diumenge, 28 d’octubre del 2012

AGAFAR LA POSTURA

Es pot dir que he agafat la postura. Mira que em costa... però ara la tinc ben agafada. De fet, no en tinc cap ganes de deixar-la anar.
Avui hauria pogut ser un gran dia: un dia intens, marcat per l'activitat física i per intentar fer mil coses... però he decidit que no, que avui era un dia tonto. Aquest matí em mirava l'hort que tinc erm des de fa prop de cinc anys. De tant en tant retallo una mica l'herba que hi creix i poca cosa més. Fa unes setmanes, vaig treure l'herba i el vaig fangar. També hi vaig tirar adob i he deixat que les darreres pluges ho amalgamessin tot plegat. Avui, he pensat en tornar-lo a fangar -quan ja no estigui tan humit- i començar a preparar-lo per tornar-hi a plantar coses. Com diu un veí, és una pena tenir-lo erm. Sí, té raó. No és que sigui una gran extensió de terreny, però té uns 80 metres quadrats i en aquest espai ja s'hi poden plantar unes quantes coses. De fet, és força rectangular - 16 x 5 mtrs. aprox- i va força bé per poder plantar una mica de cada cosa i fer rotació de cultius. Potser faré un pensament i n'arreglaré un tros per plantar-hi alguna cosa d'hivern (escaroles, enciams, cebes, espinacs, bledes, faves, col d'hivern...), malgrat amb alguns d'aquests productes ja vaig una mica tard. També puc començar a fer una mica de planter. Aquesta és la darrera setmana d'octubre i he de mirar quina lluna tenim (tema molt important, també per plantar).
Bé, demà m'hi poso. Tot plegat tampoc tinc cap altra cosa que em neguitegi i això de treballar amb les mans sempre ha sigut una manera de perdre -guanyar- el temps. Hauré de variar la postura!

dissabte, 27 d’octubre del 2012

EL VENT (agent netejador)

S'acaba el dia solar -demà s'acabarà una hora abans- i el vent comença a bufar. Avui ha plogut poc, però ha fet un dia amb poques ullades de sol. Escolto Dire Straits, mentre escric quatre ratlles.
El més fàcil seria parlar de les pors -alienes, combinades amb una mania malaltissa per provocar situacions servils- i del lamentable espectacle que provoquen, però no ho faré. Em provoquen un malestar -autèntic fàstic- que no toca en cap de setmana. 
Avui -bé, podríem dir que va ser ahir- comença un canvi de cicle d'aquells que parlava en l'anterior post. Aquest cap de setmana m'he de repensar algunes coses que ja donava per tancades aquesta setmana passada. Potser vaig prendre decisions -basades en una bona fe no corresposta- de manera precipitada i sense adornar-me'n -voler veure, voluntàriament- que jo era qui menys coses (res) tenia a perdre. Afortunadament -malgrat el meu pesar-, de moment, ja he aturat els efectes d'algunes decisions. 
El cap de setmana? Doncs bé. Poques coses em queden que em satisfacin tant com poder estar una estona amb la ment en blanc i allunyat de l'escòria. Demà al matí ja tindré feina: canviar les piles dels rellotges i endarrerir-los una hora. No és feina fàcil -si es vol fer ben feta, clar- i aconseguir una precisió d'un segon en la sincronització dels rellotges té el seu què. El sistema ha de ser molt metòdic: agafar rellotge per rellotge, fer que la busca dels segons arribi a les 12, parar-lo, posar-lo en hora i esperar que el rellotge de referència arribi al canvi de minut. Llavors, en un acte d'absoluta precisió, es posa en marxa l'altre rellotge. Durant un minut es fa un seguiment de la coincidència de l'avanç d'ambdues busques dels segons. Així, rellotge rere rellotge. Cal dir que el rellotge de referència és el d'una petita estació meteorològica digital que tinc a casa i que està permanentment sincronitzat amb un altre rellotge, d'aquests que serveixen de referència mundial. Hi ha gent que em diu que no caldria tanta exactitud, però jo sempre responc el mateix: si són les 6, són les 6. No són les 6 i un segon! En altres circumstàncies de la vida vaig aprendre que un segon, un mil·límetre o un gram (per dir alguna cosa) separen la vida de la mort. Les petites coses, les petites mesures, són les importants. Els petits detalls també ho són... molt més que les grans -gratuïtes i falses- exhibicions!
El vent bufa i neteja l'ambient, malgrat n'hi hagi que semblin obsessionats en enrarir-lo.

Un regalet (avui dedicat a la Marta), un altre regalet i un altre

dimecres, 24 d’octubre del 2012

CICLES

La vida és una successió de cicles, unes vegades intensament positius i d'altres extremadament negatius. Aquestes darreres setmanes sembla que estic en un cicle d'evolució negativa a positiva. També és un cicle de trencament i tancament. He trencat amb moltes coses supèrflues i he tancat molts temes que ja em cansaven. Malgrat tot, encara em queda algun serrer que he d'acabar d'arreglar. El que més m'agrada de la situació i el que em proporciona més seguretat és que veig com es redueixen els entrebancs del camí i aconsegueixo postergar algun tema per tal de poder-me concentrar plenament en la seva resolució. Tenir varis temes oberts em fa diversificar els esforços i això comporta una pèrdua d'intensitat. Ara ja està: només em queda un tema important i he aconseguit traslladar-lo en el temps. Ara ja m'hi puc concentrar i anar a per totes. 
A l'hora de lliurar les meves batalles sempre hi ha una cosa que he tingut en compte: els jocs no es guanyen sigui com sigui i sense tenir en compte els danys col·laterals. Guanyar d'una altra manera, fent mal a tercers sense cap responsabilitat, no em serveix i no culmina els meus desitjos. S'ha de saber perdre, però també s'ha de saber guanyar, malgrat pugui semblar que aquesta filosofia comporti menys intensitat en l'escomesa. No, no és així! La major intensitat en l'escomesa la proporciona -i es basa- en la legitimitat i en la consciència de bona fe. Això no implica debilitat ni cap aspecte negatiu. Qui fa tot el que pot, de la millor manera que sap fer-ho i amb la consciència tranquil·la, té la força i equilibri necessaris per saber guanyar... i per saber perdre. Perdre no és dolent. Només és un accident en el camí que no sempre és imputable a la manca de raó. El propi camí i els seus accidents són els que marquen si has de caure o no, per molt en compte que caminis. Quan caus, és molt important saber que has fet tot el que has pogut i que ha sigut una pedra la que t'ha entrebancat. 
La vida té coses estranyes que el temps acaba aclarint. Tinc una sensació -premonició- de futur pròxim: potser -en breu- podré gaudir d'allò que jo mateix ara -per diversos motius, explicacions i fidelitats- em nego, malgrat la meva sigui una opció més clara i viable. Potser sí....
Un regalet i un altre

dilluns, 22 d’octubre del 2012

REGUSTS MUNDANS

Sí, ja ho sé: sóc raret i gaudeixo de coses que no serien motiu de reflexió per la majoria dels mortals. Va, vinga, fins i tot estic disposat a admetre que provoco aquestes situacions per deixar en evidència els bocamolls que adquireixen consciencia de dignitat amb menys velocitat de la que es baixen els pantalons. 
Dit això; avui dia curiós. No entraré a avaluar si ha sigut positiu o negatiu. Tampoc serviria de res i tot depèn -com tot a la vida- de com es miri... i jo ja no estic per mirar segons quines coses!!!
Tenia (tinc) un amic que sempre deia (diu): Si he sobrevivido a cinco guerras, no podré sobrevivir a una banda de anormales? Doncs sí, segurament té més raó que un sant, malgrat sempre -encara que distreguis el personal fent veure el contrari- has de tenir les coses controlades, fins i tot amb alguna sorpresa en plan traca final. Sempre he tingut debilitat per la bis còmica (grotesca) de cada circumstància vital. Ja ho deia fa uns dies: d'aquí cent anys, tots calbs i criant malves. Llavors, per quin motiu oferim teatre gratis? Suposo que tot plegat només és una necessitat d'exhibició pública (algun trauma d'infància mal solucionat).
I cloc el dia -una mica aviat, és veritat- amb la íntima satisfacció d'haver-m'ho passat bé -gràcies al semenfotisme que, darrerament, m'anima i que em fa continuar endavant- i haver tingut l'oportunitat de gaudir de la companyia d'una meravella de la natura transformada i personificada en dona.
Mira que la vida és curiosa i capritxosa!!!!

diumenge, 21 d’octubre del 2012

OLORS DEL MÓN

Fa força estona que plou. La pluja m'ha despertat força d'hora i he decidit aprofitar aquest matinar meu per deixar unes quantes coses escrites -mai se sap- i fer les darreres repassades a uns escrits que he d'enviar. 
Com li deia fa una estona a una amiga, quan s'ha fet de dia he deixat oberta la finestra del despatx. La flaire de la terra mullada, les olors -magnífiques, variades i variants- de les plantes molles (com la Maria Lluïsa) i el soroll de la cadència inacabable d'una pluja, a estones intensa i a estones lànguida, són el que et fa recordar que el final definitiu és la barreja amb els elements que conformen aquesta meravella. Sento olor de perfum -colònia barata i empallegosa- que és el preludi de la visió del meu veí. És bon home -gran, d'uns 75 anys-, però sempre el precedeix aquesta olor -sóc generós qualificant-la així- que ha motivat que li assigni el sobrenom -malnom- de Quebienhueles. Realment, és d'aquelles persones que es banyen en colònia. 
Les olors sempre són estímuls del record. Recordo olors del passat i, moltes vegades, em passa que identifico persones amb olors. M'ha passat passejant, en creuar-me amb una persona, la seva olor m'ha recordat altres persones i altres moments.
Avui poca cosa més faré: acabar unes cartes -de les tradicionals, amb sobre i paper-, que encara no he datat atès que encara no sé quan les enviaré (les cartes s'han de deixar reposar, d'aquí els PS i PD). Sempre he tingut el costum de datar les cartes al darrer moment i, en ocasions, fins i tot m'he oblidat de posar-hi data. Normalment les escric amb força fluïdesa i no tardo gaire en acabar-les -malgrat després tardi en enviar-les-, però en aquesta ocasió és molt important la data d'enviament. Recordo quan no hi havia correu electrònic i les cartes constituïen el nexe de gran part de les relacions humanes a distància. Quina emoció quan rebies una carta de terres llunyanes!!! I quina cura s'havia de tenir de dir tot el que es volia. La immediatesa no era una de les seves virtuts i fer l'aclariment d'una cosa dita -o un afegitó- en una carta podia ser qüestió de setmanes o mesos. 
Avui també escriuré el meu Jisei-no-ku, no fos cas..., però això serà al capvespre, quan el sol s'amagui i ja res sigui tan important per distreure'm de casar lletra i sentiment en tan excepcional escrit. Ara, de moment, aprofitaré una ullada de sol que em permet sortir al jardí a flairar aquest festival d'olors, tot reflexionant sobre coses tan etèries com ho és la complexa barreja de gasos, vapors i pols que les constitueixen.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

TEMPS -APARENTMENT- MORT

Escolto Adele mentre penso en el temps mort i malaguanyat en la simple inactivitat o en activitats que no són obligatòries i que tampoc ens aporten cap tipus de satisfacció. Avui seria un dia perfecte per caure en aquest parany, per intentar no fer res o per fer coses totalment prescindibles. Ara hi ha un període interpluges i hom podria tenir la temptació o l'atreviment d'intentar fer alguna cosa al jardí. No, no seré jo qui ho faci!
Ara hauria d'estar pensant en altres temps morts, improductius i que m'importen ben poc, malgrat la majoria dels mortals pensen que m'haurien d'importar. Són els que encara no han perdut la por a morir i no tenen la força provinent de saber que la vida només és una anomalia accidental, finita i que, en molts aspectes i ocasions, és totalment prescindible.
Abans del 26 he de presentar -bé, m'agradaria fer-ho- un relat a concurs (1-15 pàgines/ 3.500 € de premi). Ja en tinc un de triat -dels que ja tinc fets- i només caldrà repassar-lo. El títol que té ara és "Evita, mon amour", però el puc canviar. Aquests propers dies no tindré massa temps per dedicar-me a coses productives i em veuré lligat per una inactivitat totalment gratuïta. El dia 1 de novembre s'acaba el termini de presentació d'un altre concurs (200 paraules/300€) i el 6 de novembre un altre (10-20 pàgines/1.000€)... massa atapeïts!!! Tinc especial interès en un premi internacional, amb possibilitat de presentar 2 treballs (100 paraules/20.000$). Sincerament: em proporciona més satisfaccions concorre a aquests concursos -apart de l'estímul pecuniari- que passar-me el dia pensant en optimitzar uns recursos que altres dilapiden alegrement.
I així passa un dissabte més -ara es gira vent de tempesta i sembla que tornarà a ploure-, fent les coses de sempre i gaudint de les coses de sempre. No, no és avorrit: només és un pèl monòton i decebedor. M'agrada la pluja i, de moment, es fa pregar. Després... potser més!
Un i dos regalets.

divendres, 19 d’octubre del 2012

...I DOS OUS DURS!!!

Ressonen en les meves orelles aquestes paraules del Chico Marx -quin avançat a la seva època!!- i penso que sí, que tot plegat només mereix un somriure esperpèntic, indispensable per protegir la nostra salut mental.
No cal menjar-se el cap ni esperar res racional. Només cal anar vivint -millor o pitjor- i deixar que els il·luminats facin la seva vida (la faran igualment...). El nivell dels despropòsits sentits durant la setmana ha sigut de nivell cum laude. Tampoc res d'estrany, però el més fort m'ha semblat intentar elevar a categoria d'afirmació nacional les bajanades d'un polític que encara no sap on està ni què pot esperar. No donaré més pistes... li faria publicitat gratuïta i cap d'ells s'ho mereix (tots són iguals i la meva expressió valdria per tots ells).
A vegades, les coses de dubtosa bondat acaben essent beneficioses. Sembla mentida, però és així. Jo no m'ho creia -a vegades, em deixo encegar per falsos astres rei- i només veia el costat fosc de la qüestió (que no de la Força... que començo amb això, acabo parlant de la innombrable Espasa de la Llum, Darth Vader s'emprenya i la princesa Amidala plora -pretesament- desconsolada!). Ara penso de manera totalment diferent: què millor que una situació crítica per poder observar els instints bàsics -els de veritat, no els impostats-, de propis i estranys? Sens dubte, sempre és una oportunitat única i molt útil pel futur.
Fa dies que llegeixo un lligall -legajo, en castellà, que em van passar pel sistema ODESSA- que em té absort. Cada vegada que el torno a començar les rialles són més espectaculars i la meva admiració per tan magna demostració d'ingeni i inventiva va en augment. Fa temps que el vaig començar a fullejar, després el vaig tenir arraconat i darrerament he reprès la seva lectura, ara amb més detall. No em sé avenir de com es pot tenir una capacitat tan gran per fabular i fer-s'ho venir bé -és una manera de dir-ho- per, amb quatre petites coses, poder construir un relat tan grotesc i hilarant. L'estil em recorda molt a Jean de la Fontaine... però en cutre! Té com a signes distintius l'exageració, les postures forçades i expansives... i tot un reguitzell de màgiques característiques, que també l'acosten a l'estil de les faules d'Isop. Dels diàlegs dels personatges -davant l'absència de descripció del relator- se'n desprèn una exacta caricatura i el lector es pot imaginar els diferents perfils: el gelós, la meuca, el cornut, la tavernera de grans pits, l'enemiga del món, l'autista reconvertit, el propietari del cervell més ínfim del món (com deia un amic meu: amb la capacitat cognitiva d'una granota)... és extraordinari!!!!! Mostrar i no explicar, com en la bona literatura.
Aquest cap de setmana, amb la pluja que es preveu -ja ho deia ahir: esperant la tempesta- poca cosa podré fer a l'exterior. Hauré de concentrar la meva activitat en qüestions literàries, espirituals... i en grans migdiades!!!! Potser intentaré fer un assaig o variació sobre la història que explica el lligall... o no!!! La propera setmana serà una altra setmana i pensaré el mateix que sempre he pensat: "si no sabem si viurem la propera hora, perquè preocupar-nos pels propers set dies"?
Començo la tanda de sofing, esperant la tempesta i rumiant-me una nova versió de la faula. Un o altre enterrarà l'últim... no?

dijous, 18 d’octubre del 2012

ESPERANT LA TEMPESTA

Espero la tempesta, impacient, mentre em desvetllo de la megamigdiada, escolto Anne Clark i em menjo uns grans de raïm. Són de pell fina, gairebé sense llavors i molt dolços. Quan els clavo les dents, esclaten i m'emplenen la boca amb un líquid de deliciós sabor. Sembla mentida com passa el temps!!! No fa gaire que la Niki i jo jugàvem -lúbricament (paraula que molta gent utilitza gratuïtament)- a compartir els grans de raïm. Espero que retorni aviat i puguem iniciar nous jocs i compartim nous plaers.
Diuen els homes del temps -històricament poc fiables, com l'Oracle- que avui comença el festival i que durarà uns quants dies més. D'acord, gràcies! Ja en tinc ganes que arribi la tempesta i que tots ens mullem una mica. La pluja té aquestes coses: deixa l'ambient fresc, net i clar. La pàtina que ocultava les coses -fins i tot amagant com eren realment- sucumbeix sota el xàfec i queda al descobert l'autèntica i nua aparença de tot plegat. Que plogui d'una vegada!!!!
En altres temps he viscut tempestes a l'aire lliure -amb molt d'aparell elèctric- i podria dir que hi ha gent que s'acollona una mica. La veritat és que tot és relatiu: la tempesta t'acollona proporcionalment a la teva por a morir i inversament a la seguretat que et proporciona la teva cobertura. Por a morir: ara per ara, cap! Seguretat de la cobertura: raonablement -més del que sembla- sòlida! Doncs que vingui la tempesta!!!!
Avui ha sigut un gran dia (no sé si dir-ho irònicament o sarcàsticament). A la feina... doncs això: feina. Tampoc res que m'hagi fet visualitzar que el món demà serà millor del que el coneixem avui. A la resta... docs això: la resta (que no la suma). Rucades diverses que formen part del gran circ de la vida i que només tenen un destí: ser capejats com es pugui.
Una de les situacions més grotesques i humiliants que hi ha a la vida és deixar en evidència a un (amb perdó) puto mentider, servil i arrastrat. Quan això passa, la resta dels mortals (o patidors) veuen com el seu nivell d'autoestima i de confiança en la condició i naturalesa humana -sobretot quan el fet neix de la coherència i d'una dignitat en vies d'extinció-, creix exponencialment. Aquest perfil constitueix la base d'un personatge increïblement dúctil i polivalent. També vull fer esment d'un altre personatge: una ànima innocent (o no), d'enteniment minvat o trastocat per manca dels moments lúbrics que esmentava abans (això sí), d'una indigència intel·lectual que fa feredat (és el que hi ha) i dedicada al noble art de fer feliç -flower power, ranci, empallegós i totalment fingit, que tomba d'esquena i altament vomitiu- a la resta del món... amb l'esforç dels altres, clar (comportament consentit durant anys, ja normalitzat i assumit per tothom). Concretant: un ésser fidel i devot seguidor del mentider servil i arrastrat... però en anormal, per incapacitat manifesta!!! Ambdós a tenir en compte -amb un potencial espectacular- a la fireta dels horrors que s'està convertint la meva recopilació o catàleg d'apunts bàsics sobre personatges pels relats. La pena és que si utilitzo aquests dos personatges no podré fer una història real: ningú se la creuria (és el que comentava en el post d'ahir). Bé, sempre poden servir per una cosa grotesca...
I així arribem a les portes de sant Divendres Beneït, patró dels que necessitem passar-lo el més aviat possible, per arribar al cap de setmana, tot esperant la tempesta.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

AQUELARRES

No, no he dansat a la llum de la lluna amb una munió de dones mig nues (estem en fase de lluna nova), però sí que avui he tingut aquelarre (també dit festival) i mereixia que en parlés.
De tant en tant, és convenient alleugerir tensions i deixar-se anar una mica. També és interessant -en la pròpia dinàmica del festival- aclarir malentesos i retornar la virginitat a l'amistat. Moltes paraules -quan d'amistat es tracta- a vegades són crues (cruels) i poden sonar a ganes de tocar allò que no sona. No és així! No sóc capaç de concebre una amistat sense una sinceritat absoluta i amb la capacitat mútua de no tenir en compte la cruesa d'unes paraules o pensaments, mai malintencionats.
La vida dóna moltes voltes -algunes bones i d'altres no tan bones-, però sempre girem sobre un mateix epicentre o pivot que se sustenten -i ens sustenten- sobre bases sòlides com l'amistat, la lleialtat i la sinceritat. La resta és pura comèdia o teatre.
Tinc entre mans un projecte -gairebé una petita maledicció- que espero fer arribar a bon port. He de refer una història i deslliurar-la de qualsevol aspecte inversemblant. Aquests darrers dies són de dissecció, anàlisi i racionalització. Escruto fins i tot els aspectes més nimis, en busca de contradicció i no tinc gaires problemes en trobar-ne. Contràriament, el que més em costa de trobar és algun rastre de simple racionalitat coherent. 
La ficció -si no vol formar part del gènere fantàstic o de la ciència ficció- ha de tenir una base racional, coherent i possible. Sobre aquests arguments inicials, després podem fer les variacions que vulguem, però sense perdre mai de vista que el lector -l'espectador, l'oient-, per mostrar interès per una història, en la majoria de casos espera que li pugui passar a ell sense que la trama sigui massa rebuscada o formi part d'una conjunció de circumstàncies excepcionalment rares o singulars. Poder-se ficar en la pell dels personatges és fonamental per tal que el lector valori un text i mantingui l'atenció en la narració. Recórrer camis de grotesca exageració o d'arguments inversemblants, només provoca hilaritat i una sana diversió però el lector mai arriba a creure's part del relat i no es veu "enganxat" a continuar la lectura.
Vaig a fer un most -avui més aviat lleuger refrigeri- i a descansar una mica. Demà continuaré amb la meva tasca de convertir una història hilarant, inversemblant i grotesca en un relat coherent, versemblant i possible. Àrdua tasca, atesa la patètica i fantàstica redacció original... però tot és possible amb voluntat i dedicació!!!

dilluns, 15 d’octubre del 2012

LLIBRE EN BLANC

Començo una nova història -bé, la preparo- i, una vegada més m'enfronto a la pàgina en blanc. No, no és veritat... la pàgina no està en blanc i el llibre, malgrat pugui semblar el contrari, tampoc. Les pàgines -aparentment, físicament- no estan escrites, però ja fa temps que algú, amb tinta de suc de llimona, va voler deixar-hi una història escrita. Només cal saber fer-la emergir del seu món ocult i soterrat.
Això mateix passa amb la nostra ment. Sembla que no tinguem allò que en diuen "inspiració" però, sense ser-ne conscients, tenim mil històries embotides al cap. Només cal encertar a trobar la punta del fil de la troca per tal de desembolicar-la. Tot està allà i només cal fer que flueixi.
Ha refrescat. Noto els primers freds de la tardor -també un significatiu fred interior- i és hora de canviar les tasques manuals a l'aire lliure per les feines a l'interior de casa. A final de mes canvien l'hora i es farà fosc aviat. Tornaran l'imperi de la foscor i els moments de penombra. Malgrat prefereixo la llum de l'estiu, la tardor i l'hivern també tenen el seu atractiu lúgubre. La tardor sempre m'ha semblat temps d'agonia i declivi, que precedeix al temps de mort que és l'hivern. Els que tenen sort, rebroten -aixequen cap- a la primavera... els que no, viuen un hivern etern i mai més floreixen. A hores d'ara, ja dubto que sigui cap avantatja poder tornar a rebrotar, per acabar agonitzant i intentar -en un acte d'extrema crueltat i summament erosionant- tornar a sobreviure un hivern més. Renéixer de les pròpies cendres té això: et deixes una bona part de tu mateix en l'esforç. És el tribut que has de pagar per continuar patint, en un acte de pur masoquisme. Sembla que la flama que he acostat a les pàgines del llibre m'estan revelant part del text. Corro a reescriure'l abans que s'esborri definitivament.
Un regalet.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

TRESORS

Avui volia titular aquest post com "Qui té un amic, té un tresor" o "La setmana fantàstica". Finalment, he optat per alguna cosa més quotidiana i menys excepcional.
Fa anys, el meu pare em va llegar un dels seus ben més preuats: un bagul. Abans, es veu que era costum tenir un bagul i guardar-hi les coses més preuades. Segons em va explicar, era com el racó íntim que tothom tenia -quan la gent tenia poques coses per guardar- i en el qual ningú hi ficava el nas. Amb el pas dels anys, ell ja el tenia mig buit i va decidir que ja no li calia. En aquell moment, no sense fer-li una bona restauració, va decidir que em calia més a mi. 
Jo vaig decidir que aquell bagul guardaria una part de la meva vida que mai podré -ni vull- oblidar. Allà hi vaig guardar roba, objectes diversos, records de viatges pel món, estris que podrien resultar ridícules per la resta de la humanitat... i mil coses més. Aquesta tarda, després d'acabar dos relats que demà he de lliurar, he decidir fer-me Un tomb per la vida (Com el Puyal, recordeu?) i acaronar-me l'ànima. He pujat a les golfes i he obert el bagul. Els panys anaven una mica durs -per vells i per no tenir ús freqüent- i m'ha costat una mica poder tornar a descobrir aquell univers distint i meravellós. Cada objecte, cada peça de roba, cada olor, cada record... tot ha adquirit significat i una nova dimensió s'ha erigit davant meu. En aquell contenidor hi havia una vida paralel·la, una altra manera de viure, una altra filosofia de vida. Cap d'aquells objectes és prescindible i cap hi és de forma gratuïta. Amb el contingut d'aquell bagul podria sobreviure -o ajudar-me a aconseguir el necessari per fer-ho- indefinidament. Sembla mentida com passen els anys... i com canvien les circumstàncies vitals!!!! Potser sí que aquella vida cal ser reviscuda. 
Resten poques hores del diumenge. Tot plegat, el cap de setmana ha sigut prou satisfactori. Em queda la satisfacció d'haver fet feina, d'haver atès compromisos i d'haver reviscut moments durs però feliços. Sempre és bo començar la setmana sabent que en altres moments la vida ens ha somrigut -malgrat exigir-nos el màxim esforç- i que sempre hem fet el que calia. Aquesta és, sens dubte, la major satisfacció!!!

dissabte, 13 d’octubre del 2012

ANTEPENÚLTIMA

Doncs sí: prova superada! Avui he acabat amb èxit l'antepenúltima tasca que en tenia programada. Ja he dit en diverses ocasions que el bricolatge és una de les meves -obligades, però plaents- aficions. Doncs la meva antepenúltima tasca tenia molt a veure amb això i, en període d'entre-pluges, he considerat que era el moment de fer-la. Ara ja està, ja només em queden dues coses que he de fer abans d'acabar el mes d'octubre... però aquestes tenen un caire completament diferent.
Aquest mes -l'octubre- mai m'ha sigut propici (malalties greus de familiars, operacions a vida o mort, etc), però estic segur que la Divina Providència -que sempre compensa, aquest cop recolzada per la raó més objectiva- no deixarà que aquest octubre sigui el preludi d'una altra desgràcia... o sí, ves a saber! De fet, m'importa molt poc o gens.
Aquesta nit escriuré fins tard. Dilluns he de lliurar un parell de relats i el més calent encara està a l'aigüera. Hauré de reconstruir un parell de contes d'aquells que tinc en reserva des de fa anys. L'avantatja és que ja tinc l'estructura feta, els personatges triats i només caldrà modificar una mica la trama. Ho sento, però no tinc més hores disponibles! Em comprometo a coses que sé que em costaran molt de fer, però em pot més l'irracional bogeria per escriure. En aquest cas, és una col·laboració desinteressada que no em reportarà altre emolument o satisfacció que ajudar a una associació sense ànim de lucre.
Ho deixo. Vaig a fer un most i em posaré a refer aquests dos relats. Ells s'ho mereixen i no els puc decebre!

divendres, 12 d’octubre del 2012

CONTRADICCIONS

Intento trobar una imatge, però cap em satisfà. Potser m'estic tornant massa exigent, massa maniqueu. Segurament és això... O potser és que ja no estic disposat a deixar que la mediocritat s'instal·li en la meva vida. 
Ja he superat els 900 posts i avui he fet una còpia de seguretat -he exportat- del bloc. Són moltes lletres, moltes paraules i (sobretot) molts sentiments -autèntic diari literari i vivencial-, per deixar que es perdi al ciberespai.
Darrerament, també estic entrant en el meravellós món de la contradicció -cosa impròpia (infreqüent) en mi- i, malgrat demà tinc previst el que serà l'antepenúltim acte important, estic concertant algunes a partir de final de mes. Potser no les faré i només compliré la programació prevista fins ara. Sempre he volgut permetre'm no assistir a una cita (sense previ avís), arribar-hi tard o deixar de fer -de forma voluntària- alguna de les coses a les que m'havia compromès. He de saber si se sent algun tipus de plaer que encara no he pogut experimentar.
Ahir mateix, comentava a algú -ara no recordo a qui- que tenia intenció de comprar-me l'Iphone 5. Realment he de fer-ho? He de permetre'm aquest plaer mundà? Aquests darrers dies també he redescobert que les mirades (femenines) serioses, greus, amb un dejà vu de desencís... em posen com una moto!!! Suposo que és cosa del moment, de les circumstàncies i de les ganes, però és així.
Mentre escric aquestes línies, plou amb força. Com m'agrada la pluja!!! Llàgrimes del cel, dels ulls de Déu, que observa les misèries de la seva creació: els humans. Potser és aquest l'esperit metafòric del Diluvi universal. O potser es referia a la neteja cíclica -guerres, malalties, cataclismes, etc.- que pateix l'ésser humà. Potser sí que era això... En tot cas, la pluja em reconforta i em relaxa.
Sembla mentida com passa el temps i com -afortunadament- tot arriba. Tot és una qüestió de paciència i de deixar que el temps transcorri inexorablement. La paciència -Job n'era un expert- i l'estoïcisme (a vegades, només aparent) -pregunteu-li a Zenó de Cition-, són pilars fonamentals de supervivència emocional i psíquica. 
Ho deixo. Avui toca -em ve de gust- pa amb tomàquet i pernil. Dubto entre una cervesa o un gotet de vi. En tot cas, aquestes són les decisions importats... i les que ens reporten un plus de plaer o satisfacció immediata. La resta? La resta ja no té cap importància! 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

ANADA I TORNADA

Avui seré breu: dia d'anada i tornada a l'oasi. Una cosa menys a la llista i... ja només en queden dues (previstes)!!!!
Ja em queda poc per ser completament lliure i sense cap lligam que pugui condicionar-me. Els compromisos contrets ja s'acaben de complimentar i poca cosa més em resta que veure com els nans es mouen i com cadascú ocupa el seu lloc -el de veritat- a la foto. 
Cap sorpresa, alguna decepció... i moltes ganes d'acabar les coses de la meva llista!!!! És el que té haver anat i tornat moltes vegades...

dilluns, 8 d’octubre del 2012

DILLUNS AGONITZANT

Agonitza el dia i en el seu declivi, arrossega les minses restes que quedaven de moltes altres coses. Potser són meres sensacions, potser és una realitat que m'havia negat a mirar. Sí, potser és això...
Tot plegat, tots tenim unes prioritats, unes maneres de fer -inalterables i homogènies en tots els aspectes de la vida- que conformen la nostra personalitat. No hi ha cabuda per la sorpresa o per l'estupefacció... tot és fotudament racional, lògic i es correspon amb el que calia esperar!!!
Obviar -per no creure-les possibles- les coses evidents, durant molt de temps, té això: s'assumeix -fictíciament, esperançadament- que les coses no són com realment són, que les persones no són com són. Suposo que sempre esperem -papanàticament, idealitzadament- el millor d'aquells als que oferim el millor de nosaltres mateixos. Cal esperar sempre el pitjor, viure amb una histèrica desconfiança? Em nego a viure així, malgrat la majoria de vegades seria el més aconsellable. També rebutjo i abomino allò que no neix de la lliure voluntat.
Deixem-ho! Avui he acabat una de les coses que encara em queden pendents: res, un tema de bricolatge. Amb la Dremel he sanejat unes juntes dels marbres de la cuina i els he rejuntat. Treball de precisió, que ningú ho dubti! Aquestes són les restes de coses que em queden per fer i que he d'acabar aquest proper cap de setmana. La tardor ja la tenim a sobre i qualsevol dia cauran les fulles -molt més que ara- i, finalment, arribarà el dia de difunts. El pas del temps és inexorable i ningú s'escapa a la seva fugissera cadència. 
Vaig a fer un most. Demà serà dimarts i em queden coses per preparar. El dilluns agonitza, camí d'una mort inexorable. 

diumenge, 7 d’octubre del 2012

DEIXANT MORIR EL DIUMENGE

Diumenge tarda. Alguna alternativa a una potent migdiada, a una estona de lectura, una altra estona d'escriptura i -simultàniament- escoltar el concert del Leonard Cohen, de l'any 2009, a Londres? Segurament sí, però jo sóc incapaç de trobar-la. 
Demà tinc una trobada molt important. Moltes coses del futur (també del meu) -entre d'altres coses, si n'hi haurà- es decidiran en un instant. No cal discutir gaires coses ni donar voltes a coses ja massa parlades (potser aquest ha estat el problema). Suposo que això també forma part d'aquest procés que esmentava l'altre dia i que només té un objectiu: deixar temes tancats i lligats pel futur.
Continuo tenint la sensació -és com una premonició- que aquesta propera setmana serà fotudament surrealista i que es pretendrà que faci uns paperots que, en cap cas, no tinc cap necessitat de fer. Mai m'ha agradat fer de comparsa i en aquests moments encara menys. Potser la resta de la humanitat -o gran part d'ella- s'ha tornat completament boja i no té altra cosa que fer que anar parlant i donant voltes -per enèsima vegada- a temes surrealistes que no porten a enlloc... o potser és que no tenen cap altra alternativa per ocupar el seu temps que dedicar-se a muntar històries completament prescindibles, que van modificant segons la seva solitària neurona els indica que el camí que havien emprès era erroni o que no era suficient per satisfer la seva quota de banals capricis. Serà divertit, sens dubte -malgrat les nàusees que em provoquen aquestes situacions-; només cal mantenir la calma i intentar que el riure sigui suficientment contingut.
I va passant el diumenge, entre records meravellosos -darrerament, sembla que els estigui recopilant-, i imatges premonitòries del futur, que s'originen en paraules -escoltades, païdes i guardades- i gestos -observats, interpretats i guardats- del passat. 
Un regalet.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

DIBUIXOS I CARICATURES

Sempre he admirat aquells que tenen l'habilitat -do diví- de dibuixar. Jo sóc incapaç de fer una meravella com aquesta imatge que il·lustra el post. Gairebé és una fotografia!
Potser és hora de diversificar i, ara que tindré prou temps (o no), em dediqui a practicar noves disciplines artístiques (per aquesta del dibuix, ja he demostrat que sóc un autèntic negat). El cas és provar i veure fins on arriben les nostres habilitats i quines són les nostres mancances.
Aquest post -crec- serà el 899 dels publicats. Sembla que el temps no passi i que les coses conservin el pòsit dels orígens. No és així, no és així...  han passat els anys i, juntament amb aquests 899 posts parits, guarden silenci i viuen en el món dels esborranys -que podria publicar sense cap problema- més de 1.700 altres posts. Són fills bords de la mateixa ploma. Alguns són rampells de passió; altres són reflexions íntimes, que podien ser escrites però que no podien ser publicades; n'hi ha que serveixen de base a relats que he publicat; la majoria són notes millorades i desenvolupades de mil idees... i totes són moments de la meva vida, malgrat no parlin d'ella. 
Aquesta setmana ha sigut prou tranquil·la. La propera apunta maneres per convertir-se en un despropòsit, però hi ha un parell de coses clares: que aquesta conversió ho serà per se, no per la meva iniciativa, i que davant el despropòsit només em resta mantenir una posició contemplativa i -amb una mica de sort- irònica i divertida. Sincerament, jo ja no estic per segons quines coses. Qui vulgui estar-hi, que hi estigui i que en gaudeixi tot solet. Algú en farà la caricatura!

Un regalet i un altre.

ALLIBERANT PES MORT

No demanis heroïcitats a un covard ni li confiïs la teva vida.
 Mantén-te lluny d'ell o la seva covardia provocarà la teva mort.
Anònim S. IX
 
Fa unes setmanes que em dedico a tancar temes que tenia oberts des de fa temps. Ara tinc la necessitat d'estar sense cap cosa al cap i amb els deures fets: he de saber que no deixo res pendent rere meu. Això em proporciona molta llibertat i serenor. La motxilla es fa més lleugera de portar.
Hi ha moments de la vida que són imprevisibles i no saps què hauràs de fer després d'aquests moments. Bé, jo tinc dues alternatives i tinc molt clares quines han de ser les meves accions/reaccions en cadascun dels casos. Tenir les coses clares sobre com s'ha de respondre a les proves que et posa la vida, ajuda a tenir la suficient fortalesa moral i anímica per encarar el que calgui.
Per sort o per desgràcia, -gairebé- sempre he tingut premonicions i percepcions sobre les reaccions futures de les persones. Tampoc m'és aliè el fet de saber, d'un cop d'ull, de què va el personal. Aquests darrers dies res em sorprèn: el plànol, el quadre, la fotografia... la tenia clara des de fa molt de temps!
D'altra banda, cada dia abomino més de la condició humana -aquella que, suposadament, actua racionalment- i dels seus actes. Ahir llegia al 20 Minutos que un grup de gossos havia estat abandonat a la seva sort i com, prèviament, l'anormal que els tenia, els havia torturat. Ho sento, aquesta és una de les coses que em superen i fan que no tingui cap tipus de pietat envers qui comet actes tan cruels. Tinc la sensació que la nostra societat està perdent l'oremus i està fent pagar a altres éssers -suposadament irracionals- les frustracions, les mancances morals i la supina indigència intel·lectual que adornen a alguns -cada vegada més- dels seus membres racionals. Per sort, poca cosa em queda en comú amb gran part d'ella. En aquests casos, ser raret, abdicar de la condició de membre d'aquesta societat i mantenir-se aliè a tant despropòsit, constitueix un honor.
Encara no he arribat a perfeccionar la meva no relació i, de tant en tant, encara sento indignació per algunes coses surrealistes. Mentre, continuo engiponant fulls en blanc amb notes -que aviat tindré temps de desenvolupar- sobre les aventures, desventures, actes grotescs, actes heroics, covardies, surrealismes...  i molt més, dels membres de Companys i Companys SL.
Ho deixo. Un regalet per qui el vulgui.

dijous, 4 d’octubre del 2012

"FRENÈTICA" ACTIVITAT

No, no és que tingui algun tipus de lacra que em produeixi picors a l'entrecuix. Me'ls rasco d'inactivitat -volguda- i per major puteig i escarni (de bon rotllo) d'aquells que ara em voldrien veure pencar.
Després d'unes setmanes d'intensa activitat, ara em dedico al difícil art de tocar-me els c.... De tant en tant, ja toca tocar-se'ls i deixar que el món sigui girant segons els designis de les ments privilegiades que s'encarreguen d'organitzar-nos la vida.
No fer-se mala sang per res s'ha convertit en una manera de viure. Tot plegat, hi ha coses que són inevitables i fins i tot és divertit veure com, finalment, les coses sempre acaben caient pel seu propi pes.
Estava esgotat -física i mentalment- d'aquestes darreres setmanes d'esforç. Ara -quan acabi el període contemplatiu que m'he concedit- estaré en condicions de tornar-me a concentrar en les quatre coses que -he arribat a aquesta conclusió- paga la pena fer-ho. Tot plegat, sembla que visquem en el món del "no sap, no contesta" i de la mediocre incompetència. Ningú decideix i els problemes es va agreujant. Sembla ser que la nostra societat ja està abocada a la constant improvisació i a allò que en diuen "anar tapant forats". Doncs bé, tapadors de forats del món, tingueu en compte que només tenim deu dits a les mans i que arribarà un moment -penso que ja ha arribat- que ja no seran suficients.
Em penso que ho deixo, que vaig a fer un most -res complicat: un simple picoteig a la nevera- i a veure les noticies en alguna cadena de la Villa y Corte, que són molt més divertides que TV3 i no sempre parlen bé del govern de torn.
Doncs au, deixo aquest regalet per qui el vulgui agafar.