diumenge, 29 d’agost del 2010

DESCANSAR (FINS I TOT) D'UN MATEIX

Hi ha coses i coses que no acabo d'entendre. Tothom pot fer el que vulgui amb els seus diners, però... no havíem quedat que hi havia una quantitat màxima de capital que es podia portar a l'estranger? Potser aquesta limitació no existeix per uns quants. No vull entrar en com s'han aconseguit aquests diners.
Bé, deixem-ho, no tinc ganes d'emprenyar-me. Jo no necessito anar a la República Dominicana de vacances. Per gaudir de la vida només necessito anar -ocasionalment- al meu paradís particular. Aquesta vegada, la visita al paradís ha estat breu -36 hores-, però suficient per gaudir del no res, de l'absència total de les pertorbacions oníriques que alguns semblen encaparrats en provocar.
Des de que ahir vaig parir el darrer post he fet una aturada en el camí. Val la pena continuar amb aquesta dinàmica? Compensa sacrificar-se per no res, ja ni la pròpia satisfacció? És necessari canviar de prioritats i començar a ser una mica -ningú ho consideraria- egoista? Moltes preguntes i una sola resposta: Cal mirar cap a una altra banda, buscar nous reptes, deixar que la seva ignorant indiferència els ofegui.
Fa una estona que torno a estar a casa i he de preparar les coses per demà. Demà, demà, demà.... Sempre hi ha un demà! Tots els mesos hi ha un demà! Sempre el mateix, la mateixa  lletania, les mateixes paraules, marcades per la indefinició i per una actitud de prudència imprudent. Només l'imminent retorn de la Nikita -ja fa molts mesos de la seva absència- em retorna les ganes de veure l'albada. Potser en calen les seves paraules reflexives, després d'una nit de boja irreflexió i d'haver-nos lliurat a la passió que ens reclamava  la part animal que ens domina quan estem junts.
Per sort, només em queda una setmana per tornar al paradís i desfer-me d'aquest sentiment d'impotència davant de la mediocritat i davant la manca de sinceritat i valor. Fins i tot per poder descansar de mi mateix. Que ningú intenti entendre-ho ni interpretar-ho. Ni és entendible ni interpretable. És com és i no d'una altra manera, només això.
Demà més... Això espero!

dissabte, 28 d’agost del 2010

PIJO-PROGRES EN ACCIÓ

Abans de res, us vull recomanar un molt bon post del que us deixo aquest enllaç.
Avui el meu post serà llarg. Estic de mala llet i indignat, cosa que ja comença a ser massa habitual i que podria resultar molesta pel benestar d'alguns. Ja n'estic far de trobar-me anormals en el meu camí i d'aguantar-los les gilipollades. Avui parlarem de gent -pretesament- "despresa i solidària". Per cert, aquesta foto està tallada. No es veu què feia amb les mans mentre pensava en els pijo-progres (sobretot en "les"). La llengua i l'expressió facial -inclosos els ulls en blanc- és molt significativa i us pot donar unes pistes..
Us situaré: Avui, encara no havia sortir el sol, he marxat a la muntanya. Ho necessitava -malgrat demà al vespre baixaré- i ho he fet. Hi ha una cosa que alguns energúmens encara no han entès: Això és com el fumar, quan decideixo que s'ha acabat, s'ha acabat!!! Quan decideixo fer una cosa, la faig!!! Fins i tot anar a la Ciutat Prohibida. Fins i tot engegar-vos a cagar d'una puta vegada!!!!
Dilluns toca metge i ja sé què dirà. De fet, m'importa ben poc. Per ser més exactes, m'importa una merda. Ja fa massa temps que dura aquesta història i ja en començo a estar força fart. Però anem, anem al tema principal:
El proper any proposaré fer una caravana solidària a terres inhòspites -com per exemple Tarragona- en les que -això pensen alguns il·luminats- no hi ha cap botiga d'electrodomèstics. Aniré a portar-los ventiladors a l'estiu. A l'hivern, aniré a portar gel -no fos cas que no en tinguessin pels cubates- a les terres pirinenques. I així.... fins a portar coses -que ja tenen (només cal espavilar-se per aconseguir-les)- a arreu del món. El cas és continuar amb aquesta dinàmica de "digues  quina gilipollada vols, que jo t'ho porto o t'ho faig (malgrat a la cantonada de casa en tinguis mil)", en ser els megachupiguais més anormals de la història de la humanitat i en voler ser (o només semblar, aquests només viuen de la seva imatge i no hi ha res més) els salvadors de la humanitat sencera.
Normalment, aquests espècimens de la solidaritat kumbaya, són gent que mai han passat necessitat i que són capaços de regalar -allò que s'han currat els altres i pel seu desconeixement del valor de les coses- a tothom el que calgui i costi el que costi. El cas és promocionar-se amb l'esforç i els diners dels altres. No coneixen el que és "buscar-se la vida" i mai ho han necessitat. Són nenets que s'han col·locat amb la carrera acabada el dia abans i que mai han patit ni gana, ni calor, ni fred, ni por (dic de l'autèntica, de la bona), ni res que els legitimi a ser solidaris. Només estan legitimats a ser això, simples "regaladors" (per l'auto-promoció, és clar).
Ara us exposaré una teoria -novel·lada i de ficció, es clar- sobre aquest senyors (i senyora) que van segrestar fa uns mesos: De segrest, res de res. Tot és una conxorxa per aconseguir diners pel partit que els ha finançat les "vacances solidàries". Resulta que són tres "segrestats".Una no sap de què va i només els serveix de testimoni del pretès segrest. Al cap d'uns dies, "l'alliberen" miraculosament, sense cap explicació plausible. Ara ja només queden els dos (un que treballa en una empresa complicada en una trama de corrupció i l'altre que també viu del pessebre) que continuaran fins el final. Curiosament, es fan una foto amb el seu "segrestador" en la que surten somrient. Aquest "segrestador" l'agafen i, posteriorment, l'alliberen com a part del tracte.
Resultat: Un "segrestador" amb un milió d'Euros i en llibertat. Un "mediador" amb un altre milió d'Euros i  en llibertat Dos "segrestats amb dos milions d'Euros cadascun (o més) i lliures. Un govern que pot justificar el pagament de deu milions d'Euros (o més) sense cap rebut. Un partit que s'ha finançat il·legalment o uns dirigents polítics que saben que els queden dos Telenotícies al càrrec i que amb això s'han omplert les butxaques pel futur.
No està malament la trama, no? Bé, podria ser creïble, no? I també possible, o no? Ja ho desenvoluparé...

divendres, 27 d’agost del 2010

"LERDOS" DEL MÓN, UNIU-VOS!!!!

Avui ha sigut un d'aquells dies que podia ser genial i ha esdevingut una autèntica merda. Hem començat per mals rotllos (08.00 h) per "oblits". Bé, deixem-ho. Tothom pot tenir oblits (quina pena que no els tinguin a l'hora de preocupar-se de coses que no ens haurien de preocupar en absolut). El que més m'encabrona és tenir que aguantar a vividors que es posen nerviosos el dia que han de fer una cosa (suposo que és la falta de costum).
Una persona em deia: "No facis cas d'aquests lerdos, passa d'ells" Hòstia!!!! Quant de temps feia que no sentia aquesta paraula!!! No he tingut més remei que buscar al diccionari el significat (o traducció del castellà) d'aquesta paraula: Obtús, llosc, espès, toix, talòs, beoci, estúpid. Quina simfonia de significats!!! Quin aquelarre de concordància entre comportaments i adjectius!!!! Només us puc dir que mai una paraula ja descrit tan fidedignament un grupuscle d'anormals.
En arribar a casa, ja més relaxat -és un dir, la meva vida fa temps que no té relax- he vist una altra espècie o subespècie de lerdos: Aquells que viuen -i fan vacances- a la nostra esquena. Us annexo un parell d'enllaços -UN i DOS-, de diaris de signe prou diferent, per tal que veieu a què es dediquen aquests noiets pels que hem hagut de pagar un generós rescat (diuen que entre 7 i 10 milions d'euros). Cal tenir en compte el que ens han costat les dietes, allotjament, sou i despeses dels funcionaris i altre personal que, durant tots aquests mesos, ha estat desplaçat a l'Àfrica. Si volen gastar-se els nostres diners fent veure que són molt solidaris i molt chupi-guais, que tinguin la decència de no fer-ho tan evident. No cal, no cal fer-nos sentir cornuts i apallissats. 
Tot és part de la mateixa dinàmica social que no para, que no té aturador. Ja ho he dit moltes vegades: Ja no és un problema d'un o altre partit al govern. És un problema de concepció, de principis -inexistents-, de moral -inexistent-, d'autoritat -inexistent- i de claredat d'idees -ni idees, ni clares- d'aquests pijo-progres que hem d'aguantar i als que, a sobre, els hem de pagar les seves "aventures solidàries". Això només s'arregla d'una manera, però no és "políticament correcte" dir-ho. Bé, quan la societat ho reclami, quan obri els ulls, quan abandoni la seva letàrgica existència, llavors potser podrem ser alguna digna, productiva, profitosa i valorada. Mentre estiguem per les xorrades,  per coses que no ens haurien d'importar -que haurien de formar part de la preocupació d'altres-, ens tractaran com el que som o com ens comportem: com a xorres o com a lerdos.

dijous, 26 d’agost del 2010

SILENCIS

Deia un amic meu que s'aprèn més dels silencis que dels grans discursos. Tenia raó. Un silenci és un món inexplorat, una vida sencera. Potser sí, potser és millor callar i deixar que les coses segueixen el seu curs. No cal destorbar i ofendre amb veritats. És més "civilitzat" i correcte no dir res. Fer veure que res no passa, que tot és perfecte.
Aquests darrers dies tinc massa coses al cap, massa coses entre mans. No tinc ni temps per mi. Res de nou. Malgrat pugui semblar el contrari, sempre tinc més temps per coses alienes que per mi. No passa res ni espero res. 
Espero, això sí, amb delit les vacances. Diuen que no apreciem les coses fins que ens falten. Potser aquest és el camí. No ho sé, tampoc vull saber-ho. De moment, silencis. Llargs i profunds, significatius i feridors. Només -ni menys- silencis. Acabo, tinc coses a fer. Més silenci, més no res, més indiferència... més o menys.
"Amb mi no has de fingir. No tens perquè dir res. Si em necessites, xiula. Saps xiular, no? Sols has d'ajuntar els llavis, bufar i jo acudiré ..." Lauren Bacall

dimecres, 25 d’agost del 2010

COMPTES ENRERE

Els comptes enrere sempre són angoixants. Més per aquells que els han "provocat" amb comportaments covards o despreocupats. No afrontar els problemes des del principi i anar deixant que passi el temps no serveix de res. Al final, sempre, arriba el moment del "caixa o faixa". Bé, sempre es pot complicar tot una mica més i esperar que rebenti d'una vegada. El dia que tot rebenta, l'esclat és proporcional al temps que fa que es va contenint l'explosió i a com s'ha complicat tot plegat amb pegats per anar passant el temps.
També hi ha els comptes enrere -com el que jo estic fent- per marxar de vacances i veure de lluny el "Gran Pet". Aquest Pet esquitxarà de merda a tots aquells que han contribuït a augmentar la pressió mitjançant tàctiques dilatòries, totalment ineficaces. 
D'aquí deu dies desaparec i em torno a convertir en el Guadiana que sempre m'ha agradat ser. Per una vegada, veure els toros des de la barrera serà un plaer del que penso gaudir-ne. No, aquesta vegada no penso saltar a l'arena per tal de salvar la vida de cap torero. Ja n'estic fart de veure com aquell mateix torero -al que he salvat- està esperant la més mínima oportunitat per obviar-me. Ja en tinc prou de que em toregin. 
Només deu dies, deu meravellosos dies que poden donar molt de sí. Durant aquest temps hi pot haver de tot: sexe, drogues, rock & roll, cobriments, descobriments i tot un seguit de reaccions humanes que, per definició, són irracionals, viscerals i tendents a la confabulació i la conxorxa. Durant aquest temps també es farà evident la perillositat dels temes mal tancats, de voler mirar cap a un altre costat per no veure la magnitud de la tragèdia.
Cada personatge de l'auca aprofitarà per fer i dir la seva, per posicionar-se davant d'una nova situació. Les aliances canviaran segons els interessos de cadascú en cada moment i circumstància. Les situacions grotesques poden ser habituals i marcar el nou tarannà d'aquesta història. Veurem com cada personatge fa el seu particular compte enrere: uns per assolir el poder, d'altres per fugir del poder, uns sabedors del futur incert -i dur- que els espera, d'altres esperant el seu moment per exercir una cruenta revenja. Per damunt de tot les ambicions personals, les lluites de poder, els posicionaments recurrents i -també s'ha de dir- estèrils.
Una gran història, sens dubte! I divertida...

dimarts, 24 d’agost del 2010

ESTRANYS EN UN TREN

Fa uns dies que coincideixen al tren. Hores intempestives, 6:15 h. Son, molta son. Les primeres llums del dia encara han de despuntar tímidament i no hi ha gaires ganes de xerrar. En altres circumstàncies ja faria dies que s'explicarien la vida.
Un dia més, un parell de seients més enllà. Ella porta aquell vestit amb motius florals, aquelles sandàlies i la seva bossa de sempre. Avui s'hi fixa una mica més i pren notes. La distribució dels seients fa que pugui aixecar el cap i la vegi. Ell anota a la seva llibreta cada detall, cada gest, cada moviment. Potser al vespre -com fa amb moltes altres coses- en farà un post.
És prima, de formes limitades i ja té una certa edat. No és una dona espectacular però té aquell "quèséjo" que fa que t'hi fixis. El seu rictus facial denota malestar i cansament. El cabell llarg, color caoba -sens dubte tintat- fa que destaqui. El gran dubte és saber si va a treballar o en torna. Pels detalls -maquillatge, roba, etc- sembla que hi va. Malgrat això ha de tenir una professió que fa torns. (p. ex. infermera) Si entra a treballar és molt d'hora i si en surt també ho és. No porta cap anell als dits.
El tren arriba a l'estació del Tercer Món. S'acaba la tranquil·litat i ella obre els ulls. Cada dia la mateixa història. Sempre serà un gran misteri aquesta devoció pel soroll i per parlar alt que tenen algunes persones. Ambdós s'aixequen i, per un moment, les seves mirades es creuen mentre esperen que el tren s'aturi. Cap paraula, cap gest significatiu. El tren s'atura, s'obren les portes i tothom comença a córrer. Comença el Ball dels Esperitats, d'aquells que arriben tard a la feina. Potser també és el ball dels que sempre corren, encara que arribin més d'una hora abans. Són aquells que tenen la pressa al cos. 
Avui ella ja ha desaparegut, ja s'ha esfumat entre la munió de gent que abandona, cames ajudeu-me, l'estació del tren. Ja només és un record, una imatge que demà es repetirà. Potser demà seurà al seu costat. Potser no, potser és millor que tot continuï igual i que ambdós siguin, per sempre més, estranys en un tren... 

dilluns, 23 d’agost del 2010

BURNING

Mentre escolto aquesta cançó, recordo altres temps que no difereixen molt dels que visc cada vegada que passo alguna estona plaent amb la Sílvia. Passar unes hores amb ella sempre em fan recordar aquesta altra cançó.
Ara un breu, però intens pensament sobre "la raó del boig" o com "fugir endavant sense arreglar res". Si hi ha una cosa que em molesti més que sempre s'acabi complint el que adverteixo reiteradament, és que després em donin la "raó del boig". No hi ha voluntat d'esmenar allò que s'ha errat, només hi ha voluntat de passar pàgina quan abans millor i continuar caient en els mateixos errors. "Qui dia passa, any empeny", deia l'irresponsable. Doncs bé, passem tots i així l'any l'empenyerem millor. Aquesta cancó la dedico al "gran passador".  Jo també me'n dedico una de cançó. Seria injust no fer-ho.
També voldria dedicar una cançó a una amiga meva. Segurament és el que passarà, però no ho voldria pas.... D'altra banda, avui ja n'estic fins el cap de munt de tot plegat i no m'estendré gaire més. Només vull deixar-vos una darrera cançó que dedico a aquella que es passa cantant "Me gusta ser...". Bé, aquí ho deixo. No vull que després diguin que sóc molt estrany....

dissabte, 21 d’agost del 2010

HO FARÀ PER ELL.

Ho farà per ell, perquè ella no en traurà res. Què es pensa, que no s'havia adonat, al llarg dels anys, de com se la mirava? Dissimuladament, sí, perquè sabia el que s'hi jugava. Perquè no estava del tot segur de si tenia o no la seva complicitat. Fa uns quants anys, al principi de la seva relació —que no sé si va arribar mai a poder-se considerar com una amistat—, ell era més agosarat i l'hi havia arribat a proposar que fes coses que no veuria perquè ella era a l'altra banda del telèfon, però suposo que l'excitava el simple fet de saber, suposant que s'ho cregués, que ella s'estava tocant tal cosa o que s'estava treient tal altra només perquè ell l'hi demanava. Ella li va parar els peus de seguida, suaument, suposo que per això ell no hi va tornar.
Però es sabia desitjada, i administrava aquest poder per divertir-se, no pas per fer-li passar malament per crueltat, ni per veure si hi queia i així poder-lo destapar davant dels ulls de la seva estimada. Tan aviat es passejava, a l'estiu, en roba interior o amb vestits molt curts, com precisament pel mateix motiu li demanava, de lluny, que no s'apropés a l'habitació on era. De vegades el provocava fins al límit, oferint-li el que volia veure, simulant que estava sota els efectes de l'alcohol, però mai no li va arribar a ensenyar res que "valgués la pena". Després, passaven llargues temporades sense que es produís cap situació d'aquesta mena.
Què es pensa, que no sap que es moriria per poder-la veure nua sota la dutxa, mentre es frega les mans plenes de sabó pels pits i l'entrecuix? Sap que ejacularia a l'instant si pogués ser testimoni de com li fa nosa tot, a l'estiu, mentre dorm. Hi va estar a punt una vegada, perquè ella va ser poc prudent i es va aixecar duent només les calces. Era d'hora i es pensava que dormia. No esperava trobar-se'l de cara. Tots dos ens van sorprendre, però va anar tot tan de pressa que després li va confessar que, malgrat que hauria donat un braç per veure-ho, no havia vist res. Ella li va dir que no li feia res, que hagués vist o no el seu cos. De fet, es va tapar però al cap d'uns minuts es va vestir amb la porta de l'habitació oberta de bat a bat. És una manera de parlar: només els sostenidors van fer companyia a les calces, i la va poder tornar a veure així. Ella sap que ell es deu haver masturbat mil cops, recordant aquella experiència que, en el fons, no va ser res. A ella li fa gràcia.
Avui ella ha decidit que entrarà a l'habitació on ell dorm, segurament nu, amb la seva estimada, i que ella tampoc no durà roba. Els cridarà amb l'excusa de dir-los alguna cosa i ell veurà el seu cos, els pits que sempre ha desitjat veure i que ella li ha explicat com llepaven altres homes, el sexe sense depilar on han entrat membres que no eren el seu, la seva pell fina tota per a ell, perquè la vegi, sense posar-hi cap braç ni cap cama al davant. Ho farà per ell, no estarà traint ningú ni ell tampoc, serà feliç i no passarà d'aquí, perquè cap dels dos no s'ho ha plantejat mai seriosament. Serà seva però en un grau no gaire immoral. Ell no és, ni de bon tros, el seu home ideal però sap que es sentirà humida quan li doni la sorpresa.

divendres, 20 d’agost del 2010

SATISFACCIONS EFÍMERES

Després de la tempesta sempre arriba la calma, pensà ell. Sí, és cert. El problema és que la calma és efímera i no es deixa assaborir. Va prendre el seu darrer trago de whisky i va provar per enèsima vegada de tornar a connectar-se a Internet. Impossible, totalment impossible, maleïdament impossible!!!
Sempre passa el mateix tempesta implica desconnexió. Això de funcionar amb un modem USB és molt pràctic a efectes de mobilitat, però molt inestable. Eren les tres de la matinada i ja no tenia ni temps ni ganes de perseverar en l'intent. La botella s'havia acabat i ja no tenia cap motiu per continuar despert. Dues hores de son i novament de peus a terra.  
Cafè, molt de cafè per poder tenir els ulls oberts. Dutxa, aigua fresqueta. Tren -per una vegada- puntual. Compres i ruta del despropòsit. Converses surrealistes, peticions encara més surrealistes. Sobrat, molt sobrat. Sensació de tantsemenfotisme extrem. De sobte, un vestit mini, estampat estiuenc, temptació a la rebolcada lúbrica. Esquena platejada que sembla despertar. Intent de mirada desafiant sense cap èxit. Si no n'hi ha, no n'hi ha. No cal fer intents estèrils, ni és un Alfa, ni mai ho serà. Vestit que es gronxa en mig de pantalons inquiets. Provocació lasciva i gratuïta. Preparació del terreny. 
Primera part que s'acaba. Declaració d'intencions. Abandona l'espatlla platejada en benefici del nouvingut. Renovar-se o morir, provocar noves emocions o morir-se d'avorriment. Dominació complaent o desafiament provocador. Tu tries! Una porta oberta -de bat a bat- per noves pràctiques. Cal dir-se les coses, o n'hi ha prou amb una mirada? Ja s'han mirat, no cal res més. Només un nou encontre, una nova conversa, una nova i simple mirada. No cal res més... només una satisfacció efímera!

dijous, 19 d’agost del 2010

PLOU, CAUEN GOTES.

Plou, cauen gotes del cel. Miro per la finestra i la veig corrent pel carrer. No, no escapa de la pluja. Només corre, fa esport. Cada dia corre a la mateixa hora i cada dia -ho intento- sóc fidel a la nostra cita. Al principi només passava i no ens dèiem res. Ara -dos anys després- tampoc ens diem res. Només mira i fa un gest. Una salutació, res més. No sé com es diu i ella -suposo- tampoc sap com em dic jo. No sabem res de les nostres vides. Només sabem que ella corre sempre a la mateixa hora i que jo la veig des de la finestra del despatx. 
Sé que mai baixaré a la porta per presentar-me, tot perdria l'encant. La miro com s'allunya mentre faig el tercer whisky de la nit. Ja n'estic fart de sobrietat. No, no caic en la debilitat d'encendre una cigarreta. Malgrat el cos -nou dies després- encara m'ho demana, ja sé que no ho faré. M'apropo el got a la galta i noto el frescor del gel. Un nou glop, un nou tret al fetge, un nou cop a la vida. Puta vida!!!!
Demà continuarà l'aquelarre dels necis, la fira de les vanitats, els jocs malabars per continuar dissimulant les arcades que em provoquen tanta falsedat, tant egoisme barat, tanta ànsia de poder efímer i virtual. Sé que tot continuarà igual. Bé, tot no. Jo no continuaré igual. Jo seré una mica més vell, estaré més desenganyat de tot, em sentiré més traït i només esperaré que arribi la nit. Llavors, tornaré a estar a la finestra esperant, segurament bevent-me un altre whisky, i ella passarà corrent, aixecarà el cap i farà un gest gairebé imperceptible, gairebé secret. Jo sabré que m'ha vist i ja podré continuar torturant-me el fetge, torturant-me l'ànima. Malgrat tot, seré feliç i tornaré a escriure -amb més inspiració que avui- sobre la vida i la mort, sobre la gent que corre i sobre les gotes que cauen del cel...

DIPIRONA

Millor, molt millor. Un bon xute de Dipirona fa miracles. Ja feia temps que no havia de recórrer a aquest mètode, però avui era inevitable. Aquest darrers dies he estat molt fotut pel mal de queixal. Suposo que el cos té moltes maneres d'avisar-nos i el mal de queixal és una d'aquestes maneres.
Els nervis, aquests putos nervis que em turmenten. El relax es va acabar -ja hi tornem amb les gilipollades- i ja tornen els nervis. El problema és que me'ls menjo sempre i, al final, ho acabes pagant. A vegades són petites tonteries el que fan que esclati -veure com t'obvien, veure com fiquen el nas a tot arreu- i que ho engegui. Aquesta vegada, crec que és la definitiva. 
Avui no he dinat. En el tren ja he començat a escriure el post anterior i quan he arribat a casa, el dolor era insuportable. Per sort, el pinyòleg és amic meu i m'ha atès només arribar a la seva consulta, mig tancada per l'estiu. Una sola dosis m'ha relaxat i ha fet que el dolor minvés d'una forma espectacular. Una potent migdiada ha sigut el colofó perfecte. No és un tema físic -queixal picat, etc-, és un tema de nervis. M'ho ha confirmat el pinyòleg. Per sort ja em coneix, sap què necessito i de quin mal he de morir.
Morir??? Tots hem de morir. M'agrada el tema de la mort. He escrit molts articles, posts i relats que tenen com a protagonista la mort. Fixeu-vos que la mort és el més important que hi ha: És inevitable. És més important que la pròpia vida: Sobre la vida es pot decidir, però sobre la mort, no. 
Potser soparé. Ara començo a tenir gana (coses de no dinar) i ja estic més tranquil. Encara em remouen les tripes segons quines coses -semblen fetes i consentides de mala fe, per reiteratives-, però jo no hi tinc res a perdre. Potser hi tinc moltes coses a guanyar, entre elles la tranquil·litat. Demà ja és divendres, un pensament, un sospir en la immensitat de la setmana. El cap de setmana ha de servir per moltes coses, entre d'altres per aprendre a viure amb una nova situació i amb una nova mentalitat, a la que m'han avocat.
Vaig a sopar, tinc gana.

PREGUNTES I RESPOSTES

La vida, a vegades, en dóna un cop de mà i fa que no haguem de contestar les preguntes que ens fan. La pròpia vida s'encarrega de donar complida resposta a les qüestions plantejades. Del "què...?" a la resposta espontània i oportuna, sovint no passa massa temps.
Llavors, el més digne que pot fer el preguntador és callar, reflexionar i donar la raó a qui fa afirmacions que s'ha demostrat que no estaven fetes d'una forma gratuïta. Tot té un temps, una durada i una resistència. El temps no el podem decidir. La durada i la resistència els podem modular segons ens interessi. Podem resistir mentre vulguem i podem fer que duri una situació mentre ens plagui mantenir-la. 
Quan es juga i un dels jugadors no segueix les regles del joc, els altres estan autoritzats a trencar la baralla en qualsevol moment. És així i ningú s'ha d'estranyar que passi això. Del que s'haurien d'estranyar és de que s'aguanti tant. Ja està, la baralla ja s'ha trencat. No s'ha trencat per una decisió irreflexiva o presa de cop. S'ha trencat per acumulació, per "anar passant", per anar tapant forats, per aquest "qui dia passa, any empeny", per no fer el que cal fer i quan cal fer-ho, per viure en aquest llimb de felicitat impostada i irreal, per aquest "tranquil·litzar consciències", per aquest "anar seguint el joc", per tot, per tot, per tot...

dimecres, 18 d’agost del 2010

COSES (QUE EM FAN) ALIÈ

Recordo un episodi -o disbarat- televisiu que va protagonitzar fa anys la Carmen Sevilla. Era quan presentava "el cuponsito" de la ONCE  va haver de fer una trucada. El seu interlocutor, en un moment determinat de la conversa li va dir "Carmen, es que soy tetraplégico" i aquesta llumenera de la TV li va contestar "Tetraplégico. Qué bonita profesión!!!!"
Fer-te aliè, bonica professió!!! No és que passis, és que et fan passar. Decideixen i pasten les coses els que no hauran de patir-les. Bé, per sort, jo tampoc estic obligat -stricto senso- a patir-les. Quan fas les coses per "amor al arte", et pots permetre trencar aquest contracte inexistent en el moment que vulguis, sense més explicacions. Sembla que ho demanin a crits. De fet, fins i tot m'escama aquesta obsessió en tocar-me els ous. Bé, ja sé per on van les coses, ja sé per quin motiu aquest "jo no t'ho prendré, però et faré avorrir". Avorrir??? Què sabreu vosaltres el que és avorrir a algú???
Avui ha sigut un dia interessant, molt interessant. Ja m'he acostumat a escoltar. De les converses escoltades, en les que no hi intervens gaire, sempre en treus informació molt valuosa. Petits errors, petites indiscrecions, petits indicis de quina és la veritable intenció. És igual, ja tot és igual!!!!
Magnífica tarda. Si hi ha una cosa que m'agrada amb bogeria és fer treballar les mans i el cervell. Els treballs manuals de precisió són la meva debilitat. Avui li ha tocat al programador de la rentadora. Avui en dia ja els fan electrònics, però on hi hagi un programador mecànic, que és deixin de tonteries. Sabeu quantes peces pot portar un programador de rentadora, quants terminals, quantes combinacions? Infinites. La gràcia està en desmuntar-lo, canviar-li una petita molla i tornar-lo a muntar. Tornar a connectar cada cable en el seu lloc, posar cada peça on toca -aquí no val allò de sobrar peces- i comprovar que funciona. El major moment de glòria és veure que fa que la rentadora es mogui, que continuï donant les instruccions elèctriques al motor, a la bomba de l'aigua, i que faci que aquest meravellós invent faci cada cosa quan pertoca. Fa anys em dedicava a fer altres enginys electromecànics. Sempre vaig gaudir en comprovar que funcionaven com un rellotge. Potser m'hi tornaré a dedicar, aquesta vegada com a hobby. Fer aquestes activitats em donen uns moments de tranquil·litat. D'un enginy electromecànic no has d'esperar-ne cap sentiment -amb totes les debilitats i vicis humans que això comporta- i només has d'estar pendent dels teus propis errors en manipular-lo. No cal pensar quina serà la seva reacció -irracional- davant d'una situació determinada. En un aparell d'aquest, sempre saps quina és la resposta a un estímul o instrucció determinada. Sense més complicacions...

dimarts, 17 d’agost del 2010

DIES TONTOS

Hi ha dies en els que valdria més quedar-se al llit. Pel que s'ha de veure i sentir, valdria més que no existissin, que poguéssim esborrar-los del nostre diari.
No he entès mai aquesta mania malaltissa per complicar-se la vida que tenen alguns. No poden viure i deixar viure? Tant costa gaudir del que hauria de ser un mes tranquil? Sempre aquesta obsessió per demostrar que es fa alguna cosa. No cal fer res! Aquest mes està especialment pensat per això: per gaudir-ne i vegetar. Ja vindrà setembre amb les gilipollades que acompanyen a alguns (no voldria fer una associació d'idees pròpia del Forrest Gump). 
Manquen dues setmanes -tres, amb una mica de sort- de moments lúcids i raonats. Ja tornarà l'època del "corre, corre" i de les "urgències històriques". La germandat del cervell-cigró tornarà de vacances amb més força que mai i em delectarà amb les seves ocurrències divertides i surrealistes. En el fons, els aprecio i tot. Són els que donen alegria a la meva vida i els que m'eleven la moral. Com no m'han d'elevar la moral aquesta colla (us annexo una segona imatge amb el que hauria de ser la seva imatge corporativa).
Jo continuo amb les meves coses, les meves noves manies i els meus nous al·licients. Mentre veig com competeixen per ser els més populars del món -o qui la fa més grossa-, gaudeixo del meu món, més enllà del bé i del mal. Ja no estic per seguir el rotllo a ningú. Mai he estat disposat a bavejar per res ni per ningú, però ara ja em permeto mirar-los als ulls i -sense dir-los res- mostrar-los el meu rebuig més visceral. 
Els dies passen i estic desitjant arribar a la nova tongada de vacances -setembre- en la que ja no seré agraciat amb la companyia dels pixa-pins. Tots hauran marxat cap a casa. Estaran força preocupats en buscar-se la vida entre el 31 d'agost i el dia del començament de l'escola dels seus fills. Tots comprant llibres com a posseïts, tots calculant quina serà la magnitud de la tragèdia a final de mes, quan arribi el rebut de la targeta de crèdit. 
Mentre passi tot això, jo estaré -això espero- al meu refugi. Gaudiré de la fresqueta, de la tranquil·litat de no deure res a ningú i afrontaré la recta final del psicodrama modern. Ja res em farà posar-me nerviós, ja ningú m'alterarà l'ànim. Només la satisfacció d'haver comprovat que encara domino el meu cos i la meva ment, ja em compensa de l'esforç realitat. He correspost el meu Giri i ara ja sóc lliure davant meu, que és la cosa que considero més important.
Dies tontos i reflexions -algunes- profundes i sinceres. La resta ja fa temps que va deixar de tenir importància. Ara ja només importa jugar el Gran Joc. El meu Gran Joc.

dissabte, 14 d’agost del 2010

NO ENS ENGANYEU!!!

Ja sabeu que no m'agrada parlar de política. Penso que cadascú ha de ser conseqüent amb les seves idees i lliure per decidir. Avui és un dia especial. No vull parlar de política, però estic indignat en sentir-me cornut i enganyat. Aquest matí, en mirar-me la portada d'aquest libel afecte al règim tripartit que es fa dir El Periódico, he vist aquesta imatge tant deplorable sota un titular que deia "Per terra, mar i... platja". Pretesament, intenten mostrar-nos el "gran esforç" que fan el sindicats per tal d'explicar-nos als "limitats intel·lectuals" quan n'és de necessària la vaga general que proposen. Bé, fins aquí molt bé.... O no. Vaig a fer uns petits comentaris .
Primer de tot, voldria que aquest senyor -Àlvarez i d'UGT- em digués quant cobra a final de mes a compte de tots els contribuents. Com ja sabeu, aquests senyors no viuen de la quota dels afiliats, viuen de la "soldada" del govern de torn (és a dir, que paguen "quota sindical" fins i tot els que no poden estar afiliats a un sindicat: militars, guàrdies civils, etc.). També voldria saber quan va ser la darrera vegada que va treballar. 
També vull fer uns apunts a la foto. Els periodistes (els que van fer la foto), passaven per allà o els va cridar ell? Fixeu-vos en la cara de "guiri" de la nena. Aquest tal Àlvarez, estava intentant explicar-li al seu pare alguna cosa d'una vaga que no l'importa en absolut (el dia de la vaga, aquest "guiri" estarà al seu país i participarà en un acte amb el seu sindicat, al qual paga una quota). Fixeu-vos també que el cel és núvol (entre les habilitats del senyor Àlvarez no està la de triar el dia de més afluència de públic a la platja) i que la platja està mig buida. No entraré a valorar la indumentària del senyor Àlvarez, tothom pot fer el ridícul com millor li sembli.
Ara us vull mostrar una altra imatge impagable. Us demano que la mireu amb atenció, amb molta atenció...
Oh! L'inefable senyor Àlvarez repartint pilotes de platja (pagades entre tots) a una senyora que no crec que pugui absentar-se del seu lloc de treball el dia de la vaga -segurament ja fa anys que no treballa- i a la que l'importa ben poc la vaga. Ella només vol unes pilotes pels seus nets. Fixeu-vos que el cel continua núvol i que a la platja hi ha molt poca gent. Cal fixar-se que la senyora porta una bossa de mà, que va vestida i que, segurament, ni estava a la platja. Per situar-vos, us diré que aquesta és la platja de la Barceloneta i que aquesta senyora devia anar passejant pel passeig que hi ha al costat. Veient aquest "prodigi del moviment sindical", s'ha acostat per tal d'agafar una pilota. No crec que estigui interessada en les explicacions del senyor Àlvarez.
Bé, aquesta és la força sindical del nostre País i aquests són els "elements" que la dirigeixen. Resultat d'aquest acte de "difusió de l'ideari sindicalero": Un "guiri" i una jubilada. Gran èxit, si senyor! 
Que facin el que vulguin -a ser possible, sense que ho paguem tots-, que vagin a vendre bíblies on vulguin -sense donar-nos gaire la vara- i que facin totes les bajanades que considerin que han de fer. Però, per Déu, que no intentin enganyar-nos!!!!

divendres, 13 d’agost del 2010

OBSERVADOR IMPASSIBLE

Darrerament m'he constituït en un observador impassible de la vida. Des de la meva atalaia observo, impertèrrit, com continua girant el món i com se li envà la castanya al personal. Res de nou, ja fa temps que em temia que tot plegat acabaria degenerant. 
Aquests darrers quinze dies han sigut genials, espectaculars i espatarrants. Espero que la resta del mes continuï amb aquesta tònica. No hi ha cap motiu per canviar. Cap ni un (o potser si?)! 
Estiu, estiu, estiu.... Quina mandra! Cada dia tinc menys ganes de fer coses. Sembla que he entrat en una letargia -cosa incomprensible mentre deixo de fumar- que m'incita a la bona vida, a passar molt de tot plegat i a pensar que un o altre enterrarà a l'últim.
Malgrat tot "I have a dream", com diria aquell que ja no respira. Tinc un nou projecte entre mans. Ha sorgit de sobte, sense premeditació -que és com sorgeixen els projectes més engrescadors- i d'alta dedicació. Arriba en un bon moment i també em serveix de distracció (així no penso en el tabac). És una història molt elaborada, amb elements sorprenents i amb un final -encara per acabar de tancar- que pot ser explosiu. L'ésser humà és feble i mal·leable. Cada vegada costa més de trobar una persona amb un caràcter fort, impertorbable, indiferent davant els fets més extraordinaris i temptadors.
S'inicia un cap de setmana que diuen -no em crec res- serà plujós i amb baixades de les temperatures. D'acord, que plogui i que refresqui!  Ja n'estic fart de calor. Ja necessito l'arribada d'aquella època de migtemps que tant m'encanta (primavera i tardor) i que sembla que ha desaparegut del calendari. Passem de la calor al fred i a l'inrevés. Ja no tenim aquells moments de benestar, de temperatura ideal. 
Ho deixo. He de fer el planejament d'aquest nou projecte. Si algú hi vol col·laborar, que ho digui i li trametré els eixos fonamentals de la història. Ara és moment de sopar una mica de senzilla fruita, això sí, preparada amb una mica de gràcia (com tot a la vida).

dijous, 12 d’agost del 2010

GILIPOLLADES, LES JUSTES I NECESSÀRIES

Primer de tot, el meu record per una amiga que s'ha fet un esquinç al canell i ha de passar aquests dies d'estiu amb la mà immobilitzada i amb un fèrula en un dit. Diuen les males llengües -mira que n'és de dolenta la gent- que s'ho va fer sacsejant alguna cosa d'un entrecuix aliè i que, en notar el dolor es va introduir el dit, en el que porta la fèrula, a l'entrecuix propi, amb tant mala fortuna que no va encertar i es va fer mal al dit (porta ulleres, malgrat vol fer veure que no les necessita. La veritat és que hi veu menys que un gat d'escaiola). Com ho farà per dutxar-se, ara a l'estiu? Abans sé que era una persona d'aquelles que li agradava deixar córrer l'aigua a la dutxa, com si no pogués treure's aquella sensació a bruta de sobre. Ara no sé com s'ho farà. Bé, espero que tingui sort i pugui continuar amb aquella activitat que li ha provocat l'esquinç. Avui he sentit un comentari burlesc sobre aquest tema i comentaven totes les possibilitats alternatives a l'ús de la mà lesionada. Deixe'm-ho, em podria animar i no vull que ningú pensi que ric d'una circumstància desafortunada.
La que sí que sembla una circumstància desafortunada és la d'aquest element -un autèntic anormal i un "jeta"- de la notícia que avui fa d'imatge a aquest post. Algú es pot creure el que diu aquesta llumenera? Quina punteria!!!! Sembla mentida que tingui els collons de mantenir aquesta versió dels fets. He trobat aquesta notícia per casualitat, desconec de quan és i com va acabar el tema. Sempre teniu tema per passar un mes d'agost força avorrit.
El dia ha sigut tranquil. Cap núvol a l'horitzó. Ja se sap: Els alquimistes estan de vacances i, per tant, no hi ha lloc pels experiments "genials". Aquesta època de l'any és plàcida, propensa a la comunicació i que permet fer tot allò que l'estrès de la resta de l'any ens impedeix fer.
Jo continuo amb la meva creuada particular per deixar de fumar. Ja fa més de 48 hores sense cap cigarret. Sensació: cap sensació. Només allò que us comentava ahir sobre què fer amb el temps lliure que em proporcionava cada cigarret. Encara no he trobat una activitat substitutòria a fumar. Aquest matí, un amic em comentava que aprofités aquests 5-10 minuts de cada cigarret per masturbar-me -perdoneu que avui sigui tant ordinari-, però... és que eren 40 cigarrets o més al dia. Evidentment, podria acabar molt malament. També m'han dit que milloraria molt el meu estat de salut general i algú(na) -ara em permetreu que sigui dolent- m'ha dit, no sé si de forma interessada,  que també augmentaria la meva libido i la meva qualitat com amant. Bé, el que es immillorable, no es pot millorar. Ho sento, però és així! Hahaha...
Ho deixo. Avui toca amanida de tomàquets xerri amb formatge fresc. Potser hi afegeixo uns grans de raïm que m'han portat. És primerenc però força dolç. Tant dolç com tu....

dimecres, 11 d’agost del 2010

DEIXAR-HO

A hores d'ara, no hauria d'estar escrivint aquestes bajanades i hauria d'estar llegint una pila de relats que s'acumulen sobre la meva taula de despatx. També tinc un relat per continuar -per sort, compto amb la comprensió de la coautora-,  cosa que espero fer el cap de setmana. 
Aquests darrers dies no em trobava gaire bé i arrossegava un cansament que m'era impropi. Vaig analitzar quines podrien ser les causes d'aquesta baix nivell de forma i he arribat a la conclusió que tot és degut al tabac. 
Després de 30 anys fumant, he decidit deixar de fumar. No és una decisió irreflexiva i tampoc la prenc a la lleugera. Sé que costa, que és dur, però penso que me'n sortiré. Ja fa 24 hores que no fumo i sembla que he estabilitzat el desig de fumar. Passar de 2 paquets diaris a 0 cigarrets és radical i dur, però a mi no m'agraden les mitges tintes i sempre m'encanta afrontar un gran repte. O fumo, o no fumo!!! Pegats de nicotina, xiclets.... etc. No, no en sóc partidari. Jo no vull substitutius, vull eliminar l'hàbit de fumar, ni més ni menys!
Si voleu que us digui la veritat, no tinc cap tipus de necessitat -ni física ni psíquica- de fumar. Sí que tinc una sensació estranya: abans, fer el cigarret era una manera de fer una pausa en allò que estava fent. Ara, si faig la pausa, no sé què fer. De fet, tenia la majoria de cigarrets molt pautats en el temps: 3 amb el cafè del matí, 1 anant cap a l'estació de Renfe, 1 baixant del Metro, 1 amb el tallat, etc.... és a dir, cada cigarret tenia assignat un moment concret. Ara no sé què fer en aquests moments concrets. Són moments orfes, sense cap activitat, sense cap al·licient.
Espero tenir la força necessària per ser constant en el meu projecte. Aquesta també és una manera de demostrar-me, una vegada més, que la constància és una virtut, que la fortalesa d'esperit no té preu i que saber patir és el que ens fa invencibles.
Ho deixo. Vaig a fer una pausa -aquesta sense cigarret- en la que no sabré què fer.

diumenge, 8 d’agost del 2010

LA CÀRREGA DE LA BRIGADA LLEUGERA

Us aconsello que ho llegiu mentre escolteu aquesta cançó. També us aconsello que veieu el vídeo. També teniu aquesta altra versió per si us fa més patxoca.
Quan es comença una guerra s'ha de lluitar batalla per batalla. La vida és igual i s'ha de guanyar batalla per batalla. No hi ha rendició i tampoc es fan presoners.
Aquest post el dedico a aquells que lluiten sense importar-los perdre-hi la vida, sabent que lluiten per una cosa justa.

 “Media legua, media legua,
Media legua ante ellos.
Por el valle de la Muerte
Cabalgaron los seiscientos.

“¡Adelante, Brigada Ligera!”
“¡Cargad sobre los cañones!”, dijo.
En el valle de la Muerte
Cabalgaron los seiscientos.

“¡Adelante, Brigada Ligera!”
¿Algún hombre desfallecido?
No, aunque los soldados supieran
Que era un desatino.
No estaban allí para replicar.
No estaban allí para razonar,
No estaban sino para vencer o morir.
En el valle de la Muerte
Cabalgaron los seiscientos.

Cañones a su derecha,
Cañones a su izquierda,
Cañones ante sí
Descargaron y tronaron;
Azotados por balas y metralla,
Cabalgaron con audacia,
Hacia las fauces de la Muerte,
Hacia la boca del Infierno
Cabalgaron los seiscientos.
Brillaron sus sables desnudos,
Destellaron al girar en el aire,
Para golpear a los artilleros,
Cargando contra un ejército,
Que asombró al mundo entero:
Zambulléndose en el humo de las baterías
Cruzaron las líneas;
Cosacos y rusos
Retrocedieron ante el tajo de los sables
Hechos añicos, se dispersaron.
Entonces regresaron, pero no
No los seiscientos.

Cañones a su derecha,
Cañones a su izquierda,
Cañones detrás de sí
Descargaron y tronaron;
Azotados por balas y metralla,
Mientras caballo y héroe caían,
Los que tan bien habían luchado
Entre las fauces de la Muerte
Volvieron de la boca del Infierno,
Todo lo que de ellos quedó,
Lo que quedó de los seiscientos.

¿Cuándo se marchita su gloria?
¡Oh qué carga tan valiente la suya!
Al mundo entero maravillaron.
¡Honrad la carga que hicieron!
¡Honrad a la Brigada Ligera,
A los nobles seiscientos!”


Lord Alfred Tennyson

LLEGINT EL DIARI (QUIN FÀSTIC)

Aquest cap de setmana ha sigut productiu i fastigós. Productiu en relació a les coses que he escrit i al fart de llegir originals d'altres -coses de formar part d'un jurat- que m'he fet. 
Ara parlaré del fàstic que em provoca llegir segons quines notícies. Us annexo els dos enllaços: A) i B). El que em provoca fàstic no és el fet que una persona -legítimament- es presenti a una plaça de treball públic. El que realment em fa fàstic és que qui la convoca ho faci poc abans de la presumible desfeta del Tripartit, segons sembla amb intenció de "col·locar" un "afecte al Règim Bolxevic" al que van cessar i que ja van "recol·locar" com assessor (no el van cessar per alguna incompetència??) amb el mòdic sou de 65.000 €.  El que també em fa molt fàstic és que ningú de l'oposició faci ni digui res. Tot s'hi val??? Tots mengen de la mateixa menjadora????  Potser tots són fills de la mateixa corruptela??? Potser als ciutadans només ens queda l'esperança d'un canvi de règim, atès que un canvi de partit no és significatiu??? Als "pagans" d'impostos ens queda la sensació d'aquest senyor de la imatge annexa. Potser els polítics no s'adonen que ells mateixos estan matant la seva gallina dels ous d'or??? Potser no veuen que estan reproduint escenaris del passat??? M'agradaria saber quina opinió en té aquell sant Pau que es passa el dia en bicicleta, amunt i avall (Herrera, em penso que es diu) i que s'omple la boca de paraules com "honor", "corrupció", etc. Un autèntic àngel redemptor (eco, això sí. Les seves ales són reciclades) de la societat que callarà i no dirà res sobre aquest tema.
Sabeu quina és la gran notícia del dia pel libel del Tripartit (El Periódico)??? Doncs sí, la "gran notícia" del dia és que els ajuntaments gastaran menys en les festes majors, per manca de diners. Perdoneu... I tots aquests anys en els que sí que rajava la mamella i malgastaven els diners amb agermanaments amb països dels que sóc incapaç de pronunciar-ne el nom? Recordo que també els malgastaven amb activitats "culturals" amb les que finançaven les gilipollades de quatre il·luminats que volien viure sense pencar. Encara tinc a la retina la lamentable imatge d'ajuntaments que duplicaven el seu personal i que canviava segons qui guanyava les eleccions (interins "afectes al Règim" de torn). També recordo les botifarrades populars (curiosament, poc abans de les eleccions) pagades amb els diners de tots. Ja n'estic fart de llegit anormalitats interessades. Cal regenerar (és una manera fina i prudent de dir-ho) la vida política en tots els seus àmbits. Intervenir els comptes de moltes institucions públiques i veure si era necessària la despesa que han efectuat durant tots aquests anys. L'Administració s'ha de limitar a cobrir les necessitats bàsiques dels ciutadans i a millorar els serveis. Les donacions, subvencions i altres regals encoberts, ja els farem els ciutadans a qui vulguem i quan vulguem. 
He dit!!!!

divendres, 6 d’agost del 2010

NOMÉS UNA ESTONA

Aquests són dies tranquils. Només algun anormal -hi ha d'haver de tot a la vinya del Senyor- seria capaç d'intentar fer alguna cosa extraordinària al mes d'agost. Languidexo i passo els dies en aquesta mena de nuvol en el que estic més enllà del bé i del mal. No vull res més, només una estona de tranquil·litat, de seny i de raciocini. Demano massa, potser?
Sembla que durant el mes d'agost la gent s'encomana d'una malaltia -també s'han de patir malalties per fer-nos immunes- que se'n diu tantsemenfotisme. Res a dir, ans el contrari.
Recordo a algú que està buscant al soldat Bryan. Espero que el trobi. Tots tenim una mica de soldat Bryan i tots necessitem ser salvats de tant en tant. També recordo a Morenito de Torredembarra, famós noviller, destre en el toreig a dues mans. Com no podria recordar també al contrabandista d'idees, que ara està fent ruta per terres andorranes. Per últim, un record pel nostre Samsó particular. A ell li tinc reservat el carret dels gelats (o dels cafès).
En aquesta època, uns marxen i els altres tornen. Arriba un moment en el que ja no saps on està tothom. És un mes de gent que es mou amunt i avall, d'un costat a l'altre. Jo prefereixo estar quiet, esperant que arribi el setembre, quan tothom hagi tornat, per marxar en aquests cicles vacacionals -incomprensibles per alguns- a llocs perduts del món. Són espais breus de temps -una setmana cada vegada- que són suficients per tenir la ment absent però vigilant. Són això, una estona, només una estona...

dimecres, 4 d’agost del 2010

DIES TRANQUILS

Passa la setmana i sembla ser que la tranquil·litat -per absència- s'ha apoderat de tot el que m'envolta. Fins i tot em puc permetre gaudir més d'unes estones relaxades d'escriptura -malgrat tinc el bloc una mica abandonat- en nous projectes. Un d'aquests projectes -conjunt, a quatre mans i dos ordinadors- m'està fent retornar al principi de tot plegat, m'està reviscolant l'enginy i contribueix a exercitar els meus reflexes mentals i creatius.
Crec que el temps que ens estem donant per respondre i la llibertat per modificar el relat són la clau de l'èxit i el que ens enganxa -almenys a mi- a aquesta nova proposta. Potser em calia això, llibertat absoluta per fer el que vulgui i temps il·imitat per poder-ho fer.
Avui toca -em ve de gust- escoltar alguna cosa de l'Anne Clark i alguna cosa de Bronski Beat, ambdós de principis dels anys 80. Posteriorment, els Bronsky Beat es van denominar The Communards. D'aquella mateixa època era també P.Lion, New Order, Yazoo, Falco, i Alphaville.  Bé, aquest i molts més. Els anys 80 van ser molt prolífics musicalment. Aquella era la meva època jove -d'edat- i vaig poder gaudir d'un temps que mai retornarà. 
Avui no em vull estendre massa. Tinc moltes coses a fer i vull deixar-les enllestides.  Malgrat la tranquil·litat s'ha apoderat del meu món, continuo tenint coses a fer. Més tard, més.

diumenge, 1 d’agost del 2010

MIRADES TÈRBOLES, IDEES CLARES

Escolto Luís Eduardo Aute mentre recordo els dies -ara em semblen molt llunyans- en els que aprenia algunes coses que no s'ensenyen a les escoles. Idees bàsiques però sàvies. Coneixements experimentats, caure una i una altra vegada ens ensenya a caure i a aixecar-nos.
Ara la mirada és tèrbola, com si el temps hagués fet créixer un tel davant les pupil·les d'aquests ulls tendres i de mirada a l'infinit. Una llàgrima s'escapa de tant en tant dels lacrimals i sempre em queda el dubte de si és un acte involuntari o només és conseqüència  de la constatació -momentània i efímera- de la pròpia decrepitud. Silenci, només silenci. Només uns moments de lucidesa per tornar a la tranquil·litat ignorant que proporciona l'absència. 
Canvi de terç: La nit passada ha sigut brillant, genial, espatarrant. Feia dies que no ens vèiem amb la Sílvia i ja tenia ganes de tornar a gaudir plegats d'aquesta encontres -efímers i intensos- que em revitalitzen i fan que la resta m'importi ben poc. Sembla que em connecti a una font d'energia inesgotable -suposo que és cosa de l'edat d'ella- que m'impulsa a regenerar-me inclús en les pitjors circumstàncies. La vida, mentre ens clava hòsties amb una mà, amb l'altra mà ens ofereix petites vàlvules d'escapament. Com diu la cançó, "ens prem fins que ens treu l'alè i, quan estem a punt d'ofegar-nos, ens obre la mà per tal que continuem respirant" (o alguna cosa així). 
Darrer terç: Tot té una explicació, res és casual. Fins i tot l'acte més surrealista té un rerefons lògic o interessat. Hòstia!!!! M'acaba de caure una pruna al costat de l'ordinador. Ja en resten poques a la prunera i hauré d'acabar de collir-les. És dolça com la mel, com els llavis de la Sílvia, com tota l'extensió de la seva pell, com tota ella... Bé, deixem-ho. Com deia, no hi ha res casual. Els silencis -quants silencis m'he hagut de tragar!!!-, les frases inacabades, els "sí però no", les mirades cap un costat, els missatges portats per missatgers. Res, res és producte de la casualitat. Malgrat tot, la vida -de moment- continua. 

Us deixo aquesta cancó