dissabte, 31 de desembre del 2011

UNA MIRADA ENRERE...

Avui fa un any escrivia un post premonitori. Poques hores després d'escriure'l, es feia realitat. Sempre he tingut una capacitat de visió del futur força accentuada.
Avui és final de cicle, final d'any. Avui tocaria fer una espècie de mirada enrere i un anàlisis de tot allò que ha succeït durant aquest període. Realment, tampoc sé si cal o no cal, si toca o no toca... només sé si vull fer-ho o no. 
L'any no va començar massa bé però va marcar un canvi de tendència, de vida, de costums i d'organització. També va significar -no em sap greu dir-ho- un alliberament. Quan una situació es torna irreversible i tots els protagonistes no fan altra cosa que incrementar permanentment el seu patiment, el millor és que aquesta situació s'acabi.
Aquest canvi, ha provocat altres canvis. Han sigut canvis menors, no tant radicals, però que m'han fet veure la vida des d'una altra perspectiva diferent. De fet, mirant enrere i valorant tots aquests canvis en el seu conjunt, crec que m'han preparat per iniciar un nou camí. Un dels indicadors més significatius del canvi és que el meu interès ara es concentra en el dia a dia -sabedor que tot és, sobtadament, finit- i obvia -relativament- el futur.
Moltes vegades -cada vegada amb més profusió- deixo que les coses esdevinguin per elles mateixes, sense intervenir-hi, deixant que sigui l'onatge de la vida qui m'acosti o m'allunyi les persones i les coses. Ja han deixat de preocupar-me coses sense cap sentit pràctic i sense cap contribució a la meva felicitat. Ha passat alguna cosa per fer aquest canvi -només és l'inici- de prioritats? No res! Bé, sí: potser ara sóc més feliç. 
Aquest any a sigut un període de provatures de diversos tipus: de força, de fidelitats, de fiabilitat... propis i aliens! També ha sigut -com a conseqüència d'aquestes provatures- un any de sorpreses, de decepcions, d'alegries i de desenganys. Ara, ja estic preparat per encarar el futur pròxim en unes condicions més favorables  i en una posició més forta -malgrat pugui semblar el contrari- per parar i retornar-li els cops a una vida que podria ser més senzilla.
En resum: un any trist -amb moments alegres, això sí-, però profitós. 
Demà comença un nou any. Fer propòsits? Potser sí que faré un post amb propòsits. D'altra banda, si he aprés alguna cosa és que les coses venen com venen, malgrat els nostres propòsits. És la vida, el destí marcat per cadascú qui governa i decideix quin és el camí pel que transitarem. Nosaltres només podem prendre petites decisions -moltes vegades, ignorants de la seva transcendència intrínseca- que ens fan semblar amos de la nostra existència. Mentida, tot mentida!!!!
En tot cas, que tots plegats gaudiu del 2012!

diumenge, 25 de desembre del 2011

NADAL

Com cada any, sento remor a la cuina. El dinar ja s'està fent i, francament, si jo escric aquestes línies és per no estar pel mig, molestant. 
Si tinc alguna cosa clara -a diferència d'altres- és que mai t'has de ficar pel mig quan algú està fent alguna cosa. Has de deixar que faci el que consideri que ha de fer i com consideri que ho ha de fer. Si vol ajuda, ja la demanarà. Fer-ho d'una altra manera és posar en dubte la seva voluntat i capacitat.

Seré breu: Bon Nadal a tothom!!!!

PS: Avui també serem tres.

dissabte, 24 de desembre del 2011

PRENADAL

 “El guerrillero tendrá el espíritu legionario,
la arrogancia paracaidista y el valor y 
el coraje de la mejor infantería del mundo”.
50è aniversari de la creació de les COE,s

No sé si aquests dies estaré d'humor per escriure i m'avanço. Primer, vull desitjar unes bones festes a tothom i un bon any 2012, no fos cas que em perdés en camins i reflexions estranyes i no recordés fer-ho.
En segon lloc, un record per a tots aquells que hem patit i gaudit junts del privilegi -el dret, guanyat amb molt sacrifici- de portar una boina verda. Per sort, aquests sempre hi són i no cal demanar-los res: sempre s'ofereixen sincerament.
A vegades, sento la necessitat d'allunyar-me de tot plegat, de no sentir les emocions que tothom està obligat a sentir en determinades dates. En aquest sentit, sempre he anat per lliure i he  experimentat les emocions i sentiments propis i mai m'he deixar influir per allò que és comú i correcte.
Aquests dies tinc la sensació d'estar en el preàmbul -el record té aquestes coses- d'una pèrdua. Salvant les distàncies jo visc ara el propi Via Crucis. El temps ha passat, però el retorn d'aquestes dates prèvies, fa que no estigui de gaires punyetes -cosa que tampoc m'és aliena o estranya- i que la meva capacitat per aguantar bajanades minvi fins a fer-se pràcticament nul·la.
Tot plegat, només desperta en mi un fàstic indescriptible i em fa conscient d'un futur que no m'ofereix gaires opcions. Potser en altres circumstàncies, sense ningú més, ja faria estona que tot s'hauria acabat. Si tinc una cosa positiva en la que basar la meva continuïtat és que mai he patit per mi. Per sort o per desgràcia, sempre pateixo més per aquelles persones que m'estimo que no per mi. Jo sé que sóc prescindible i efímer. Només es tracta de decidir quan prescindible i efímer sóc. 
Ho deixo. Des del meu punt d'observació -com a l'imatge d'avui- recordo el meu passat, observo el meu present i intueixo el meu futur. Només cal decidir si tot plegat mereix un pas endavant o un pas enrere... Només això!

diumenge, 18 de desembre del 2011

"COIOTS" DEL MÓN, UNIU-VOS!!!

Avui, acabat d'arribar dels dominis de la Heidi i les cabretes, el més fàcil seria parlar de la Marató i desfer-me en alabances en relació a aquesta meravellosa iniciativa. No ho faré! Francament, penso que no cal i que el ressò d'aquest esdeveniment ja és, justament, prou conegut.
Aprofito l'ocasió per felicitar-li el sant a una aliada (tampoc cal dir allò que no és) en aquest front comú des del que ens ha tocat lluitar.
Ara el tema del dia: els "coiots", aquesta meravellosa raça de "gafes", inútils, mancats de gràcia i víctimes de la seva pròpia maquinació. 
Des de petit, sempre van ser els meus dibuixos animats preferits. Veure la permanent lluita entre el Corre-camins i el pobre desgraciat del Coiot constituïa un plaer extraordinari. El més meravellós d'aquesta lluita era que no calia cap acció del Corre-camins. La pròpia inutilitat del Coiot era suficient per desfer els seus propis plans i maquinacions. Era una víctima de la seva pròpia ineficiència, inoperativitat  i ineficàcia. No calia que ningú li voles mal, ell sol -essent com era- ja s'en feia prou de mal!
La vida m'ha fet conèixer diversos coiots. Només cal tenir paciència i deixar que ells mateixos s'autodestrueixen. Només cal anar amb compte i no deixar que barregin els seus afers amb els teus. Amb la "sort" que tenen, enfonsarien qualsevol projecte, fins i tot els de més èxit. La tècnica amb aquests elements és senzilla: apartar-se'n tant com puguis i veure com, inexorablement, repetixen una i una altra vegada les mateixes coses, caient en els mateixos errors. Són aquells que modifiquen el seu projecte fins a mil vegades una vegada ja l'han fet públic. Amb ells no funciona la successió natural de les coses i no planifiquen abans de fer-ho públic. Van esmenant les "cagades" al davant de tothom, posant en evidència la seva inseguretat, inexperiència i manca de perícia (també el seu desig irrefrenable de protagonisme). Tenen pressa per fer evident que el "genial projecte" l'han parit ells (moltes vegades són males còpies dels projectes d'altres) i no es paren a revisar allò que s'atribueixen abans de fer-li veure la llum. Fins a 19 vegades, en una setmana, he vist esmenar -en veure la seva inviabilitat pràctica- un projecte pel seu presumpte autor!
Bé, vaig el meu homenatge als coiots del món, aquells que ens fan riure amb els seus intents fallits de demostrar que són capaços de tirar endavant els projectes -innecessaris- que ells mateixos inicien -per fer veure que fan alguna cosa de profit- i que mai arribaran a bon port per haver nascut amb l'únic propòsit de fer semblar competent a algú que mai podrà ser-ho.
La vida és dura, és així i no podem fer-hi res. Actuar contra-natura i intentar fer passar bou per bestia grossa no té cap sentit. Al final, el temps posa a cadascú en el seu lloc i les "cagades" del passat passen factura (he dit factura?). La pàtina i la falsa impressió de competència no s'aguanta gaire temps si no es basa en el treball cert, ben fet i constant. Quan les sensacions es basen en "com es voldria que fossin les coses" i no en "com són realment les coses" els fracassos estan assegurats. Quan a això s'hi uneix una manca absoluta d'autoritat, de disciplina i d'assumpció de responsabilitat, caure a l'abisme és el menys greu que pot passar.
Per sort, he ingressat -malgrat no era la meva primera intenció- al club del "Ja s'ho faran!" i això dóna molta tranquil·litat, fins i tot un cert plaer!

diumenge, 11 de desembre del 2011

AFIRMACIONS I DUBTES

Des de fa molt de temps -anys- m'han fet tornar un escèptic del nucli dur. Darrerament, aquest escepticisme s'està aguditzant fins a extrems que jo ja considero no desitjables i que no fan més que desmotivar-me o fer que la meva resposta davant de respostes o afirmacions de simple compromís no pugui ser altre que "d'acord, gràcies".
Un exemple el tindré demà. Sé positivament, sense cap gènere de dubte, que una afirmació que em van fer divendres i que em van "vendre" -quines penques!- com un "favor", no es convertirà mai en realitat. Sé que, finalment, ningú complirà el seu compromís i que em tocarà -com sempre- anar esmenant tot allò que deriva d'aquest maleit culte a la bajanada i al compromís -submís i servil- fàcil i gratuït (és molt fàcil quan n'ha de respondre un altre). El més trist és poder comprovar com encara algú encara intenta "vendre" coses que mai ningú no compraria. Potser es pensa que la resta de la humanitat són retardats? Potser sap que està dient bajanades i li fa vergonya demostrar obertament la seva submissió i el mal dissimulat servilisme, malgrat s'omple la boca de constants reivindicacions de la seva pretesa "independència"? Potser divertit!! 
Francament, ara estic en una etapa en la qual no vull -no ho necessito, no em cal, no tinc cap obligació- aguantar bajanades (per dir-ho fi). Contraresto aquesta profusió d'idees "genials" amb un esperit escèptic, irònic i una mica sarcàstic, tot mantenint-me a l'expectativa i gaudint del lamentable espectacle. El més graciós i grotesc és veure les diferents "versions" -al final, totes m'arriben- d'un mateix fet o tema. Segons l'interlocutor es canvia de versió i es desnaturalitza el fet, adaptant la realitat a les necessitats del moment o de l'interlocutor. Un prodigi de coherència i de dignitat!!!!
Avui és un dia especial i voldria fer esment d'aquest fet. Tampoc diré quin és el motiu de que sigui especial, però queda dit que ho és. Només diré una cosa: aquestes són les coses realment importants; les que formen part del món interior, del món afectiu, del món del sentiments reals, profunds i sincers. La resta no importa!

dijous, 8 de desembre del 2011

LA BOGERIA ANUAL (ENCARA PODEM!!!)

Foto 1
Primer de tot, la meva felicitació a totes les Immes del món.
Com cada any, després de la nit de festa non stop -però molt non stop!- que ens permetem aquells que encara tenim com a referent per reunir-nos una festivitat concreta, ho hem tornat a fer!!!!!
Qualsevol dia, en sentireu a parlar i sortirà als diaris que un grup d'anormals de mitjana edat ha mort víctima de l'esforç combinat amb una ressaca de ca l'ample. Res a dir. Que arribi quan hagi d'arribar!!!
Com ja he relatat, en més d'una ocasió en aquest bloc, cada any ens reunim un grup d'amics, camarades, companys -com li vulgueu dir!- i ens marquem una festa d'aquelles que fan caure de cul. Després, a trenc d'alba -bé, una mica més tard- i sense haver dormit, ens traiem l'esmòquing,  ens posem en calça curta i, com podem, suem tot l'alcohol ingerit. 
Foto 2
La nostra destinació és l'ermita -les restes- que hi ha al turó de Sant Pere Màrtir, a Collserola (foto 1)
Des de fa uns anys, una antena corona el turó i ens serveix de referència per l'ascensió (foto 2)
Les cames pensen, els anys no perdonen però el fred de primera hora del matí ajuda a pujar. L'amor propi fa la resta.
Foto 3





En arribar al cim, uns altres companys que, per diversos motius, ja no poden fer l'ascensió en carrera, ens avituallen amb un bon vol de xocolata i amb xurros per reposar forces.  A mig matí, la roba ja comença a sobrar i fem la baixada (foto 3) tot esperant arribar a la nostra destinació per tal de poder-nos dutxar i tornar a vestir-nos "per l'ocasió", no sense abans haver-nos guarit alguna "ferida de guerra" produïda durant la carrera. 
La gresca continua fins ben entrada la tarda, amb dinar de germanor inclòs i una llarga sobretaula regalada amb abundants líquids esperitosos (i espirituals). Llavors, al capvespre, és el moment de mirar-nos les cares, fer-nos una abraçada i esperar que el proper any ens puguem tornar a reunir tots plegats. Cada any hi ha baixes, que recordem quan som a dalt del cim. Són baixes físiques, materials, corporals. Mai no hem tingut cap baixa en el record. Ara, completament exhaust, acabat d'arribar a casa, només em resta recordar allò que ens prometem cada any, dalt del turó, cridant-ho als quatre vents: Semper Fidelis!

dimarts, 6 de desembre del 2011

DEMÀ (PREVISIONS FANTÀSTIQUES)

No cal ser gaire intel·ligent ni tenir un accentuat sentit de l'anticipació per preveure què passarà demà. No, no us diré els números de la 6/49 o de la Bonoloto, però sí que puc augurar una jornada marcada per la feina -sí, demà penco-, però també per assistir a la construcció d'un nou episodi de la sèrie "Torna-hi: la fissura anal ja no em fa mal".
Estic emetent a veure fins a quin punt aquest serial esdevé un paradigma macarrònic o en una mala degeneració del cambrot del germans Marx. Ara, per sort, ja he entès que hi ha coses que no poden canviar i que l'estratègia dels personatges sempre és la mateixa: queixa i crítica -a vegades, fins i tot creïble-, període de silenci i plegament final als dictats més surrealistes. Promeses -vanes i ja increïbles, motiu de mofa i escarni- cara al públic, insistència i requeriment a mantenir postures que mai s'adopten o que s'abandonen al minut zero, formen part de l'estratègia d'aquests personatges còmics i grotescs. A tot això li afegim el voler mantenir una aura de dignitat impostada -que tothom sap perduda des de fa temps- i ja tenim una situació del tot esperpèntica que desperta hilaritat i, fins i tot, una certa pena. És a dir: deixo que m'enculin -a vegades, ho provoco- però no vull que sigui dit.
Aquesta situació -o successió d'escenes- només pot ser entesa des del punt de vista de l'observador/espectador que es situa per sobre de tot i dissecciona cada gest, cada moviment, cada conversa, cada trucada i que, ocasionalment -en un rampell ocasional de deliri-, opta per intervenir i provoca noves situacions i, el que és més interessant, noves reaccions dels personatges.
El que més m'emociona -i, a vegades, m'indigna- són els silencis clamorosos i covards d'alguns dels personatges d'aquesta sèrie. Sembla que, amb els silencis, intentin protegir-se d'un desenllaç inevitable. A vegades, veient algunes escenes, he pensat que només posen en pràctica allò de "qui dia passa, any empeny". En part, això no és veritat. Jo penso que la seva intenció només és passar el temps amb la vana esperança que el conflicte s'esvaeixi per sé. En tot cas, és molt cert que s'ha convertit en una comèdia d'embolics que em pot proporcionar molts moments de gaudi.
Acabo un parell de relats que he de lliurar abans del dia 15 de desembre, mentre escolto Simon & Garfunkel, alguna coseta de Pink Floid i, per acabar, l'esclat final amb l'Edith Piaf. Per sort, ara sembla que la cosa s'ha animat i ja tinc compromesos uns altres relats pel 19 i 31 de desembre, pel 15 i 31 de gener i pel 15 i 29 de febrer (2012 és any de traspàs). Per part meva, també ha passat aquella època en la que semblava que se m'havien acabat les idees i ara frueixo de la inspiració que em proporciona la vida que m'envolta -a curta, mitja o llarga distància-, una vegada passada pel sedàs de la distorsió i del canvi -inevitable i volgut- que transforma aquesta realitat en relats o apunts per futur relats.
Aquest proper any -com ha estat el final d'aquest- crec que serà molt fecund en situacions surrealistes i més pròpies de l'opera bufa que del món real. Una mostra d'un fet real per tal que veieu les possibilitats que m'ofereix la vida: En Duran i Lleida diu que "no votarà positivament en el debat d'investidura del Rajoy". Impressionant!!! No ho creieu així? Disseccionem la situació: Resulta que el Rajoy no el necessita per res al Duran i Lleida a Madrid. Segurament encara estarà rient -ell i tota la direcció del PP- d'aquesta sortida de catedràtic de l'inefable Duran. D'altra banda, CiU necessita -si no vol seguir, forçosament, la corda del Tripartit- els vots del PPC per tal tirar endavant els pressupostos del 2012 al Parlament de Catalunya. M'estic tornant boig o potser les coses no em quadren massa? Potser en Duran encara no ha entès que el PP a Madrid té majoria absoluta i que qui no en té al Parlament de Catalunya és CiU?
Ja m'ho pensava que el món s'ha tornat boig, però no sabia que, a més, s'havia tornat estúpid!!!

diumenge, 4 de desembre del 2011

PASSEN ELS DIES

Passen el dies, inexorablement, com si tinguessin pressa per arribar al final del calendari. Fa quatre dies érem a l'estiu i ja estem a les portes del Nadal. 
Aquesta propera setmana és perduda. Tothom, malgrat la crisi, ha marxat o està a punt de fer-ho. Per sort, davant de tanta absència, podré -això espero- gaudir de tres dies laborables sense gaires sobresalts i amb l'esperança de poder fer alguna cosa de profit.
Un cop passada aquesta propera setmana ja només faltaran quinze dies pel Nadal i aquest any no estic per massa orgues. L'any passat, aquestes dates van tenir un colofó molt dolorós i vull viure aquests dies amb un especial recolliment, recordant, vivint intensament cada segon i recapitulant sobre tot el camí recorregut. No estic disposat a deixar-me imbuir per les imbecil·litats i capritxets de rigor. Aquest any, penso passar les festes tranquil i sense que cap imput aliè em destorbi d'allò que realment vull fer. 
Potser el pas del temps ja m'hauria d'haver donat la suficient perspectiva per reconduir i reorganitzar la meva vida. Potser amb l'any nou moltes coses comencin a canviar. Potser sigui abans, tot depèn de com vegi que es succeeixen el esdeveniments i de fins a quin punt cregui que s'ha d'acabar tot plegat. Arriba un moment en el qual, malgrat el cos aguanta, l'ànima es cansa de rebre fuetades. Potser és això, potser només es tracta d'això...

dissabte, 3 de desembre del 2011

IDEES GENIALS

Hi ha una casta anomenada dels "Il·luminats" que, malgrat estar sempre a l'aguait per poder fer-nos partícips de les seves "idees genials", és en aquestes dures èpoques que ens ha tocar viure quan fan el seu agost i aprofiten per inventar-se les bajanades més surrealistes que us pugueu imaginar.
Durant aquests propers mesos -anys, m'atreviria a dir- serem testimonis de l'esperpent constant de presumptes "experts" que fan recomanacions a tort i a dret sobre temes que desconeixen i que no patiran les conseqüències de l'aplicació de les seves "solucions magistrals". Si us pareu a pensar en les idees d'aquests llumeneres, veureu que sempre s'arriba a la mateixa conclusió: estalviem un Euro i en dilapidem dos. Això sí, en la seva bogeria intenten arrossegar a tots aquells que troben pel camí o aquells que tenen la fatal desgràcia d'estar a prop seu.
Aquest aquelarre "creatiu" jo ja el vaig viure, en altres llocs i en altres temps. Malauradament, els invents d'aquests elements no van acabar bé. El primer error és intentar fer un totum revolutum sense discriminar allò que funciona i allò que és necessari canviar, tot seguint aquesta actitud suïcida de "fer alguna cosa, el que sigui, però que es vegi que es fa alguna cosa". Un altre problema són aquells que volen manar i no en saben, aspirant només -per un ego desmesurat però covard i servil, orfe de coneixement i de dignitat- a que es noti la seva actuació, malgrat sigui negativa.
Alguns, ja amb anterioritat a aquesta època, han fet del comportament anàrquic, del no afrontar els problemes i d'amagar el cap sota l'ala un estil de vida. Quan les coses van bé, això no és correcte però els seus efectes no es noten. Quan les coses van malament, aquest comportament només pot ser el preludi de la tragèdia. En èpoques d'economia de guerra -no ens enganyem, acabarem així- no hi ha lloc pels cagadubtes, per les dilacions innecessàries, per amagar les errades clamoroses, per anar fent el joc als ineficients, als incompetents... i per tot allò que no sigui una optimització total -a vegades, fins i tot brutal- de recursos per tal d'amortir al màxim els efectes de l'escassetat.
Per sort, mai he volgut pertànyer a la casta dels "Il·luminats". Com que ja els conec a ells, els seus comportaments i les seves conseqüències, i atès que ja hi ha qui té el -per mi dubtós- gust de fer aquest paper, el millor serà anar seguint -sense cap implicació, no fos que es pensessin que els vull robar algun moment de "glòria"-, tot veient com les seves "idees genials" es converteixen en "grans èxits", com els que, darrerament, m'han concedit el privilegi de contemplar.
Per sort, moltes de les coses que han de venir ja les he experimentat en la meva pròpia pell i n'he patit les conseqüències. L'experiència, en segons quines coses, suposa la diferència entre ser o no ser, entre resistir o no resistir, entre viure o morir. Mentrestant, optaré per ser un observador impassible i impàvid de la caiguda dels "llestos-eteris" i l'adveniment dels "pràctics-efectius". Potser la nostra societat és això el que necessita... potser sí!

dijous, 1 de desembre del 2011

EL PINYOLEG

Mentre escric aquesta petita crònica  de la meva vida, escolto una mica d'Umberto Tozzi. Avui li dedico aquest post a "La Niña del Exorcista", que ha tingut la gentilesa de requerir la meva amistat.
Després de dies de patiment estèril, d'empastillar-me com un foll i de recordar-me'n de tots i cadascun dels familiars d'aquells  coneguts que més m'aprecio, he decidit anat a veure al pinyoleg, veí i amic. Ahir al vespre, quan ja havia tancat la consulta, el vaig trucar a casa -avantatges de ser veïns i amics- i vàrem quedar per aquesta tarda.
Bé, tampoc us donaré gaires detalls del seu diagnòstic -a més de dir-me que sóc un animal i que encara no sap com he pogut aguantar tant de dolor- però el cas és que m'he de prendre més pastilles durant dues setmanes més. Calmants i antibiòtics formaran part de la meva dieta fins que arribi la propera consulta. Es veu que tinc un queixal esberlat de dalt a baix i que aquesta fissura s'ha obert més. No us vull explicar el dolor que he sentit mentre m'aplicava -de viu en viu- un producte per eliminar la infecció.
Just en aquell moment, amb una llàgrima a punt de rodolar galta avall pel dolor, el mòbil ha començat a vibrar (sempre el poso en silenci en entrar al box). Com he pogut, he apartat la aquella mena de llençol que em cobria i, amb la boca coent-me, he intentat contestar. Res, massa tard! He connectat la bústia de veu i he pogut escoltar la -amb perdó- gilipollada més increïble que he sentit des de fa molt de temps. No, no la faré pública! Prefereixo que la vostra imaginació pugui imaginar la darrera gilipollada que us heu vist obligats a escoltar i la multipliqueu per mil. Quina llàstima que la llumenera que em trucava no es pugui multiplicar ell per zero!
Ara he iniciat el nou cicle dopant -almenys tindré moments de felicitat impostada i alienant- que em permetrà estar a un nivell prou digne i en correspondència a les mostres d'intel·ligència que rebo darrerament. Espero que arribi el cap de setmana, els tres ponts i l'altre cap de setmana. Més que esperar-ho, ho desitjo ferventment.
Bé, us deixo amb una petita fotesa de les TATU. Sempre em van agradar aquestes noies, malgrat la meva debilitat sempre ha estat l'Alizee.