dissabte, 27 de novembre del 2010

REFLEXIONEU...O NO US CAL????

Ho feu? Sou dels pocs que encara no ho teniu clar? Bé, si a hores d'ara encara necessiteu reflexionar, valdria més que ho deixéssiu córrer i demà anéssiu a fer un tomb per qualsevol illa deserta (us podria dir de qui us podeu fer acompanyar, però no seria correcte). 
Potser aquesta actitud de cagadubtisme -permanent i patològic- és la que ens ha portat a l'actual situació. Aquesta manca d'empenta, de decisió, de voluntat d'assumir els errors -involuntaris i inevitables- en la convicció que sempre hi haurà més encerts és la que ens ha fet pobres individus sense esperança i sense confiança en la nostra capacitat de tirar això endavant. Francament, jo prefereixo equivocar-me sabent que he fet el que tocava i l'he encertat mil vegades. 
Ara que ja s'ha acabat la campanya electoral voldria fer la següent reflexió: Algú pot pensar que a la gent del carrer l'importen les promeses electorals? Jo crec que no. Prometre a quatre anys vista és -per se- temerari (en desconèixer com evolucionarà tot plegat en aquest espai de temps), fals (la majoria de vegades el que determina l'actuació d'un govern són les circumstàncies de cada moment) i gens creïble (només uns pocs alienats i abduïts, sense cap criteri ni personalitat, es poden creure la quantitat de bajanades que es prometen en campanya). 
Jo crec que la gent vota en funció de la comparativa entre el que ha fet el govern (com ho ha sabut "vendre") i el que ells s'esperaven que fes. He arribat a la conclusió que els partits no guanyen el govern per mèrits propis, ho fan per desgast i demèrit del partit que ha exercit el govern durant els darrers quatre anys. Saber "transmetre"els èxits -moltes vegades, "maquillar" els fracassos- és el que permet que un partit continuï o no en el poder i el que fa que els opositors hagin de fer un major o menor esforç per aconseguir el poder. 
L'alternança en el poder és bona sempre que no t'agafi "amb els pixats al ventre" i sense saber què fer (no voldria fer referència a ningú). En aquests casos, s'acaba fent el contrari del que feien els altres sense cap justificació o sentit, només per fer veure que es marca la diferència. El fracàs pot ser estrepitós (tampoc vull fer referència a ningú). Si no tens les idees clares, una línia coherent, una mínima organització interna i la voluntat permanent de governar -i no arribes al poder per carambola-, no tens res a fer. Pots enganyar a la gent durant un temps, pots despistar i dissimular l'absència de projecte, pots emmascarar aquests alts i baixos sense sentit, però al final caus... sense remei, inexorablement. Fins i tot el més ignorant dels mortals té una cosa que no el traeix mai: La percepció de que les coses es fan amb sentit comú o no. Es poden tenir més o menys coneixements sobre una matèria determinada però, al final, sempre s'examinen els resultats de les decisions en base al sentit comú (moltes vegades, el menys comú dels sentits). Les decisions comprensibles són les que menys greu sap que siguin afortunades o no. 
Jo sempre he comparat el govern d'un país amb una família. Econòmicament, no es pot gastar més del que s'ingressa i s'ha d'adequar el nivell de vida al nivell de renda. Els fatxendes que volen ser rics sense ser-ho (que estiren més el braç que la màniga, per un ànim de "ser igual o millor que..."), acaben hipotecats (us sona d'alguna cosa?). La vida és senzilla, clara i diàfana. No pots fer més del que et pots permetre. No pots fer viure tothom a costa de l'esforç d'uns pocs, no pots ser el que paga totes les banalitats i sense sentits. Al final, la factura sempre arriba i llavors tothom queda retratat.
Bé, que vagi bé aquesta reflexió de darrera hora, aquest "viure sense viure en mi", aquestes ganes de que s'acabi tot i que, aquells que viuen -cobren- de nosaltres, comencin a treballar, a preocupar-se de les coses tangibles, humanes i quotidianes. Lluny han de quedat les teòriques sobre què som i d'on venim. Això, qui més qui menys, tothom ho sap i ningú en menja. Deixem de malbaratar recursos que no tenim, deixem de somiar truites i posem-nos a treballar (que ja ens cal).

dimecres, 24 de novembre del 2010

IMPRESSIONS FICTÍCIES I FALSOS IMPRESSIONABLES

Fa temps, en relació al bloc, algú em va dir: Òndia, tio, vols dir que no hauries de canviar el teu pseudònim, la teva imatge i el títol del bloc? 
Per quin motiu hauria de fer-ho? -va ser la meva resposta.
Es que dóna mal rotllo. Fins i tot algú podria pensar que estàs com un llum o que ets carn de psiquiatra -va respondre força convençut. 
Aquesta ment privilegiada, era -i és- un fals convers -escric en genèric- que es mostra impressionat de l'aparença d'un bloc, del pseudònim d'algú que hi escriu per pura diversió i del que s'hi diu, malgrat s'adverteix -per activa, molt activa- que és pura ficció. Aquest mateix element -candidat a Salvador del Món i integrista de la moral aliena- és capaç de vendre sense cap contemplació a qui l'ha ajudat a estar on està, és capaç de mentir, d'utilitzar tots els recursos per manipular tot i a tothom en benefici propi (sense cap tipus de mirament) i gaudeix de viure en mig d'una mediocritat de la que en fa virtut pròpia i que l'eleva  -pretesament- a l'excel·lència per demèrit aliè més que per mèrit propi.
La vida és així i els que més s'espanten del que veuen fer i dir al proïsme, menys s'adonen de la gran tragèdia que és per la resta de la humanitat haver-hi de tenir el més mínim contacte, ja sigui directe o indirecte. El més trist de tot plegat és la presència del que en altres contextos i temps en dèiem "muditos", aquells que parlen quan no ho han de fer -quan són temes intranscendents, però que donen joc i només comprometen a tercers, en benefici propi- i que callen quan han d'adquirir el més elemental compromís o defensa -malgrat només sigui moral- d'aquells que permanentment adquireixen compromisos -que sí compleixen- amb ells.
Aquests darrers dies estic en plan pseudo-filosòfic (res greu ni que requereixi tractament, no patiu). No és un rampell sobtat que m'ha entrar de la nit al dia. Tot plegat només és un intent de començar a posar cada idea -de moment, només això- en el seu lloc. Potser no serà un intent reeixit -la mediocritat cada vegada avança més, només hem de veure l'entorn social- però sempre queda el consol i la justificació de poder dir allò de "Ja us ho vaig dir". 
La resta? La resta és intranscendent i ja no forma part de les coses que em preocupen. De fet, deixo que altres s'impressionin (?) i es preocupin (?) amb i d'aquestes coses. Mentre, jo sóc feliç i continuo vivint tan bé com puc.

dimarts, 23 de novembre del 2010

PARAULES, NOMÉS PARAULES.

Una o altra vegada, tots tenim la sensació de que les nostres paraules produeixen un efecte més o menys afortunat en funció de la nostra habilitat per expressar amb suficient claredat allò que volem dir. Tampoc cal fer un gran esforç per entendre que escriure és una de les maneres que tenim de fer evident el nostre estat d'ànim però que s'ha de relativitzar i contextualitzar cadascuna de les coses que escrivim i també les que llegim. 
Ara, de sobte, m'ha vingut al cap aquella història bíblica del gall que canta i la negació de Nostre Senyor. Perdoneu ha sigut un lapsus!!!
D'igual manera que hi ha persones que s'expressen d'una manera més o menys vehement, també podem escriure d'una manera més o menys efectista. Com he dit moltes vegades en aquest bloc res és el que sembla i res sembla el que és. D'acord amb aquesta premissa, he anat desgranant cadascun dels posts que conformem aquest bloc. Només paraules, idees, sensacions i sentiments. No cal anar més enllà, no cal donar importància a les coses que no en tenen, no cal donar patent d'autenticitat a coses que només són producte de moltes hores sense res a fer i de les ganes de passar aquests milers d'hores de simple companyia amb alguna activitat lúdica.
Fa uns dies, parlava amb una persona -fidel seguidora d'aquest bloc- que em deia una cosa que he pogut comprovar amb posterioritat i de la que no m'havia adonat. Resulta que l'evolució de la temàtica del bloc ha sofert alts i baixos com si fos un Dragon Khan. Sí, potser sí, però també està en consonància amb les circumstàncies -sense que els posts parlessin directament de mi- que m'han tocat viure. Els avatars de la vida sempre influeixen -malgrat no escrigui directament sobre la majoria d'ells- en les nostres temàtiques, en el to i en el llenguatge emprat.
Com ja he dit moltes vegades, ja només em queden dues o tres coses que m'importin de veritat (comptant amb generositat). La importància de les coses sempre és relativa i ja he abdicat -i renunciat- de fer entendre segons quines coses. Ni ara ni mai he pretés pontificar sobre cap tema, només he pretés expressar la meva opinió sobre temes determinats, amb l'únic ànim de millorar. Moltes vegades -la majoria- no eren ni opinions meves, eren opinions que assignava als múltiples personatges (que, evidentment, estaven influïdes per les meves opinions) i que han tret el cap pel bloc durant aquests dos anys i mig. Com moltes altres vegades, aquestes darreres setmanes -en les que l'activitat al bloc ha baixat- m'he plantejat tancar-lo definitivament. En el darrer moment, per sort, sempre penso que no tinc cap motiu per fer-ho.
No, no ho faré. Si estimo alguna cosa en aquesta vida és l'escriptura. Fa més de vint-i-cinc anys que escric sobre diversos temes i en diferents formats. Aquesta faceta forma part de mi, de les meves circumstàncies i és el que, moltes vegades, em permet tenir un petit respir en aquest camí llarg, dur i tortuós que és la vida. Durant tots aquests anys, he escrit en circumstàncies molt difícils i en llocs en els que la cosa que menys tenia era la tranquil·litat necessària per concentrar-me en la història. Per sort, conservo intacte l'esperit del principi i cada dia em motiva més el fet d'embrutar unes pàgines amb idees, notes i concebre embrions del que seran històries més o menys llargues i coherents. 
Ho deixo. Ja està, ja he dit el que volia dir. Tampoc era necessari dir-ho (o escriure-ho) però avui em venia de gust i, a diferència d'alguns -reprimits crònics- normalment, faig el que em ve de gust (sempre dins dels límits normals del que és escriure històries que haurien de ser intranscendents). Fer-ho així és, mentalment, molt saludable. Alguns ho haurien de provar....

diumenge, 21 de novembre del 2010

CONTINUA EL DESPROPÒSIT

Des de fa un temps assisteixo, impassible, a la desintegració de la societat. No és una desintegració -de moment- traumàtica. Mica en mica la societat va fent passes agegantades cap a la seva autodestrucció. No cal fer grans esforços per veure que això és així. Només mirant la TV, aquesta tarda assisteixo al despropòsit de veure com la policia local d'un poble de certa entitat -fins i tot tenen transport públic municipal- han "apatrullen la ciutat" en autobús. Resulta que l'ajuntament no té diners per pagar l'ITV dels vehicles policials. Bé, molt bé!!!! Fantàstic!!! Potser s'han gastat els diners dels impostos dels seus conciutadans en subvencionar coses que a ningú interessen, a agermanar-se amb pobles i ciutats miserables de països encara més miserables i dels que no sabem ni on són. Quina necessitat tenien d'agermanar-se, de donar subvencions, de fer d'ONG sense que ningú els ho demani i sense que sigui la seva funció principal????
Continuo veient la TV i veig el cas d'unes cases - Anglès (Girona)- a les quals els han robat la instal·lació elèctrica, les canonades de l'aigua, els radiadors i tot el parament que podria tenir algun valor. Què fan les Administracions? Potser estan massa ocupades en preocupar-se de gastar-se els diners en coses estèrils, inservibles, improductives i que no beneficien a ningú (bé, a algú sí que deuen beneficiar...).
Aquest camí, lent i inexorable, cap el desastre sembla no tenir retorn. Sembla que tot i tothom estigui preparat per arribar al final d'una època. Algú pot pensar que aquesta situació econòmica -que encara pot empitjorar encara molt més- agreujada per la mala gestió i l'endeutament de les Administracions Públiques després d'anys de malbaratar els recursos econòmics i humans en fer polítiques de pa sucat amb oli, pot durar gaire temps??? No, això no pot durar gaire temps. Cal que alguna cosa canviï, que la forma de governar, la forma d'educar, la forma de viure en societat canviï. 
Per cert, ara estic veient a la TV que per 600 € podeu vestir el vostre gos de nuvi o núvia. Potser la crisi encara no és suficientment aguda i algun anormal encara es pot gastar el que té i el que no té (segur que després dirà que li han de subvencionar alguna gilipollada) en vestir el seu gos?????? Ho sento, renego d'aquesta societat, d'aquests anormals, d'aquests vividors que després necessiten al "pare Estat" o a la "mare Administració" per treure'ls dels embolics en els que es fiquen. Com pot ser que una persona que es gasta 600 € per vestir el seu gos pugui dir que cobra poc a final de mes o que els llibres dels seus fills són cars o que la vida està molt cara???? Com s'atreveixen a insultar la intel·ligència d'aquesta manera????
Espero que això duri poc, molt poc... o la patacada serà espectacular!!!

ERRORS FATALS, ENCERTS MALÈVOLS

Em miro la prunera -vídua de fulles- i penso que aviat hi haurà el canvi de lluna adient per poder esporgar tots els arbres de casa. Esporgar els arbres és una imatge virtual i simbòlica del que toca fer en altres àmbits de la vida. Cal desprendre's d'aquelles parts inútils que no aporten res i que només serveixen de rèmores, d'aquelles parts que només "vesteixen" o que la seva única utilitat és fer de comparsa (del club del "sí senyor").
He avançat bastant en "Acte final". Aquesta propera setmana pot ser la dels errors o la dels encerts. Per sort, no depèn d'en Pol. Ell té les idees molt clares i sap el que ha de fer i el que no li pertoca fer. No crec que hi hagi algú tan imprudent com per intentar fer entrar el clau per la cabota i intentar maridar l'aigua amb l'oli. Seria un error fatal, el principi del fi de tot plegat (una acció/reacció de conseqüències imprevisibles). Ara ja està desproveït de qualsevol tipus de mirament. Ara ja ha entrat definitivament en la dinàmica que fa que cada pal aguanti la seva vela (o, dit més cruament, que cada gos es llepi la seva titola). El gos que vulgui llepar la titola aliena (n'hi ha autèntics especialistes a full time i amb una tècnica depuradíssima), que ho faci. En Pol no té cap inconvenient en que així sia, sempre que no incideixi en ell i en el seu entorn. 
Ja queda poc per les festes de Nadal. Prèviament haurà d'enviar un parell de "felicitacions" a gent que  les sabrà apreciar en tot el que valen. Els donarà la clau per obrir el pany de la porta de sortida d'algú al que -així li consta- aprecien molt. Per aquestes festes sempre li ve de gust "regalar". Coses de ser una persona despresa i sempre emetent al "benestar" aliè. En Pol farà gala i exhibició d'aquesta bondat que el caracteritza.
Vaig a continuar amb "Acte final". He pensat en complicar una mica la trama -en el sentit en el que abans m'expressava- i fer que surti a la llum l'embolic entre la Barragana i el Petaner. Cal que es faci públic en el moment just, quan el Petaner més necessiti que tot sigui una bassa d'oli. D'aquesta manera, l'impacte serà més fort i les conseqüències més letals pel seu futur.
Després, més.

dijous, 18 de novembre del 2010

DIA SATISFACTORI

Breu, seré molt breu. Només un parell de coses: 
Una presentació: Aquest petaner es diu Frisco. No és important ni com es diu ni de qui és. Només és important per la tipologia de petaner que representa. És molt nerviós, juganer i no para d'intentar caure bé a tothom. Bé, un fàstic de gos!!! Sabem que és un gos pel seu físic, però sabem per on ha passat pel rastre de bava  que deixa, talment fos un llimac. Sense caràcter i disposat a canviar d'amo a les primeres de canvi. La primera mà que l'acaricia -o que l'acollona-  és a la que fa cas. No sap el que és la fidelitat i l'agraïment. Em diuen que ja està tot preparat per tal que aquests propers dies torni a desplegar tota la seva habilitat per bavejar, adular i fer-se veure amb les seves cabrioles i festes gratuïtes que dispensa a tort i a dret. El que us deia: Un fàstic de gos!!!!!
Avui gran dia. Ha passat el que tantes vegades he repetit i havia de passar. El temps posa a cadascú en el seu lloc. Ni més ni menys, la vida és així i tot arriba. El dia ha sigut molt reconfortant i molt gratificant per l'autoestima. I tot això sense haver-me d'arrossegar, posar el cul, bavejar, riure les gràcies de tothom, oferir-me en cos i ànima, etc. etc. Per cert, conservant tota la dignitat. Només hi ha un secret: saber fer les coses i fer-les. No cal res més. Tota la resta de parafernàlia sobra i esdevé un espectacle ridícul i grotesc que només provoca la hilaritat, sorna i befa d'aquells que són els primers en ser adulats. Fer la rosca i denigrar-te públicament funciona durant un temps però, al final, es veuen els resultats. La resta és comèdia per anar tirant.
Bé, ho deixo. Avui hi ha pressa, molta pressa, per preparar l'acte final (no hi ha res com anar preparat per la vida).

dilluns, 15 de novembre del 2010

WAR (Punyalades a Parlament street)

Hi ha dues coses infinites: L'Univers i la estupidesa humana. I de l'Univers no n'estic segur. 
Albert Einstein

Ja està, ja ha començat la campanya electoral. Els nostres Pares de la Pàtria ja s'han embrancat una altra vegada en la seva "lluita fratricida" per aconseguir el major nombre de diputats al Parlament. Durant dues setmanes veurem com s'insulten, es menyspreen i es menystenen per  tenir garantit un plat de llenties durant quatre anys. Tots a mirar la bossa, el modus vivendi temporal -que alguns ja han fet professional i vitalici- que els permetrà accedir a un sou incomparable i a unes avantatges extraordinàries, inclús en temps de crisi.
El que em fa més gràcia de tot és comprovar com n'hi ha que es pensen que la diferència entre uns i altres és tan definitiva i definitòria. No, no és així. Estan en una opció política -excepte honroses i puntuals singularitats- com podrien estar en una altra. Només es tracta de fer-se lloc -inclús a cop de colzes i col·locant-se amb calçador- en l'arc de les diferents opcions polítiques, passant de la extrema esquerra -Ai, quin riure!!- a l'extrema dreta -encara més riure- en un recorregut que engloba esquerres moderades, centristes, dreta moderada.... i tota una sèrie de grupuscles sense cap opció. Famosos són els canvis de jaqueta i les "evolucions d'opció política" que permeten a persones que han militat en el comunisme, "evolucionar" fins la dreta més rància. 
Elegir? Realment elegim? No, crec que no. Només determinem quin número de membres d'un partit  concret viurà durant quatre anys a càrrec de l'Erari Públic. El propi partit ja ha elegit quina preeminència i ordre han d'ocupar -prèvia guerra sectària interna, moltes vegades mal dissimulada- els seus candidats atenent a la més o menys proximitat -coses de filies i fòbies- amb "l'aparell del partit". Una verdadera guerra per accedir a la Glòria del Poder. Un poder efímer però molt cobejat. 
Per sort ja fa anys que estic curat d'espant, que no confio en res del que em puguin prometre en campanya electoral i que el meu escepticisme voreja la incredulitat sobre la capacitat d'estirar d'aquest carro -ara excepcionalment pesant- d'aquells que no han demostrat res, professionalment parlant, abans d'accedir a la política. Moltes vegades correm el risc de convertir el "polític professional" en refugi de professionals mediocres i sense cap altra aspiració que anar fent la viu-viu. 
D'aquí uns dies, la nit del dia de les eleccions, assistirem al lamentable espectacle de veure com els representants de tots els partit polítics declaren "la seva satisfacció pels resultats". Uns diran que han guanyat. Els perdedors diran que esperaven perdre més escons i que els ha perjudicat això o allò. Uns altres, faran autèntics equilibris dialèctics per intentar transformar el que és una autèntica desfeta en una "fase transitòria d'estancament de la quota de vot". I tots ells tan feliços, tan ufans esperant rebre l'acta de diputat i ... medrant (vivint a la nostra esquena) quatre anys més!!!

dissabte, 13 de novembre del 2010

EL TEMPS S'ESCAPA

Tempus fugit
Ahir havia començat un post que, finalment, vaig esborrar. Estava força "calent" i no vaig voler anar més enllà del -segons les meves pròpies conviccions- límit del respecte. Hauria personalitzat la meva crítica, cosa que no faig si no és en comptades ocasions i mai per formular cap crítica.
El dia havia sigut molt dens en esdeveniments i no tots bons-alguns previstos, però sempre ens queda aquell petit percentatge que mai es compleix i que és el "la esperança de l'il·lús".
La nit anterior només vaig dormir un parell d'hores i vaig estar pensant  No era cosa de nervis, només era cosa de sensacions i sentiments contradictoris. D'una banda, pensava en quan efímeres són les coses i en la quantitat de temps que perdem preocupant-nos de coses que, en ocasions, són més efímeres que les nostres preocupacions. Val la pena?  La resposta, en la majoria d'ocasions és un "no" rotund i sense matisos. 
El temps s'escapa sense remei, sense manera d'aturar allò que és inevitable. Cal perdre el temps que queda -poc- en qüestions surrealistes i sense sentit? En coses que desapareixeran abans que les nostres preocupacions finalitzin?  Evidentment, no. D'altra banda, cal permetre que tot es converteixi en un camí sense paisatge, sense pedres, sense cap al·licient? Això tampoc!!!
Ara faré un incís només per dir una cosa que em crema la gola: No hi ha plaer més gran i extraordinari que veure com l'aprenent de botxí -molt maldestre, per cert- es penja amb la seva pròpia corda. Queda dit!!!!
El doctor Mabuse -o Menguele- va dir el que tenia que dir i "Que passi el següent!!!". Queden enrere els dies de la doctora Trapella. Ella sí que en sabia de tractar els pacients!!! Quantes bones estones havíem passat junts i quants posts va motivar!!!!!
Després, trucada inesperada -suposo, no ho sé, que "dirigida"- que semblava mostrar un interès sense cap sentit sobre el meu "estat". Sempre és agradable que algú es preocupi d'un, més venint de qui venia la trucada. No hi ha blanc sense negre i torno a comprovar com els remenadors de cua continuen amb la seva activitat principal: ficar-se en tot (en el que saben i en el que no saben).
Un cop dinat, vaig marxar cap a la muntanya, a airejar-me una mica i evitar caure en braços de la mediocritat temorosa. I així fins avui, fins aquesta hora en la que he fet una pensada. He vist que avui fan un Doc umentos TV (la 2, 22:30 h) en el que parlen d'aquell consultori radiofònic de la senyora Francis. Quina oportunitat!!!! Vista aquesta avinentesa, he decidit obrir un nou bloc que es diu "El consultori de l'Exorcista", que podeu trobar en aquest enllaç o a www.consultoriexorcista.blogspot.com. Sí, ja ho sé, la plantilla no és cap cosa de l'altre món, però ja la milloraré quan tingui més temps.
El procediment és el següent: Mitjançant un comentari, feu una pregunta. En un post contesto totes les preguntes i vosaltres en feu més. Podeu preguntar sobre qualsevol qüestió que us neguitegi. Només hi ha un límit: el respecte. Les meves respostes seran tan surrealistes, iròniques, sarcàstiques i catxondes com sigui possible.
Bé, ho deixo aquí. Ara toquen les vostres "consultes".

dijous, 11 de novembre del 2010

PREVISIONS

Aquests són dies maleits en els que les previsions (no confondre amb prediccions) no són exactes però molt aproximades. Trencar amarres sempre proporciona llibertat i fa que puguem prendre distància de tot plegat. Aquesta distància és la que ens permet tenir una capacitat d'anàlisi més global. També ens permet visualitzar quines són les relacions entre les diferents faccions en conflicte. D'aquesta visió global i del coneixement de les relacions d'amor-odi és del que en podem treure profit.
Veig un apropament molt simpàtic -igualment fals i interessat- d'una facció prou potent i amb suficient capacitat de maquinació com per interessar-me saber quin punt de vista té i què pot oferir. Fer-me saber que teníem interessos comuns sempre és un detall que sé valorar. És molt trist, ja ho sé, però mentre alguns m'ofereixen fer front comú, d'altres continuen ofegant-se amb la seva pròpia baba (inclús ara que ja haurien de ser conscients de la seva soledat). 
Són dies en els que la malaltia sembla haver fet niu en aquells que són propers a gent que aprecio. Els mals moments no són desitjables però ens proporcionen un coneixement molt didàctic del patiment que ens ha d'ajudar a entendre i superar les situacions difícils. Potser cada vegada la durícia és més gran i la nostra sensibilitat es ressent fins quedar del tot inhabilitada (jo ja estic a un pas d'aconseguir-ho).
També són dies durs per una persona especialment sensible -malgrat les males llengües i el seu comportament públic podrien fer-nos pensar el contrari- i que necessita un recolzament sincer que, moltes vegades, es fa car d'aconseguir. No defalleixis nena (millor escolta aquesta cançó), no val la pena. La vida ja t'hauria d'haver ensenyat que no som res i que els petits espais de felicitat són oasis en mig d'un mar de sorrenca insatisfacció. No cal lamentar-se dels espais d'insatisfacció, cal alegrar-se d'haver trobat -malgrat s'hagi d'abandonar per continuar caminant- un petit oasi en el que reposar i gaudir, en el que hem passat moments bons que ens han ajudat a guarir-nos les ferides dels peus. No t'enganyis nena. La vida ens permet -de tant en tant- guarir-nos les ferides dels peus per obligar-nos a continuar caminant, novament pel mig de les sorres que ens tornen a ferir. I així fins a l'eternitat. Espero que tinguis més sort que jo i que els teus peus recuperin -en aquests oasis- la sensibilitat. Els meus peus ja són una gran durícia que si bé no pateixen a la sorra, tampoc gaudeixen en els oasis. 
Ho començo a deixar. Demà tinc cita amb el Doctor Mabuse -m'han canviat la Doctora Trapella- i després, segons com, pujaré a la muntanya. Potser algun dia trencaré definitivament totes les amarres i no baixaré. De moment, baixaré i tornaré a assistir a aquest espectacle demencial i grotesc al que la vida m'ha proposat participar. Ja no tinc temps d'anar parant-me en detalls, ara ja només em conformo amb continuar caminant decididament i sense vacil·lar. La propera setmana la començaré amb episodis prou durs i que, malgrat el pas del temps, encara m'esquincen el cor i l'ànima cada vegada que he d'afrontar-los. No és la duresa del cas, és el record del que ha sigut i la visió del que és allò que em trenca per dins. Malgrat tot, continuo endavant...

dimecres, 10 de novembre del 2010

PETITS REPTES

Fixeu-vos en la cara de l'home de la imatge. El seu rostre no és greu i no sembla preocupat. Fins i tot podria dir que té un petit somriure als llavis. No és un somriure de gràcia. És un somriure sarcàstic, irònic i de rebuig envers aquells que es pensen que el poden ferir amb les seves fletxes.
No, ja no el poden ferir. Ja ha transformat el seu cos en una diana i és normal que les dianes suportin les fletxes. Altra cosa seria que no hagués tingut la capacitat de transformar-se i encara tingués forma humana. Llavors, el seu cos humà patiria els efectes d'aquells que tiren al bulto -mireu la seva poca punteria i la dispersió de les fletxes- i esperen encertar-la. 
La vida no és altre cosa que la concatenació de petits reptes. Moltes vegades, aguantar amb estoïcisme heroic les gilipollades és un mèrit que es tindrà en compte a l'hora de permetre'ns l'entrada al Paradís. quan traspassem.  Ho sento, mai he volgut anar al Paradís en una altra vida. Prefereixo gaudir-ne en aquesta vida i tot això que porto guanyat. Per sort, sempre queden estones agradables com la d'avui, en la que pots tenir una conversa interessant i confabular (crear noves situacions) una mica. Com m'encanta assabentar-me de que tinc interessos comuns amb altres persones!!!! Què gratificant és saber que no es fa mal, que tot plegat és un acte de compassió cristiana  i que accelerar la caiguda només és una manera d'evitar patiment!!!
Oh!!!! Quina gran vetllada d'acupuntura sense malalt!!!. Quina sessió de vudú (de punta de coixí, diria algú)!!!! No hi ha activitat més gratificant que preparar el suïcidi d'un enemic!!!! No hi ha imaginació més fructífera que la de dos enamorats de la tragèdia (en aquesta ocasió serà més aviat una tragicomèdia). Fa uns mesos, amb motiu de la mort del David Carradine (Kung Fu) com a conseqüència d'una pràctica sexual basada en limitar la respiració,  ja vaig avisar del perill de descompensar la respiració. No és bo respirar molt lentament i tampoc ho és respirar amb massa fruïció o de forma compulsiva (hiperventilar). Qui ventila poc es mor i qui ventila massa (per col·lapse), també.
Bé, ja tinc una mica de Salsa de la Vida. Ja tinc un nou repte. Ara, la qüestió no és saber si caurà o no. La qüestió és saber quin és el millor moment. Hi ha moltes variants i totes tenen algun tipus d'al·licient. Avui intentàvem -ja he dit que m'ha sorprès veure que compartia interessos amb algú (amb altres ja ho sabia)- fer un collage de quin podria ser l'escenari de cadascuna de les opcions possibles. Finalment, ja s'ha pres una primera decisió de com han de succeir-se cadascun dels fets. Ara cal polir-ho, donar-li forma (hi ha prou temps) i fer-hi participar aquells que faran la feina d'una manera més efectiva i desinteressada (o ignorant). Magnífic, extraordinari i, sens dubte, espectacular. 
Bé, ho deixo. Encara em queden per lligar moltes coses. El temps passa molt ràpid i he d'acabar de perfilar la trama d'aquesta tragicomèdia en poc temps. 

dimarts, 9 de novembre del 2010

DESCONCERT I RECUPERACIÓ

A vegades, quan mires algú als ulls, pots veure què passa pel seu cervell. Fixar-se en aquella mirada entre mig desorientada, mig indignada i mig atònita -ja són tres mitjos i no hi ha tantes meitats- és una experiència que podria dir-se religiosa. Sempre escric sobre arquetipus humans, quasi bé mai sobre persones concretes. No m'agrada personalitzar. 
La p.... connexió m'està fallant i no tinc cap ganes de repetir una altra vegada el que ja he escrit. No per res, simplement per un motiu prou important: tinc altres coses més interessants -i importants- a fer. 
Com deia, avui he tingut una experiència religiosa -grotesca, diria jo- que encara no sé com prendre-me-la. D'una banda, tinc la impressió d'haver vist la decrepitud humana en el seu nivell més extrem. D'altra banda, crec haver vist algú que, desposseït de qualsevol dignitat ha fet un intent desesperat de continuar pertanyent al grup dels que no cal que facin una passa endavant quan criden a aquells que ja  els ha abandonat la dignitat com si fos un desodorant de mercat dels dijous.  Francament, he vist millors intents. Bé, acceptarem pop com animal de companyia.... Què hi farem!!!
Més tard, he vist la cara contraria -la oposada- de la lluna. He vist la cara del menyspreu a la intel·ligència, la cara de saber-se -creure's, millor dit- més enllà del bé i del mal. La cara dels que es pensen que tenen a tothom a la seva disposició. No entenen res. Però res de res!!! El problema és que aquesta faceta s'ha permès i s'ha deixat enquistar. No, no és problema d'aquesta tipologia -anormalitat- humana. El problema és d'aquells que han consentit en permetre-la. He vist la cara de la por d'aquells que tenien alguna cosa a perdre. Per sort, jo ja fa molt de temps que no tinc res a perdre i això sempre et proporciona un marge de maniobra molt important. 
Avui sembla que em senti una mica millor dels meus mals físics -sóc un beneit i encara faig més esforços físics, malgrat el meu estat- però tardaré dies en recuperar-me del tot. No són aquests els problemes que més em preocupen. Són els problemes anímics -aquells que resulten de tenir una mínim sentit de la responsabilitat i de la dignitat- els que em fan anar de corcoll. Tinc seriosos dilemes i conflictes morals. Massa estic aguantant, sense cap necessitat de fer-ho. Les coses, en certes ocasions, es compliquen més del compte i s'ha d'apagar el foc mentre algú n'encén un altre. Potser ja és hora de no apagar-ne cap més i deixar que tot es cremi. Potser això és el que s'espera i jo estic equivocat evitant -des de la meva humil i modesta posició- que les fames avancin. 
Bé, vaig a descansar. Sembla mentida, però em cansen més les xorrades que el propi esforç de l'activitat normal. No ho sé, potser tot es limita a un canvi d'aires....

dilluns, 8 de novembre del 2010

SI, PERÒ NO.

Aquest és un post d'urgència, amb poc temps i moltes coses a dir. Impressionants els dies que m'esperen!!!! Tres dies de feina i uns dies de descans. Ja m'ho mereixo -ho sento, és així- després d'aguantar les anormalitats més surrealistes. El meu cervell i la meva capacitat cognitiva han estat seriosament tocats. La tribu del "sí, però no" ataca de nou i tornen a fer trampes. Dic tribu però ho podria restringir força (de fet, és una tribu unipersonal). Tornem a les "batalletes del ui, ui, ui" i de les concessions a qualsevol preu. Ara ja dubto si és una qüestió de rastrerisme patològic o de por, molta por.
Em decanto per una estranya barreja d'ambdues opcions. D'una banda hi ha unes ganes de reconeixement social -potser és algun trauma d'infància- que hagi de ser el protagonista de totes les festes -pròpies i alienes- i, d'altra banda, por. Una por malaltissa i sense cap justificació. Unes ganes terribles de que et perdonin la vida a canvi de fer les bajanades més insofribles que els passen pel cap. Un Síndrome d'Estocolm -una abducció- fruït de la por, no del respecte o de l'empatia. Hi ha bajanades que no poden merèixer el mínim respecte i, malgrat això, les defensa com si li fos la vida, com si hi tingués un interès personal....
Com deia, tres dies i faig una parada en el camí (vinga, vinga, encara que sigui un o dos dies, que sigui protagonista). Dijous cedeixo el dubtós honor -o plaer- de moure la cua als especialistes en "babes i adulació", divendres gran trobada amb el futur, dissabte i diumenge de relax i dilluns ja veurem (segons com hagi anat el divendres). Ja hi ha poques coses que em preocupin (de fet, cap) i estic més preocupat en anar passant de la millor manera possible. Avui ha tornat el formigueig i, finalment, les rampes a les cames. combinades amb un dolor insuportable al genoll esquerra (ja prou tocat de saltar -en el passat- en condicions sempre adverses). Suposo que tot forma part del mateix pack i és el preu -o la penitència- que he de pagar per haver fet el boig i aquelles coses que ningú volia -o s'atrevia- a fer (si voleu que us sigui sincer, encara tinc petits brots d'aquesta malaltia que jo considero "noble"). 
Ho deixo. Estic cansat i molt decebut de moltes coses i d'algunes persones (res que no s'arregli amb un glop de Glenmorangie, sense gel, a pal sec). Demà serà un nou dia i tindré una nova batalla per lliurar d'una guerra que ja s'està fent massa llarga pel meu gust. Potser ja és hora de deixar de jugar amb l'enemic -talment com el gat amb el ratolí, abans de sacrificar-lo- i cruspir-me'l definitivament (ara ja tinc suficients arguments i prou sòlids). Demà, demà, demà...

divendres, 5 de novembre del 2010

ÍNTIMES SATISFACCIONS

De tant en tant, la vida ens proporciona -nosaltres hem de posar-hi una mica de la nostra part- satisfaccions. Aquesta ha sigut una setmana dura però gratificant. Dura per la pressió, la pressa i tot el que rodeja aquesta vida que jo m'he triat. Quan s'acaba una feina, un repte al límit -als ulls d'alguns, impossible-, sempre hi ha la sensació d'haver-s'hi deixat una mica de pell, una mica d'un mateix. 
D'altra banda, aquests reptes impossibles, proporcionen grans satisfaccions. Jo mai he buscat -a diferència d'altres que només apareixen, quan ja tot està fet- cap tipus de reconeixement, ni cap tipus de gratificació o recompensa que no sigui -com sempre he pensat i així m'ho han ensenyat- la íntima satisfacció del deure acomplert. Saber que s'ha fet tot el possible, que no s'ha esmerçat cap esforç ni recurs, és una de les majors satisfaccions i tranquil·litats. Per sobre, a molta distància, el que més valoro és comprovar que compto amb un equip humà d'una qualitat personal i professional excepcional. Saber que les coses poden sortir bé o malament, però que pots tenir la confiança en que tothom farà el més profitós per assolir l'objectiu final i comú de la feina ben feta, és el que em produeix la satisfacció més intensa. 
Això compensa amb escreix tenir que aguantar éssers llefiscosos i servils que arriben a retratar la cara més grotesca de la submissió gratuïta, només reconeguda amb el rebuig i el comentari burleta d'aquells que ja fa temps que han descobert que no serveix de res posar el cul permanentment. Bé, sí que serveix; serveix per arrossegar-se pel fang deixant-se pel camí el darrer rastre de dignitat que quedava en tan patètica forma de vida. 
No hauria d'estar escrivint aquestes quatre ratlles. Tinc feina acumulada i de sobres per no haver de perdre -o guanyar- el temps fent públics aquests pensaments sincers. Potser aquesta és la darrera de les satisfaccions. Potser és la més minsa, la més insignificant, la menys espectacular. En tot cas, segur que és la més humil i sincera. Reconèixer públicament els mèrits d'aquells que treballen colze amb colze, cada dia amb un mateix, és la més humana de les satisfaccions. A vegades costa molt reconèixer l'esforç aliè, el treball dels altres. Aquest no és el cas.