto veient la TV. Lamentable espectacle. La capçalera de la manifestació tapa completament el lema -suposo que era l'objectiu dels que volien la senyera- i veig un senyor -bé, deixem-ho així- amb una gorra que diu "socialistes". L'inefable Iceta fent proselitisme entre la massa que va a reivindicar Catalunya i als que els importa ben poc la tendència política de cadascú. Continuo bevent-me el refresc i veig com el periodista de TV3 fa una repassada als líders polítics i sindicals -sí, aquells que viuen sense pencar gràcies a les subvencions que s'auto-assignen- i, de sobte, identifico al conseller Nadal -el col·lega del senyor Múgica, Defensor del Pueblo, que també ha interposat un recurs contra l'Estatut- cinc metres més enrere de la pancarta amb el lema. En veure que hi ha una càmera de TV, inicia un apropament ràpid cap a la capçalera i comença a practicar aquell esport que li és tan característic: Parlar sense dir res.
Surto del bar, ja més refrescat i començo a caminar en direcció Gran Via, sembla que la capçalera ja ha començat a caminar i ja és possible moure's. Arribo a Gran Via i anem en direcció Plaça Tetuan. Sembla ser que el poble -una part- ha increpat el Montilla i ha fugit "cames ajudeu-me". Potser el poble ha pensat en la hipocresia que significa portar els teus fills a un col·legi privat, mentre es "defensa" l'ensenyament públic; potser el poble ha recordat els.... -he perdut el compte- càrrecs que té la seva dona; potser li han vist el llautó en el tema de la pancarta, el lema i la senyera; potser ja no es creu el que diu ell i els seus adlàters, han pensat fer unes eleccions in situ -sense esperar al novembre- i cessar-lo com a president de Catalunya.
El poble: genial, espectacular, impressionant.... i tots els qualificatius que us passin pel cap. Una actitud cívica, reivindicativa, solidària,  no partidista.... repeteixo, impressionant!!! El problema és la efectivitat que tindrà aquesta manifestació. Com acte per a desfogar-se, perfecte. Com a inici d'alguna cosa més... de dubtosa efectivitat. En tot cas, una demostració de voluntats molt important i prou significativa. Ara només resta esperar quina serà l'actitud dels nostres representants.
Per finalitzar, només vull recordar una cosa: Encara hi ha alguns recursos pendents de resoldre. Alguns recursos han estat interposats per companys de partit d'aquells que ahir es manifestaven -de mala gana i per compromís davant d'unes eleccions molt pròximes- i tots n'hauríem de treure les corresponents conclusions. 
La meva felicitació a tots aquells que vàrem fer una demostració de civisme, orgull de poble i demostració de voluntats.

dissabte, 10 de juliol del 2010

ESPECTACLES IRRACIONALS

Ahir al vespre, mentre em delectava, en una terrassa, de la brisa tènue però amb signes d'una fresca imaginària, en una conversa ja viciada pels efluvis etílics producte de confondre durant moltes hores el refresc amb la caipirinha, vàrem recaure en un dels temes importants del cap de setmana.
Mentre sentia de fons la remor de la discussió sobre la Sentència del TC -tinc la sort de tenir amics en totes les posicions polítiques- pensava en "el dia després". Molt bé, sí, aquesta tarda tots a la manifestació, però i demà? Demà, què? A veure la final del mundial? I ja està? Ja ha quedat bé tothom? Tothom ha fet el seu brindis al sol i ja s'ha auto-complagut?
Sempre he pensat que les catarsis col·lectives són molt perilloses i que fan confondre l'esperança i la il·lusió amb les idees il·lusòries o il·luses. Realment algú pot pensar -estic parlant de pensaments reals, no il·lusoris- que actualment es pot arribar a la Independència sense un enfrontament armat? Està preparada Catalunya per suportar un enfrontament i el post-enfrontament? Té alguna possibilitat d'estabilitzar amb garanties uns límits territorials? Amb qui compta Catalunya -amb garanties- per oposar resistència (ho sento, aquí vaig riure sol pensant en algú. De fet, en una "banda". Algú ja m'entén)? Quina perspectiva econòmica -real- de futur té Catalunya, sense el mercat espanyol? Està preparada Catalunya per suportar una derrota -i les seves posteriors conseqüències- davant d'un hipotètic enfrontament? Està preparada per l'aïllament posterior, inclús en cas de victòria? A qui convé tot això, qui en treu un benefici directe?
Si no volem contestar aquestes preguntes, no fem més el passerell i no sortim més al carrer a fer brindis al sol (i a seguir la veta -i a ajudar a auto-justificar-se- a aquells que en viuen de tot això). O potser algú pot pensar que la manifestació d'avui farà canviar la Sentencia del TC i la seva aplicació? Tinguem en compte que aquesta Sentència és retrògrada fins i tot amb l'anterior Estatut (1979). Algú ha pensat que -si no passa res estrany- el PP té molts números de ser el proper govern de l'Estat? Algú ha pensat com utilitzaran aquesta Sentència per tal de retallar en tot allò que sigui possible l'auto-govern de Catalunya? 
Després de fer-me aquests pensaments, vaig demanar una altra caipirinha (pagada amb el sou del meu esforç diari, no amb cap subvenció). Per sort, sempre he pensat que la millor Independència és la que ens dóna el treball diari, l'esforç personal i la percepció que la independència l'aconsegueix cada individu amb el seu posicionament social, econòmic i moral. La resta... la resta queda molt bé, molt espectacular i és convenient per aquells que ja s'han creat -i volen mantenir- el seu propi estatus a la societat (aquells que no cal que es jubilin als 65 anys, aquells que cobren un sou espectacular i que dormen als seus escons, aquells que ens portaran a tots a la misèria, aquells que no han acabat amb la corrupció, aquells que -malgrat la crisi- continuen vivint a cos de Rei de les subvencions que ells mateixos s'assignen (partits i sindicats), aquells que volen que tots els ajudem -manifestant-nos- a mantenir el seu Sistema i el seu estatus).
Ho sento, si volen que em manifesti, ho faré. El que no vull és que es pensin que m'enganyen.

divendres, 9 de juliol del 2010

SENTÈNCIES

Si teniu unes hores per perdre, podeu accedir a la pàgina web del Tribunal Constitucional, descarregar-vos la Sentència sobre la constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya i llegir aquest "testament del comte de Montecristo" de 811 pàgines. Personalment, no tinc cap interès en llegir-me aquesta sentència i optaré per la solució fàcil d'esperar que els "analistes habituals" en facin la seva dissecció i resum.
Després d'anys d'esperar, de manifestacions contradictòries de la nostra -és un dir- classe política i de moltes voltes per no res, només vull fer una simple, però sincera, reflexió: 
Les Sentències, en tant que interpretatives, són polèmiques i subjectives per definició. Mai dues parts estaran satisfetes d'una Sentència. Sempre hi haurà qui la criticarà i qui l'alabarà, però en el cas que ens ocupa, sembla ser que té la difícil virtut de deixar insatisfet a tothom. Només vull que us pregunteu una cosa: Es podia encabir l'Estatut a la Constitució? Tinguem en compte que el TC només interpreta l'encaix constitucional de les normes, sense entrar en més disquisicions. Potser el problema és que la Constitució Espanyola està massa encotillada i no permet les alegries que proposava l'Estatut. Que la població hi estava d'acord? Sí. Que era constitucional? No ho sé. Segons el TC, parcialment, no. 
Crec que el problema no és la voluntat popular i tampoc el redactat de l'Estatut. Per mi, només hi ha un problema: La Constitució no ha evolucionat amb la societat i no pot ser concordant amb les noves normes -per molt votades que estiguin en Referèndum- que si que han evolucionat socialment. 
Imagineu-vos que es pretengués encabir en la Constitució de 1812 (anomenada "La Pepa") l'Estatut d'Autonomia de 1979. Evidentment, seria declarat inconstitucional. Estem parlant de realitats socials i de necessitats legislatives diferents en el temps.
No pretenguem fer entrar el clau per la cabota. No vulguem que s'aprovi un Estatut modern davant d'una Constitució antiga. És evident que tota la culpa -malgrat el lamentable espectacle que ha donat- no és del TC. La culpa és d'una Constitució obsoleta davant els reptes de nous Estatuts. Podem parlar de la polèmica interpretativa davant de les posicions més o menys progressistes o conservadores dels magistrats que composen el TC, però no intentem "no entendre" allò que tècnicament és senzill d'assimilar.

DINARS FESTIVALERS I ALGUNA COSA MÉS

Estic content. Avui m'han convidat a un dinar el proper dilluns. Coincideix amb el final d'aquesta setmana de vacances, ja sabrem qui ha guanyat el Mundial i també sabrem com ha anat la manifestació de demà (ja sabeu aquesta de "si no hi ha senyera, no hi vaig", com el de La Casera).
Sempre és gratificant que amics de fa anys es recordin d'aquest pobre i humil "escrividor" d'històries. M'ha sobtat una mica tanta urgència en la convocatòria. Alguna cosa es deu preparar. Jo avui no he dormit massa i encara estic una mica espès. M'he passat la nit enviant correus a tot d'amics que espero que en facin difusió. Res, una xorrada que no té més importància que la que cadascú li vulgui donar. Jo crec que és important. 
En tot cas, el dilluns al vespre (o de matinada, aquests amics són de festa non-stop) ja us faré cinc cèntims de com ha anat la festa. El més important és que tindrem temes suficients per tal de fer una bona sobretaula i podrem amenitzar els whiskys post-dinar amb el deliri dialèctic que provoquen les finals de futbol i la política (bé, això que alguns en diuen política).
Vull fer esment  d'una notícia que vaig rebre ahir i que em va sobtar molt. No entraré en disquisicions polítiques o personals. Crec que ja tots som grans i que cadascú pot treure les conclusions que cregui oportunes. Pel que llegeixo, la Generalitat convoca una plaça d'ocupació pública d'una manera una mica estranya. Resulta que és una plaça que està prevista per persones especialistes en un camp concret. Doncs bé, la  convoquen sense una titulació específica en un camp determinat i, pel que diu la notícia, està prevista per assignar-la una persona concreta. Perdó, què m'he perdut??? La provisió de places públiques es regeixen per la "assignació digital (a dit)"??? No ho cerc!!!! O potser sí. Si continuem llegint la notícia veurem que aquest senyor que -sempre segons la notícia- està previst que ocupi la plaça- havia sigut un ex-alt càrrec del mateix Departament que convoca la plaça. Resulta que va ser cessat (suposadament per incompetència en una actuació policial. Per fer-ho bé, segur que no) i posteriorment -malgrat aquesta incompetència- va ser nomenat (en pocs dies) assessor del Departament (crec que del Conseller). Increïble!!!! Jo no voldria tenir d'assessor a la mateixa persona que he cessat per incompetent (clar -i ara especulo, sense maldat- si no fos perquè el cessament d'aquesta mateixa persona l'he utilitzat per salvar el meu coll -o el meu cul-, o li dec un favor inconfessable). Ahhh!!!! Però hi ha un "petit" problema: davant d'un possible canvi de govern, aquest assessor quedaria al carrer. Solució: fer-lo accedir a la funció pública com Facultatiu (semblant a Funcionari de carrera, però amb unes oposicions més "d'estar per casa") i, d'aquesta manera, blindar-li el sou per a tota la vida. No us penseu que és un sou qualsevol, això no. Ja que el col·loques, fes-ho bé i amb generositat.
Bé, no sé si és cert o no el que diu la notícia (el periodista sap què publica i per quin motiu), però aquestes coses -de ser certa- són les que desvirtuen qualsevol manifestació d'autoafirmació nacional, qualsevol reclamació estatutària (per a continuar manipulant i col·locant els amiguets o deutors?) o qualsevol brindis al sol. Mentre no arreglem i netegem les entranyes del nostre País (aquesta notícia només era un exemple, tenim Millets, Pretòries, Fileses, etc.) mai podrem reclamar el respecte de la resta del món. És trist, però és així!

dijous, 8 de juliol del 2010

L'"ESCRIVIDOR" DE CARTES

Avui he rebut una carta que m'ha fet recordar temps passats i m'he -cosa rara en mi- emocionat. Us explicaré com va anar aquella història:
Fa temps -25 anys, més o menys- vaig viure un anys en terres llunyanes. Eren anys joves, intensos i amb tota una vida per viure. Allà vaig conèixer un noi que vivia a La Gomera (Illes Canàries) i que no sabia llegir ni escriure. La seva vida s'havia limitat -que no és poca cosa- a cuidar cabres a les muntanyes d'aquella illa i a viure una vida humil, però feliç, amb la seva família. Era un noi reservat, sense costum de conviure amb altres persones que no fossin el seu entorn vital de sempre. Després d'un temps, va trencar el gel, vàrem començar a parlar -la vida fa unions molts rares- i un dia em va confessar el seu secret: no sabia llegir ni escriure. M'ho va dir per satisfer una necessitat: poder-se posar en contacte amb la seva família i explicar-los com li anaven les coses. A casa seva no tenien telèfon i només podia parlar-hi per carta. Em va demanar si li podia escriure una carta. Sí, és clar. Com podia negar-m'hi?
Després d'aquell primer sí, vaig tenir el recel i la responsabilitat de fer d'intermediari sentimental entre una persona sola, amb les seves cuites i frustracions, les seves alegries i aspiracions, i la seva família. Un diàleg íntim que em posava en una situació molt delicada. Ja havia accedit i no podia fer-me enrere, però un món em venia a sobre. Van ser prop de deu mesos de correspondència -cada vegada més freqüent i intensa- en els que jo escrivia les seves paraules, intentant expressar els sentiments que veia en els seus ulls. I qui les llegia?, direu vosaltres. Les llegia un frare d'una ermita propera a casa d'aquest noi. Era un despropòsit. Jo escrivia el que em dictava aquest noi per tal que un frare fos capaç d'interpretar uns sentiments que jo havia interpretat i ho llegís als pares d'aquest noi.
Van passar els mesos i la vida ens va separar. Mai més havia tornat a parlar amb ell. Només recordava l'abraçada -sincera i profunda- que ens vàrem donar el dia en el que ens vàrem separar. Venint de qui venia -un noi poruc i poc expressiu- aquella abraçada valia el seu pes en or. Mai més havia sabut res més d'ell, fins avui. M'ha estranyat molt rebre aquesta carta. En ella em deia que el frare havia mort uns dies enrere, que ell estava casat, que tenia fills, que continuava cuidant cabres i que era feliç. També m'agraïa que li escrivís aquelles cartes del passat i m'anunciava una cosa: ja sabia llegir i escriure. El bon frare n'hi havia ensenyat.
La vida té aquestes coses, de tant en tant, rebem satisfaccions. El passat retorna, reclamant-nos els deutes o retornant-nos les bones obres en forma de sentiments sincers i agraïts. Tot forma part del pack, d'aquest pack que és la vida, amb totes les seves llums i ombres.
Bé, vaig a preparar-me una altra caipirinha. Aquestes coses s'han de celebrar. Gaudeixo d'una gran tranquil·litat sabent que aviat tornaré a veure el Bermúdez, el Miquel Andreu, l'Estudiant i la resta de sacrificats suportadors d'aquest humil "escrividor" de cartes...

LES TORRES FERIDES PEL LLAMP

Els Arcans Majors del Tarot representen un mapa simbòlic de la Psique. La Torre  (o la Casa de Déu) representa les barreres que no permeten accedir directament a l'Inconscient. El nom i el layout en la seva forma actual, és una referència a la història bíblica de la Torre de Babel, en que Déu destrueix una torre construïda per l'home per a arribar a Déu.
Ara que ja he fet una petita aproximació cabalística d'aquesta carta del Tarot, m'agradaria fer esment d'algunes coincidències que potser no podran entendre tots els lectors d'aquest bloc. Faig esment a uns llocs molt concrets que només són familiars per un reduït numero de lectors. 
Ja veieu, la torre només sucumbeix davant del llamp, que cau de dalt, i que desfà aquell poder il·lusori i irreal. Us heu fixat en un detall? Totes les torres que van a parells tenen alguna desgràcia. La darrera és la de les torres bessones de New York. Més pròximes, em passen pel cap dos conjunts de dues torres semblants i que també representen el poder. Habitants d'aquestes torres són ignorants -a vegades per la pròpia prepotència- de quan dèbils són les estructures que els suporten, de quan variable és el món i de quants canvis sobtats es poden obrar instantàniament. Continuen en el seu univers fictici i aparentment inviolable. Només un llamp -violent, sobtat i exterminador- pot acabar amb la corrupta cort d'individus dominants que basen la seva força en la debilitat aliena. 
Bé, vaig a fer-me una altra tirada de cartes per veure què diuen del futur. Per sort, sempre he pensat que el futur se'l fa un mateix i que ha de lluitar per tal que sigui el que ha de ser...

MASSA PERILLÓS

Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies
per anar-me'n a casa i el dia en què torni.
I si m'esderna  un déu enmig de les ones vinoses,
ho sofriré, amb un cor, dins el pit, que els desastres endurà;
car n'he passats ja molts, i n'he conegut de fatigues
per mar i en guerra! Que vagi també aquesta amb aquelles.
L'Odissea, Cant V, vv. 219-224
HOMER

Aquesta nit ha fet molta calor, una calor asfixiant. He inaugurat la temporada de "matinades sota la prunera". De fet, la taula i les cadires abatibles de sota la prunera ja s'han convertit en el meu hàbitat natural, talment fos l'erm pantanós on viu l'escurçó. Fins i tot he electrificat la prunera -qualsevol dia quedaré enrampat- amb un endoll amb caixa estanca i amb un llum estanc. Ara ja tinc tots els elements necessaris per tal de passar les nits gaudint de la fresqueta.
La nit també és una franja horària en la que els programes de ràdio són prou interessants i "políticament incorrectes". L'altre dia vaig escoltar una teoria prou interessant sobre aquesta expressió. Resulta que és una mala traducció d'una expressió anglesa que traduïda, stricto senso, seria alguna cosa així com "políticament no corregit". La teoria no contempla idees correctes o incorrectes. Totes les idees populars són correctes, però algunes són "corregides" -o modificades al seu gust- pels polítics. D'aquí es després que hi ha idees políticament "corregides" o "no corregides".
Aquests darrers dies he llegit molt -també he pencat molt físicament- i he trobat alguna "perla" en aquells diaris que intenten justificar allò que és injustificable. També algunes opinions polítiques han estat motiu de profundes arcades pròximes al vòmit més biliar. Em centraré en un tema -tractar tot aquest aquelarre d'idees inconnexes, pròximes al coeficient intel·lectual de Floquet de Neu, podria donar per un llibre sencer- i així centraré millor el missatge. En resum: tots plegats són uns impresentables. 
M'explico: Llegeixo que el MH president de la Generalitat -en altres fòrums anomenat l'Al·lòcton, Doña Manolita o el Tio Pepe-  no vol anar a una manifestació que no porti la senyera -únicament, sense cap lema- a la capçalera. Algú s'estranya d'aquest fet?  I és clar que no vol cap lema -i menys el d'Omnium Cultural-!  Potser ja ningú recorda que, quan era ministre d'Indústria, era contrari a incloure el terme "Nació" al preàmbul de l'Estatut? Si vol anar a la manifestació, que ho faci. Si no li agrada el lema, que es quedi a casa. Tot plegat, crec que els que assisteixin a la manifestació no ho faran pensant en la seva presència.
Aquesta manifestació la convoca una entitat privada i crec que és ella qui ha de decidir quin lema s'ha de fer servir. Qui s'hi vulgui adherir, que ho faci. El que no estigui d'acord amb el lema, que es quedi a casa o que munti una altra manifestació. Crec que el problema de tot plegat és aquest constant voler "estar a missa i repicant". El MH -més aviat els seus adlàters, el futur polític del MH em penso que fa temps que està sentenciat- es debat entre quedar malament amb els seus coreligionaris a Madrid o que, d'altra banda, facin palesa -a pocs mesos d'unes eleccions al Parlament de Catalunya- la seva animadversió per posar en evidència els seus companys de grup parlamentari a Madrid. Tampoc pot anar darrera una pancarta amb el terme "Nació", la seva incongruència seria, una vegada més, flagrant.
Ja s'ho faran!!!! Ara que la selecció espanyola ha passat a la final, ja no ens hem de preocupar d'estatuts, de crisis, d'atur i de problemes socials. Els nostres polítics ja tenen el circenses que necessitaven. Ara ja res és important... fins que arribi la gran patacada del setembre. Llavors, potser algú -amb una mica de seny- haurà de fer un pensament...
Mentrestant, haurem de llegir aquestes noticies

dilluns, 5 de juliol del 2010

PASSEN ELS DIES...

Passen el dies i, finalment, tot arriba. Ja està, primera tongada de vacances -breus, això sí- i feinada. Normalment no tinc massa temps de fer coses a casa i tinc altres activitats que em resultem més plaents després d'un dia de treball. Escriure és l'activitat que em resulta més reconfortant -potser per la solitud del propi acte d'escriure- i de les que més satisfaccions em proporcionen.
Avui al migdia -he plegat una mica abans i he passat pel banc- en arribar a casa, he vist un paquet sobre la taula del meu despatx. "Paquete azul", deia una inscripció. Pes: uns dos quilos. Per quin motiu li diuen "paquete azul" si és del color marró del cartró de sempre? Un misteri que només és explicable des del punt de vista comercial. He intentat identificar el remitent i ... siiiiiiiiiiiiiiiiiii !!!!!!!!!!!!!!!!! La meva editora ha tingut a bé fer-me arribar tres exemplars -com avançament- del recull de relats -breus, micros i hiperbreus- en el què m'han publicat tres textos. Ha costat, valga'm Déu!!! 
No us diré com es diu el llibre -en aquesta ocasió publico amb el meu nom autèntic-, però us penjaré alguna cosa per tal que veieu per on van les coses. Em fa molta il·lusió aquesta publicació. Fa mig any que vaig tenir les primeres converses per publicar aquests textos i ja tocava que veiessin la llum. Ara ja toca publicar la meva "obra magna": "La barragana del director". De fet, l'original ja ha sofert correccions i crec que ara ja no tardarà gaire a publicar-se. Ja tinc en la recàmera "Revenja", continuació, inefable i divertida -malgrat una acidesa corrosiva-,  de "La barragana del director".
Avui, us recomano un "aquelarre" que esdevindrà a les 10 de la nit a Intereconomia TV "El gato al agua" convida a diverses persones -entre elles a Federico Jiménez Losantos- per tal que donin la seva opinió sobre una multa que els han imposat. Pot ser tot un exercici de catarsi col·lectiva. 
Bé, ho deixo. He de sopar, rellegir -els textos són com fills teus- el relats i veure com han quedat finalment i connectar-me a l'aquelarre que us deia.
Demà més...