divendres, 26 de juliol del 2013

CALOR I DESÍDIA.

Sembla ser que aquests propers dies farà una calor que ens desfarà cervell. Res extraordinari, suposo. Altra cosa és que fes aquesta calor al gener! 
Passo la setmana tranquil -com les darreres setmanes- però amb el mal rotllo que em provoca veure com les imprudències esdevenen tragèdies. El meu condol. 
Apuro els darrers dies de juliol -que s'està fent llarg- i espero en candeletes que l'agost faci la seva majestàtica aparició. A l'agost tot es paralitza, tot adquireix un altre ritme i una altra dimensió.  Alguns -llestos com ells sols-, en dirien desídia... però no, no és això. Només són ganes de deixar de banda pesos morts, combinat amb l'observació i constatació -tràgica però previsible- d'aquella dita: Mora't Anton que qui es queda ja es compon! Quanta falsedati quanta roïndat!
Escric. Preparo coses per quan arribi setembre. M'ho conec de cada any i llavors serà una bogeria. Els mojitos, sota la prunera, al capvespre, esperant la fresca de la nit, m'apaivaguen la sed i em transporten a altres llocs i a altres moments. Què queda de tot allò? Res! Tampoc em sorprèn que no en quedi res (ja sabia amb qui em jugava els quartos), però sento curiositat per saber com acabarà tot plegat i si les meves previsions es faran, finalment, realitat. Fa un any vaig fer una aposta i crec que la vaig encertar.
Fa calor, molta calor i faig càbales sobre tot allò que va ser... i com pot acabar!

dissabte, 20 de juliol del 2013

INEXORABLEMENT EFÍMERS

Fet inexorable típic
A la vida, per molt que intentem evitar-ho, hi ha fets inexorables.  Podem fer alguna cosa davant la malaltia? Segurament, ben poc i depenent del diagnòstic. Llavors, per quin estrany motiu estem encaparrats en fer altres coses que el simple gaudi d'aquesta inestable i canviant vida, tot aprofitant els efímers moments d'excel·lència?
Per viure una vida senzilla -però immensament gratificant- no calen gaires coses. El més important és sortir d'aquesta roda vital que ens imposa el fet de ser animals -i esclaus- socials. És la pròpia col·lectivitat la que ens anul·la com individus amb capacitat per decidir el nostre futur i determina quines són les necessitats que hem de cobrir obligatòriament.
Darrerament estic redescobrint el plaer de viure al dia, dedicant-me al treball manual i amb un recull de relats ja maquetant-se, en plena edició. Tampoc em cal gaire més. Potser hauria d'estar pensant en altres coses? Potser hauria de frisar per tornar a entorns majoritàriament vomitius, patètics i lamentables? No, no sóc masoquista! 
Estic finalitzant la novel·la Companys & Companys SL. Per reblar el clau, segurament la presentaré a un premi literari amb un nom que, fa alguns anys i en una demostració de servilisme interessat (o potser era simplement producte de no tenir ben lubricat el cervell), algú qualificava de "molt ben trobat". Suposo que algun lector d'aquest bloc sabrà de què estic parlant...
I és que el fet de ser inexorablement efímers té avantatges. Entre elles, sempre hi haurà la de poder decidir quan es trenca la baralla, quan es reparteixen gratificacions degudes i quan es considera que ja n'hi ha prou de tot plegat.
De moment, vaig a fer una(es) copeta(es) de fino, ben fresquet, sota la prunera, en espera de la fabulosa paella que avui tinc per dinar.  La resta té poca -o cap- importància.

divendres, 12 de juliol del 2013

RETORNS CÍCLICS

Després del passat -i mariner- cap de setmana, vaig decidir viure uns quants dies de forma discreta i relaxada. De fet, vaig acabar esgotat i sense ganes de moure'm massa. 
Sí que he exercitat -tampoc sense fer cap bogeria- el cervell i he parit un parell d'escaletes força interessants per un parell de contes llargs. També he tingut l'oportunitat de dedicar-me al difícil art de no fer res i gaudir del moment.
Una de les coses que més em meravella és el sidral que té muntat la casta política. Ja ho deia un amic meu: "Els partits i els sindicats són famílies d'una mateixa màfia: la casta política". Sí, és cert: es barallen per controlar el territori i el negoci, però el seu objectiu espuri sempre és el mateix i comú. 
Ja és divendres i cal començar a pensar en quines coses invertiré el temps del cap de setmana. Tot és cíclic i -afortunadament- sempre torna el divendres, preàmbul del cap de setmana. Potser la millor inversió sigui no fer res...

DIR-S'HO TOT.

Es miraren als ulls i foren incapaços de vocalitzar res. Amb una aferradeta i el contacte dels seus cosos s'ho digueren tot!


dissabte, 6 de juliol del 2013

PIRATES DEL GARRAF

Comença a picar la caloreta i no hi ha millor manera de gaudir d'aquests primers dies d'autèntic estiu que embarcar-se en la barqueta d'un amic -com fem cada any, al començament i durant la temporada- i jugar a pirates amb tota una fauna d'addictes i fervorosos seguidors del Carpe diem.
Avui seré breu: vam embarcar ahir a la tarda i la nit ha sigut dura, molt dura. D'aquí a una estona tocarem port per anar a dinar alguna cosa i per recuperar forces i subministraments per aquesta propera nit.
Són aquests moments els que em convencen de que és la intensitat de les coses el que les fa extraordinàries. La resta? Doncs francament... ara no hi sóc per la resta!!! Com diu el meu amic: sempre serem a temps de lligar-nos l'ancora al coll i saltar per la borda.

dimecres, 3 de juliol del 2013

KAFKIÀ

Aprofitant -una excusa més- que avui és el 130 aniversari del naixement de Franz Kafka, inicio una relectura d'El procés, clar exemple del que podríem traslladar al nostre món i aplicar-li l'adjectiu de kafkià. Realment, vivim experiències que s'adiuen amb l'esperit de la literatura de Kafka o, contràriament, en fem un ús inadequat o que no té res a veure? Bé, rellegint aquesta obra de Kafka, em venen al cap episodis no massa llunyans temporal o vitalment. Què és una situació kafkiana? Doncs segons jo ho veig, són aquelles situacions tràgicament absurdes que tan bé retratava l'admirat mestre Kafka. Una mostra molt celebrada i que serveix d'exemple és assistir a un funeral i haver-se confós de lloc, hora i mort. Només és un exemple, però la vida ens n'ofereix molts més i de forma gratuïta!
D'altra banda, ara visc per objectius: passar la propera hora, el proper dia, la propera setmana... També m'he marcat una meta: arribar al pont de la Constitució mentalment indemne. No serà fàcil; ho sé i estic preparat, però pel mig hi hauran coses per distreure'm: potser em faltaran situacions kafkianes? No, segurament no!