diumenge, 29 de novembre del 2009

AMANTS OCASIONALS

A través de la finestra del despatx de casa veig la prunera sense cap fulla, despullada i -aparentment- morta. El fred, aquest fred que mata tot allò que no és necessari, ha tornat. Sempre he preferit el fred envers la calor. Escolto Manà -com m'agrada aquest grup!!- i reflexiono sobre aquest dies passats, sobre les reaccions humanes que, en algunes ocasions, encara no puc entendre -a vegades, tampoc vull fer-ho- i que semblen irracionals. No entenc com un silenci meu, condescendent i orfe de predisposició al conflicte, acaba desencadenant reaccions que alguns es podrien estalviar. No entenc aquesta manca de valor i de coratge, que fa que les persones siguin incapaces de dir les coses a la cara, en privat, sense donar-hi més voltes. 
Ja li vaig dir al pescador de xanguet que no tenia cap intenció de fer públiques aquelles coses que jo considerava que no s'havien de fer públiques, si no era absolutament necessari. Crec haver estat prou clar i haver mantingut aquesta línia durant tot aquest temps. Si va saber escoltar -cosa que dubto, atès els seu estat- entendria que només necessito un gest, un simple gest, només això. Com deia el capità Enciam "Els petits gestos són poderosos". Bé, la pilota ja no està a la meva teulada. 
D'altra banda, és força curiosa la meva vida. Ahir tornava d'un aquelarre -aquest força col·lectiu, més aviat massiu- i en el tren vaig tornar a trobar a l'Eva (nom fictici). Seiem en dos compartiments diferents però cara a cara. Va pujar una estació desprès de la meva i no es va adonar que jo estava allà. Observar les reaccions humanes sempre m'ha donat una visió de quin caràcter té una persona. L'Eva és soltera -em consta- i sense cap tipus de relació. Normalment, ens veiem diàriament però la nostra relació es limitava a un "Bon dia" o, com a molt, a un "Hola, què tal?". Ahir vaig observar com es mirava uns nens d'uns tres o quatre anys que passaven pel seu costat. Els seus ulls es van il·luminar, va començar a tocar-se el cabell i a posar cara d'estar somiar desperta. Molt significatiu !! Just en aquell moment em va mirar -més que mirar-me, em va clavar la mirada i la va mantenir durant una bona estona- mentre deia amb una eufòria fora del que és normal en ella "Hola, què tal?. No t'havia vist. Com va tot?" Tot això mentre s'aixecava del seu seient i s'atansava a un seient que havia quedat buit davant meu. Quin desplegament de simpatia i ganes de relació!!! Venint d'ella, només cabien dues possibilitats: O venia d'un dinar que havia acabat amb copes i estava complement desitjosa de començar una relació que mai havia existit, o se li havia despertat el seu instint maternal i en mirar algú, m'havia trobat just al davant en el moment oportú -com si un designi de la divina providència l'hagués il·luminat de sobte- i havia vist en mi alguna cosa més que aquella persona amb la que havia creuat una o dues frases diàries durant els darrers tres anys. No m'atreveixo a dir el que penso que havia vist en mi, em fa massa por.
Bé, no vull entrar en més detalls de com va anar la cosa. Només us diré que vàrem baixar en una estació abans d'arribar a la nostra destinació, vàrem canviar de tren i tornàrem  a Barcelona. La nit ha estat genial -magnífica, diria jo- i hem arribat a casa a les 7 del matí. Penso que, a partir d'ara, les seves salutacions matinals tindran alguna cosa més que un "Bon dia".
La vida dóna moltes voltes i  -segons m'ha dit ella- ja feia temps que volia intensificar la nostra relació -tampoc era massa difícil- i ahir li va passar pel cap fer-ho. Cap dels dos teníem  cap obligació laboral que complir i teníem tota la nit lliure. El raonament és perfecte, he de reconèixer-ho, però mai he entès aquestes "passions sobtades" que els entra a la gent. Potser caldria dosificar aquestes "passions" i fer-les més duradores en el temps. No sé com acabarà això, però sí que us puc assegurar que, de moment, m'ha encantat aquesta "passió sobtada" de l'Eva.   

dijous, 26 de novembre del 2009

AQUELARRES COL·LECTIUS

De tant en tant, tampoc amb massa freqüència, és del tot necessari muntar un aquelarre -o festival- amb aquella gent a la que aprecies i a la que has d'estar agraït. No estem parlant d'un agraïment impostat, producte de l'interès circumstancial o d'elements que res tenen a veure amb el sentiment sincer o espontani.
Ahir no vaig fer cap post per un motiu prou concret però important: estava de festival amb aquesta gent, pencaire i amiga, que cada dia -inclús en els moments més difícils- em proporciona més satisfaccions (no sigueu malpensats). Potser aquest moments de reunió en una taula son els que més alegries proporcionen a l'esperit i els que més uneixen els grups. 
A vegades, aquests actes col·lectius, també serveixen per a treure temes que d'altra manera tampoc sortirien mai, que s'enquistarien i malmetrien la relació de grup. Els efluvis de l'alcohol sempre deslliuren les llengües i, en aquest moment, l'observador -escoltador, dia jo- avesat en el difícil art d'escoltar i interpretar les paraules -posant-les sempre en el seu context- pot descobrir quins són els punts que fan grinyolar unes relacions que poden tenir punts de fricció que cal anar lubricant periòdicament. Estar sempre emetent a les cuites de les persones que conformen els grups és una obligació i una satisfacció poder-les solucionar. És molt important que la gent es quedi "descansada" de tant en tant.
Aquestes reunions també serveixen per a desfer "llegendes urbanes" sobre temes concrets i proporcionar una informació que mai ningú s'atreviria a requerir. Fer difusió dels fets tal com són, proporciona un marge de confiança que és molt important en el dia a dia i que ubica cada cosa -i el seu protagonista- en el lloc exacte que li correspon, desfent malentesos que es poden haver produït per pura confusió o per interès. 
La prudència del dia a dia es perd en aquestes ocasions i es fan descobriments prou interessants, prou il·lustratius, del tarannà de cadascú. Només puc dir que, en general -i en particular- estic molt orgullós de pertànyer a un grup tan ferm humanament. El pas del temps fa que cadascú es situï en el lloc que li correspon i que ha triat. En aquesta vida, tots hem de fer una tria del lloc en el que volem estar, de quina volem que sigui la nostra actitud davant cada pedra del camí i de com volem que sigui la percepció que tinguin els altres de nosaltres.
Bé, aquesta nit passada no he dormit gaire i descansar ja s'ha convertit en una necessitat. Avui només em queda sopar i dormir -per aquest mateix ordre-. La resta, pot esperar a demà.


dimarts, 24 de novembre del 2009

SEXE, MENTIDES I CINTES DE VíDEO

En compliment del que us deia en el post d'ahir, avui he buscat el relat del "Puton Verbenero" que tenia a mig escriure. Desprès de buscar en mig de muntanyes de papers, entre piles de llibretes, entre multitud d'arxius informàtics i.... sí, l'he trobat!!!!  He trobat aquest be de Déu de relat interruptus que vull reprendre i acabar. Està en format manuscrit en una de les llibretes aquestes que sempre porto a sobre per a prendre notes. Primer havia fet un esquema general de la trama argumental, una descripció dels personatges i una mica de relat pròpiament dit. 
Ara m'espera una feinada important. Tinc temps, molt de temps i material, molt de material. Bàsicament, aquesta història gira al voltant d'una nimfòmana, mentidera compulsiva -interessadament-, que ha comès l'error de ser poc curosa i s'ha deixa't gravar en vídeo  i fer fotos junt amb els seus amants, sense que ho sabés. És una dona casada i ha de fer tot els possibles per tal de justificar la seva situació paranoica i estressant. Munta una història surrealista que la gent es creu en un principi, però que es va complicant amb el pas del temps quan es descobreixen les seves mentides -que ha basat en fets objectius i comprovables-, cada vegada més increïbles i adaptades a les noves situacions que se li plantegen. Viu una autèntica fugida endavant, un no mirar enrera.
Per acabar-ho d'enredar,  el temps va passant i cada vegada se li fa més difícil continuant mantenint aquesta impostura cada vegada més increïble. Els recolzaments que li queden -enganyats- ja comencen a sospitar de les seves mentides i ha d'anar inventant-se coses noves que substitueixin aquells elements de la seva història per tal de continuar fent bullir l'olla. També els seus amants comencen a sospitat que no eren els únics i esdevé una situació tragi-còmica prou interessant.
Potser hauré de modificar una mica la trama i actualitzar-la. El nom de la protagonista és Conxa (pel seu significat a l'Argentina), nom que li canviaré i el faré menys formal -accepto suggeriments- i senyorial. Estic inclús valorant la possibilitat que tingui un nom "oficial" i el que fa servir amb els seus amants. Tingueu en compte que un dels vicis que té és passar-se el dia parlant pel telèfon i necessita tenir un "nom de guerra" per tal de despistar a l'enemic.
També us agrairé que em doneu idees sobre el perfil dels seus amants. A mi m'agradaria que fossin molt diferents entre ells, per tal de tenir una tipologia més rica de personatges. La meva primera idea en aquest sentit era assignar-li quatre amants simultanis -un maduret, un cromanyó que es creu molt llest, un "peix bullit" però amb caràcters amanerats i un quart que encara he de definir però que podria treballar en el sector negocis-.
Bé, si voleu col·laborar amb aquesta nova història, podeu fer-ho mitjançant els comentaris o  del meu correu electrònic (infernal.posesion@gmail.com). En tot cas, jo aniré reescrivint aquest relat i ja penjaré al bloc les idees que em passin pel cap. Crec que serà força divertit.
Ah, per cert, el títol del post correspon a una pel·lícula de l'any 89, força bona, que tracta d'una relació totalment surrealista entre una dona mig boja i neurastènica i un home que és impotent. La resta no us l'explico. Si no heu vist aquesta pel·lícula, mireu-la i veureu que és impressionant, tant impressionant i còmica com la vida.
Ara ho deixo, demà pot ser un gran dia.... i passat, també!!!   

dilluns, 23 de novembre del 2009

ETS UN PENDÓ

Encara recordo -ja fa uns quants anys d'això- aquella famosa frase d'en JR a la Sue Ellen a la sèrie Dallas: "Ets un pendó". Això, dit en català, a TV3, va ser un fet remarcable i que va causar sensació en aquella època.
Hi ha una altra frase o qualificatiu que és el de "Putón Verbenero", més dita en l'àmbit quarteller i que descriu aquella senyora que, a més de demostrar una promiscuïtat exacerbada,  és una "cutre" (amb tots els meus respectes per a qui vulgui ser-ho). Qui no ha conegut un putón verbenero? Jo penso que tots n'hem conegut algun d'element d'aquesta espècie procuradora de plaer -la majoria de vegades gratuït- que no neix, és fa.
Té com a característica addicional el ser "cutre", és a dir, no té la més mínima i elemental classe. També es orfe d'estil i de consciència de la seva pròpia aberració.  En altres fòrums,  més propis de la "meseta", podrien dir que és una "indigente intelectual". És capaç de fer-s'ho amb el primer que arriba, on sigui i quan sigui -tècnicament, n'hi ha que descriuen aquestes senyores com a nimfòmanes- sense importar-li en cap moment el donar un lamentable espectacle. Tampoc sembla importar-li anar deixant darrera seu un rastre de proves de les seves copulacions compulsives i malaltisses.
Fa un temps, jo llegia un llibre molt divertit en el que la protagonista era un d'aquests "putons verbeneros". Les seves aventures i desventures, la barreja que feia aquest personatge de la realitat i de la ficció, eren tot un poema. No recordo com es deia aquell llibre -me'l va deixar un amic per tal que establís un perfil per un dels personatges d'un dels meus relats- però l'autor va aconseguir crear un personatge divertit, delirant, en permanent contacte amb la bogeria més irracional, però amb un punt de tendresa impostada molt important: es passava mitja història plorant per les coses més fàtues i surrealistes.
El meu personatge no va reeixir i no vaig acabar el relat -em penso que encara el tinc a mitges- però vaig passar uns dies inoblidables llegint la història d'aquell "puton verbenero". Potser em plantejo acabar aquest relat oblidat en un racó. Potser fins i tot amplio aquella història -de moment també sense títol- que vaig començar a escriure fa temps. Primer, hauré de trobar on la vaig guardar -em penso que escrita a màquina-, retrobar el pensament  o la idea que va inspirar el relat -això, normalment, no em costa massa-i tornar a donar vida a un personatge que, recordo, va ser entranyable, però al que ara li penso donar uns perfil més accentuat, més extrem, més boig, més incorregible, més fantasiós, més irreal i més tancat en el seu món de fantasia i d'il·lusió.  
Ja em parlarem com ho faig i quan faig, però permeteu-me que ho digui: Ets un pendó!!!!!!

Bé, avui m'ha donat per aquí. Demà us puc parlar de la cria del cuc de seda de la Xina meridional, però avui em venia de gust parlar-vos d'això. Que ningú s'ho prengui malament...
Per cert, atès que aquesta imatge que avui il·lustra el post no es veu massa bé, us puc dir que correspon a una portada d'una revista i que aquest "Putón Verbenero" aguanta un cartell que diu: "De vacaciones y en el curro con... EL PUTÓN.

diumenge, 22 de novembre del 2009

PREVEURE LA JUGADA

Des de que tinc ús de raó, sempre he jugat als escacs. Si planificar la pròpia jugada és important, preveure la resposta de l'adversari també és d'una importància cabdal. Darrerament estic jugant una partida important, apassionant. La jugo a distància, fent les jugades d'una manera espaiada i tenint temps per a pensar.
Aquests darrers temps, el meu adversari m'està decepcionant i està fent que tingui ganes d'acabar la partida d'una vegada. Fins ara era un joc del gat i la rata prou interessant però ha arribat un moment que ja m'avorreix. Crec que acabaré de fer-li em mat d'una vegada i començaré una partida més interessant. Ja fa dues o tres ocasions que la precipitació -o la desesperació de veure com li vaig menjant peces- fa que cometi errors infantils que malmeten la bona partida que havia jugat fins ara. Ja li he fet a l'adversari dos escacs seguits per errors seus, no per encerts meus. Això em molesta, em molesta molt. No vull guanyar les partides pels errors aliens. 
El joc dels escacs s'ha de jugar posant-hi tots els sentits, concentrant-se i valorant totes les possibilitats de l'adversari. Jo veig a venir una darrera jugada que no m'agrada. Una jugada basada en l'engany. No, no cauré en el parany. Ja fa massa temps que jugo a aquest joc i he vist totes les combinacions possibles. Ara només em cal que el meu adversari continuï cometent errors. Tenim uns quants observadors de la nostra partida i sembla que han canviat d'opinió sobre el meu joc. Al principi de la partida -entre moviment i moviment- em van expressar els seus dubtes en relació a la meva estratègia. Ells pensaven que havia de fer moviments més curts, més arriscats i més decisius. No, la meva tàctica és la tàctica del desgast de l'adversari. La pressió sobre l'adversari és la que fa que cometi errors i que posi en evidència la debilitat del seu plantejament tàctic de la partida. Els moviments ràpids -a diferencia d'altres jugadors- jo els faig sempre quan la partida està a punt de finalitzar, quan l'adversari ja ha comés tants errors que té por de fer el proper moviment, quan ha perdut la confiança en el seu joc i en ell mateix,  quan ja s'ha fet evident la manca de credibilitat del seu joc.
Arribat aquest punt, dos o tres moviments ràpids, dirigits al mateix centre del seu joc, demolidors i inesperats, fulminants i efectius. Llavors, amb l'enemic amb poques peces importants, mal col·locades, sense convicció en el que està fent i sense un plantejament sòlid. En aquest precís moment, no abans, és quan es decideix tot, quan l'adversari paga el tribut dels errors comesos durant la partida -encara que la seva apertura hagi estat brillant-, quan ja no hi ha marxa enrera.
Per fer que les seves peces ocupin el lloc que un vol sobre el taulell, a vegades, s'han de sacrificar peces pròpies de menor importància -fins i tot, alguna d'important-, fer veure que has comés errors per tal que s'animi i perdi la concentració, fent que sigui el seu cor i no el seu cervell el que prengui les decisions.
La vida és igual, temps, temps, tot és qüestió de temps i de saber fer cada moviment en el moment oportú, ni abans ni desprès... 

dissabte, 21 de novembre del 2009

ESTRATÈGIA DE BUTXACA

Mentre em miro les flames hipnotitzadores del foc (aquesta imatge és real, de la meva casa a la muntanya) dono gràcies al Buda que, acompanyat d'un parell de deesses, em va regalar fa anys un mandatari asiàtic. També les banyes d'un animal tailandès -un altre regal d'una feina feta a Tailàndia- gravades i polides, en recorden una vida d'anar d'un costat a l'altre i de perills constants.
Avui he repassat una caixa d'apunts i documents que tinc en aquesta casa -allò que guardes sense un motiu concret i que algun dia em servirà per a fer unes memòries- i he trobat unes notes que vaig prendre en un curs d'estratègia impartit per un mestre que era tan vell com savi.  A partir d'aquestes notes, reprodueixo aquella classe magistral -traduïda al català- sobre l'actuació en cas de confrontació amb l'enemic:
"Quan ens enfrontem amb un adversari del que desconeixem el volum i qualitat de les seves forces hem de ser cautelosos i prudents. Si perdem una batalla, sense esforç aparent per part seva, i continuem sense saber quines són les seves forces, el millor és emprendre una prudent retirada. La retirada honrosa no és cap desgràcia. L'autèntica desgràcia és continuar perseverant en una posició que és desfavorable i sacrificar totes les nostres forces. Perdre una batalla crea la desconfiança entre les pròpies forces i desmoralitza. D'aquesta situació a la traïció o sacrifici del cap, només hi ha un pas. 
Quan l'adversari, desprès de la batalla que hem perdut, es manté impassible i no cau amb totes les seves forces sobre nosaltres, ens està concedint l'oportunitat de retirar-nos sense reclamar el nostre extermini. Aquesta oportunitat només ens l'oferirà una única vegada i, en aquell moment, hem de decidir si volem perseverar en la nostra actitud i ser exterminats, o emprenem una honrosa retirada -que ens permet l'adversari- que ens permetrà continuar vivint. La decisió és nostra, però hem de tenir en compte que no tothom està disposat a sacrificar-se com ho faríem nosaltres. Les nostres tropes poden no estar disposades a sacrificar-se per nosaltres i pels nostres ideals quimèrics i fantàstics."
Això deia el vell i savi mestre -ja fa anys que és mort- i sempre he seguit les seves directrius. Quan sóc la força que perd la batalla, intento no sacrificar les meves forces inútilment. Quan guanyo la batalla sempre permeto -per una sola vegada- a l'adversari retirar-se honrosament sense anihilar les seves forces.
La guerra és un art noble. Si deixa de ser noble, esdevé una baralla pròpia de delinqüents.

 

dijous, 19 de novembre del 2009

HÀBITAT NATURAL

Des d'ahir ja torno a estar en el meu hàbitat natural, en aquell lloc que freqüento fins a avorrir-me (de plaer). Vaig tornar-hi (la foto només és indicativa de la zona) i m'hi quedaria per sempre. Aquí dalt, on la puresa  -dura i esquerpa- és la regent de totes les coses, em trobo a casa.
En mig d'un buit de cobertura, escric aquest post en l'únic moment en el que una ratlla -una mísera ratlla que fa pampallugues- m'indica que, amb feines i treballs, tinc una mínima connexió -temporal-  amb el món exterior. És tard i tot el dia he estat passejant per la muntanya. Els meus peus i les meves cames ja no tenen la fortalesa dels dies en els que treballava amb més assiduïtat en llocs feréstecs, deixats de la mà de Déu. El cos s'habitua a la bona vida i esdevé més dèbil i senyor. Fa un dia brufol i una mica de fresqueta. Fins i tot un intent de pluja ha gosat pertorbar el meu passeig. Pluja fina, sense futur i sense esperança de mullar el peu dels roures i faigs que em protegeixen.
He sortit d'hora, el sol s'acabava d'aixecar, i he caminat tot el matí, fins a una font llunyana, prop d'un antic camí de bandolers i contrabandistes. He fet una aturada i he reprès la lectura del llibre que darrerament em porta de bòlid -vull exprimir el sentit de cadascuna de les seves paraules- mentre feia un most amb el formatge i el tros de pa que portava. Un bon glop d'aigua ha arrodonit un menjar frugal però exquisit i reconstituent. 
Necessito poques coses per a ser feliç, molt poques. No necessito res que no em proporcioni la pròpia natura, res que no pugui fer jo mateix. Ja començo a estar fart d'aquesta humanitat retorçada i tancada en la seva pròpia vilesa. També d'aquells que es pensen que la vida és una lluita continua per fer el mal. D'aquí cent anys, tots calbs i criant malves. O potser us penseu que no? I tant que sí, sens dubte. 
Darrerament penso molt en la vida i en la mort, en com vivim una vida que és curta i sorprenent, en com acabem de viure-la i en què podem pensar en el darrer moment. Tant important és ser més o millor que els altres? Tant important és viure pensant en el que fan o com viuen els altres? No, crec que no. Crec que el més important és viure, aquest període curt i ple de decepcions que és la vida, de la millor manera possible. Quina és la millor manera possible?, us preguntareu... Doncs vivint-la com creiem que l'hem de viure, no coartant les nostres vivències amb el condicionant de com la viuen els altres. Què m'importa a mi com viuen la seva vida els altres!!!! Potser en trec algun benefici de saber-ho? No, evidentment que no. 
És tard i demà també sortiré a passejar des de primera hora. Tornaré quan sigui fosc, com avui. Esperaré que el fred del matí es fiqui en els meus ossos i els enforteixi, que enforteixi la meva pell i la resta del meu cos. Demà canviaré de menú, demà pa amb un tros d'embotit. Embotit del poble, del de debò. Ara deixaré que les flames de la llar de foc m'il·luminin la cara, mentre jo contemplo la seva dansa inacabable i eterna, purificadora i ancestral, mentre penso en la bondat i la maldat de l'ésser humà, en tot allò que hem viscut junts i que, si bé ningú ens podrà furtar, aviat mai més podrem compartir... 

dimecres, 18 de novembre del 2009

RESOLDRE CONFLICTES.

Fa una estona, una persona em teoritzava sobre la resolució dels conflictes, sobre la manera de rebaixar la tensió subjacent. També m'explicava el cas d'una persona que vol passar a un segon pla de protagonisme en un conflicte obert des de fa temps. Persona que crec que s'ha d'haver vist sorpresa per la meva actitud envers ella -del tot respectuosa i, fins i tot, afable- en unes circumstàncies i tenint coneixement d'uns fets que, una altra persona, no toleraria.
Jo sempre he resolt els conflictes -els de menor importància, es clar- de la manera que em va ensenyar un vell soldat fa uns anys: Quedeu amb la persona amb la que vols aclarir temes, seieu en una terrassa, us infleu de calamars a la romana -les braves també serveixen- i aneu acabant amb gerres de cervesa fresqueta. Mentre feu això, aneu parlant de les vostres diferències i -segur- arribareu a un acord favorable per ambdues bandes.
En relació a aquest conflicte, jo sempre he tingut les coses clares i he sabut des d'un principi quin era el problema. No he dubtat mai de quin era el paper que cadascun dels personatges -d'aquesta auca, m'atreviria a dir- havia interpretat i per quin motiu. He afrontat aquest conflicte amb tota la tranquil·litat del món i amb la certesa de que el temps posaria a cadascú en el seu lloc i que anirien caient les caretes d'aquells que -penso que precipitadament- van oblidar la temprança i la prudència en un racó. Sempre he tingut un caràcter comprensiu i tolerant, i he tingut la capacitat de posar-me en la pell d'aquells que s'han vist imbuïts pel constant martelleig de l'adoctrinament compulsiu sobre temes que mai han estat clars.
Penso que la meva actitud pública diu molt de quina és la meva actitud envers la resolució de conflictes. Caure en la mentida compulsiva i constant no és gaire recomanable per tal de conservar aliats. Finalment, aquests aliats s'adonen de la gran paranoia que constitueix tot plegat i pensen que no val la pena seguir atiant un foc que ja no té més llenya per a conservar-lo. La llenya per atiar aquest foc s'havia acabat abans d'encendre'l i només la permanent promesa de que hi havia més llenya era el que mantenia unit el grup. El pas del temps ha fet imprescindible aportar aquesta llenya al foc, però ara resulta que aquella llenya no havia existit mai. Ara, l'excusa de que s'apagui el foc és que plou. Que se n'ha fet d'aquella llenya promesa? No hi és, no n'hi ha hagut mai.
Però.... i jo? En tinc jo de llenya pel meu foc? De moment no he ensenyat la meva llenya a ningú. Ni ho faré si no és imprescindible -encara em queda una mica de dignitat i de respecte per les persones- i fins que arribi el moment que jo cregui oportú. De moment, tranquil·litat, la tranquil·litat que dóna saber que els focs d'encenalls s'apaguen aviat i que jo tinc fusta de roure per a cremar. No tinc cap ganes de fer mal innecessàriament -malgrat estar legitimat a fer-ho- a ningú. No vull entrar en les intimats de ningú ni ens els seus embolics, ni en tota aquesta amalgama de matèria podrida i corrupta que és la vida.
Qui tingui dubtes, que pagui les braves. Jo pago les cerveses...  


dimarts, 17 de novembre del 2009

LLÀGRIMES ÀCIDES

Avui ha tornat a plorar i les seves llàgrimes m'han esquinçat el cor. L'acidesa d'aquella aigua salada m'ha destrossat l'ànima i m'ha fet veure quan voluble i cruel és la vida.
Comunicar males notícies sempre ha estat una de les tasques més ingrates que m'ha tocat fer. Sempre ho he afrontat amb fermesa i temprança, amb fortalesa i amb serenor. Avui no he pogut mantenir del tot aquesta serenor. Parlava d'un ésser molt estimat i pròxim. Ja no hi ha res a fer, ja s'acaba, ja no queda cap esperança, cap llum a l'horitzó.
Només em queda la satisfacció que té aquell que ha fet tot el que ha pogut -i que penso continuar fent- i que no pot autoinculpar-se de res. No, no penseu que estic trist per mi. Estic trist per tots, per ell, per ella, per... per tots menys per mi. 
He d'agrair la sinceritat d'aquell que no està obligat a tenir-la i del que mai descobriràs si t'està dient la veritat. "No perdem més el temps, no s'ho val..." Amb aquesta frase lapidària he descobert que tot s'acabava, que ja res quedava per fer. Un silenci, etern i embogidor ha seguit el seu diagnòstic de la realitat. 
No volia -millor, no podia- dir res. Mentre el món es baralla en lluites estèrils, mentre alguna infantilòide supina encara proclama les seves fantasies orgasmàtiques insatisfetes, jo pensava en la cosa més simple i complicada: dir la veritat a algú que no vol sentir-la, a algú a la que ja no li queden forces per a entomar la veritat.
Ara ja no tinc cap motiu per a protegir res. La darrera cosa que em quedava per a protegir ja ha quedat indefensa. La seva ànima i el seu cor ja estan trencats per sempre més. Ara em queda la feina més feixuga però potser més gratificant: fer feliç sense esperances. Un brindis al sol de la vida i de la mort, el darrer moment de mirar-nos als ulls i de comprendre el que tots dos volem dir-nos. Sense necessitat de paraules, només silenci. Un silenci eloqüent, entenedor, incomprensible pels altres i ple de matisos per a nosaltres.
Tot s'acaba, però hi ha una cosa que mai es podrà acabar. Els anys que em gaudit mútuament mai ens podran ser furtats, mai podran ser oblidats.
Que sigui el que hagi de ser, només queda el dia a dia, res més...   

dilluns, 16 de novembre del 2009

JA EN TINC TRES.

A noia dels ulls tendres, inspiradora d'aquest darrer fill meu.
Han estat hores dures, de tensa espera, de desesperació per un part llarg i dolorós. Ja s'ha acabat, ja he parit el meu tercer "fill". A diferencia dels seus predecessors -"La barragana del director" i "Revenja" (al que li queda molt poc pel punt final)- aquest ha estat molt diferent. Aquest és producte del sentiment, de la melangia, dels moments durs i baixos de moral. 
Feia temps que havia acabat un primer esborrany però no em sentia satisfet de la feina feta. Volia que aquest fos diferent. L'odi i la mala sang que traspuaven els personatges dels altres dos llibres no volia que impregnessin aquest relat de la vida. Aquestes 192 pàgines d'aventures, sentiments i vida viscuda, han estat un bàlsam sobre la ferida de l'ànima que fa temps que arrossego. El dolor del personatge principal és el meu dolor. La seva mala vida -exempta de malícia- és la meva mala vida. 
Vaig començar a escriure'l al mes de febrer d'aquest any i en dos mesos el tenia llest. No, no estava llest. Calia alguna cosa més. Hi mancava una cosa que és fonamental: l'ànima dels personatges, els seus vicis i virtuts, les seves cuites i alegries. Fa uns mesos vaig conèixer a una persona que m'ha ajudat -de forma anònima i sense saber-ho- a acabar aquest llibre. Només em calia tornar a experimentar i sentir la felicitat. Els personatges no tenien ànima perquè jo havia perdut la meva. La tenia en un racó, oblidada. 
Bé, aquesta propera nit podré tornar a dormir -si em deixen- amb la satisfacció d'haver acabat la feina, d'haver-me realitzat una mica més com a persona i com a escriptor ocasional. La felicitat i satisfacció, darrerament, em dura poc i he d'aprofitar els pocs moments en els que puc experimentar aquests sentiments. No tinc cap intenció de penjar aquest relat. De moment només el veurà una persona a qui m'agrada anomenar "ulls tendres". Espero que aquests ulls vegin la tendresa amb la que he escrit aquest relat, en el que hi he posat una part de la meva ànima...  

diumenge, 15 de novembre del 2009

HORES FEBRILS

Desprès d'una potent dormida de 4 hores -feia molts dies que no en dormia tantes de seguides- em veig amb cor de poder acabar totes les tasques pendents que m'he auto-imposat acabar aquesta propera nit. Només em queda un matí de feina -dimarts marxo una setmana- i el podré trampejar com pugui. Ja res és important, ja res és imprescindible per a ser feliç.
La meva felicitat ja només rau en aquesta immediatesa fugaç i puntual que em desperta, de tant en tant, d'aquest estat poruc i quimèric en el que he decidit viure. Ja fa temps que he abdicat d'intentar entendre segons què i a qui. Passo, passo de tot i de tots. Només petites excepcions donen valor al meu interès per segons què i qui.
Ja no m'interessen el sexe dels àngels ni la vida i miracles de ningú. Estic concentrat en dos o tres temes prou importants que han de veure la llum en dies propers. Ja estic preparant els darrers detalls d'un projecte en el que treballo des de fa més d'un any i mig. Ja només queden els darrers contactes, les últimes directrius, els darrers moviments. Sempre he estat molt detallista amb aquestes coses i ara no serà diferent. He d'acabar-ho abans de marxar fora, abans de passar a gaudir d'uns dies de -relatiu- descans.
Quan torni d'aquest dies ja haurà esdevingut l'aquelarre dels necis i hauré d'estar emetent a com han fet bullir l'olla. S'ha acabat anar donant cops de timó sense sentit. Ja s'ha acabat seguir "consells" de conveniència  -no la meva- que em coarten i limiten -il·lícita i il·legalment- la llibertat.
Qui vulgui peixos que es mulli el cul (i escrigui). Així de clar. Ja n'hi ha prou d'actitud tolerant i mesella. Ja n'hi ha prou de dir a tot que sí. Serà sí, si així està previst, no per voluntat de ningú.  
Bé, vaig a acabar tota aquesta pila de papers que tinc al costat de la taula i que vull liquidar abans d'acabar amb tot plegat, amb tota aquesta història que ja fa massa temps que s'escriu amb rengles torts i inintel·ligibles, amb rengles interessadament viciats de comportaments impropis ocults. Ara veuran la llum...



13, RUE DEL PERCEBE

Avui tenia dubtes entre parlar-vos de la seu central de la T.I.A. o de 13, Rue del Percebe. Ambdós formen part dels meus anys joves i no tant joves (encara treuen edicions de col·leccionista). La TIA era l'organització on treballaven Mortadelo i Filemon, insignes agents secrets.
Finalment, m'he decidit per 13, Rue del Percebe. Aquest edifici sempre m'ha recordat un altre edifici real. Digueu-me agosarat, però estic segur que una reunió d'escala en aquest edifici podria ser surrealista. Imagineu-vos la situació que us plantejo:
Es convoca una reunió d'escala on hi assisteixen el lladre -un autèntic anormal, venedor de bíblies a qui ningú es creu- que viu al pis superior, la senyora vella -que viu reconfortada en la seva posició de jubilada i a la que el animalets sempre li aixequen la camisa- que viu al pis de sota, el sastre -capaç de fer el que sigui per vendre el seu producte, però que mai sap què li estan dient- que viu al mateix pis que la senyora vella (o antiga) i, per postres, una persona aliena a l'edifici a la que volen convèncer per tal que assumeixi la responsabilitat de fer reformes. Us ho imagineu? Jo sí, i només de pensar en els diàlegs que en poden sortir, ja em descollono de riure.
En aquell edifici hi ha altres personatges que no desmereixen: la portera, el comerciant de la planta baixa -capaç de vendre el que sigui a qui sigui-, el veterinari del primer pis -amb els casos més estrafolaris-, la mestressa de la pensió del primer pis -que es passa el dia enganyat als seus allotjats-, els nens de la planta de dalt -amb les seves entremaliadures- i, finalment, el morós del terrat -a qui assetgen pels deutes-.
Ibáñez -el dibuixant d'aquest còmic- sempre ha reflectit la realitat d'una manera blanca però càustica. Qui no coneix un Rompetechos?, un Pepe Gotera i Otílio?, un Doctor Esparadrapo? Només trobo a faltar una psicòloga que es cregui totes les rucades que l'hi diguin. No recordo si l'Ibáñez tenia previst aquest personatge. Pot ser que sí, potser a la mateixa 13 Rue del Percebe en tenia una de psicòloga. Tingueu en compte que des del principi fins al final d'aquesta tira hi va haver canvis de personatges (bé, això passa a tot arreu).
Fins aquí el meu homenatge a Ibáñez, als seus personatges i a aquells que estan entestats en imitar-los.


dissabte, 14 de novembre del 2009

HISTÒRIA D'UN PETÓ.

Aquesta és la història d'un petó, d'un petó orgasmàtic, humit, únic i inimitable -com van ser, són i seran tots els seus petons-. És una història curta, com el personatge femení, però intensa. 

Feia dies que la Sandra el mirava amb aquells ulls tendres i aprofitava la més mínima oportunitat per arribar al contacte físic, a la carícia indissimulada però discreta. Ell continuava impertèrrit i sense moure fitxa. 
Les hores passaven i ella se sentia cada vegada més nerviosa. Finalment, el va agafar de la mà i va fer que l'acompanyés fora de les mirades indiscretes. "Això només passarà una vegada" va dir ella, mentre ell la mirava sense saber què fer. Per primera vegada en molts anys no sabia com reaccionar davant d'aquella dona en zel que demanava sexe sense embuts i a la que  -sense encara haver fet res- la suor ja li traspuava per tots els pors del cos. 
Ell va intentar dir alguna cosa així com "no pot ser, deixem-ho córrer", però ella  li ho va impedir posant-li el dit sobre els llavis. Ella es va treure les ulleres, les va deixar a banda sobre una taula i va prémer el seu cos contra el d'ell. Va notar el sexe d'ell, i va deixar anar un sospir. Sense esperar més, va començar a besar-lo, a fer córrer la seva llengua per tots els racons de la boca d'ell, jugant amb la seva llengua, mossegant-li els llavis, fent que la humitat envaís l'ambient. Ella tremolava com una fulla al mes d'octubre, víctima de la seva pròpia lascívia
Desprès d'uns minuts inacabables d'exploració bucal, va mostrar-li els seus pits. Eren uns pits mitjans, amb un aureola mitjana, però amb uns mugrons a punt d'esclatar de pur plaer. Ell es va dedicar a explorar-los amb la seva llengua mentre ella sospirava, gemegava i es retorçava de plaer.
Sense haver arribat a practicar sexe -en el sentit copulador de la paraula- ella ja s'havia desfet de qualsevol pudor i havia gaudit d'un orgasme brutal. No volia continuar més enllà, en aquell moment no. En dies posterior van continuar les sessions de sexe sense penetració, ell mai va voler consumar una situació que no havia demanat i en la que se sentia utilitzat com objecte del desig i del plaer substitutiu i consolador d'ella.
Els dies van passar, la gresca es va acabar i a ell ja només li queda el record d'aquells dies i la gravació -accidental, coses del "combat cos a cos"- en el seu mòbil dels sospirs i gemecs d'ella (cal dir que mai ha trobat a una dona que sospiri i gemegui com ella). Uns sospirs i gemecs que en algun moment va valorar posar com a to de trucada, però que va desestimar. També va pensar en passar-ho a format MP3 i passar-ho a les seves amistats per Nadal, però també ho va desestimar. Ara només serveixen de motiu de gresca i escarni en les reunions amb els seus amics, en les trobades festivaleres. Cada vegada que sent aquests sospirs i gemecs, ell pensa en aquells dies, humits i salvatges, en la seva boca, la seva boca, els seus pits i aquelles natges de les que s'agafava per tal d'aixecar-la del terra i posar-la a la seva alçada. 
La vida dóna moltes voltes -a vegades més que dos cossos en un llit- i mai se sap, potser algun dia aquesta gravació tindrà algun valor sentimental (o no sentimental).

dijous, 12 de novembre del 2009

PUTES, MACARRONS I ANORMALS

Mentre escolto unes quantes cançons d'Amaral recordo una conversa que vaig mantenir ahir al voltant de les putes i dels seus macarrons. La persona que em feia aquestes reflexions estava força indignat i, des d'aquesta perspectiva s'han d'interpretar les seves paraules.
-Ho has vist?
-El què?
-Què, no. Qui.
-Bé, qui?
-La puteta ploranera i el seu macarró.
-?
-Si, t'estaven esperant.
-?
-Suposo que volien muntar un numeret
-Ho sento, no sé de què me parles -li responc
-Sí, la que hi havia en aquella cantonada, en aquella porta.
-I què dius que volia?
-Volien, amic, volien. Segurament volien aprofitar-se de la situació. Em consta que l'altre puta, la que depèn de l'altre macarró, els havia avisat. Segurament volien posar-te en una situació difícil i esperar una reacció irracional i desaforada per part teva.
-Doncs sembla mentida. Fa molts anys que jo no tinc reaccions desaforades i irracionals. Totes les meves reaccions solen tenir un sentit, una lògica -malgrat pugui semblar el contrari- premeditada. En aquest cas, només haurien aconseguit posar-se en evidència i demostrar al món que l'únic recurs que tenen és esperar el xantatge producte de situacions preparades. La crisi la deu haver deixat sense clients i s'ha de guanyar la vida d'aquesta manera.
-Vigila, amic, sembla ser que la desesperació els mou. Però tu conserva el que tens d'ells, això val el seu pes en or. Penso que hauries de començar a fer públiques segons quines coses.
-Potser tens raó, potser hauria de començar a fer evident a la resta del món quina relació hi ha entre la puta ploranera i el seu macarró. Ja vas veure les fotos i són prou eloqüents. També les fotos de l'altre puta, la que té el macarró "desaparegut" són prou interessants.
-Fes-ho, comença a desemmascarar-los. Que tothom sàpiga qui són i què són!!
-Tranquil·litat, tranquil·litat. Primer encara s'han de posar més en evidència, he de deixar que continuïn fent el pallasso una mica més.
-M'han dit que els seus cortesans, aquella banda d'anormals, estaven pendents del que passava. Es veu que van començar a preguntar sense cap tipus de mirament. Són com aquells altres anormals que els hi segueixen la veta. Cada dia ho fan millor!  Cada dia es compliquen una miqueta més la vida!!
-Sí, és veritat. Demostren ser molt poc intel·ligents, estan jugant amb foc i es poden cremar. Ja s'ho faran. Tots som grans i ja sabem què podem i què no podem fer, quines conseqüències poden tenir les nostres accions.
-Està deliciós aquest cabrit, no us sembla?
-Sí, com sempre. Aquí el fan molt bo, exquisit diria jo.
-Bé, voleu una mica més de vi?. Sembla que ja no en queda a l'ampolla.
-Si, demanem-n'he una altra ampolla. 
-Sempre és preferible la sang de Crist a les llàgrimes d'una puta. Jejejejeje
-Com sou!!


dimarts, 10 de novembre del 2009

RETORN A LES MARESMES.

El dia ja ha arribat. El cavaller negre retorna a les maresmes, a les terres humides, on cada dia hi plou (i alguns dies -bastants- hi neva, no us diré on). Només l'afany de posar les coses al seu lloc el pot fer apropar-se a aquell niu d'escurçons corrupte i putrefacte. 
El valor i el coratge, el saber que ho farà i que no té por de morir fa que la seva decisió sigui ferma. Ja s'han acabat les històries. Ha d'acabar amb la bruixa i  el drac que la protegeix. Ja ho té decidit de fa temps. Ho farà, però mai sabran quan ni com. Només poden tenir la certesa de que ho farà. 
S'ha empolainat per aquesta ocasió, que només serà -si no canvia d'opinió- un  passeig de reconeixement, de testar l'enemic. Ha brunyit fins al darrer metall, fins a la darrera corretja. Ha posat la seva espasa -fidel i trempada pel tro- a la seva funda, rematada amb plata a la punta. Ha mirat per darrer cop aquesta inscripció que li va fer encunyar-hi el seu mestre d'espases, abans de depositar-la definitivament a les seves mans: "No me esgrimas sin razón, no me envaines sin Honor".
Sempre, durant molts anys, ha fet cas d'aquest lema, d'aquesta directriu d'Honor. Mai l'ha esgrimit sense raó -més aviat ha estat poruc a l'hora d'esgrimir-la-, però quan l'ha esgrimit, l'ha tornada a la seva beina amb la sang de l'enemic, amb la certesa que aquella era la darrera vegada que lluitaven. Un dels dos havia mort.
Reflexiona vora del foc, i recorda cada paraula del seu mestre. Cada paraula sobre la vida i la mort, sobre l'art de la guerra, sobre les regles de la guerra, sobre les lleis de la cavalleria. Ja ningú respecta aquestes lleis, ni segueix aquestes normes. És el darrer del seus, d'aquells que  encara creuen en coses en les que val la pena creure, per les que val la pena matar i morir. 
Com li deia el seu mestre: "La mort no és el final. Només es mor una vegada i la mort arriba sense dolor. El més dolorós es continuar vivint essent un covard". Tenia raó el seu mestre. Què importa morir, si la mort és per una causa honorable? Pot deixar l'oportunitat de rescabalar-se de totes les afrontes i ofenses rebudes? Què pot perdre, la vida? I quina vida és aquesta? Potser una mort honorable és més important que continuar vivint una vida entre indignes.
El cavaller negre s'ho pensa i es prepara. Només cal això: saber com i quan. El què ja ho té clar, molt clar...

Per cert, demà és Sant Martí, dia de la matança del porc (i de la truja). Un dia molt entranyable.

 

dilluns, 9 de novembre del 2009

BATALLA FINAL

Un dels actes més solemnes, seriosos i greus és la declaració d'una guerra. No totes les guerres es declaren i moltes es desenvolupen en aquell estadi que s'anomena "guerra de facto". No declarar  formalment una guerra implica no atenir-se a les regles de la guerra, no haver de fer cas a la legislació internacional en matèria de conflictes armats. 
Sempre -això és un axioma immutable- que no es declara una guerra, esdevé una guerra bruta. Una guerra no declarada és una guerra cruel, cruenta i sense regles. 
Estic preparant una "guerra" no declarada i ja m'estan creixent els aliats. Sembla mentida quins aliats pots arribar a tenir en una guerra. Fins i tot els enemics més irreconciliables esdevenen aliats si l'enemic és comú. Sense hipocresies, com em van dir fa temps...
Si, l'ambient de guerra s'olora a distància i ja fa temps que s'està preparant. Ha estat un temps de cercar aliats, de moure fitxes, de fer públiques les vergonyes de l'enemic, de fer pública i notòria la necessitat d'acabar amb aquest enemic. En aquests casos la "propaganda de guerra" és molt necessària i eficaç. Com deia el Capità Enciam "els petits canvis són poderosos" i darrerament hi ha hagut petits canvis, petits però significatius. 
A mi no m'agraden les guerres de trinxeres, les de masses de cossos destrossats al mig del camp de batalla. Prefereixo la guerra freda, la guerra de guerrilles, quirúrgica i fulminant. La guerra subterrània, sense soroll, sense que es vegi la sang. Només vull la visió del cadàver de l'enemic fent la seva darrera passejada, pel meu davant. Una guerra, sigui com sigui, és un acte de domini -o de predomini- d'un sobre un altre. Només cal saber què està disposat a sacrificar cadascun dels bàndols abans de demanar l'armistici. Hi ha els bàndols que ja no poden perdre res més. Aquells que sabent-se morts, avancen sense cap ambició de guanyar o perdre. Només volen morir lluitant -fent bona la seva condició de guerrers- sense importar-los el propi destí, intentant liquidar quants més enemics millor, abans de morir honorablement.
Només hi ha dos camins: el de la retirada covarda i humiliant, i el de l'avanç suïcida sense esperar retornar de l'enfrontament final, el de l'avanç a pit descobert, entomant cadascuna de les ferides causades per l'enemic -en això hi tinc una mica d'experiència- fins arribar al nucli del comandament adversari. Allà, sacrificant les darreres forces, traient-ne més d'on no n'hi ha, finalitzar el recorregut vital i extingir-se com una flama que apaga el vent, el vent de la lluita acarnissada i lleial, però mortal...

Reflexions d'en Sandro sobre la darrera batalla, la batalla definitiva. Avanti Luca, avanti tutto. 

diumenge, 8 de novembre del 2009

COTORRES LESBIANES DE L'EIXAMPLE.

Fa uns dies vaig estar al lloc on viu un amic,  prop del TNC, a Barcelona. Aquest amic té un parell de periquitos per tal que li facin companyia i em comentava la possibilitat que fossin homosexuals. No ho sé -ni ho sé, ni m'importa- però l'home em mostrava una profunda preocupació per aquesta "desgràcia" que tenia a casa seva. Ell, que havia comprat un parell de periquitos amb l'esperança de dedicar-los a la cria i ara semblava que l'havien enganyat i eren dos mascles. Una autèntica desgràcia!!!
El que més el molestava era "el lamentable espectacle de sexe viciós" que li oferien aquestes bestioles -segurament alienes als sentiments homòfobs del seu carceller-. Coneixent la mentalitat d'aquest amic -per sobre de tot, és un autèntic amic. I resolutiu, cal dir-ho- ha de patir molt. Cada petó, cada carícia de les bestioles, ha de ser una tortura per aquest amic meu. Si voleu que us digui la veritat, fins i tot em va arribar a preocupar quan en va dir que si continuaven així "els tiraria a l'olla o els faria a la planxa". Fent un gran esforç el vaig convèncer que, si l'actitud dels pericos el molestaven tant, els deixés anar. Els ocells s'alliberarien del seu captiveri i ell podria estar-se en aquella casa sense veure cap actitud que el molestés. Així va quedar la cosa.
Aquesta tarda m'ha trucat -per a passar-me el "parte"-  i m'ha dit el que jo ja em temia. Ha acabat alliberant-los -menys mal!!!-. Ja no podia aguantar més aquell "lamentable espectacle" que tant el molestava. Per un moment he pensat en la situació i he visualitzat el quadre: un home de prop de dos metres, que pesa uns 130 kg (tot múscul), amb unes mans que t'arrancarien el cap d'un sol cop, agafant amb delicadesa dos pericos i engegant-los a volar per una finestra, fart de veure'ls estimar-se.
Li he preguntat si ja era feliç, si ja se sentia a gust en aquella casa. No, m'ha dit. No era feliç. Primer pel sentiment de pena que li produïa haver-se desprès dels dos pericos. M'ha dit que, en el fons, era capaç de "perdonar-los la seva tara genètica". Bé, ja havíem avançat (o no). Ara ja no creia que els pericos s'estimaven per una qüestió de "vici", ara creia que era una "tara genètica" la que els impulsava, de forma inconscient i irrefrenable, a estimar-se non stop. D'aquesta manera els exonerava de qualsevol "culpa".
El problema ha arribat quan m'ha explicat el segon motiu d'infelicitat: resulta que prop d'aquella casa hi ha una palmera en la que habiten les cotorres de pit gris. Aquestes cotorres són vingudes d'altres contrades de més al sud, i habiten -per colonització- gran part de Barcelona. Sembla ser que dues d'aquestes cotorres -femelles, segons ell- es dediquen a posar-se davant del balcó del meu amic a estimar-se, com ho feien els pericos. Quina gran desgràcia!!! No reproduiré en aquest post les paraules que ha dedicat el meu amic al col·lectiu gay i lèsbic (no són de bon gust i no mereixen ser reproduïdes), tothom se les pot imaginar.
La meva pregunta -que em podia haver estalviat- ha versat sobre els indicis que el portaven a afirmar que aquelles dues cotorres eren lesbianes (com en podia saber el sexe?). La resposta ha estat contundent -i sorprenent-: ha mirat amb uns binocles les característiques  de coloració, anatòmiques, etc. de les dues cotorres i ha comprovat per Internet amb quin sexe s'adeien. Increïble!!! 
Desconec què farà amb les dues cotorres lesbianes, què en pensa fer, quan i com. Crec haver entès que deia alguna cosa així com que "faré tir al plat", o alguna cosa semblant. De fet, he finalitzat una conversa que ja s'allargava massa -ja m'havia donat una informació que sí que era important i que m'interessava- i he cregut que per a mi no tenia cap interès l'aflicció que li causava observar la vida amatòria de les cotorres lesbianes de l'Eixample barceloní. Quan estava a punt de penjar el telèfon, encara el sentia com remugava sobre la proliferació de lesbianes a l'Eixample. Un cas com un cabàs...        

LA SECTA DELS HIPERVENTILATS

Seguint amb la recerca i descripció de les tipologies humanes, avui parlaré dels que pateixen hiperventilació. Normalment, són éssers angoixats, sense personalitat i que es pleguen a la voluntat dels seus caps sense fer mai cap tipus d'apunt crític-constructiu (no s'hi atreveixen).
Solen ser persones sense caràcter -o que només s'atreveixen a mostrar-lo envers els subordinats (a vegades, ni això)-, apocats que han accedit a un càrrec de responsabilitat i que són capaços de transformar la nimietat més insignificant en un qüestió de vida o mort, si és que els ho ha dit el seu cap. Perden el cul per tal d'atendre la cosa més irrisòria que els diu el seu cap, fent anar de corcoll a tots els seus subordinats. El darrer encàrrec del seu cap -encara que el cap no ho hagi dit, ni hi doni cap importància- es converteix, segons la seva visió del món, en la cosa més urgent i imprescindible (quedar bé, sigui com sigui). 
D'aquests energúmens en podem trobar dues subespècies: els que ho fan per simple lleponisme  i els que ho fan per por. Els primers hiperventilen, però poc. Els segons arribarien a matar per tal de satisfer la necessitat de fer feliç el seu cap. Ambdós subespècies tenen una característica comú i que els identifica clarament: quan surten del despatx del seu cap encara  es netegen la comissura dels llavis de les restes fisiològiques que han desbordat la seva boca.
Una de les altres característiques que els defineixen és la seva capacitat d'emmarronar a tothom. Diuen sí senyor a tot el que els diu el seu cap i hi afegeixen la seva collita pròpia. No pensen en si és possible o no allò al que es comprometen i desprès tothom ha d'anar de cul per tal de donar-los satisfacció. Una negativa -raonada i explicada fins al mínim detall- la prenen com una ofensa personal, no a ells -que, com ja hem vist, no tenen dignitat-, una ofensa al seu cap. 
Bé, aquests són els hiperventilats, una espècie perillosa -no per a ells, normalment no moren d'hiperventilació- per als seus subordinats, que els pateixen. Només hi ha una una opció davant d'aquests elements: fer-los veure que aquesta "genial idea" que acaben de tenir, els pot portar més problemes que beneficis davant del seu cap. A vegades, reaccionen i -per por, no us penseu que és per raciocini- modifiquen la seva postura.
Amics, amigues.... fins a una propera edició d'aquests "perfils de la natura humana".

dissabte, 7 de novembre del 2009

PREPARANT EL FUTUR

Els dissabtes i diumenges aprofito per a fer neteja mental i material de les meves coses, per a fer balanç de la setmana que ha passat i preparar la propera. Són uns dies on gaudeixo d'un moment per a mi, només per a mi.
La meva vida s'ha convertit en un espiral grotesc i sense fi. No desitjo que això continuï massa temps més, crec que he de canviar la meva concepció de la pròpia existència i de la meva relació amb la resta de la humanitat.
No desitjo continuar per aquest camí d'ingratitud i sacrifici. Només hi ha quatre coses que m'importen amb prou força com per a considerar-les importants i fonamentals en la meva vida. La resta ja ha deixat d'importar-me i ja no vull saber-ne res més. Faré cas del consell d'un amic? i canviaré el meu plantejament vital. Finalment, m'hauré de tornar un egoista i pensar primer de res en mi. M'ho demanen a crits i penso que els ho concediré. 
No tinc cap intenció d'anar més enllà amb aquesta vida -mala vida- que jo mateix m'he autoimposat. Ara ja no és necessari, ja no cal que continuï sacrificant-me per no res. El canvi sempre s'ha de planificar, s'ha de preveure. La darrera vegada que vaig pensar en mi, en què m'interessa i en què no, vaig arribar a la conclusió que encara quedaven coses que havia de fer pels altres. Ara, mirant-m'ho amb distància, penso que vaig errar el pensament. Només he trobat gent aprofitada, desmereixedora del meu interès, dels meus esforços i de les meves renúncies. 
Encaro el futur amb l'escepticisme que arrossego del passat -però amb il·lusió-, amb altres prioritats, amb altres coses a fer. Les meves preocupacions del passat -omnipresents i que envaïen tot el meu univers- s'han retornat una simple qüestió horària, una simple qüestió de presència. Per quin motiu no puc fer el mateix que la resta de la humanitat? Per quin motiu el el meu sacrifici ha de ser major?
En tot cas, fer càbales del que passarà sempre és una activitat estèril. Només hi ha una certesa: res no serà igual, res tindrà aquella importància que tenia. A partir d'ara, que cada pal aguanti la seva vela. I, qui no en sàpiga -com deia l'altre-, que n'aprengui!! 

GRANS DUBTES

Abans d'escriure aquest post he deixat passar prop d'un dia. No el volia escriure en calent, no volia que m'influís la mala llet que em surt cada vegada que em plantejo segons quines qüestions.
D'acord, allà va la vomitada (mentre escolto alguns temes d'U2 i reflexiono sobre quantes coses inútils em veig forçat a fer durant el dia):
Per quin motiu alguns es creuen que la seva feina consisteix en una cursa per aconseguir el premi a "l'anormal més sol·lícit i simpàtic" (també dit llepa-culs de l'any)? 
Per quin estrany i inconfessable motiu creuen que tots els compromisos i increment de tasques que suposen aquesta cursa cap a ser considerat el més simpàtic i "llimac excels", les hem d'assumir els altres? Normalment ells es comprometen -què fàcil és quan són els altres els qui faran la feina!- i la resta dels mortals hem de fer el ridícul més estrepitós -amb mostres de simpatia innecessària, estèril i vexatòria- per tal de satisfer les seves ínfules d'ésser graciable i meravellós.
No entenc -ja sé que sóc una mica raret- aquesta maleïda obsessió per caure bé a tothom, per dir sí a tot (encara que demanin les coses més inversemblants del món), per malbaratar recursos en arres a l'autopromoció personal, en la seva bis més cutre-salsitxera.
El més curiós del cas és que intenten ser amables amb gent que els apunyalen per l'esquena tant aviat es giren d'esquena. Gent que es riu d'ells i de la seva fal·lera amabilística, i que ha aconseguit saber com treure tot el que volen d'aquests xitxarel·los amb ànsies de simpatia i reconeixement.  
Potser sí, potser la nostra societat ja ha arribat al grau de malaltia idoni per a ser regenerada. Potser ja no és una qüestió de voluntat, ara ja és una qüestió de necessitat. Tanta baba no pot ser bona i alguns haurien de veure que es poden ofegar amb la seva pròpia -mala- baba...


divendres, 6 de novembre del 2009

RECORDS DEL PASSAT

Tots tenim un passat, tots. Avui, desprès d'anys de silenci, un dels personatges del meu passat ha tret el cap i ha ensenyat la poteta (en direm Lucas). En un primer moment no he sabut si alegrar-me'n o no (si el coneguéssiu, sabríeu què vull dir). Passada la sorpresa inicial -i valorats tots els pros i contres de continuar la conversa- he decidit que, si bé tampoc era motiu d'alegria desbordant, sí que podíem ajudar-nos mútuament i simular que no calia mantenir aquesta fredor que sempre ha presidit la nostra relació.
Fa anys -uns 12- vaig tenir oportunitat de treballar amb aquesta persona -és un dir, penso que, ja en aquella època, no li quedava cap vestigi d'humanitat-i encara ens devem uns quants favors. Segons m'ha explicat, fa uns dies va parlar amb un amic comú i van estar parlant de mi. Aquest amic va intentar fer-me un favor i va parlar-li de les meves cuites i preocupacions.
En Lucas, deshumanitzat i tot, sempre ha tingut i té un gran sentit de l'obligació i té present que, en més d'una ocasió, li vaig salvar la vida. Mai he reclamat els meus favors. Com a molt, he esperat que fos l'altre qui s'oferís i insistís en retornar-me el favor. En aquesta ocasió ha passat això, però jo no vull que en Lucas em retorni el favor. Conec la seva manera de fer-ho i potser seria contraproduent. 
No vull que esguerri a la brava un pla traçat des de l'anàlisi més exhaustiu de la situació i pensat en mil ocasions, valorant totes les variants i possibilitats. El que ell proposa fer, ho podia haver fet jo des del minut zero. En tot cas, he comés l'error de mostrar interès per les opcions que em plantejava. Ara ja no el puc parar, ara ja s'ha posat en marxa la maquinària freda i calculadora que allotja en el seu cervell. 
D'altra banda, considero que tot ha de tenir un final i potser tot plegat necessita un gir radical -i brutal- per animar una mica una festa que ja s'allarga massa en el temps i que no s'acaba de cap manera. Potser la manera d'acabar amb la festa sigui acabar d'una vegada amb totes les begudes. Potser la millor opció sigui trencar tots els discs per tal que s'acabi la música. Aquesta mica de seny que -malgrat tot i tots- encara em queda, m'aconsella mantenir aquesta actitud de distància relaxada, de temprança impertorbable. També em passa pel cap deixar que un altre em mati les puces. Aquesta mena de paràsits sempre s'han de deixar en mans de professionals i que siguin ells -amb la distància que tenen en relació al problema- qui decideixin quin mètode utilitzar per tal d'acabar amb el problema. 
Ja veuré què faig. De moment, ja he quedat amb en Lucas un dia de la propera setmana. Fins llavors, pensaré què faig i què li permeto fer...

 

dijous, 5 de novembre del 2009

MOMENT DE RELAXACIÓ

Un moment de relaxació, només -ni menys- això. Cada vegada són menys habituals i més necessaris. Ahir vaig tenir un moment -unes hores- d'aquesta relaxació que tant necessito. La vida, cruel quan vol però generosa quan és precís, em va oferir un dels regals que més aprecio: la conversa en grata companyia.
Ja feia dies que havíem planificat quedar un dia per a dinar i poder parlar una estona. Jo havia tingut un tracte relativament freqüent amb aquesta persona però tampoc havia fet mai un "apart" per tal de parlar d'altres coses que no fossin les habituals entre nosaltres. Vaig rebre una grata sorpresa. Vaig descobrir davant meu una persona que val la pena conèixer, a la que val la pena escoltar.
Escoltar i ser escoltats forma part d'allò que jo considero una necessitat humana, una teràpia que no es paga amb diners. Potser part de la bogeria de la nostra societat prové de la manca de voluntat de diàleg i de la voluntat de voler entendre als altres.
Desconec quin concepte té aquesta persona d'aquelles hores en les que vàrem compartir taula -i sentiments íntims, sincers i profunds- però jo només puc dir que vaig sortir d'allà amb l'ànima regenerada i amb la ferma voluntat de mirar-me la vida d'una altra manera. També va ser una conversa clarificadora i marcada per la sinceritat, un bé força escàs -i perillós d'utilitzar- en els temps que corren.
El nostre recorregut vital en ofereix ocasions puntuals d'aprendre i de redreçar el camí emprés. Ahir vaig sentir una visió del món que -amb les corresponents adaptacions- no considero aliena, més aviat podria dir que la considero familiar. En quatre hores vaig fer un curs intensiu d'humanitat i de sinceritat que, per la seva pròpia senzillesa, em va colpir i  va fer que la meva confiança en la bondat de les persones rebés un nou impuls. 
Ja li vaig fer evident a aquesta persona ahir i avui, des d'aquestes ratlles -que si bé no són les millors que he escrit, potser sí que són de les més sinceres-, vull reiterar que va ser un plaer, que va merèixer la pena i que m'agradaria repetir-ho (llàstima de sorpresa!!). 


A la bona gent, aquella que és com és i que no vol -ni li permet la seva pròpia personalitat- ser d'una altra manera.

dimarts, 3 de novembre del 2009

TROBADES A L'ALBADA

Em llevo molt d'hora -crec que això ja us ho he dit més d'una vegada- i, en aquesta època de l'any, tinc el privilegi de veure unes albades magnífiques. Això d'agafar el tren a primera hora té aquestes coses: veus les albades en estat pur i trobes gent que mai creuries trobar a aquella hora tan intempestiva.
Avui estava a l'estació -bé, baixador- de RENFE, i he vist que una noia m'anava mirant. M'ha fet estrany -bé, no hauria de ser així atès el meu atractiu natural, jejejeje- tanta fixació en la meva persona. He decidit donar un primer pas -què podia perdre?- i m'he dirigit a ella. La conversa ha estat -més o menys- la següent:
- Perdona, ens coneixem? -Li he dit.
- Sí, crec que sí. Tu ets xxxxx, no?
- Sí, i tu, tu qui ets?. Em sonava la seva cara i no sabia de què.
- Sóc la Sònia (nom fictici). No et recordes de mi?. Sí, de l'institut. Vàrem estudiar junts!
En aquest mateix moment, he fet una retrospectiva de la meva vida i he intentat localitzar visualment aquella noia en els seus anys tendres. Impossible. 
- Doncs no, mira que ho sento! No et recordo.
- Sí, jo anava sempre amb la Glòria i la Maria...
Un rampell de memòria m'ha il·luminat i  i he visualitzat una noia grassoneta -de fet, la més poc atractiva de la classe- que era objecte d'escarni, fins i tot per part de la resta de noies. Ara entenia per quin motiu no l'havia reconegut. El seu aspecte actual distava molt d'aquella noia. Actualment podia pesar la meitat que llavors. Era una dona madura, això sí, però amb un innegable atractiu que faria empal·lidir més d'una noieta de vint anys.
Hem pujat junts al tren -seure és un impossible- i hem estat parlant dels vells temps. M'ha sobtat molt que la segona frase que ha pronunciat ha estat per a fer-me saber que s'ha separat fa un mes. Més tard m'ha dit que, normalment agafa el tren de més tard, però que ha trobat a una coneixença comú, que li havia comentat que jo agafava aquest tren, i que tenia ganes de veure'm. Doncs bé, ja m'has vist...missatge rebut...i???
Doncs res, que si un dia podíem quedar per a fer un aperitiu, que si s'havia assabentat que durant molts anys jo havia estat absent de casa meva, que si què era de la meva vida, que si vol començar aviat una altra relació, que si ella només sap viure en parella, que si....
Bé, finalment el tren ha arribat al lloc en el que jo baixo, li he donat dos petons, li he dit quan me'n alegrava d'haver-la vist i...he baixat. Allà s'ha quedat ella, en aquell vagó de tren, fent-me gestos de comiat des de la finestreta -un acte totalment incomprensible, feia dos segons que ens havíem acomiadat- i jo he marxat cap a la feina, amb mig refredat a sobre i amb una glopada de moral pel meu ego, que ha vist com encara sóc motiu suficient per  a fer matinar una dona per tal de veure'm.
I això ja no és producte de la febre, que ja ha remès i sembla ser que em deixarà viure.

Dedicat a la noia de les avellanes, que té febre i angines. Un petó guapetona.