divendres, 31 d’agost del 2012

EFÍMERS I VIRTUALS

Poques coses queden que siguin eternes -quin avorriment, no?- i que, per més inri, romanguin inalterables. Tot -excepte quatre coses- és efímer.... tots som efímers! Llavors... cal encaparrar-se en collonades que demà ja no existiran? Tot això ho pensava aquesta tarda, fa una estona, mentre prenia la fresca -sí, sí... avui feia fresca!- al jardí. Prop d'un arbust encara romania impassible -i molt molla, de la pluja d'ahir- una pobre tela d'aranya sense mestressa visible. He quedat absort pensant en la mala sort de la darrera mosca que va anar a morir a una tela d'aranya que ara ja no té -a conseqüència de la defunció per ofegament de la propietària (RIP)- la funció de proveïment alimentari per la qual havia estat concebuda. Potser va quedar enganxada, fins i tot, després de morir la pobre aranya. Què trist morir per no res, després de qui t'havia de matar!!! Tot plegat, pensant, pensant, una copeta d'Oloroso -quin gran elixir!- m'ha despertat els sentits i he decidir escriure. Aquesta vegada sense cap plantejament previ, sense pensar-m'ho massa i deixant que fluïssin les paraules.
Un petit tast -un míser fragment- de l'esborrany de conte (encara sense títol) que escrivia aquesta tarda:
-I tot plegat, perquè? Perquè voler trobar una excusa fàtua i insignificant -ridícula i infantil- per dir allò que ja es tenia ganes de dir des de feia temps i que la miserable por encallava a mitja gola cada vegada que es volia fer sortir de les entranyes -l'ànima és massa noble per dir aquestes coses, de forma tan burda i mentidera-, per escopir-li a la cara? No és per indignació, és per por!!! Penós i tremendament trist! Retrat en blanc i negre de la petitesa humana, amagada darrera de raons creades ad hoc, agafades amb pinces i que no es corresponen amb la pretesa intel·ligència de qui les pareix, però sí amb la seva poruga mesquinesa! -exclamà airadament, com si d'una arenga es tractés, en Sandro.
-Doncs no ho sé, no m'havia parat a pensar-ho -xiuxiuejà en Sergi, ple de vergonya aliena.
-Jo t'ho diré, jove amic meu: la vida, la gent, té moltes cares! Unes són públiques i són com els vestits ben planxats: volen fer passar a qui els porta per curós i polit. D'altres són com els calçotets que es porten una setmana seguida: ningú els veu però fan fàstic igualment -sentencià en Sandro, amb cara de fàstic, estossegant, mentre movia i picava el tabac de la pipa amb un tros de branquilló, assegut sobre una fita del camí.
-I què vols dir? -replicà en Sergi.
-Noi, el problema rau en la conjunció del vestit planxat i els calçotets bruts. Aquí tens una mostra de coincidència de vida pública i vida privada; vida virtual i vida real: hipocresia pura. Res és el que sembla i res sembla el que és. Ja ho aniràs descobrint! -continuà remugant el vell, mentre encenia -per enèsima vegada- aquella pipa pestilent en la que acabava de cremar, una vegada esmicolades, les minúscules i salivades puntes dels caliquenyos, quan ja no podia sostenir-les a la boca.
I així passo el temps... escrivint i veient la vida des d'un calidoscopi, que és més divertit que mirar-la directament i adonar-se'n que tot és una gran mentida. Tot plegat -com diu en Sandro- "res és el que sembla ni res sembla el que és". Vaig a fer un altre Oloroso a la salut -per compassió- dels que tenen la trista habilitat de lluir vestits planxats i, d'altra banda, el lamentable i ordinari costum de portar els calçotets bruts! Be, demà... ja és dissabte!

dijous, 30 d’agost del 2012

...PLOU!!!!!

A través del vidre del despatx de casa, observo la prunera molla. Remor d'aigua m'anuncia més pluja. Són xàfecs curts, gairebé en podríem dir xàfecs-express que, sobtadament -a traïció-,  deixen caure el que avui s'ha convertit en una benedicció. Malgrat els gurus meteorològics televisius ho neguen, jo penso que l'estiu -almenys les gran onades de calor- s'ha acabat. Aquestes tempestes -abans, quan encara el temps no s'havia (l'havíem) tornat boig- marcaven el punt d'inflexió entre el fort de l'estiu i la transició a la tardor. Ara ja no sé què poden significar.
Passen els dies i els mesos, sense aturador i amb una cadència cada vegada més alta. El rellotge no para de córrer vertiginosament. A mida que em faig més gran -aviat hauré de canviar el terme pel de vell- la vida em passa pel davant a més velocitat. No puc parar el temps... no puc fer-ho! Però... cal fer-ho? Serveix d'alguna cosa fer-ho? Val la pena tenir més temps per contemplar aquest despropòsit?
M'agraden els dies de pluja. Són dies de recolliment, de records, de mirar fotos antigues, de pensaments amb mirades a través del vidre, veient el suïcidi de les gotes. Són dies tontos, de pensar més enllà del que és racional i molt profitosos per prendre apunts sobre futures -possibles- histories.
Llegeixo poesia. Una descoberta de fa uns dies: Enrique Lihn. Un petit tast:

VIEJA EN EL SUBWAY

La piel es ya de trapo y empaqueta la carne
desmigajada como si fuera estopa o aserrín.
La cabeza ha dejado de alzarse sobre el cuello rígido
y curvo como un asa; pero viaja en el subway
a velocidades incomprensibles para ella
se deja llevar por esa necesidad, entredormida
aferrada a sus bienes muebles
bultos de un peso que la ancla en sí misma,
semivacíos, más lleno de papeles que de cosas.
Se ha maquillado como todos los días para llegar
amanecida a otra estación de la noche
pintada de rosa y blanco matizados de un lila
natural, esta flor de muerte
Destino que se desplaza
cumplido pero persistente
hacia una calle en el fin del mundo
Hotel Welfare en Broadway:
una cama como una fosa
para morir en vida.

M'agrada aquest sentiment de decrepitud -de darrer estadi- que transmet; la sensació de final inevitable, inexorable, esperat i, fins i tot, desitjat. Potser la decepció -sembla mentida el que s'ha de viure!- m'està predisposant a una concepció més negativa i obscura de la condició humana. Veure com es "canvien les masses per les nalgues"-con diu Aute- resulta poc encoratjador per tirar endavant i continuar posant una cara neutra -a diferència de molts, mai l'he posat bona de forma hipòcrita-, davant un panorama regat de raons surrealistes i només emparades en la ignorància -o bona fe- aliena.
Ho deixo, vaig a continuar mirant com plou i intentant comprendre com i perquè poden canviar tant la consciència i la reacció humana... quan es confon el cul amb les témpores i la raó deixa pas a la simple obcecació!

dimecres, 29 d’agost del 2012

INTENCIONS (INFANTILMENT) OCULTES

Fa una estona he acabat de veure les notícies i cada vegada perdo més la meva confiança amb la condició humana. De tot plegat, n'he tret unes conclusions força decepcionants. 
Passo d'una forma breu -gairebé de puntetes-, només per dir quatre coses:
1.- Els polítics només miren per ells i passen de tots nosaltres. El gran pet s'aproxima. Entre tots la mataren i ella sola es va morí. S'acosten temps molt difícils.
2.- Ha de ser molt trist haver de crear polèmiques artificialment -a partir de conflictes inexistents i justificant irracionalment enfrontaments injustificables- per evitar afrontar compromisos posteriors. Quanta por i quin poc caràcter i valor (res nou, d'altra banda)!!!! Realment, els que tenen aquesta necessitat, s'han de fer molta pena.
3.- No ens calen enemics externs -tipus invasors del Peñon Vélez de la Gomera (pobres desgraciats)- ja tenim tot el sistema clientelar que ha creat la casta política per perpetuar-se en el poder.
4.- Sento vergonya del que som capaços de fer els humans: nens de Còrdova, Síria, Afganistan... i tot allò que ens desqualifica com éssers racionals. M'atreviria a dir que l'ésser humà és l'únic que mata per plaer i enveges. No conec cap altre animal que no mati per autèntica necessitat de supervivència. 
I això és tot. El més trist és que, a més, es pensin que som imbècils i que no els veiem a venir des de fa temps. 
Bona nit i tapat!

FRIKIS DEL MÓN

Avui em passa una cosa poc habitual en mi: encara no tinc imatge per aquest post. Potser avui estic una mica espès després d'haver dormit poques hores aquesta nit passada. Ahir tenia la intenció d'acabar una cosa i m'he quedat fins acabar-ho. He aprofitat per preparar coses noves i escoltar la ràdio. La ràdio, de matinada, és genial! No ho feia des d'una temporada en la que passava les nits a l'hospital i em distreia escoltant programes frikis en els que participaven elements frikis de la societat. Eren altres temps, altres llocs i altres circumstàncies...
Avui tenia al cap parlar de dues o tres coses força interessants, però he decidit guardar les notes com esborranys per quan vinguin temps més estèrils, creativament parlant. Potser perdran la frescor de la tinta acabada d'escriure, però guanyaran en pòsit de saviesa. De moment, em conformo a parlar de coses intranscendents però curioses.
En aquesta Espanya de los Botejara que ens ha tocat viure -només fent un tour pels Telenoticies de les diferents cadenes i veient el panorama friki- podem trobar amb una amplia diversitat de personatges força instructius: des dels homes de bona fe (?) que s'espanten de la seva pròpia ombra, víctimes de la incertesa -amb reaccions molt curioses i interessants (algunes, fins i tot interessades), però fora de lloc- que els provoquen les noves situacions que els toca viure (són els que es mostren acollonits als platós de TV). També tenim els que veuen fantasmes per tot arreu i es consideren el centre de totes les mirades de manera injustificada. El seu estat d'angoixa permanent els fa reaccionar de forma inusual i espectacular. Fent escarafalls innecessaris, davant coses completament normals, que passarien inadvertides, finalment aconsegueixen cridar l'atenció de tothom, veient-se -ara sí, realment- en el centre de l'huracà. Fa uns anys, vaig tenir un amic que deia: "Per amagar una cosa, el millor és exposar-la públicament. D'aquesta manera, tothom assumeix que forma part del paisatge i ningú s'hi fixa". Són els que fan l'intent de ser graciosos -per compensar o amagar la timidesa-i acaben fent un espectacle denigrant al mig dels platós.
Per últim, vull fer esment d'una espècie força curiosa: són els que, com a conseqüència de la confluència de les dues tipologies que he descrit anteriorment i atribuint als altres -segurament sense mala fe, però desafortunadament- algunes característiques pròpies, s'entesten a qüestionar, de manera obsessiva i completament irracional, el que haurien de ser autèntics actes de fe (ofenent amb el dubte en el que basen la seva injustificada ofensa). Potser algú que sigui creient es qüestiona l'existència de Déu o en demana prova constant? Potser algú dubtaria de la mà que et treu de les sorres movedisses? Són els que van a la TV i no els agrada quan els utilitzen per formar part de l'espectacle (si no vols pols, no vagis a l'era).
D'aquests personatges es nodreixen els programes de TV d'avui en dia i són un reflex d'una part cada vegada més important de la nostra societat. Per sort, poso cada vegada menys la TV i m'estalvio veure en què s'està convertint el món. Tot plegat, jo només puc dir-ho i escriure sobre ells (amb bona fe, això sí!)...
Deixo aquest enllaç per si algú vol aprofundir en el tema. Ara tinc altres coses més interessants per fer. Entre d'altres, preparar-me per les properes tempestes que han anunciat. Sempre m'ha agradat estar previngut i preparat per suportar els elements! Quin repte hi pot haver més engrescador que lluitar contra els elements de tu a tu, sense concessions i sense por, defensant les quatre coses que et fan ser el que ets.
Doncs au, a viure... que són quatre dies i ja n'hem passat tres!

PS. Per cert, ja sé com es diu aquella cunyada de tonadillera de la que parlava en el post d'ahir; aquella a la que donava -ara no recordo en quina de les diferents versions del post- alternatives sobre com plantejar la seva separació i aconseguir així que l'espectacle friki que donava per la TV fos encara més notori en la intimitat (segur que tot es qüestió de diners, que només vol anar sortint a diferents programes i que no s'acaben separant). Es diu Rosa i es veu -això em diuen fonts ben informades- que és una habitual d'aquest programa que es diu Sálvame.
Ole, Ole! Ja he trobat imatge pel post!!!!

dimarts, 28 d’agost del 2012

BUFONS DEL SEGLE XXI

Aquesta tarda la migdiada ha sigut més curta del que és habitual. Estic preparant un relat que he de lliurar abans del 31 d'agost i encara hi estic donant els darrers retocs (intentar ser un perfeccionista té aquestes servituds).
Mentre repassava i corregia -ho faig amb retolador vermell, sobre una impressió d'ordinador-, he començat a rebre correus. L'Iphone ha començat a tornar-se boig mentre jo feia gran esforços per no obrir els correus. De fons, sentia una agra discussió a la TV de l'habitació del costat i, encuriosit, he decidit esbrinar qui era aquella fauna salvatge -totalment irracional- que s'esbatussava amb tanta virulència. He tret el cap i resulta que a les tardes -jo faig la migdiada simultàniament- fan un programa que es diu "Sálvame" i que té un esquema força simple: és un tot contra tots i el major mèrit el té qui la diu més grossa. Avui -al final la curiositat ha pogut amb mi- cridaven sobre la separació d'una de les col·laboradores habituals. Segons he pogut deduir, és una cunyada de la malaurada Rocío Jurado que cridava alguna cosa sobre la seva possible separació del germà de la cantant traspassada, aleshores el seu representant. Molt trist i molt obscè tot plegat!!!! Brut, grotesc, infumable, denigrant... i manipulador. Aquests són els autèntics bufons del segle XXI -similars i complementaris al futbol- que distreuen al personal d'altres cabòries racionalment més importants com l'atur, la crisi, les hipoteques.... i la petició de... -crèdit, rescat, préstec, just rescabalament, almoina...- que ha demanat la Generalitat, això sí: sense cap contrapartida collons, que som així de dignes, hòstia!!!
Bé, no teoritzaré més sobre temes poc seriosos. Tinc feina i encara em queden moltes paraules per modificar, rectificar, canviar de lloc i recompondre. La nit es presenta llarga... o curta, mai se sap!!!!
Aquest mojito.... a la vostra salut, valents del món (aquells que sabeu el que voleu i lluiteu per aconseguir-ho)!!!!

PS: Aquesta és la quarta versió d'aquest post. La primera ha sigut massa llarga, en la segona, m'he perdut pels núvols sobre temes kafkians. En la tercera, he intentat fer un apunt per un relat graciós però, finalment, no li he vist la gràcia i aquesta.... Bé, aquesta és la que és. Ja no el modifico més!

dilluns, 27 d’agost del 2012

PERLES NATURALS

Penseu que veient aquesta imatge puc posar-me dels nervis? És evident que no, oi? Doncs no ho faré!!! La pell que ha tastat la fredor d'aquesta aigua ja no sap estremir-se d'una altra manera.
Per no perdre la centralitat espiritual i anímica, he decidit actuar com el mestre del "Pequeño Saltamontes": Fas malament les coses? Doncs tu en patiràs les conseqüències. No fas les coses com estan previstes? Doncs jo les faré quan a mi em roti dels ous. I així fins a l'infinit, però amb il·lusió i sense perdre la calma o la serenor en cap moment.
Aquest és el camí: utilitzar el marge discrecional per premiar al bo i castigar al dolent. Sense cap tipus de mal rotllo i sense fer-ne una qüestió personal; simplement un acte pur, fred -fins i tot una mica cruel- i educador, un acte formatiu que seria d'agrair en un entorn de gent normal o almenys amb dues neurones funcionant alhora.
Parlant d'una altra cosa, d'un altre àmbit, aquest matí ha sigut una mica mogut. Res que no pogués solucionar, però coses que et fan pensar i que mereixen una reflexió profunda: molta gent no sap el privilegi que té i no n'és conscient fins que el perd. Vivim en una societat poc habituada al sacrifici individual en pos del benefici col·lectiu. Realment, alguns membres d'aquesta societat -per sort, no tots-, educats en l'exercici dels drets però no dels deures, no tenen una percepció real del que és el dolor, del que és el cansament, del patiment, del sacrifici, del servei als altres... i de tot allò que és mísera renúncia al benestar propi per excelsa contribució al benestar social. No calen grans gestos ni eloqüències gratuïtes. Només cal feina en silenci, feina a l'ombra -"invisible", com diria algú- per donar protagonisme a l'acte altruista en sí mateix, no a la persona que l'executa.
Sempre he sigut un individualista convençut i he pensat que les societats tiren endavant pels grans actes individuals dels seus membres. També penso que l'associació de grans individualitats és el que fa les societats excelses i que és una tasca primordial de les col·lectivitats cultivar grans individus per -en puntuals associacions- obtenir grans beneficis col·lectius. Potser el problema de la nostra societat és que ho hem confiat tot a allò que en diem "Societat" -formada per Leire Pajin i similars- i no hem potenciat les habilitats individuals dels seus membres. Hem considerat un mèrit que ments obtuses hagin arribat als grans llocs de decisió i no hem vist com malbaratàvem autèntics genis per una obsessió malaltissa per homogeneïtzar el nivell cultural col·lectiu. Hem frenat els superdotats per no fer quedar malament els menys dotats. Algun dia potser n'aprendrem...

PS: Tot això mentre alguns fan vibrar els seus cossos -àvids de sensacions noves, intenses i irrepetibles- i d'altres preparen el seu final, tot mortificant la seva carn per elevar el seu esperit i asserenar la seva ànima.

diumenge, 26 d’agost del 2012

CALMA PRODUCTIVA

I mirant-li els ulls li digué: "Quan jo mori -fet inevitable i
convenient per alguns-,  ja farà estona que tu no respiraràs.
 La meva mort no serà el preàmbul o conseqüència
 de res: només serà l'epitafi pòstum del teu final".
Anònim

Fa una estona arribava a la casa que habito. La meva veritable casa queda lluny d'aquí -a l'oasi- i només en puc gaudir de tant en tant. Aquesta tarda -ara que bufa un aire suau i més fresquet que el d'ahir- he decidit fer una passejada (m'estaré fent vell?). Durant una estona, assegut en un banc, he pogut llegir correus, missatges i notícies -voluntàriament no llegits abans i alguns directament eliminats (total, per llegir rucades surrealistes)- i esborrar la majoria de trucades perdudes -voluntàriament no contestades (total, pel que s'ha de sentir!!!)- d'aquests darrers dos dies. També pensava en com configurar aquell capítol de la història que proposava aquest matí i he tingut l'oportunitat de pensar sobre diverses reflexions -vingudes al cap durant la meva darrera estada a l'oasi- que aplicaré a alguna altra història (aquí en deixo tres, clarament influenciades per aquesta indignació i gran decepció que em rau les entranyes ):
1.- Confondre "opció" amb "desig, il·lusió o anhel irreal" s'està convertint en el recurs dels llestos que saben crear problemes però no buscar-ne les solucions. No vull dir que tenir il·lusions no sigui convenient i saludable, però viure'n permanentment -com a substitutiu d'una realitat incapaç d'afrontar- és símptoma d'impotència davant la pròpia incompetència i la negació poruga de la crua i inexorable realitat. Els problemes sempre es presenten quan es vol substituir la realitat per conceptes il·lusoris, basats en el desig de poder fer més gran -i denigrant- la genuflexió servil. El més lamentable és pretendre -per a major Glòria pròpia- fer partícips -còmplices forçosos- d'aquesta concepció de la vida a aquells que ni la volen, ni l'han demanat.
2.- Aquell que coneix la seva data de caducitat és el més lliure: no té res a perdre i es pot permetre -fer i dir- tot el que vulgui. Entre d'altres coses, pot observar el món que l'envolta, tot escarnint aquells que pretenen continuar venent-li un món ideal o una percepció irreal de l'entorn o de les relacions (per dir alguna cosa). Ser realista i conèixer la magnitud de la tragèdia -sense manipulacions i encarant-la amb valentia- ens ajuda a saber com actuar i a saber quina ha de ser la resposta adequada.
3.- Quan el final és proper, els nervis s'escampen entre els que rodegen el moribund (aquells que no han fugit -física o hipòcritament- abans, és clar!). Normalment, qui està cridat a traspassar conserva una dignitat serena de la que semblen orfes aquells que, expectants, esperen -amb una ànsia inexplicable- l'òbit per convertir-se en protagonistes d'una mediocre incompetència que ara ja ningú podrà -paternalment o amicalment- dissimular.
Avui he decidit que aquesta imatge simbolitza amb suficient expressivitat aquells caus de polítics que alguns encara anomenen "càmeres de representants". Potser són càmeres però, a hores d'ara, ja no representen a ningú. De fet, només es representen a ells i a la seva Casta. Seré una mica cruel (amb tot el meu respecte a aquells/es que han decidit fer de la prostitució el seu modus vivendi): Si han prohibit i sancionaran la prostitució pública... què faran els de la Casta? I els de la Fireta? Annexo un enllaç per saber de què hem de morir i per quin motiu. Estic expectant per veure fins on són capaços d'arribar en la seva espiral de despropòsits. Potser algun dia -proper, molt proper- ens farem mal tots plegats!
Ho deixo. Demà he d'afrontar un nou dia extraordinari i molt interessant... diria que pot ser summament hilarant i inequívocament grotesc! En tot cas, tot plegat s'està convertint en un serial força distret que, segons com vagin les coses, encara pot ser més divertit. Declaro aquí la meva predisposició en ser cronista privilegiat d'aquesta òpera bufa que m'ha tocat viure.
Au, aquest regalet per animar una mica el festival. La vida, malgrat tot... vol -i pot- continuar!!!!

... I DEIXAR QUE TOT FLUEIXI.

Em llevo. El ronyons em fan mal de tantes hores de llit. Encara noto el refredat -maleït aire condicionat!- i els seus efectes, malgrat avui ja semblen més esmorteïts. Em miro l'Iphone: uns quants correus, una nova jugada a l'Apalabrados i un parell de missatges al Whatsapp. Em torno a estirar, miro al sostre i es reprodueix el mal de ronyons. 
És diumenge... Res significatiu i res extraordinari. Al cap d'una estona, estic llegint el diari i prenent cafè. No tinc ganes de fer res, de pensar en res, de preocupar-me per (de) res. Només vull deixar que tot flueixi, que tot esdevingui com el destí ho té preparat i previst. Cal desafiar -contrariar- el destí? No, no cal... De fet, tampoc en tinc ganes. Ara ja només tinc ganes de continuar fins el final i, si s'escau -una vegada arribi el dia, si no n'estic satisfet del destí assignat per la Divina Providència-, reescriure'l a la meva manera, malgrat això suposi el final real.
Demà dilluns... I una altra vegada més del mateix! Per sort, crec que ara ja he traspassat la línia i no em deixo influenciar. De fet, ara ja només deixo que tot flueixi i que passin les hores. Tinc clars els objectius i com aconseguir-los. Davant les dificultats -els obstacles del camí- només cal tenir l'esperit fort i afrontar-les de les maneres més extremes, fins i tot, més impensables o inversemblants. L'objectiu només és un: fer que desapareguin. La resta és perdre el temps.
Tinc una història en projecte -estic en un moment crucial- i necessito donar-li un gir inesperat: cal fer que un dels personatges desaparegui. He de fer que, de sobte, un personatge en mati un altre. Fart d'ell, sabedor que hi ha coses que només es poden solucionar d'una manera i amb la tranquil·litat que proporciona saber que ell mateix aviat haurà de morir, no ho dubta un moment. La forma de fer-ho és fàcil: espera a que estiguin sols -hi ha una certa confiança entre ells, la suficient per quedar-se sols- i li clava un punxó a la nuca, interessant primer la medul·la cervical i després el propi cervell. Immediatament treu el punxó i tapa el forat amb un esparadrap per evitar emmerdar-ho tot de sang. Hi ha dues opcions més (potser més efectives i netes): donar-li un fort cop a la nuca o -aquesta més plausible- aplastar-li el cartílag tiroide. Això li produiria la mort per asfíxia en pocs minuts i seria una mort neta. Ara arriba el moment fonamental i decisiu: fer desaparèixer el cadàver. Havia pensat en lligar-lo en posició fetal (per estalviar espai) i ficar-lo dins una caixa de cartró (per dissimular la forma- i aquesta dins de tres o quatre sacs de plàstic industrials. Una vegada "empaquetat", només cal desfer-se del paquet. Tinc diverses opcions: tirar-lo en algun contenidor d'escombraries, enterrar-lo al mig del bosc -en un lloc recòndit- o cremar-lo en alguna planta de reciclatge o similar. El fet de fer desaparèixer el cadàver és fonamental: ha de ser una desaparició definitiva i sense possibilitat posterior d'identificació, tant del mort com del qui l'ha mort. 
Uff!!! M'estic animant massa!!! Vaig a posar-m'hi i a escriure-ho. Segurament aquest episodi donarà per unes 15-20 pàgines i força interessants. He de lligar molts detalls i això és força complex. Fer creïble una història no és fàcil i moltes vegades és més racional evitar els grans espectacles en benefici de l'acte auster però efectiu... i deixar que tot flueixi!

dissabte, 25 d’agost del 2012

POTSER ÉS MILLOR NO PENSAR-HI...

Aquest post està escrit amb un dia de retard, però ahir a la tarda no podia... era superior a les meves forces i vaig decantar-me per una bona migdiada! La imatge potser no està massa ben trobada, però tampoc tinc gaires ganes de buscar...
El dijous va ser un dia de festival -d'aquells festivals que degeneren en autèntiques festes salvatges (més si aquell dia hi ha una conjunció festival-partit del Barça)- i ahir només vaig poder satisfer -penso que amb prou dignitat- obligacions ineludibles, res més! De fet, ja feia dies que no decidia anar a per totes (mai més ben dit) i oblidar-me de tota la merda que m'envolta. Oblidar-me de les veritats a mitges, dels somriures hipòcrites i d'aquella sensació que m'acompanya -tampoc sóc imbècil i veig les coses- de que tot plegat és una gran farsa que només passa el temps fins a l'esclat final. El problema dels esclats és que es produeixen per ones concèntriques i afecten a tot el que està en el perímetre de l'esclat, ja sigui a un costat o a l'altre.
Doncs sí, ho vaig aconseguir, vaig aconseguir oblidar-me de tot això i vaig provocar que el Cinco -no intenteu fer rimes fàcils, no va per aquí!- treies, novament i amb més força que mai, el cap. Sembla mentida com poden retrobar coses que es pensaven perdudes! Com n'estic de satisfet d'haver fet una prèvia a la propera setmana!!! La resta? La resta -per a mi- no té cap importància!!!
D'altra banda, estic perfeccionant una història i em penso que he trobat el punt perfecte. La propera setmana tindré una bona oportunitat per concretar-ne els detalls i deixar-ho tot preparat per executar-ho la setmana següent. Potser estic assumint massa compromisos amb moltes parts, però penso que la vida és compromís i fer allò que creiem que hem de fer. Malgrat tot, el compromís més gran és el que tinc amb la meva consciència!
Fa una estona prenia el cafè i llegia al diari que als EEUU es tirotegen al carrer, mentre la gent passa impassible pel costat. Res de nou sota la capa del sol. Aviat passarà aquí. Sempre hem tingut una relació d'amor-odi amb la cultura nord-americana. D'una banda hem abominat part dels principis inspiradors d'aquella societat i d'altra banda hem corregut a imitar molts altres aspectes característics. El que més m'ha sobtat eren els motius del tiroteig i els detalls de l'origen del problema.
Malgrat la calor que patim, aviat s'acabarà l'agost. No ens n'adonarem i arribarà la tardor. Passarà la tardor i arribarà el fred, un fred gèlid...  Fins llavors, el millor serà preparar-se i gaudir dels moments que ens resten, sense pensar-hi. Tot plegat, què hi puc perdre que no hagi assumit com perdut i del que no hagi preparat la manera de rescabalar-me'n? Tot té un lloc i un moment!

dimecres, 22 d’agost del 2012

ARA QUE HI PENSO...

Ja fa dies que no treia el nas per aquí. Sincerament... aquests dies m'he rascat la panxa! També he escrit algunes coses -poques- i he aprofitat per dedicar la meva vida a una de les coses que només faig en comptades ocasions: no fer res. 
La calor ha agreujat més la situació i no tenia esma de posar-me davant de l'ordinador a explicar la vida -ni la meva ni la d'alguns dels meus personatges- i miracles, sabent que la gent "normal" està a la platja o fent coses més profitoses (normalment, en posició horitzontal). Necessitava aquest descans i aquesta pausa en el meu periple blocaire -què són dues setmanes en la immensitat de la xarxa?- per tal de pensar en coses noves.
Fa una estona, amb una beguda refrescant -i esperitosa- a la mà, tot fruint-ne, em preguntava quina necessitat té la gent de mentir sobre temes que no importen a ningú, com justificant el respirar. Amb un silenci n'hi ha prou, no cal mentir. També aprovo l'opció de la contesta en concordança amb la impertinència i inoportunitat de la pregunta: I a tu què t'importa... (podeu afegir un insult -o, per alguns, simple qualificatiu- com imbècil, anormal, puto bavós, etc...)
Què és més important, la pregunta o la resposta? Tinc una pregunta preparada, però el que m'interessa més no és la resposta en sí (blablablablabla.... i més blablabla, com sempre!). El que realment m'interessa és la forma de respondre, l'esperit de la contesta. Potser la forma de plantejar la pregunta, sense deixar cap marge o porta oberta per la que pugui escapar-se és la primera cosa important... o no, de fet, m'importa ben poc la pregunta -que he preparat jo- i la resposta -que ja conec- del meu interlocutor...  Ara que hi penso... potser el més important, a hores d'ara -davant del que serà una tragèdia anunciada-, és preparar-me un altre mojito. Això sí que és realment important!!!!
Un regalet (antic però resulton).

divendres, 10 d’agost del 2012

JA HI SÓC!!!!!

Fa escassos moments -el temps de treure el notebook de la maleta- que he arribat. La Heidi -massa tímida per sortir a la foto- ha deixat que les cabretes adquirissin el protagonisme. Ja està, ja he tornat a l'oasi. 
Mentre viatjava en el tren, he pogut comprovar en els correus i en les entrades dels blocs que segueixo, que hi ha unes amigues de la blogosfera que han vist com els seus blocs han estat nominats als premis C@ts. La meva enhorabona i el meu desig de poder llegir-les durant molt de temps!!!!
També estic content per una visita. Resulta que he comprovat les visites al bloc d'aquest migdia i de la tarda, i he vist que tinc una visitant de l'altre costat de l'Atlàntic. Em penso que sé qui és i li vull enviar un petó ben fort, tot esperant -ansiosament- un nou retrobament.
Bé, aquest ha de ser breu. Ara toca ordenar les coses i aposentar-me. Deixo com a regalet una cançó que encara aconsegueix emocionar-me. Espero que la gaudiu.

PS. Deixo una altra cançó per un amic. És una mica antiga, una mica anterior a la meva època de ciutadà del món. Espero que també la gaudeixi...

dijous, 9 d’agost del 2012

L'ASSASSÍ DE DESPERTADORS

La campaneta delatà aquell instrument diabòlic. Ell no s'ho pensà dues vegades i decidí acabar amb la seva vida. Aquell dia emeté el seu darrer so, almenys durant nou dies.
Doncs això és el que li passarà demà al meu despertador: emetrà el darrer so durant nou dies -que estic plantejant-me ampliar en set més-, per acabar ressuscitant passat aquest temps. La vida és així i -si un Euromillones no ho soluciona- després d'aquestes vacances, tot continuarà igual o pitjor. De fet, m'estic plantejant agafar-me set dies més per estalviar-me situacions que considero vomitives, creades -emmerdades- per la major glòria d'altres... però de les que estaran absents a l'hora de mullar-se. Tot un aquelarre sense cap sentit i que és incompatible amb qualsevol raonament mínimament lògic i coherent. Ja veurem què faig...
Aquest matí en moments de lucidesa, pensava en situacions completament inconcebibles i que no serien compreses per ningú. El que m'interessava era trobar el contrast surrealista. N'he trobat unes quantes (de les quals aquestes tres en són una mostra):
1.- Us imagineu Catalunya en flames i els bombers dedicant-se a muntar stands d'autopromoció corporativa, mentre el foc va cremant incontroladament per l'absència d'aquest bombers?
2.- Us imagineu els metges fent anuncis sobre la seva excel·lència professional, mentre a Urgències els malalts s'acumulen sense ser atesos per l'absència d'aquests metges?
3.-  Us imagineu els polítics pontificant sobre la ètica, mentre cada dia surten casos de corrupció que afecten a aquests mateixos polítics?
Tenia uns quants exemples més -alguns de molt evidents i flagrants- que ja aniré desgranant més endavant. La vida és de contrastos i surrealista... fins a extrems grotescs!
De moment, em queden poques hores per desaparèixer i tornar a escoltar el silenci -més coherent que les rucades o idees genials- només trencat per sorolls com el cant de les granotes del rierol del costat de casa. Bé, ho admeto, també el trenco per música com aquesta, mentre engipono algun full en blanc o la pantalla del notebook que sempre m'acompanya a la muntanya.
Enrere quedaran moltes coses que mai tornaran. El pas del temps -erosionant, com la mentida o la manipulació- fa canviar moltes coses. Potser no són canvis sobtats, però sí graduals i persistents. No són trencaments però sí modificacions de la forma de pensar i de la percepció de les coses.
En tot cas, ara tindré dies per reflexionar i redefinir algunes coses. De moment, poso al sarró un parell de llibres que estic començant a llegir i a degustar: Esta luz, de l'Antonio Gamoneda i Perro de circo, del Juan Camerón. Darrerament m'està entrant el gust per la poesia. De fet, ja fa temps que alterno l'escriptura de contes, micros i hiperbreus amb els haikus i algun tanka.
Ho deixo, vaig a preparar les quatre coses que necessito i així demà no hauré de córrer... per emprendre la fugida el més aviat possible!

PS: Estic gaudint moltíssim d'un original relat que em van passar ahir. M'agrada molt que cada personatge adquireixi el protagonisme del narrador depenent de cada moment concret del relat. Això proporciona al lector una aproximació més directe de com veu -i viu- la situació cadascun dels personatges. Molt bona pensada!!!

dimecres, 8 d’agost del 2012

EL XAVAL DEL KUFIYA

Aquest bon(?) home es diu Juan Manuel Sánchez Gordillo, Alcalde de la bonica població de Marinaleda i diputat al Parlament andalús.
Fins aquí res de nou sota la capa del sol (un més a viure de la mamandurria pública), però si ens prenem la molèstia de rascar una miqueta -dades que estan a l'abast de tothom- veurem que va ser condemnat per signar peonades falses per tal que els seus conveïns poguessin cobrar el PER per la patilla. Naturalment, va ser indultat pel, en aquell moment, govern del PSOE. Després d'anys de governar el seu poble com si fos una autèntica república bananera -amb ocupacions de finques amb propietari conegut i pagador d'impostos- ara s'avorria i ha decidit fer de Robin Hood en plan cutre i ahir, ell i els seus devots seguidors -quan el tema va de no pencar i d'aconseguir coses per la cara, no és difícil aconseguir seguidors-, van robar -ho dic amb totes les lletres (es van emportar bens aliens per la força) en diversos supermercats i grans superfícies d'Andalusia.
No censuro els pobres ignorants que el seguien, però aquest "viu" -que viu de l'erari públic- no pot basar el seu populisme en actes que no són altre cosa que una provocació al desordre i a l'alçament popular. Us imagineu que -amb la mateixa legitimitat (cap) que els seus acòlits- arreu el personal es dediqués a saquejar supermercats i grans superfícies? Arribarem a veure com passa, amb total impunitat? Doncs si deixen que aquests coses quallin, segurament sí!
Avui dia dividit: lamentable espectacle -una vegada més- de manca de caràcter i decisió. Evidència de desorganització i de prioritzar el castigar-se les cervicals mitjançant compulsives genuflexions abans que fer el que toca (culpa de qui ho fa i de qui ho permet). D'altra banda, il·lusió de parlar pel Whatsapp amb una amiga de la blogosfera. Em sap greu haver-la deixat una mica desconcertada (m'ha quedat aquesta impressió), però per a mi ha sigut un privilegi parlar amb una persona que, periòdicament, em regala escrits meravellosos. 
I la vida continua, amb dies que semblen el preludi de la grisor i mala maror. Per aquest motiu, els moments -cada vegada més escassos- de felicitat han d'exprimir-se fins a la seva darrera gota, talment fossin l'últim glop d'aigua al mig del desert.
Un regalet, un altre i un altre. Doncs això: que els gaudiu... i si no us agraden... ho sento molt; la intenció era bona!

dimarts, 7 d’agost del 2012

PÀNIC AL METRO

Avui no ha sigut un dia destacable en cap aspecte. Bé, sí, potser sí: ha sigut un dia silenciós! Un silenci d'aquells que costen de pair però no d'interpretar. El silenci només es pot respondre d'una manera: amb més silenci. 
Res interessant... Bé, només una conversa d'aquesta tarda -parlar amb segons qui sempre acaba derivant cap el costat més plaent de la vida- i un parell de relats nous (encara estan calents): "L'ocàs de la meretriu" i "Els plors del sapastre" (aquest el volia titular "Els cogombres també ploren" però no acabava de fer-me el pes). Tot plegat, dos divertimenttos sense cap altra vocació ni intenció que fer la vida alegre als lectors i estimular-los la vena humorística que, en els temps que corren, ja toca. He pensat en fer-los públics a través del bloc o potser en faré una distribució reduïda a través del correu. Ja m'ho pensaré.
Pànic al Metro? Doncs sí! He notat que aquests darrers dies, el Metro de Barcelona està especialment saturat de pseudomúsics (alguns patètics), cantants...  i, fins i tot, d'actors -només dos: noi i noia- que escenifiquen una obra al mig del vagó. També hi ha els habituals pidolaires, venedors d'encenedors i fauna diversa que habita al suburbà. Avui anava en un vagó en el què hi viatjaven més personatges d'aquests que viatgers normals. Per un moment s'han ajuntat un venedor d'encenedors, tres músics sud-americans i, quan han acabat, han començat a pidolar un parell de romaneses. Ha sigut al·lucinant!!! Qualsevol dia serà necessari posar un dispensador de números o demanar la tanda com en qualsevol comerç. 
I la vida continua, amb llums i ombres, amb somriures i llàgrimes, amb pujades i baixades... i amb tot allò que fa que la vida sigui vida!



dilluns, 6 d’agost del 2012

WHATSAPP?

Sempre he sigut molt estrany en el tema de les noves tecnologies. Avui, per iniciativa d'uns amics m'he decidit a instal·lar un nou programa: el Whatsapp. Els primers intents han sigut prou reeixits i em sembla que m'agradarà. He encetat tan magne esdeveniment enviant unes fotos del passat (us autoritzo per ensenyar-les, cosa que dubto que feu) que em serveixen per recordar allò que vaig ser (per sort, encara conservo gran part d'aquelles habilitats).
Potser durarà dos dies, però el trobo força interessant per distreure'm durant les reunions de Tupperware (no deixen ser ser un Teletienda per vendre fum), totalment surrealistes, a les què -cada vegada menys, per sort o per desgràcia, per menysteniment o per caritat cristiana- em toca assistir per escoltar les parides d'individus amb vocació de Kofi Annan -en cutre, és clar!-, o a mentideres recalcitrants i patològiques que només intenten amagar la seva mediocritat -siguem realistes: inutilitat- amb tàctiques de confusió tendents a que ningú tregui l'entrellat de les coses i a dissimular la seva indigència intel·lectual i cognitiva. Quina bona idea!!! Ja m'imagino mirant la cara d'algun anormal amb ínfules de Gran responsable -paper que assumeixen aquells que mai es responsabilitzen de res, però que han de fer veure que són necessaris-, mentre li faig fotos i poso comentaris com "L'anormal explicant-nos la seva darrera gran -i inútil- ocurrència".
Continuo la lectura del llibre de com treballar amb un cap idiota. Cada vegada el trobo més inspirador.  (Nota per gent preocupada pel sexe dels àngels: si volgués dir-ho, ho diria amb la mateixa claredat com ho faig sempre, no em cal cap llibre d'excusa... S'ha de ser idiota!!!!). De fet, una de les virtuts d'aquest llibre és que, abans d'aprofundir en la tipologia de caps idiotes, incita el lector a fer una severa autocrítica -autoanalitzant-se primer- per tal que descarti que l'idiota és ell (cosa que també seria possible, evidentment). Trobo que està intel·ligentment escrit i condueix al lector a una sèrie de reflexions força interessants.
Vaig a fer un most. És tard i d'aquest dia només puc esperar quatre coses: sopar, escriure, llegir i dormir.

diumenge, 5 d’agost del 2012

MIRATGES PORUCS

Miratge
Contràriament al que és habitual en mi, escric sense haver posat el títol ni haver triat una imatge. Això passa quan et llaces al buit i comences a engiponar el paper -en aquest cas la pantalla- sense saber de quin punt parteixes i a on vols arribar. Quan s'escriu així, normalment, els resultat no són estèticament bons, però tenen la frescor d'allò que ha sigut parit i escrit sense seguir la resta de passes d'allò que alguns -snobs consumats- en diuen Procés creatiu.
Avui volia publicar un post que fa temps tinc guardat com esborrany i que es diu "Converses a l'Avern". Encara li queden un parell de repassades i una mica de prudència. Bàsicament, mentre fan una aturada en la seva febril ocupació de martiritzar nouvinguts -tampoc vull desvetllar la totalitat del que és una conversa entre dos diables-, els dos personatges filosofen i ironitzen sobre l'obsessió que tenen els humans de complicar-se la vida i de com tots acaben allà. No hi ha gairebé ningú que acabi al cel, atès que tothom té algun pecat condemnatori. Bé, quan el tingui acabat ja el penjaré.
No tinc ganes de fer res. Potser m'he encomanat d'una certa apatia que impedeix a alguns dir o fer les coses com la lògica diu que s'han de dir o fer? Serà el següent pas imbuir-me del seu esperit poruc? No ho crec. Crec tenir l'antídot: viure, passant les hores i els dies. Deixar que la bombolla esclati -la meva cara serà la menys perjudicada- i que es puguin veure les vergonyes de cadascú. Potser ja és hora d'acabar amb el miratge i deixar que els que vulguin continuïn corrent sols cap a un oasi que només existeix en la seva imaginació. Haver d'advertir contínuament que la realitat no és aquesta, cansa molt i decep quan, a sobre, et converteixes en el dolent de la pel·lícula. Suposo que és més productiu -almenys més popular- seguir la veta i anar passant, malgrat s'hagi de córrer en pos d'un objectiu fictici.  En ocasions, crear aquestes falses il·lusions només forma part d'un mecanisme d'autoprotecció davant d'una tragèdia imminent. També poden significar la negació -inconscient i culpable- de la pròpia incompetència i mediocritat. Segurament és més gratificant -malgrat sigui un negació de la realitat- fer veure que no passa res i que tot continua igual. Pretendre continuar amb els mateixos tics de nou rics resulta grotesc i seguir-los la veta resulta un insult a la dignitat (que alguns obvien, en un acte suprem d'hipocresia poruga).
Ho deixo: vaig a descansar una mica. Aquestes contradiccions surrealistes i interessades -viure actualment com uns rics i mantenir la dignitat (i imbecil·litats) de quan ho eren- em resulten molt cansades de pair mentalment.

dissabte, 4 d’agost del 2012

MANTENIR LES FORMES

A l'opereta en què hem convertit la nostra societat, és més important mantenir les formes que fer i dir el que cal. Fashion víctims d'una hipocresia fastigosa, hem permès que les pròpies relaciones socials ens hagin desposseït de la dignitat residual que ens quedava.
Aquest matí he rebut un correu electrònic -llegit aquesta tarda- que m'ha fet pensar molt. Hi ha coses que no entren en el meu organigrama del bé i del mal i només poden entrar en l'organigrama de la dignitat i de la indignitat. Observar aquesta permanent tendència a defugir les coses, tergiversant les respostes a preguntes ben clares, canviant de tema per no afrontar allò que hauria de comportar una resposta immediata, no té cap sentit. Potser sí que val més passar de tots plegats i deixar que s'ofeguin en la seva pròpia merda...
Continuo llegint el llibre que vaig encetar abans d'ahir. Em pensava que seria el típic llibre que només mereixeria la lectura de cinc pàgines i l'arraconament immediat... però no! Una de les coses que més m'ha sobtat és que no es limita a fer una crítica descarnada i grotesca -que també ho fa- dels caps idiotes i, a més, també fa un intent d'autocrítica d'aquells que pensen que tenen un cap idiota.
Fa anys vaig llegir en algun lloc que els defectes que més ens molesten en els altres són el reflex de les nostres pròpies debilitats (o alguna cosa semblant). Potser sí que és veritat i critiquem allò que no som capaços d'autocriticar-nos. La grandesa de la condició humana -a més de la seva diversitat- és la seva imperfecció. Quan meravellosa és la perfecta imperfecció humana!!!
Aprofitant tot el que tinc recopilat dels darrers anys -fets puntuals, situacions grotesques, etc. - estic començant a estructurar una sèrie de relats que han d'esdevenir un conjunt homogeni sobre els habitants de La Fireta, un món del tot surrealista, autodestructiu però, alhora, aparentment incombustible. És allò de: el malalt continua vivint... malgrat els seus metges!!!
Intento no fer-me mala sang amb aquells que no fan altra cosa que exhibir la seva incompetència i mediocritat. El vaixell s'enfonsa però els músics de l'orquestra continuen tocant com si res no passés. Potser es pensen que mantenir les formes, fent veure que no passa res, és una bona opció per mantenir la tranquil·litat d'aquells que veuen que l'aigua els arriba al nas -fa estona que els arribava al coll- i ja no queden bots salvavides? Quina poca vergonya!!!!

dijous, 2 d’agost del 2012

LLIBRES, SENTÈNCIES I... MÉS SENTÈNCIES.

Avui he començat a llegir un llibre que es diu "Cómo trabajar para un idiota", del John Hoover. Pel poc que he llegit, promet. Sempre que començo un llibre, tinc el costum de fer una repassada pel diferents capítols, llegir una mica aquí i una mica allà, per fer-me una idea de què intenta dir l'autor i, en aquesta ocasió, aquesta repassada ha sigut força encoratjadora per llegir-me'l tot. Segurament, em durarà pocs dies.
Mentre tornava a casa -després d'un (mentalment) esgotador dia de feina-, al tren, he llegit una frase, una sentència, que algun savi anònim va deixar anotada en un seient -cosa, d'altra banda, totalment censurable per vandàlica- i que diu: "Prefiero ser un extraño que formar parte del rebaño". Doncs sí, totalment d'acord! Potser el problema és que hi ha massa ramats i que ens hem acostumat a viure en la protecció que proporciona el ramat, malgrat el servilisme que comporta.
Després de dinar -bé, gairebé alhora- he vist com SM besava el "suelo patrio", tot emulant la sortida d'una prova de natació (sense piscina, això sí). No els fa vergonya anar passejant aquest pobre home d'un costat a l'altre -ja no parlo de la vessant institucional-, fent-li fer el ridícul d'aquesta manera? No ho veuen que cada vegada està més atrotinat i que, malgrat la seva voluntat, sempre té algun accident o altre, que el posa en situacions hilarants i grotesques? Pobre home, deixeu-lo que conservi un mínim de dignitat!!!
Veig a les notícies -primer per les del canal de La Fireta i després per canals menys subordinats- que el BCE, ha decidit comprar deute. Ah, molt bé, quanta generositat!!!! Ara ve la trampa: primer s'ha de demanar el rescat. Recapitulem: ens deixen diners a canvi del rescat... i de ser intervinguts, clar!!! Interpretació: atès que el nostre deute és tant brutal que no el pot assumir ni Europa ni la mare que ens va p...., ens deixen calés -compren deute per tal que baixi l'interès i, en conseqüència, la prima de risc- però volen garantir que pagarem aquest deute i ens obligaran -veient les reaccions d'alguns dels nostres polítics, ja no considero que això sigui dolent- a posar-hi seny i no fer més rucades, tot reorganitzant-nos la vida des d'Europa. Potser ara s'acabaran les xuleries d'algun ministre, les rebequeries d'alguns consellers autonòmics, s'eliminaran fonts de despesa inútil, es racionalitzaran els recursos i no es malbarataran, es deixaran de subvencionar activitats lúdico-festives de les Fundacions, Observatoris i altres coves de vividors, afins a partits polítics i sindicats.... etc. etc. Potser sí que tenim el que ens mereixem -que ho hem estat demanant a crits amb les rucades que hem fet, davant de la mirada atònita d'Europa i del món-  i que la única solució a la gangrena és amputar (i quan abans, millor)... potser sí!!!!


dimecres, 1 d’agost del 2012

TOT REFRESCANT-ME

Tot refrescant-me la gola -potent mojito- i allunyant-me'n una mica, passant un vel sobre moltes coses, descobreixo que, en el fons -molt en el fons-, tot plegat seria fins i tot és divertit si no fos per l'aterridor pensament de que això és el millor que saben fer.
Uffff!!!!! Perdoneu, estic escoltant U2 -una selecció dels 80,s i 90,s- i encara em venen calfreds quan associo aquestes cançons amb moments puntuals de la meva primera -que no última- joventut. Eren dies molt destroyers, en el sentit més ampli de la paraula, tant de dia com de nit, tant a la feina com de festa. Tot això serà el què m'emportaré!!!
Com deia, avui fa una potent calor. Penso que potser és el dia que més xafogor està fent i em faig fàstic de mi mateix. Malgrat aquesta tarda ja m'he dutxat un parell de vegades, continuo amb aquesta sensació enganxifosa i desagradable de suat. Aquesta nit serà molt apropiada per dormir a fora, al jardí. Demà estaré fet una coca, però tot plegat m'és ben bé igual.
Continuo observant atentament, impassiblement, impàvidament, com La Fireta es desmunta. Malgrat el vaixell s'enfonsa n'hi ha que, emulant l'orquestra del Titànic, continuen fent la seva vida com si el tema no anés amb ells. Tinc ganes de saber com peta tot plegat i poder fer una crònica agredolça de com hem arribat a aquesta situació !!!! Material no me'n faltarà!!!!
Quina calor, per Déu!!!!! I el mojito que s'acaba. Malgrat n'agafo algun glaçó i me'l passo pel pit, no aconsegueixo altra cosa que humitejar-me més i recordar gloriosos episodis d'esgrima glaçonera sobre pells, llavis, esquenes i pits aliens.
Ho deixo, vaig a la cuina a preparar-me un altre mojito. Demà pot ser un dia dur i surrealista -darrerament ja passa: més que ahir i menys que demà-, però marcat per una creixent capacitat d'ironitzar sobre un declivi previsible i més que lògic d'un món que no pot arreglar-se si no es gira com un mitjó.