dilluns, 30 d’abril del 2012

L'ESPERANÇA DEL DESPERTAR

Després de dinar, quan t'entra aquell neguit malaltís per quedar-te adormit, no solament esperes descansar el cos i relaxar les petites cel·lules grises. Internament -gairebé subconscientment- tens l'esperança que algun tipus de canvi còsmic operi sobre l'univers i pugui sorgir intel·ligència d'allà on no n'hi ha. Davant la impossibilitat d'aquest miracle, aspires -en una pretensió més modesta- a que no es repeteixin les mateixes preguntes estúpides a les quals has donat resposta mil vegades en un curt espai de temps. Fins i tot t'acontentaries amb un gest primitiu, propi del bàsic l'instint de supervivència i només esperaries que algunes coses entressin en la previsió -com fan alguns animals que detecten sequeres, manca de menjar, etc. Tot coses evidents però bàsiques per sobreviure- dels que, saben que no han estat cridat a tenir una ment privilegiada. Una senzilla i elemental anticipació a fets usuals, bàsics i que no comporten cap tipus de càlcul o raciocini extrem o complicat... Només això, per Déu!!!!!
Doncs no: cada despertar és una gran desil·lusió, una frustració i una desesperança!! Obrir els ulls després de la migdiada només ofereix la visió i percepció tossuda de que el món -la humanitat- s'enfonsarà per mèrits -o demèrits- propis. No cal albergar esperança, no cal esperar el renaixement d'aquella intel·ligència que -fa dècades, fins i tot segles- adornava i caracteritzava el comportament humà. Algú pot localitzar en el panorama actual plomes enginyoses i esmolades com les de Góngora, Quevedo, Larra...? No, és evident que no!!! 
Malgrat tot, per aquells que estigueu interessats o vulgueu fer patent alguna anècdota en relació amb l'Administració, sempre podeu escriure un relat i presentar-lo a aquest premi. Penseu que si guanyeu són 1.000 € (amb un segon de 500 €). Si no guanyeu sempre us quedarà el plaer d'haver escrit una estona sobre un tema força humorístic i la satisfacció d'haver-vos esbravat una mica. L'esperança del despertar no es veurà realitzada,  però podreu dir que ho heu intentat!

diumenge, 29 d’abril del 2012

DUTXA

Prendre una dutxa pot servir per moltes coses, sens dubte, però per una de les coses que no serveix és per treure't de sobre aquella sensació de buit -que no de brut- que tinc cada vegada que abandono el llit de la Niki. El nostre pacte continua igual i tots dos ens permetem compartir -intensa i frenèticament- unes hores per després no veure'ns més durant mesos. Coses de la vida! Potser hi volguéssim donar més continuïtat a la nostra relació(?) la màgia es trencaria i ja no seria el mateix. 
Fa poc encara compartíem llençols, suor i plaer. Ara ja torno a estar a casa, fet pols, acabat d'afaitar i dutxar -com a mínim per segona... o tercera? vegada- i amb unes ganes boges de dinar i fer-me una migdiada superba.
Sembla mentida com quatre persones poden sentir el pols de la vida de la mateixa manera. Els quatre amics que ahir vàrem sopar junts -de visita a Barcelona- tenim maneres similars de veure la vida i d'afrontar els accidents del camí vital. He escrit que estaven de visita a Barcelona. Tot plegat és molt curiós: dos d'ells tenen casa a Barcelona i consideren que és casa seva -entre ells la Niki- però hi passen menys de 60 dies -de forma discontinua- a l'any. Com deia: sopar extraordinari amb conversa intel·ligent i basada en el coneixement del que s'està parlant (també amb un grapat d'experiència a l'esquena). Com trobo a faltar tot plegat!!! Com abomino dels cagadubtes, ineptes, porucs i llepons que fa uns anys no haurien tingut cabuda en el meu entorn!!!
S'aproximen dies de corre-corre sense ordre ni concert, d'activitat grotesca i hilarant, de patètica i penosa demostració d'incompetència. Per sort, ja he decidit seure en el meu turonet -aliè a bajanades, preparat per riure molt- i observar com les formigues es barallen per un bocí de menjar que oferir -lleponament- a la seva reina per acabar essent recompensades amb un gest displicent -i desplaent- d'aquesta. Normalment, també són recompensades amb el rebuig burlesc dels seus congèneres iguals o subordinats. Aquest és el futur de les formigues més preocupades en caure bé a la seva reina que no en el benestar de tot el formiguer.
Vaig a fer temps fins a l'hora de dinar. Només volia donar fe de -bona- vida i fer declaració d'intencions -bones?- de futur. Espero en candeletes poder dormir i recuperar-me.
Mentre intento tenir els ulls oberts, deixo un regalet per qui vulgui obrir-lo.

dissabte, 28 d’abril del 2012

REPASSADA VIRTUAL

Aquesta setmana -curulla de mostres de surrealisme, ineptitud i esfínters anals closos, en els quals no hi cap ni una agulla- he deixat una mica descuidat el bloc. Tampoc he llegit els blocs amics -cosa que em sap molt de greu- i m'he perdut la frescor i la immediatesa dels posts acabats d'escriure. Fins i tot no he arribat a temps de llegir un post d'una amiga que es va penedir i el va esborrar... Quina llàstima!!!!
El tema dels correus sense respondre ja clama al cel i només he respost -ho sento, ho sento molt!- els correus de tres persones. No puc fer altra cosa que demanar perdó -aquest de forma sincera i no com el regi- i esmenar aquesta situació de desgavell tan impròpia en mi. Avui quedarà tot llegit i contestat!
Aquest cap de setmana estic de "preparació" per la propera setmana (Quin riure, per Déu!!!). Segurament, aquesta nit aniré a sopar amb uns amics -ja coneguts en aquest bloc- que han vingut a passar uns dies a Barcelona (Feina i plaer... O era plaer i feina??? Amb ells sempre és complicat de dir-ho).  Ens farem uns riures tot parlant de les nostres aventures passades, presents i futures. A vegades, parlar de fets que esdevenen en diferents espais temporals de la vida ens oferix l'oportunitat de tenir referències comparatives per avaluar l'evolució de tot plegat. També tindran un retrat acurat del cambrot del germans Marx en el qual s'ha convertit l'entorn. 
Ara mateix, tinc ganes que arribi la propera setmana, iniciada amb un potent pont  -jo no el gaudiré pel fet de no fer festa, però sí per altres motius- que serà el principi d'una nova edició del Bombero-Torero al que darrerament estic acostumat quan hi ha la coincidència i conjunció dels "Nois del Kumbaià" amb els "Nens Resnomestabé". Pot ser memorable i una nova demostració de la ineptitud -i irresponsabilitat- en estat pur: ignorància supina combinada amb ganes d'aparentar saber-ne i amb por -molta por!- per espifiar-la i ser, una vegada més, la riota i motiu d'escarni de propis i estranys. La vida, viscuda d'aquesta manera, ha de ser molt trista i frustrant!!
Avui ha començat a ploure. Res: quatre gotes mal comptades! Avui dinaré d'hora i em faré un homenatge amb una potent migdiada. Aquesta nit -si, finalment, els meus amics venen a sopar- pot ser memorable però molt llarga i vull estar descansat: ja tinc una edat i m'he de cuidar!

diumenge, 22 d’abril del 2012

DESCANS

Acabat de llevar -bé, no exactament, ja he llegit el diari, pres el cafè, m'he dutxat...- enfilo un nou matí amb el propòsit de perseverar en el meu culte a una nova creença que estic descobrint i que s'està manifestant com tremendament beneficiosa: el descans. 
S'acosten dies de grotesca, hilarant, surrealista i frenètica activitat. Enmig de tot plegat, un aquelarre! Prèviament he de descansar sí o sí. La confluència de tots aquests esdeveniments -similar a l'esdeveniment planetari de la Pajin- mereixen que no em perdi res de res, que estigui emetent en tot moment i pugui anar comparant quina és l'anormalitat més gran que es pot parir. Sempre penso que la superació és impossible però.... no, sempre hi ha un nivell més alt!
Avui he triat aquesta imatge que simbolitza molt bé com ho veig tot plegat: amb una visió de conjunt, descansadament, veient com les "formiguetes" es barallen entre elles per un boci de poder i sabent que tot és efímer, que tot es pot acabar amb un mal pas. També sé que una traspassada, a aquestes alçades, només pot tenir una conseqüència: la mort. Les coses tenen avantatges i desavantatges: la tranquil·litat de saber-te en un lloc inabastable i el perill constant d'una relliscada. Treballar sense arnés -i sabent que a la xarxa li ha agafat por i s'ha apartat- té aquestes coses: et dóna llibertat de moviments però una caiguda és fatal. Per sort, en la teva caiguda -sabent que ets mort- sempre pots arrossegar algun "amic". Tot plegat, una vegada arribis a l'asfalt, qui vulgui que et reclami el que vulgui...
Sembla mentida com m'embolico -l'anterior paràgraf n'és una mostra en noves trames per nous relats. En faré un que el titularé -almenys provisionalment- Dona'm la mà!, en clara referència a aquell que ha perdut peu i busca dues coses: algú que el sustenti o arrossegar a algú en la caiguda... Bé, ho he de madurar. Un microrelat, surrealista però amb un transfons real. Sí, alguna cosa així!
Avui em permeto recomanar dues pel·lícules: Spy game (Cuatro, 15.45 h.) i Vampiros de John Carpenter (La Sexta 3, 22.00 h). La primera us atraparà i, malgrat pugui semblar que és molt enrevessada, reflexa força fidedignament com funcionen les coses. La segona és brutal. Ho sento, però aquesta pel·lícula sempre m'ha deixat un molt bon sabor de boca.
Bé, vaig a escriure una mica des de la meva poltrona: la mega-gandula de sota la prunera.

UN ESTÚPID SILENCI

 








 Tenia molts dubtes entre una imatge i l'altra i he decidit posar-les totes dues. No intenteu veure-hi cap malícia ni cap doble sentit: només volia establir un contrast evident entre allò que és normal: la visió dels tres ximpanzés que simbolitzen l'aïllament sensitiu (no escoltar, no mirar, no parlar) i una nova versió més actualitzada.
Bé, no he vist el partir, no l'he escoltat i no en parlaré. Silenci, només silenci... De fet, tampoc és que el futbol em faci vibrar d'una manera especial. Fa uns dies en parlava amb un company de la feina i li deia el següent: A mi, m'agrada un bon partit de futbol, un bon partit de basquet, un bon recorregut de golf, etc. El que m'agraden són les coses ben fetes, ben plantejades, ben jugades. D'acord, si guanya el Barça me'n alegro: sí! Però si perd no em quedo sense sopar, això també! Tot plegat, quan guanyen no en donen res i quan perden no em prenen res. És així de senzill!
Mentre escrivia un l'encàrrec del que parlava en el meu post d'aquest matí, escoltava el soroll dels petards i coets -que llançaven els seguidors de no sé quin equip- i anava fent juguesques sobre quin era el resultat. No sé quin ha estat el resultat final -demà ja ho llegiré, inevitablement, a la premsa- i, de fet, puc viure sense saber-ho. Sembla mentia com necessitem tenir un motiu per desviar l'atenció dels problemes reals. L'altre dia llegia i era conscient del deute dels clubs de futbol a la SS -Seguretat Social, no us penseu!- i que quedava acollonit. No poden reclamar-la i cobrar-la? No volen? No seria políticament correcte? No s'atreveixen? D'això sí que m'interessa la resposta.
Ja és tard i la nit comença a fer estralls en el meu aguant. Necessito dormir i no penso torturar més el meu cos i la meva ment!
Demà més... Suposo, és clar!

dissabte, 21 d’abril del 2012

MOLTES (POQUES) GANES

Avui, acabat d'aixecar del llit i amb unes incomprensibles ganes de fer coses, semblava que m'havia de menjar el món. Vana il·lusió i miratge d'una activitat que no serà. Entre aquesta munió de coses hi havia escriure un article -una espècie d'editorial- d'una revista d'àmbit comarcal. A mida que he llegit el diari, pres el cafè i he deixat caure l'aigua sota la dutxa, m'he anat desinflant i he canviat d'objectius.
Finalment, he decidit fer el desplegament de tota la impedimenta jardinera d'estiu: taula, cadires i la mega-gandula de sota la prunera. Tinc el pressentiment que l'estiu està pròxim i no vull estar desprevingut. Quan arribi, vull tenir tot l'equipament preparat per rebolcar-me compulsiva i mandrosament sobre aquella gandula que vaig comprar l'any passat i a la que només li falta parlar. 
Sincerament: avui ja no tinc ganes de fer res més! Només aspiro a una estona de solet, un dinar senzill però superb -avui paella- i una migdiada d'aquelles de baba caient per la comissura dels llavis, acompanyada de respiracions profundíssimes i, fins i tot, somnis inconfessables.
Per ser feliç tampoc calen tantes coses i tampoc cal que siguin complicades o sofisticades: només cal que vinguin de gust i que siguin realitzables. Només això!
Ho deixo. Vaig a fer un petit vermut, previ a la paella. Res de l'altre món: un got de Martini extra dry, quatre olives, quatre patates, uns taquets de pernil... Bé, una mica de cada, que en la varietat està el gust!
Mentre em repenso l'encàrrec que tinc pendent d'escriure -entre glop i glop al Martini- us deixo un regalet -res complicat- per tal que feu gana per dinar. Vinga, aquí un altre, que ja vindran els temps de fred i escassedat. De moment, que no falti de res, que les lletres de les cançons valen la pena!!!!

divendres, 20 d’abril del 2012

EL PIANO EN FLAMES

Durant aquesta setmana he estat treballant en una història nova, tan surrealista com les que, darrerament -bé, no mentiré, com sempre- tinc el dubtós privilegi de... Ja no ho sé!
Resulta que tot va sobre un noiet -sense cap malícia inicial- que té i toca un piano (aquest que veieu en flames a la imatge). Per coses de la vida, -ara ja amb un propòsit interessat- ofereix els seus serveis i els del seu piano a una associació comparable -anava a dir amb força similituds... però les societats gastronòmiques basen la seva relació en sentiments nobles- amb una societat gastronòmica amb delegacions a diverses localitats d'un país petit, endogàmic i molt donat a mirar-se contínuament el melic.
Consensuen un programa d'actuacions i el piano s'ha d'anar traslladant de local en local de l'esmentada associació. El pianista només actua cinc -com a molt deu o quinze- minuts en cada local, però la veritable història -allò que converteix en grotesca odissea aquesta història- és la planificació del trasllat, el propi trasllat i tots els entrebancs que troba el grup de persones que el trasllada. Oblits, absències, corredisses, trucades, neguit -d'aquells que, en privat, critiquen la idea del piano i el pianista- per quedar bé, situacions surrealistes i hilarants -no exemptes, també, d'una certa crítica a l'absurditat de tota la situació- i allò que a mi tant m'agrada en les meves històries: aquella situació del narrador-càmera -en ocasions narrador-omniscient- que, situat per sobre de tot, ofereix una visió global al lector de tot el que està passant. Una vegada més, el desenvolupament de la història realça les situacions de moral contradictòria -de hipòcrita falsedat manifesta- d'alguns dels personatges i d'incapacitat cognitiva -indigència intel·lectual (el gran buit cranial)- d'altres.
De la resta de coses -presumptes amants règies, perdons demanats, malucs recompostos, declaracions diverses (algunes més impròpies i surrealistes que el fet que les motiva), rebaixes de sou, pagament de receptes, caiguda de la borsa, descontrol de la prima de risc, augment (imparable) de l'atur, etc, etc...- ja en parlaré, o no, en una altra ocasió. En aquests moments, no voldria perdre el temps en temes tan insignificants. Suposo que aquests propers dies el tema estrella (i que s'acabarà convertint en un dilema o dubte existencial) serà -per dir alguna cosa- la varietat de pizza per sopar, quin percentatge de Coca-cola, Fanta o aigua s'ha de consumir per dinar, si els gots ha de ser de plàstic, de cartó o de vidre... i algun tema de tanta transcendència com els que acabo d'esmentar, com ara el debat identitari basat en si ens cal ajuda o no -si és permissible i convenient, des del punt de vista nacional- per fer un nou i ridícul espectacle o demostració -la enèsima- d'incompetència supina.
Ho sento, cada vegada m'allargo més, però aquesta setmana no havia pogut escriure en aquest bloc -sí que he plantejat alguns relats, material per inspirar-me no me'n falta- i he tingut una certa incontinència per la pressió dels arguments i raons acumulades. Potser ara, ja amb menys pressió, podré abordar amb més conteniment altres temes tan suggerents com el descobriment d'algun tipus de gripau endèmic de Collserola o les activitats lúdico-festives d'alguna associació -composta només de dues persones- que fan alguna activitat que només interessa a ells dos (subvencionats, això sí!). Si tracto temes d'aquests, cada vegada m'assemblaré més als TN de TV3 o algun libel -que s'autoanomenen diaris- d'aquests que viuen de la subvenció pública: "paniaguados" o "estómagos agradecidos", que en diuen en altres contrades. No, no patiu, no tinc cap intenció de renunciar a dir el que penso -estigui equivocat o no, però de bona fe- i a fer-me sentir.
De moment, sopar i dormir (que ja toca)... però primer un regalet i un altre.

diumenge, 15 d’abril del 2012

DESMEMORIATS A L'ÀFRICA

Desmemoriats a l'Àfrica podria ser el títol d'una pel·lícula còmica -de les barates- d'aquelles que són paròdies de les pel·lícules de cert èxit.
No ho entenc, no ho entenc... Com es pot ser tant babau!! Com es pot pretendre -sense fer cas a les limitacions físiques i de l'edat- anar a Àfrica a caçar, tot obviant que tens el gendre de visita turística pels jutjats, el net amb un tret al peu i la teva dona a Grècia celebrant no sé què del ritus ortodox. Per sobre de totes aquestes consideracions personals -que cadascú pot valorar segons un propi barem de prioritats i filies/fòbies, totalment discutible però respectable- hi ha una consideració principal: no es poden estar dilapidant diners públics (viatges, preu de l'animal abatut, estança, trasllat de retorn d'urgència, etc. etc.) quan la situació del país és tan complicada econòmicament parlant. No es pot dir una cosa -alguna cosa sobre "donar exemple i ser conscient del patiment que suposa tenir un 50% d'atur juvenil"- i fer tot el contrari, malgastant a mans plenes. No es pot considerar que d'altres tenen "conductes inapropiades" i acabar tenint-ne d'altres molt més inapropiades. No voldria fer un historial sencer de "conductes inapropiades" de l'individu en qüestió, que es remunten a la seva més tendre infància, -per això hi hauria d'haver una premsa lliure (no subvencionada) que ens en fes un recull- però sí que vull fer palès el meu sentiment d'estupefacció davant de la seva "desmemòria". Potser no caldria que s'esforcés en donar-nos lliçons de moral si després no es capaç d'aplicar-se ell aquests preceptes. Valdria més fer un silenci llarg i digne.
Suposo que en aquesta vida tot és qüestió de temps. El temps posa a cadascú en el seu lloc i dóna i pren raons. El que em rebenta més és que encara hi haurà algú capaç de defensar la seva actuació i justificarà tot aquest despropòsit, agraint-li -fins i tot- la seva pròpia existència. Lamentable, tot plegat molt lamentable... El més trist és que no és l'únic i, a la vida diària, sempre trobem "desmemoriats" que es mouen segons bufa el vent, sense el menor escrúpol. Per sort, la seva manca de fidelitat i lleialtat -autèntica i no basada en el simple i pur interès- serà el que els farà caure. El mateix interès mesell que els anima serà el que els destruirà.
Bé, de moment, vaig a fer una volteta pel jardí. Després dinar, migdiada... i avui proposo tres pel·lícules per passar la tarda: El guerrero número 13 (Cuatro 15.45 h), El passatger 57 (TV3 16.30 h) i, si us voleu fer un fart de riure, Maybe baby (Sexta 3 15.30 h). A la nit ( 22.15 h TV1) podem gaudir d'una pel·lícula d'aquesta meravella de la naturalesa que es diu Jennifer Aniston. Fins llavors, gaudiu de la vida!
El regalet d'avui.

dissabte, 14 d’abril del 2012

MIGDIADA

Darrerament, atès que poques coses -però bones- m'importen, tinc temps per fer migdiada gairebé diària. Els dies de festa, amb més motiu i amb més delit. Avui no ha estat una excepció i, després de dinar d'hora, m'he esplaiat en el difícil art de la migdiada. 
El moment àlgid ha sigut el del despertar. La visió de la Meg Ryan -actriu per la qual tinc una especial veneració- al principi de la pel·lícula Tens un e-mail,  ha posat un colofó d'or a una jornada excepcional. 
Després de tan magne esdeveniment, una vegada he gaudit d'una pel·licula tan ximpleta -però que m'encanta- no he tingut altre remei que reblar el clau i acabar un relat que havia començat aquest matí. Res de l'altre món: un encàrrec de 10.000 caràcters (amb espais inclosos) per una revista amiga. Aquest matí estava una mica espès i no he pogut acabar el relat. Aquesta tarda, després de la migdiada i de la visió d'aquesta magnífica dona, he liquidat el que em restava de l'encàrrec en menys d'una hora. Que de què va el relat? Doncs molt fàcil: està escrit en clau d'humor -amb força sarcasme i ironia, accentuant la part grotesca de la història- sobre un pobre home que es passa la tarda buscant un paraigua fins que descobreix que fa anys que no en té. 
Aquesta ha sigut una setmana força interessant. Els nervis i la tensió comencen a aflorar -i el que queda!- i tinc l'esperança de que en breu la sang arribi al riu (val, digueu-me sàdic i amic de la conxorxa, però serà així, n'estic segur!). Hi ha coses que no canvien, però ara sóc jo el que ha canviat -sembla ser que algú no es vol adonar d'aquest fet- i ja no estic per segons quines coses. Ja s'ho faran! Tot plegat és molt patètic i lamentable, però observar -des d'un posició privilegiada, aguantant l'actitud impertèrrita i sabent-ne ser aliè- aquest espectacle, no té preu. Aquesta propera setmana el cúmul de despropòsits serà incommensurable, però hi haurà una diferència en relació a altres ocasions: he fet un pas enrere i no en vull saber res (obligat per dignitat, per actes avisats prèviament, per repetides reiteracions). L'altra setmana -amb aquelarre inclòs- encara pot ser més divertida, però això formarà part d'un altre post.
De moment, vaig a mirar què soparé més tard. Avui juga el Barça i potser el veuré. Més tard, potser més! Mentrestant, un regalet.

diumenge, 8 d’abril del 2012

CAMPANADES

Són les dotze -no sé a quina hora acabaré publicant aquest post-  i sento el repic de les campanes. Són campanades de crida a missa. Si bé mai he sigut un fidel practicant, sí que he sigut un creient -malgrat pugui semblar el contrari- que viu la seva fe íntimament, sense grans exhibicions públiques (del tot respectables). Crec en els preceptes de l'Església, malgrat en ocasions discrepo profundament dels comportaments d'alguns dels seus representants. Penso que els preceptes estan per sobre dels comportaments humans i de les seves misèries contradictòries.
Aquesta nit no he dormit massa -he estat treballant fins tard en un parell de relats- i m'he llevat força d'hora. La meva passejada, gairebé de matinada, per aquestes muntanyes, és irrenunciable. La conversa amb la pròpia consciència és saludable però requereix silenci i solitud. No ha sigut una passejada llarga, però també he anat a veure'l una vegada més. Avui fa 47 anys que ens vam conèixer. Sembla mentida com m'ajuda, una vegada acabada la conversa amb la meva consciència, poder parlar amb ell. No és una conversa normal i les paraules no flueixen sonorament. Només el pensament, la sensació de presència, fa que tot sigui més fàcil. Una vegada més molts dubtes s'han esvaït.
El retorn a casa ha sigut plàcid, amb la sensació d'haver eliminat qualsevol rastre de rancúnia o mala sang que pogués niar en el meu interior. Només calma i serenor, molta serenor!
Aviat dinaré. Tinc gana i aquí no segueixo el rellotge de paret, segueixo el meu rellotge biològic. L'estómac reclama atenció i no el vull obviar.
Ara ho deixo. Potser més tard trobaré un moment per dir més coses.

dissabte, 7 d’abril del 2012

CAMÍ DE L'OASI

A estones amb cobertura i a estones sense -amb la consegüent desconnexió del mòdem USB que manté el notebook connectat a la xarxa- gaudeixo del paisatge que trobo en el meu camí en pos de l'oasi. Hi ha petits plaers que són irrenunciables i petits moments que són irrepetibles. Des de dalt de la serralada, en un moment sublim, observo la vall, amb el Pedraforca al fons, exhibint la seva majestàtica presència. 
La pluja dels darrers dies ha deixat aquestes contrades xopes i exuberantment verdes, amb un punt de frescor ambiental que em recorda que ja no estic vora de la mar. L'aire clar, sense ni un bri de boira o calitja que l'enterboleixi, permet tenir una visió llunyana i clara. A la vida passa el mateix, cal veure clarament el que passarà en el futur, a mitjà o llarg termini. No és convenient mirar-se el melic i conformar-se en veure allò que passarà de forma immediata.
M'esperen dies -pocs, però intensos- de descans, reflexió i preparació. Tot plegat, què hi pot haver més important que dedicar-se un homenatge de tant en tant? Segurament, res! Al final, tothom va al seu aire i no val la pena perdre ni un minut en coses -autèntiques bajanades- que no van enlloc.
Per aquestes jornades, he preparat uns quants llibres, unes quantes notes a les que he de donar forma de relat i he fet acopi de ganes de gaudir -i treballar- d'aquests dies. En moments com aquests, la soledat és la millor companya de viatge. No escoltar l'opinió de ningú -malgrat sigui benintencionada- permet exercir aquell dret natural que sempre reivindico: el dret a equivocar-se. Una de les grans aportacions dels humans al món és la seva ininfal·libilitat. Que l'error formi part de la condició humana sempre alleugereix la càrrega de consciència dels que ens equivoquem. D'altra banda, tampoc cal fer exhibició i promoció, permanent i continua, -com alguns semblen entestats a fer- de l'error!!!!
Bé, ja ens acostem al meu destí. De moment, tot va com una seda. Ara només cal acabar d'arribar, dinar, potent migdiada i començar a gaudir d'aquestes jornades anàrquiques però profusament creatives. La resta? La resta (ja) no m'importa, tan sols ho suporto o ho tolero (a estones)!!!!
Al vespre, potser més!

divendres, 6 d’abril del 2012

APOCALIPSI...NOW?

Quan vull assabentar-me de les últimes notícies,
 llegeixo l'Apocalipsi.
León Bloy (1846-1917)

No sé què pensar, però... podem dir que ens acostem a l'Apocalipsi, que el tenim aquí al costat?
Fa una estona veia un programa titulat Apocalipsi How al Discovery Max -ja sabeu, una d'aquestes cadenes del TDT- en la ens alertaven del perill d'explosió de la caldera magmàtica que hi ha sota el parc de Yellowstone, d'uns 50 per 70 Qm. Es veu que seria com unes 6.000 vegades l'erupció del volcà Santa Elena -una autèntica passada- que acabaria amb el món que coneixem. Molts pocs sobreviurien a aquesta tragèdia.
D'altra banda, es veu que els Maies van predir que a finals d'aquest any, es tanca la paradeta i tots morts. No em feu dir per quin motiu -quan ho explicaven estava per altres coses- però es veu que ens queden dos telenotícies i un avanç informatiu. No sé si la teoria maia de l'apocalipsi passa per una desgràcia natural, per una guerra a sang i fetge o per una epidèmia -o pandèmia- d'aquelles que ja es van donar a l'Edat Mitjana, com la Pesta. Potser serà una revolta social que esdevindrà un acte d'autodestrucció de l'ésser humà? No ho sé!
En tot cas, amics i amigues, sembla ser que tot plegat fotrà un pet com un aglà i que l'últim haurà de tancar l'aire condicionat i apagar els llums. La vida és així i les coses, a vegades, són inevitables. Val la pena, doncs, preocupar-se per autèntiques imbecil·litats sense cap sentit? No, no val la pena.
Llavors, dediquem-nos a coses que realment ens permetin gaudir i realitzar-nos personalment i espiritualment. Deixem de banda aquest neguit que ens esclavitza i que ens fa ser dependents. Assolim d'una vegada la nostra llibertat i gaudim-la plenament!!!
Bé, ho deixo. Vaig a dormir. Darrerament, estic molt dormilega. Potser he descobert el plaer de dormir o potser prefereixo estar en un estat d'inconsciència per no veure el lamentable panorama que m'envolta...

Un regalet d'acord amb el post i una frase que he llegit en algun lloc:
La pitjor batalla la lliuro 
cada dia contra mi mateix.
Napoleó

NUVOLOSITAT AMB CLARIANES...

Doncs això: nuvolositat amb clarianes i -sortosament!- alguna estona de sol. Aquest és el panorama meteorològic del dia i el que ha marcat la meva setmana en l'aspecte social i vital.
Hi ha coses que es redrecen però, per aquesta mania a no fer les coses ben fetes -per aquest tenir tothom content (trepitjant, humiliant i menystenint a qui calgui, això sí: amb aquesta por ridícula, intrínseca i característica), que s'acaba convertint en tenir tothom descontent- mai s'acaba de concretar, de consumar i de posar les coses a lloc. Sempre a mitges! Sempre rectificant allò que es podia haver fet bé des del principi! Doncs no, no estic satisfet! Aquí no s'ha acabat el tema!!!!
Des de  fa unes setmanes que cada vegada veig més clar -surten clarianes- com s'acabarà tot plegat, com la Fireta tancarà sense remei -per cap altre motiu que no sigui la mala gestió i incompetència dels firaires- en un termini curt, força curt. No dic que estigui content que això passi. De fet, aquesta situació només em provocaria la curiositat de veure com es buscarien la vida els kumbayàs de saló en un entorn que no sigui fet a la seva mida.
Enmig d'aquest marasme de moments impresentables, sempre queden moments meravellosos en els quals el sol surt i ens enlluerna amb la seva meravellosa resplendor. Són els moments en els que et preguntes quin sabor fan determinades persones -no, no és un atac sobtat de canibalisme (o sí, sense arribar a engolir)-, en els que veus clar que tot plegat és una gran mentida i en els que tens idees genials -aquestes sí, no com altres- i ets capaç d'escriure-les amb un mínim d'ordre, i concert... i, fins i tot, en treus algun bon relat!
Se m'acumula la feina -malgrat darrerament hi dedico més hores, en detriment d'aquell temps que abans bescanviava per menyspreu, menysteniment o indiferència- però aquest cap de setmana fujo a les muntanyes, a les terres altes, on sé -desitjo- que acabarà tot. No hi ha lloc del món -i m'he mogut bastant- en el qual trobi el benestar que trobo allà. Tindré la tranquil·litat, la serenor, el silenci, la soledat, l'anarquia horària i vital, la inspiració i l'estat anímic necessaris i suficients per fer, refer i acabar tot allò que tinc a mitges. Queden poques hores per emprendre el camí i arribar al meu oasi.
Sé que, quan retorni, em queden moltes batalles per lliurar. Sempre he sabut que el meu destí era morir en combat. També sempre he cregut que era millor morir dempeus que viure agenollat (sota la taula d'algú). Bé, suposo que sobre això hi ha opinions diverses i comportaments diferents, tan diversos com la pròpia vida.
De moment, una estoneta d'activitat contemplativa davant la finestra, observant com cauen els pètals blancs de les flors de la prunera sota el pes de les minses gotes de pluja que, a estones, em recorden que hi ha coses inevitables i que ningú pot controlar. Després, potser més...

diumenge, 1 d’abril del 2012

DESCANSAR, TOT ESPERANT.

Aquesta imatge té un gran poder simbòlic i il·lustra perfectament quina és la filosofia del soldat: Optimitzar i fer productiu cada moment, cada instant, per tal de descansar i estar preparat. No deixar mai l'arma i cuidar-la (fixeu-vos que la recolza sobre un objecte dur per tal de no obstruir el canó amb terra o herba), fer de qualsevol lloc  -sense ambicions o demandes extemporànies i sense pretendre cap luxe- un refugi suficientment còmode (o no) per reposar forces, tot esperant la següent batalla. Una vida senzilla, exempta de qualsevol pretensió, frugal i -a estones, d'altres no- ascètica.
Aquesta és la posició i actitud amb la que afronto la nova setmana: en posició de descans -que no adormit- i esperant el pròxim moviment de l'enemic. A l'expectativa, veient-les venir, sabedor que -en darrera instància i per haver-se conculcat tot allò que és conculcable- tinc la paella pel mànec. Res més, continuo en posició de descans... però vigilant!
A través de la finestra veig la prunera -ara ja tota florida- i em rendeixo davant del meravellós espectacle del renaixement de la vida. Aquestes visions em rescabalen -però no em fan oblidar, jo mai oblido-  de totes les actituds rastreres i miserables -per mala fe o per una por vergonyant i vergonyosa- que la vida ens fa patir. Això i l'inici de la temporada de llargues estones a l'aire lliure -en detriment d'escriure, ja ho aviso, activitat que guardo més per l'hivern-, fent manualitats i distraient-me -més aviat, embrancant-me- en projectes que esdevenen inacabables i mai prou perfectes. Mentre, descanso les neurones de l'intent -sabedor que serà erm i impossible- d'entendre i assimilar idees genials -a la postre, autèntics exemples i demostracions gratuïtes de l'anormalitat més supina- que no tenen altre objectiu que intentar fer veure una cosa diferent del que és evident i palmari: una indigència intel·lectual i conceptual que fa impossible una mínima eficàcia o eficiència.
Doncs bé, de moment, ho deixo aquí. Vaig a observar, a curta distància, com les abelles fan la seva labor -mai agraïda, benvingudes al club!- pol·linitzadora d'aquelles flors que s'acabaran convertint en gustoses, sucoses, dolces i exquisides prunes clàudies.