dilluns, 30 de juliol del 2012

GAUDIR NATURALMENT

Algú dirà que sóc un friki i un ordinari, però m'importa ben poc. És l'avantatja d'estat de volta de gairebé tot. Fa una estona estava sota la prunera -avui fa una calor impressionant- menjant-me uns trossos de meló fresquet, mentre ampliava el meu gaudi tot llegint un dels extraordinaris posts de l'amiga Sílvia.
La vida ens proporciona motius per vomitar i per gaudir. Nosaltres decidim -en la majoria d'ocasions- com ens administrem ambdues sensacions reactives. Avui he optat per castigar-me el cos i la ment amb la lectura de correus inversemblants -no tots, no patiu-, amb un pòsit inequívoc de limitada capacitat cognitiva combinada amb una evident indigència intelectual, i m'he reservat per alleugerir-me'n els efectes secundaris dues coses extraordinàriament exquisides: el meló i els posts de la Sílvia.
D'una banda, el meló me'l va portar ahir un veí. L'home té un hort i ens intercanviem fruits i viandes diverses. També és un maniàtic dels cactus -com jo- i ens anem intercanviant exemplars de diverses varietats. Ahir li vaig portar una bossa de prunes -sóc incapaç d'acabar-me-les- i ell, al vespre, em va portar un parell de melons. Aquesta tarda he decidit encetar-ne un i és dolç com la mel. Quan la fruita no s'ha de collir verda -atenent a misterioses i insondables necessitats i a les conveniències de la collita industrial, magatzematge i distribució- esdevé un menjar extraordinari que ha pogut produir tots els seus sucres a la planta. Fresquet, sucós i dolç... Fantàstic!!!!
D'altra banda, en la meva repassada diària als blocs amics, he descobert les aventures de la Sílvia i el seu paleta. Magnífica i original història, contada amb ritme i amb aquell punt d'absurditat que tant m'agrada. Quin complement/combinació -important per ell mateix- tant elegant per un altre producte natural com era el meló que m'estava cruspint!
Al final, la naturalitat de les coses és el que triomfa, el que ens provoca moments plaents, que compensen la resta d'incidents/accidents vitals que ens fan arrufar el nas. Demà més... Més despropòsits i més plaer, sens dubte!
Calor, molta calor!!! Un regalet i un altre.

diumenge, 29 de juliol del 2012

BRICOLATGE (EMOCIONAL)

Quan el tema es complica, quan tinc ganes de desfer embolics mentals, sempre em queda el recurs de llevar-me d'hora -amb aquesta calor és impossible treballar a segons quines hores- i dedicar-me a fer aquelles coses -algunes, autèntiques pijades- que no he fet durant la resta de l'any. Avui l'objecte del meu desig bricomaniàtic s'ha concretat en polir la part inferior d'unes portes de ferro. L'ús del trepant elèctric amb el seu corresponent complement ha deixat uns baixos lluents com el primer dia. Una capa d'antioxidant i la preparació per aplicar-hi una generosa capa de pintura ha finalitzat la meva frenètica activitat. No, la intenció tampoc és fer una marató bricolatgera. Quan inicio aquesta activitat sempre tinc un objectiu que va més enllà de la simple reparació o arranjament d'alguna cosa. Normalment, aquesta és l'excusa per fer una cosa encara més important: refer-me mentalment després d'algun ventallot de la vida.
La lectura de la premsa tampoc ajuda gaire a aixecar la moral. Bé, tampoc m'importa massa -per manca de poder decisori- la situació que han creat aquestes llumeneres de La Secta. Tot plegat només pot acabar d'una manera... malauradament! Per sort, després d'una potent dutxa, sempre em queda escriure una mica i llegir alguna coseta. Ara estic llegint un llibre de contes de l'Alice Munro que es diu "Massa Felicitat", força recomanable. Deixar-te emportar per contes amables però amb un pòsit de significació prou important, sempre ajuda a desviar els pensaments i a reorganitzar les estructures mentals. Ve a ser una mica com el branquilló de regalèssia que porten a la boca els que deixen de fumar: un succedani, un placebo aparentment ofensiu. 
Aquesta tarda continuaré reescrivint les bajanades que vaig escriure fa uns dies -algunes encara en fase embrionària o de projecte inicial- i que vaig forjant a foc viu a cops de ploma. Al final sempre passa el mateix: idees bàsiques que perfilen una trama, acaben esdevenint contes -alguns complexos- amb desenllaços totalment diferents dels previstos inicialment. Són coses que passen, coses d'escriure amb una imaginació desbocada, impúdica i sense cap altre limitació que la pròpia capacitat d'inventiva.
La propera setmana es presenta força interessant: serà una setmana de silencis còmplices -aquesta vegada volguts, molt volguts!-, però d'imaginació desbocada. Ho sento, no hi puc fer res més: els meus silencis -i els aliens encara més- es converteixen en la visió d'imatges, d'escenes, de quadres... talment fos la càmera que immortalitza moments excepcionals i inèdits -per sorprenents i inversemblants- de l'activitat humana i/o animal. I és que hi ha moments dels quals tenir-ne una imatge -a ser possible amb so (posats a demanar...)- seria impagable! Però què faríem aquells que ens delectem explicant històries si no fos per aquell bri d'imaginació, que es presenta de sobte sense saber d'on ha sortit?
Potser que ho deixi i comenci a llegir a l'Alice Munro fins l'hora del vermut.

dissabte, 28 de juliol del 2012

JISEI NO KU

Durant quaranta-set anys
he oscil·lat entre la vida i la mort.
Ara sotsobren els turons i els rius.
La terra i el cel tornen al no res. 
Minamoro.no.Tomoyuki

La potent migdia d'aquesta tarda és el preludi de la feina a fer. Aquest matí he tingut que treballar en altres coses més materials i no he pogut alimentar l'ànima amb coses etèries però que em són vitals.
Després de la marxa de la Niki, tot sembla diferent. Sempre em passa el mateix: entro en una espècie de nebulosa d'insatisfacció guerrillera i durant uns dies em dóna per escriure històries èpiques, de sang, foc i mort. Potser tot plegat forma part del mateixos sentiments: la frustració, la impotència, el record de temps passats... però una determinació inexcusable -l'Honor (?) m'ho demanda- i inquebrantable de tirar endavant i fer el que s'hagi de fer, peti qui peti -més tard o més d'hora, tots hem de petar i qualsevol moment és prou bo per fer-ho-, m'anima a continuar. 
Estic escrivint un relat que és compilació de diversos posts d'aquest bloc. Finalment, una vegada feta la composició i arreglats els principis, finals i el to general, crec que quedarà prou bé. Bàsicament la trama és la següent: Sabedor que serà deshonrat -malgrat tot es basi en mentides- el protagonista decideix esperar a que es produeixi el fet, però es va preparant. Una vegada deshonrat, decideix acabar amb tots aquells que l'han fet arribar a aquella situació. El seu pla té diverses vessants: d'una banda ell farà alguna feina personalment (té experiència i tot plegat els seus oponents són uns tòtils consumats). D'altra banda, una vegada acabada aquesta primera fase, decideix acabar amb tot i, després de sopar i passar la nit amb una de les seves amants, s'administra el Seppuku. La tercera fase inclou l'acció després de la seva mort i deixa pagats aquests serveis a un grup de professionals que fa anys que coneix (es revenja, fins i tot, després de mort). 
És destacable la tranquil·litat -extrema fredor i absoluta seguretat-, temperança  i determinació del personatge. Renuncia a l'autoprotecció -reacció natural davant el perill- a canvi de veure satisfet el seu desig de revenja. No executa el seu pla de forma desaforada: ho fa de forma calculada, freda i totalment desapassionada. No es tracta d'una reacció visceral de darrera hora: és un pla metòdicament concebut i traçat durant força temps. Sabedor que el seu Honor -la seva concepció moral del món- impedirà que pugui seguir vivint, només pot tenir una satisfacció: saber que tots cauran i pagaran el seu deute.
Ho deixo. Potser que comenci a escriure un Jisei-no-ku.

dijous, 26 de juliol del 2012

LÀNGUIDAMENT...

Llegeixo a Yukio Mishima mentre espero l'hora de marxar. Darrers moments que ocupo en activitats tranquil·les i lànguides. La vida es mereix ser viscuda en petits glops -alguns dolços i d'altres amargs- i en moments concrets, tots ells intensos.
Avui tinc la meva darrera -de moment- trobada clandestina. Ella marxa demà, a primera hora, i no ens veurem fins... No ho sabem! Potser això forma part de l'encant -i de la putada- de la nostra relació. Potser aquestes anades i vingudes, durant anys, han fet de nosaltres dos -mai més ben dit- uns amants ocasionals. Potser l'èxit de tot plegat rau en això: en la sorpresa, en la incertesa, en la intensitat, en la brevetat, en voler aprofitar el moment i en acomiadar-nos sense saber quan serà la pròxima vegada. Potser el nostre pacte ens ha permès no embogir en l'absència i retrobar-nos amb més força. Potser són masses potser... Potser sí!
Sé que demà no seré persona i que durant aquesta nit m'haurà pres -li hauré regalat, com ella a mi- aquella essència que tots tenim dins, aquelles quatres gotes d'ànima que ens fan ser el què som, el més autèntic que tenim. I una vegada -més- ens separem, la vida continuarà.... lànguidament!

dimecres, 25 de juliol del 2012

EL VIL METALL ("VIURE DE LA MAMANDURRIA")

Avui els catalanets hem assistit a una nova posada en escena de la comèdia "Jo vull gastar més (tota la culpa és de Madrid)", que interpreta la nostra classe política (coneguda també com La Secta). 
El problema no és el deute, el problema no és estar en uns situació de fallida tècnica, el problema no és haver gastat a mans plenes el que tenien i el que no tenien, el problema no és no haver saber adequar la despesa als ingressos.... NO!!!!!!  El problema és que Madrid no ens paga el que nosaltres pensem que ens han de pagar. Conseqüentment -atès que considerem que aquests diners són nostres- gastem allò que creiem que podem gastar, ja parlem d'una xifra basada en ingressos reals o en aquells ingressos que considerem que hem de tenir (fantàstic!!!!).
El problema d'aquest país -del seu estat financer- és que s'ha gastat més del que s'ingressava. El pitjor de tot plegat és que la despesa s'orientava a destins macarrònics, inútils i força exòtics. Aquí s'ha subvencionat tot: des d'associacions i fundacions pròximes a partits polítics i sindicats, fins a projectes totalment prescindibles i sense altre interès que el que pogués tenir el seu promotor en aconseguir una subvenció per anar vivint de la "mamandurria".
En la sessió d'avui del Parlament, aquells que veuen perillar la seva menjadora davant una intervenció de l'Estat, han decidit fer pinya i demanar -el fart de riure de Madrid és monumental- un pacte fiscal. Faré una traducció ràpida d'aquest concepte: cosa que demanen els vividors de La Secta de Catalunya -per continuar vivint com uns senyors- al vividors de La Secta del govern central (sabent que els diran que no, que ara tenen altres problemes i ni un duro), per distreure el personal -i intentar justificar una gestió econòmica nefasta- davant la propera intervenció. És a dir: un nou festival Estatut (segona part). Ni una paraula de reduir despesa, optimitzar-la, racionalitzar-la.... no, no... que d'això en viuen els seus estómacs agraïts i els seus palmeros!!!!! Qui s'atreveix a reduir empreses públiques o a acomiadar càrrecs de confiança!!!!
Ara faré un símil, segons els paràmetres del que argumenten les llumeneres que habiten el nostre Parlament: Imagineu una família. L'empresa del pare (o de la mare, tant li fa) li deu uns diners, però està a punt de fer fallida i no sap si li pagaran o no. Durant anys, el pare ha permès que la seva família gastés més del que ingressava i té un deute fenomenal (el més gran del barri). La despesa es generava en coses totalment supèrflues, però el pare no es pensava que l'empresa en la què treballa -la que l'ajudava a anar trampejant el pagament dels deutes- mai aniria malament. Ara la situació és la següent: la família endeutada fins les celles, el pare que no sap si cobrarà el proper mes i l'empresa en la que treballa que fa aigües i potser se la quedarà un banc. Reacció del pare: demanar un augment de sou i dir al veïnat que la culpa dels seus deutes la té l'empresa, que mai li ha pagat el que ell considerava que era un sou just. Surrealista, oi? Doncs així anem, tot justificant allò que és injustificable i distraient el personal.... Tot plegat, molt patètic i indecent!!!!

dimarts, 24 de juliol del 2012

RESCATATS

Fa una estona -escassos moments- he tornat a casa de la meva trobada. Una vegada més, ens hem permès gaudir -fugisserament intensament, follament- de la nostra companyia. Només diré una cosa més: Impressionant, com sempre!
Com ja avançava en el meus posts de dissabte i diumenge passats, estem a un pas de demanar el rescat de Catalunya, amb totes les lletres del nom i amb totes les conseqüències, malgrat alguns semblin negar les evidències. Mentre el Conseller Mas-Colell va dient que "la vida és així"(en un anglès macarrònic) a la BBC, el senyor Homs ens torna a tractar d'imbècils i ens vol fer creure que "no passa res". Sí, sí que passa! Passa que durant anys heu -tots plegats, això no és patrimoni d'un sol partit- malgastat els nostres impostos en rucades infumables, en col·locar amiguets i companys de partit en empreses públiques i a l'Administració Pública per les mil portes que heu obert apart de la "normal", passa que Madrid no ha fet honor als pactes i a les transferències (que vosaltres havíeu acceptat imprudentment, sense dotació pressupostària, en el vostre il·lusori afany de governar)... i així fins a l'infinit. Almenys, ara tingueu una darrera mostra de decència i de dignitat: no intenteu enganyar a la gent! 
Em penso que fins el més ignorant dels mortals sap que no hi ha un duro i que no hi ha perspectives que la situació millori. Per quin estrany motiu sembla que alguns polítics continuen vivint en un altre món, de ficció absoluta?
Ho deixo. Estic cansat, feliç i.... això, molt content!

dilluns, 23 de juliol del 2012

TROBADA CLANDESTINA

Normalment, els dies laborables, no acostumo a ficar-me al llit -per dormir, s'entén- abans de les 12. L'endemà, a tres quarts de cinc, es fa dur llevar-se i no estic per masses punyetes. Només hi ha una cosa que compensa aquesta manca de son: la migdiada. Avui m'han obligat a renunciar-hi i demà -segurament- hi hauré de renunciar per interès propi.
Fa una estona, parlava amb una persona amb la que he quedat per demà. Ara feia temps que havia abandonat aquest meravellós món de les trobades clandestines, lluny de les mirades d'ulls no sempre amics. I es que un dels meus mentors ja em deia que, segons quines coses, s'han de fer amb la màxima discreció possible. També m'aconsellava canviar les rutines, no repetir ni horaris ni llocs, utilitzar diferents formes de justificar les absències i -curiosament- també les presències. 
Ara feia temps que no ens veiem amb aquesta persona -que es passa el dia per mig món- i, malgrat ja hauria d'estar acostumat a les seves anades i vingudes, les seves vingudes representen una gran alegria i les seves anades em deixen força tocat. Potser aquesta és una de les poques debilitats que em queden, alhora que potser sigui un dels pocs plaers sincers que encara em reservo (ens reservem).
La vida té aquestes coses: d'una banda et permet gaudir d'allò que vols i també t'obliga a allunyar-te'n de forma sobtada. Potser l'èxit de les nostres trobades rau en la seva clandestinitat i en en el propi fet de ser esporàdiques i sense marge per la planificació. Una trucada: "demà arribo" i el món sembla d'una altra manera. Un parell o tres de dies -com a molt, extraordinàriament, una setmana- i una frase: "demà marxo"... i el món s'acaba! Hi ha dues preguntes -ho sé de primera mà i això és una avantatja- que mai s'han de fer: "quan temps et quedaràs" i "quan tornaràs". Fer aquestes preguntes és obligar a mentir i que el mal rotllo s'apoderi de tot. Per sort, ja fa anys que he descobert que el millor és viure el moment, gaudir-ne al màxim i esperar que el pròxim moment no tardi massa en arribar. La resta no serveix de res... absolutament de res!

SOCIETAT PERVERSA

El simbolisme d'aquesta imatge és prou eloqüent i no m'entretindré més en comentar-la.
Mentre per la finestra veig caure les cendres empordaneses, assisteixo a una lliçó magistral d'un desconegut que per la TV em diu no sé quines històries de rebots, primes de rics, nova subhasta de bons... Un gran despropòsit!
Dormia la migdiada -costum que he abraçat amb fervor- i un/a FdP ha trucat per telèfon. Només agafar-lo, ha penjat. Potser s'ha pixat a sobre en sentir la meva veu d'ultratomba, carregada d'una considerable mala llet. Suposo que devia ser algun venedor de telefonia, o algun representat de volums facsímils o... algun/a anormal que encara és incapaç de marcar un número darrera un altre, en un ordre preestablert, fins a aconseguir contactar amb la persona amb la que volia parlar.  Tant li fa, ara ja m'ha despertat -greu error per la humanitat que m'envolta- i ha aconseguit fer-me emprenyar. Els meus despertars són difícils -no ho nego, em poso de molt mala llet-, però si són sobtats i sense un resultat o objectiu concret, el nivell d'escuma en boca arriba a nivells considerables.
Avui havia sigut un dia tranquil, amb sorpreses agradables, fins i tot havien aconseguit posar-me catxondo... un dia d'aquells que no et sap greu viure i en el que no et penedeixes per no haver-te tornat boig i, emulant a algun assassí en sèrie, alliberar a la humanitat d'un grapat d'anormals! Fins i tot podia haver assegurat haver viscut algun moment de felicitat! Aquesta trucada m'ha estroncat la migdiada i això m'ha fet profundament infeliç.
Diuen que després de la tempesta ve la calma... i que després dels dies farcits d'anormals, trepes i bavosos Déu Nostre Senyor, en un acte de pietat suprema i per tal que no ens tornem bojos, ens premia amb un període de gent normal, fins i tot agradable. És d'agrair, de veritat! Per això encara mantinc la meva devoció per sant Tomàs d'Aquino, baluard de la raó i la fe.
Què queda del dia? Doncs poca cosa: una mica de lectura, una mica d'escriptura, esperar que algú em contesti un parell de correus -val, sense pressa...- i delectar-me d'un airet força refrescant que contribuirà a fer-me més agradable la vesprada. Poca cosa més espero i poca cosa més ofereixo.

diumenge, 22 de juliol del 2012

INTERVINGUTS DEL MÓN, UNIU-VOS!!!!!

Ahir ho avançava i el pas de les hores em dóna la raó. Poques hores després que avancés la possible intervenció -diguem les coses com són, sense vaselina- els fets es van precipitant. Si abans d'ahir era València qui demana el rescat, avui ha sigut Múrcia. Si ahir des del Departament d'Economia de la Generalitat de Catalunya es llançava el globus sonda sobre una possible petició de rescat, avui el Conseller Mas-Colell en una entrevista a la Reppublica reconeix que Catalunya està -i això és el més grotesc i infumable de les seves declaracions- estudiant les condicions d'un possible rescat. Potser es pensen que tots plegats som una colla d'indocumentats, d'indigents intel·lectuals, de rucs sense instrucció bàsica ni el més elemental sentit de la realitat? Fa deu dies que es va fer la reunió de les comunitats autònomes i allà ja els van dir quines eren les condicions del rescat. O potser València -abans d'ahir- va fer servir la inspiració divina per saber-les? Per quin motiu el conseller no ho diu als diaris del país i ha d'anar a un mitjà italià per dir el que tothom ja sospitava? Per quin motiu diu que hi ha la possibilitat de demanar el rescat però no d'una intervenció? Potser el Conseller dormia el somni dels justos quan el Ministre Montoro va dir que demanar el rescat implicava una sèrie de condicions -és a dir, una intervenció-, que les comunitats que el demanessin s'obligaven a complir? A què estem jugant? Encara estem en la fase de l'aristòcrata arruïnat que es nega a reconèixer que no pot mantenir la mansió familiar i ha de fer visites guiades per treure alguns diners i poder malviure? Potser que el Conseller ho consulti amb el seu amic imaginari -aquell mitjó amb ulls que l'acompanya al Polònia- i d'aquesta manera tot plegat serà com la dignitat impostada que sembla impulsar els polítics: una il·lusió necessària per intentar mantenir una pàtina de semi-déus que ja fa anys que vam perdre. Fet aquest, però, que alguns es neguen a reconèixer per una cosa que en diuen Dignitat Nacional i en la que no van pensar quan ens endeutaven a tots. Tot plegat, només és una cadena: Europa intervé Espanya i Espanya acabarà intervenint totes les autonomies i ens locals que no puguin sortir endavant. És així, no hi ha més!!
I demà? Com anirà la prima de risc? I la Borsa? Farà front la Generalitat als seus compromisos de final de mes (crec recordar que eren hospitals i escoles concertades)? Quan temps tardaran a perdre la vergonya -que havien d'haver mostrat quan gastaven a mans plenes i no ara- i a dir la veritat. Senyors: és igual, ja tothom ho sap i tothom s'ho espera. Fins el més inepte dels mortals sap que doblant el deute de València, hem de seguir el seu mateix camí!!! No caiem a la trampa que sempre ens acaba ofegant: posem la solució quan abans millor i no fem com el ZP, que negava la crisi fins que tots vam tenir la merda al coll. Si hem de demanar el rescat, fem-ho i si ens han d'intervenir, que ho facin. De res valen ara els gests de dignitat quan durant anys hem hipotecat tots els nostres culs. Ara, -gràcies a vosaltres, banda d'ineptes, nou rics i mal gestors-  els creditors ens reclamen el dret de cuixa que vosaltres vàreu empenyorar i que nosaltres pagarem!!!!

EUFEMISMES INTERESSATS

Hauria d'estar fent mil coses que tinc pendents a casa: pintar, posar unes rajoles, canviar uns fanals.... però no puc: aquesta calor em té derrotat! Potser més endavant m'agafaré una setmana de vacances que encara no tinc decidit quan la gaudiré i aprofitaré per fer tot això. Potser al setembre...
Llegir els diaris -amb honroses excepcions ubicades en l'àmbit digital- fa pena... i un cert fàstic! Ja sabem -ho he dit des d'aquesta privilegiada talaia, en reiterades ocasions- que els principals diaris estan fortament subvencionats pels respectius governs i alguns -de mitjana o petita tirada- directament són l'òrgan de difusió de les consignes del governs de torns. 
A partir d'aquestes bases, què podem esperar? Doncs podem esperar que algunes notícies diguin que demanar diners i que, a canvi, qui te'ls deixa et digui com els pots -has de, t'autoritza a- gastar, no és estar intervingut. Per quin motiu aquestes llumeneres que ens han ficat al pou es neguen a dir les coses pel seu nom? Es pensen que som imbècils, potser és la por a perdre la poltrona o -en el pitjor (per a ells, clar) dels casos- a ser linxats o lapidats a la plaça pública amb aquells totxos que tan mal ens han fet? Potser -i amb això no vull incitar a la violència- caldria que aquests mateixos expliquessin la veritat de la situació i del procés per arribar al caos actual. Un acte de sinceritat -inusual en els membres de La Secta/La Fireta- em faria desdir de les afirmacions que he fet en el sentit d'atribuït-los un clar caràcter mafiós en el què una Omertà còmplice -de tots plegats, siguin d'un partit o d'un altre- regeix els seus designis.
Les societats, cíclicament, al llarg dels segles, des del principi dels temps, s'han autodepurat i s'han regenerat. Ara fa massa temps que els mateixos -tan em fa quina sigui la seva adscripció política, al final són els mateixos i formen part de la mateixa casta- s'han enquistat en el poder. Perpetuar-se en el poder, fer-ne una professió, corromp les persones i el propi sistema. Com ja vaig dir en un altre post, el sistema d'enriquiment d'aquests impresentables ha sigut molt fàcil: utilitzant diners públics han fet obres faraòniques sense cap sentit ni utilitat -només cal veure el tema dels aeroports, AVE, complexos de la Cultura, de les Ciències... i mil coses més!-; han cobrat el seu percentatge -comissió- sobre l'import total de l'obra en el mateix moment de l'adjudicació i han permès que els pressupostos inicials es doblessin o tripliquessin -quan més puja el pressupost, més comissió cobren ells-; finalment, han deixat el deute a l'organisme públic (ajuntament, comunitat autònoma...) i han passat a un retir daurat en alguna caixa d'estalvis -que també han aconseguit ensorrar-, en alguna empresa pública -lluny dels interventors- o en alguna empresa privada, deutora de favors anteriors.
Esperar que els governs sigui alguna cosa més que simples administradors, conferint-los el poder de decidir sobre les nostres vides, és un suïcidi social. Es nota que no sóc precisament Keynesià? Jo sóc més de la corda del Milton Friedman o del seu fill David. Doncs això, que quan els polítics tenen més poder que la simple administració d'uns recursos limitats, estiren sempre més el braç que la màniga, en benefici propi. Quina justificació té la creació d'empreses públiques lligades a les Administracions? Doncs molt fàcil: no estan intervingudes i poden fer i desfer tant com vulguin. És a dir, ells mateixos legitimen -i legalitzen- una manera de burlar els controls interventors. I així.... mil coses més!!!! M'estic plantejant escriure un llibre sobre el meu coneixement d'aquests temes. Malgrat mai he sigut de manifestacions i coses similars, ara han aconseguit fer-me emprenyar. Veure com, malgrat la societat està dessagnant-se, n'hi ha que encara es creuen que la crisi no va amb ells i es permeten continuar amb les mateixes rucades i capricis personalistes de sempre, m'indigna!!!!

dissabte, 21 de juliol del 2012

QUI PREFEREIXES QUE ET ROBI?

Sembla que la pregunta, en els diferents comicis electorals de les diferents administracions públiques, hauria de ser aquesta.
Hi ha una cosa que no entenc: fa 40 anys no es pagava IVA ni la majoria d'impostos que paguem ara i, a sobre, es va reconstruir -amb nous pantans inclosos-  un país que sortia d'una guerra. Actualment, paguem impostos per donar i vendre... i malgrat això el deute s'ens menja. On han anat a parar tots aquests ingressos de les Administracions Públiques d'aquests 40 anys (i tot el deute acumulat)? Potser abans només manteníem quatre peixos grossos i durant aquests 40 anys n'hem hagut d'engreixar molts de petits? Reflexionem sense passió -racionalment i amb la calculadora a la mà- sobre aquest tema.
Aquest migdia veia un trosset de Salvados en el que hi sortia un tal López Marugan -personalment, em provoca la mateixa sensació que un capo mafiós-, que havia sigut tresorer del PSOE. Doncs bé, sembla ser que encara haurem d'estar agraïts que els bancs condonin els deutes dels partits polítics; sembla ser que som uns privilegiats de ser robats amb tanta classe (de manera molt burda, diria jo). El reportatge també parlava del Tribunal de Cuentas, òrgan constitucional que és l'encarregat d'intervenir els comptes públics i els dels partits polítics, etc, però que evacua els seus informes amb 5 anys de retard. Resulta que és un altre cementiri d'elefants polítics, compost per 12 membres directius, que es reparteixen els dos grans partits espanyols. És a dir: ells mateixos es vigilen i es controlen... Fantàstic!!!!
El fet de poder elegir qui volem que ens robi des de les diferents Administracions, ens surt una mica car. Potser valdria més renunciar a aquest "poder de decisió" i estalviar una mica. Tot plegat, mani qui mani, sempre acaba fent el mateix: mirar cap una altra banda del que ha fet l'anterior govern i intentar fer el mateix, sense que es noti, sabedor que quan tornin els altres també miraran cap a una altra banda.... i així fins a l'infinit!
Definitivament, cada quatre anys només decidim qui serà el que ens robarà!

PASSAR EL TEMPS

Un home de caràcter podrà ser derrotat, 
però mai destruït
Ernest Hemingway

M'he llevat d'hora i he arribat a una conclusió: avui tocava regar! Sí, ja sé que aquests meravellosos meteoròlegs pronostiquen pluja i que el dia està núvol. M'importa ben poc!!! Aquesta és la independència que em caracteritza: fer el que vull, quan vull i com vull (sempre sense causar perjudici a ningú, això sí!). Ara ja està, ja tinc totes les plantes regades. Em venia de gust i ho he fet. També he aprofitat per rentar el gos (la feinada que he tingut per agafar-lo!).
Ara ja no sé què més fer. Tot plegat, qualsevol dia passarem pel mateix tràngol que València i haurem de demanar -aquí no, aquí ens enfonsarem a la més absoluta misèria abans que demanar-ho- que altres facin front als nostres compromisos. Era inevitable, de fet era previsible i penso -una teoria personal- que la iniciativa no ha partit de l'Estat. 
La meva teoria, totalment tocada per la meva fixació per ficcionar-ho -verb que, em sembla, m'acabo d'inventar- tot. Ja veurem si es confirma amb el pas del temps: L'Estat fa dies que va dir a algunes autonomies que les intervindria (durant la darrera reunió amb totes les autonomies, el dijous 12 de juliol). Algunes, les no governades pel PP, Catalunya i Andalusia, van arrufar el nas -d'aquí la patètica reacció del Mas-Colell i els insults de l'Homs al Montoro, combinat amb l'allunyament del PPC de CiU- i es van plantar, tot amenaçant amb fer ús d'allò que només tenen en compte quan els convé: el poble (a hores d'ara fins els collons de tots els polítics, ja siguin d'un costat o de l'altre). Per evitar això el PP ha fet una jugada mestra: ha intervingut primer una comunitat seva i ara ja ningú podrà dir que si intervé Catalunya i Andalusia ho fa per motius polítics (tinguem en compte que Catalunya deu el doble del que devia València). Oh! Quin bon argument per un relat. Fins i tot ho podria complicar tot una miqueta com passa a la realitat: afegint-hi un cas de corrupció, com el del Palau, per fer-ho més embolicat. Darrerament, la realitat deixa poc marge a la ficció!
I continua el dissabte, tediós i lànguid.... sense ganes de fer res!!! Només l'esperança d'arribar a la nit i poder veure -per enéssima vegada, malgrat per mi és un film de culte- Ronin, una magnífica pel·lícula protagonitzada pel Robert De Niro (22.00 h. La Sexta 3). Només tinc una pena: coincideix amb  Alejandro Magno, de l'Oliver Stone (22.00 h. Antena 3). La resta del dia l'hauré de dedicar a dormir la migdiada, llegir alguna cosa, escriure... i poca cosa més!!!! Bé, sí que puc fer una cosa: recuperar aquella sensació de fer coses raonables, plaents, útils, duradores... és a dir: fer coses racionalment. Segurament, em servirà per contrarestar l'ofensiva -inexplicablement consentida- de les forces del despropòsit.
Qui tingués una màquina del temps, per poder absentar-se d'aquest nous temps que han de venir!!!  Si pogués escollir, m'agradaria anar a viure a les èpoques corresponents a Góngora, Quevedo, Larra... i les de tots aquells que van fer de la ironia un estil de vida (ja és això: ironitzar o morir!).
Ho deixo, vaig a ironitzar -tot ficcionant- una estoneta.
Un regalet, un altre  i un altre.

PS: Consti que jo ho havia dit abans

divendres, 20 de juliol del 2012

ESPERAR I NO DESESPERAR

I arribà el cap de setmana -gran invent de Nostre Senyor- i amb ell el retrobament amb el silenci, els pensaments plans i les ganes de deixar de banda tot allò que podria ser prescindible.
Malgrat penso gaudir d'aquest parell de dies, tinc el regust amarg que sempre em deixa el dir coses -malgrat siguin veritat i tingui més raó que un sant- que sé que fan incomodar a d'altres. Ja ho sé: tots som com som i servim pel que servim. Quan algú ha de fer un gest contranatural -contra la seva natura individual, es clar-, sé que es troba incòmode i pateix. Malgrat això, hi ha gestos que són imprescindibles i que, tot sigui dit, també serveix per marcar el territori a aquells que -ingènuament, però no innocentment ni sense egoista intenció- havien confós la bonhomia amb la estupidesa. Ho sento, per dir el que no es vol sentir!
Encaro el cap de setmana amb calor, però amb l'esperança de saber que, malgrat la propera setmana serà intensa, valdrà la pena fer la feina. Tinc pendents diverses coses pel cap de setmana -escriure, llegir, valorar relats...- que no he pogut fer durant la setmana per trobar-me força esgotat. Aguantar-li les angoixes i paranoies a segons qui, esgota molt!  
Ho deixo... He de recuperar la frescor que tenia fa quatre dies. No serà difícil: una gran part del motiu principal de l'esgotament desapareix (malgrat només sigui temporalment). Ara només em queda relaxar-me i gaudir... i esperar gaudir més!

dijous, 19 de juliol del 2012

EVIDÈNCIES

Avui ha sigut el dia de les evidències. Espero que veure les coses sigui més efectiu que explicar-les -amb aquell pòsit de subjectivitat que sempre porten associades les explicacions- i intentar que algú altre ho vegi clar.
Dia de pensaments, de converses -per part meva, plaents i aclaridores- i de jugar al gat i a la rata (de tant en tant, no és dolent jugar-hi). Dia de moments propicis per cantar la gallina -gairebé obligat o conduit- però amb aquell punt de silenci final -que només els amics poden esperar- que embolcalla totes les coses amb un mant de nebulosa. Ho sento, jo no traeixo confiances! Puc tenir mil defectes, però aquest no n'és un d'ells. 
Mal de cap i de queixal -curiosament, ara, després de la visita al pinyoleg (que té collons la cosa!!)-, ombres de dubte, frases significatives que ressonen en el meu cap i de les que no puc -no vull- desfer-me'n, però tampoc reinterpretar. Ganes de dir "vinga, que ja només faltes tu!!!", en un intent -desfermada voluntat- de correspondre mostres inequívoques i dolces evidències. 
Ratificació: el claueret ha trobat un altre sant Pau, aquest de dicció accidentada. És el que té l'estiu: tota cuca viu! Fa calor i els cossos suen, uns més que altres. Records d'altres temps: aromes salats, begudes fredes, penombra d'hotel... Crits, gemecs i sospirs de mitja tarda. Estones en silenci, intentant racionalitzar fets irracionals, fent veure que no ha passat res... però sí, ha passat i molt!!! Aquelles tardes, lluny del brogit mundà, prop del que és desitjable i desitjat, de pells acariciades i suors barrejades. 
Tot plegat, què queda? Res, benvolguda ombra... no queda res!!! La teva existència depèn d'un sol que qualsevol dia pot tapar un núvol. Malgrat això, pensa que el sol sempre reapareix i que els núvols només són ocasionals... Però és el que tenen les coses ocasionals: són curtes però intenses, tan intenses que poden ocultar la llum del sol! Potser no és desitjable, ocasionalment, viure sota la protecció cobertora del núvol?
Doncs això: altres temps potser van ser millors... però, com deia el pistoler: "encara em queden cinc bales a la recàmera per qui vulgui entomar-les".
I amb això, acabo la boutade del dia.

PS: Molts ànims al visitant 8451 (segurament, ell ja sabrà qui és).

dimarts, 17 de juliol del 2012

ESTRANYESES ESTRANYES

Oh!!!! Quina imatge més maca i definitòria!!! Quin missatge més exacte i clar!!!! Avui és un dia d'aquells en els què he trobat just el que buscava per il·lustrar el post.
Bé, comencem per coses -no sé ben bé com definir-ho-... i deixeu-me que faci referència a la meva rentrée laboral. De fet, tampoc es podria definir així... Bé, res anormal -cap canvi, cap indici, cap nova tendència- sota la capa del sol i, amb això, ja està tot dit!
Ara anem a les coses genèriques i fora de qualsevol altre context que no sigui el simple raonament metafísic sobre l'entorn. Les estranyeses estranyes -què? Mola el títol, eh?... Què patètic!- són aquelles coses estranyes que ja no ens haurien d'estranyar, aquelles coses que fa un temps semblaven l'excepció -potser sempre ho han sigut, però es notava menys- i que ara són el més habitual. 
Assisteixo estupefacte -però impertèrrit i impàvid- a la desesperada caiguda i destrucció -bé, siguem sincers, mai m'havia ofert cap confiança- de La Banda de la Fireta. Ara ja és un campi qui pugui i una accentuació -sense límit- del despropòsit. És un intent desesperat de mantenir a flot un món que s'enfonsa. Hi ha una imatge fantàstica que ho defineix perfectament: imagineu-vos un individuu amb fang fins la cintura que manté en alt una bossa amb monedes, al mig d'un pantà. El propi pes de les monedes fa que s'enfonsi en el llot. Finalment, sense salvació possible, s'enfonsa ell i les seves monedes. Si hagués renunciat a elles, podria haver salvat la vida. 
En molts aspectes de la societat i en alguns de molt concrets, aquest aferrar-se a vells costums, voler mantenir allò que no és sostenible, que era ineficient en temps de bonança però que es podia dissimular, és el que farà que ens enfonsem (alguns més que d'altres). Tapar-se els ulls amb una vena, fer veure que tot continua igual, fer l'intent de continuar vivint a base de fer veure que es fa alguna cosa (res del que s'hauria de fer, però generant problemes per poder-los solucionar i justificar la pròpia existència) i, sobretot, permetre-ho, és el que ens portarà a l'abisme. 
Estrany? Què és estrany? Que una munió de vividors hagi de començar a pencar o plegar? Que aquells que es pensaven viure essent (i cobrant) X, però fent Y, ho podien fer tota la vida... impunement? Ara, cada cop més, veig els seus darrers cops de cua -que són els més perillosos i surrealistes- previs a la caiguda de la Fireta. Sí, la vostra Fireta, la que havíeu muntat per medrar i poder ficar el cap en algun lloc (on haguessin pogut ficar-se si no fos per la Fireta?), s'enfonsa.
Sento unes declaracions de la Elena Valenciano -ja sabeu, aquella que va passar de telefonista de Ferraz a segona de Rubalcava- en les que, resumidament, diu que ella "no és responsable de la situació actual". Clar que no! No ho ha sabut mai el que és la responsabilitat! De fet, considero que ella i aquell que parla com si que mai hagués format part d'un govern -Rubalcava-, són uns autèntics irresponsables. Em quedo meravellat com algú que ha format part -des de temps immemorial- de tots els governs del PSOE, sigui capaç de criticar i ara -en un acte d'inspiració miraculosa que mai havia tingut mentre governava- tingui els ous (amb perdó) de dir quines són les seves solucions màgiques a una situació que ell -en gran part- ha contribuït a crear, juntament amb algú que ara és membre del Consell d'Estat. Sí, no rigueu, no! En aquest país som així de frikis: posem de conseller a qui ha demostrat no saber-ne ni un borrall. Doncs això és part de la nostra -d'alguns- estranyesa... Impressionant!!!!
Ho deixo. M'estic emprenyant i no paga la pena...

dilluns, 16 de juliol del 2012

EXOR RETURNS

Després d'un viatge plaent -iniciat més tard del que tenia previst- he arribat a casa -bé, a la casa habitual- i el primer que he fet, atesa la diferència de temperatura ambiental, és dutxar-me (la imatge en dóna testimoni).
Volia fer una mica de migdiada, però he pensat que no era prudent: després, a la nit, no podria dormir. L'emoció de la reincorporació? Nooooooooo!!!! El neguit de saber que encara queden quatre setmanes i un munt d'anormalitats fins la propera estada al paradís.
Malgrat ja havia mirat alguns correus, obviant les basques que alguns em provocaven, he decidit contestar tan doctes paraules -suposo que heu captat la ironia- ara mateix. El xarop amarg s'ha d'empassar d'un sol glop i no assaborir-lo lentament (cosa que seria una mostra inequívoca i inacceptable, per part meva, de masoquisme). 
S'aproximen dies divertits i només cal saber prendre-s'ho amb la corresponent flegma britànica però sense un bri de compassió o concessió. Tot plegat, ja és un fet demostrat que tot plegat s'enfonsa, malgrat alguns encara estan abduïts en la seva labor profilàctica, tendent a que altres alliberen fluids (síndrome d'Estocolm, sembla que en diuen: t'enculen i estàs agraït).
Llegia ahir que el deute total de l'Estat -segons paraules de l'Alicia Sánchez-Camacho- és de 977.000 milions d'Euros. Ole, ole i ole!!! Algú a la sala amb c.... per pagar el deute? I només els interessos???? Tampoc??? Ohhhhhhhh!!!! Doncs sembla ser que ens donaran a tots -a uns una mica molt més que a d'altres- pel c... i sense vaselina.
Fa una estona he entrat a l'e-noticies, Libertad digital i a La Gaceta (què passa, no puc tenir els meus vicis? S'ha de llegir a tothom!!!). Sempre llegeixo aquests diaris, faig una mitjana de cada noticia i així esbrino la veritat. Mirar el TN de La seva no té cap sentit i francament, a mi m'interessen més els problemes que tinc a la cantonada -crisi, delinqüència, intervenció de la Generalitat, polítics corruptes, etc...- que els problemes que puguin tenir els sirians (que també... però no tant!) o si a un poblet de quatre cases han ballat algun ball tradicional aquest cap de setmana. Aquesta mateixa mania la tenen els del Temps: parlen del temps a la Xina i són incapaços de predir el temps que farà aquí (encara espero les tempestes del dimecres a la tarda).
Com deia, he llegit aquests diaris digitals i he trobat una notícia que trobo espatarrant, tractada de tres maneres diferents: 1, 2 i 3 . Que cadascú faci la seva mitjana! 
De moment, vaig a gaudir dels darrers moments del dia, tot recordant la fresqueta i les tremendes postes de sol... Quin remei: demà ja toca pencar!!!

diumenge, 15 de juliol del 2012

DILEMES ABSURDS

Mirant per Internet he trobat aquesta imatge que avui il·lustra -és una manera de dir-ho- el post. Consti que primer tenia pensat el text i que, posteriorment, buscant una imatge, he trobat això. És a dir: no construeixo aquest post al voltant d'una absurditat (que no s'esvaloti el galliner!).
Tots tenim dilemes absurds que no fan més que complicar-nos la vida. Són petites decisions, sobre temes absurds i prescindibles que afegeixen complexitat al propi fet vital. Carn o peix per menjar? Doncs és igual: al final, sempre acabem menjant de tot! Mar o muntanya? Doncs el que més ens plagui.
El problema d'aquests dilemes és que adquireixen importància i en fem un món. Conec gent que, fins i tot, en creen un debat intern de coses tan prescindibles i poc importants con decidir quina roba es posen o què fan aquell matí. Que es posin la roba que vulguin i que facin el que més els plagui! Cal perdre ni un segon de temps en qüestionar-se tot això? 
Avui jo m'hagués pogut plantejar el dilema de si primer contestar alguns correus i comentaris, per després fer aquest post i més tard acabar un parell de relats, que tinc agafats amb pinces, o si, pel contrari, era preferible variar l'ordre que ja havia decidit des del principi. Calia començar a pensar en la conveniència de fer una o altra cosa primer? No, no calia. Potser un dels problemes de la vida és que perdem molt de temps concretant decisions que emanen de dilemes absurds. Tot aquest temps, aquesta capacitat de raciocini, la podríem invertir en pensar en coses importants, un altre terme i concepte que cadascú entén a la seva manera. Encara recordo una pregunta surrealista del passat dijous -segurament producte d'un estat d'alienació mental, conseqüència del dilema entre fer preguntes ridícules, volent saber quina és (on està, que n'hi ha!) la trampa o arriscar-se a fer un ridícul clamorós per ignorància supina mal dissimulada-, alguna cosa semblant a: "Et neteges les sabates".  Resposta: "Si estan brutes, sí; si no ho estan, no!" Una altra pregunta molt bona -de la mateixa línia de l'absurd- seria: "Menges?" Resposta: "Si tinc gana, sí; si no en tinc, no!"
De moment, ho deixo. Vaig a acabar aquells dos relats. Mentre passen les darreres hores a l'oasi, em faig un bon fart de riure pensant en una escena surrealista que pot tenir lloc demà. Si és que sempre ho dic: els que volem escriure relats tenim com a font inesgotable d'inspiració la pròpia vida! Només cal canviar-ne alguns detalls insignificants -per tal de despersonalitzar-ne els fets, tot fent-los anònims- i no tocar res més, no fos cas que malmetéssim aquell punt grotesc -surrealista, patètic, lamentable...- que proporciona algun comportament humà en la pròpia la situació real.

dissabte, 14 de juliol del 2012

MISSATGES PERDUTS (O NO)

Llegeixo el correu i no em quadren els avisos de comentaris del bloc amb els que realment tinc. N'hi ha un -d'una amiga- que em consta que hauria de tenir i, malgrat això, no hi és. No m'agrada! Si hi ha una cosa que m'agrada -i que considero una obligació moral- és contestar tots els missatges. No crec que ella l'hagi esborrat -també hi constaria-, però em fa molt estrany aquest missatge perdut com una ànima orfe.
Aquesta -bé, ja fa temps- sembla la setmana dels missatges perduts. En tinc diversos que he enviat i no he rebut resposta. Potser respondre'm seria admetre un cert grau d'incompetència -en diversos sentits- o d'incapacitat poruga i és més còmode amagar el cap com els estruços. Sempre m'ha agradat incomodar -fer evidents les mancances (també les meves)- i he considerat que aquest és un privilegi dels que no tenim por a "morir" -no sé per quin motiu he posat cometes- i no estem fets per mantenir i aguantar aquell lamentable estat de fel·lació perpètua (amb una mica de sort, algunes coses canviaran).
Són els darrers dies a l'oasi i, malgrat a mitjans d'agost tindré una nova sessió de racionalitat, vull aprofitar (aprofitar-me'n) fins al darrer instant. Sé
Continuo engiponant notes amb les històries de la vida i malgrat he adoptat un posició escèptica, expectant i impassible -combinada amb una postura impàvida-, no em puc evitar somriure quan The fel·lation's man perd l'oremus i, producte de la seva pròpia incompetència i obsessió malaltissa per excretar baba, comença a fer preguntes surrealistes -algunes pròpies de ments absents- i a intentar tapar mil forats -fuites d'aigua- amb només deu dits (cap dels quals és seu, això sí!). Només uns dies més i el seu grau de bogeria serà l'òptim i desitjat per tal d'aconseguir l'objectiu final: veure com ell mateix s'autodestrueix. Malgrat queden algunes coses per polir, aquesta història por arribar a tenir un final sorprenent. Hi treballo i miraré d'acabar-la el més aviat possible.
Des d'aquest racó de món, també tinc un pensament per gent que aprecio i que... deixem-ho, ells ja saben qui són. Son temps difícils pel rock & roll benvolguts amics, la situació és complicada però la voluntat mou muntanyes. Fins i tot aquells aspectes més truculents de la vida, aquelles circumstàncies més desfavorables, tenen una sortida. Només cal mantenir la calma, no deixar-se apoderar pel pànic -ja ho deia la Pantoja: "Dientes, dientes..."- i no imaginar més del que és raonable imaginar (no muntar-se pel·lícules irracionals). La resta és fàcil i plaent. Una mica cansat, això sí, però fàcil!!!!
Ara diré una rucada: en aquests temps de crisi, sempre podria muntar un espectacle -una mica patètic, però envejat per molts i admirat per d'altres- que es denominés The Exor, five!. Alguns -amb perdó i amb tot el meu bon rotllo- ja m'entenen!!!!

Un regalet... i un altre... i un altre (no us queixareu de diversitat!!!!)

divendres, 13 de juliol del 2012

OBJECTIUS ACOMPLERTS

Malgrat pugui semblar una cosa evident i natural, si hi ha una cosa que em satisfà extraordinàriament és veure com es van acomplint els objectius. No només em refereixo als objectius materials -que ja són importants- sinó també als objectius immaterials i eteris. No sé quins em produeixen més satisfacció. D'una banda, saber que tot allò que havia pensat fer aquests dies està finalitzat -mentre observo en la distància com altres objectius s'acompleixen per ells mateixos, després d'haver-me limitat a sembrar la llavor-  i d'altra banda, arribar a la conclusió que no cal esmerçar esforços en coses fútils. Tot plegat, han aconseguit portar-me a un estat anímic perfecte: sabedor d'haver acomplert els compromisos que havia adquirit amb mi mateix i d'haver aconseguit foragitar aquella sensació de responsabilitat gratuïta per temes que no haurien ni d'importar-me.
Les hores passen i cada vegada m'impregno més d'aquest ambient tranquil i seré. Només petits intercisos vulneren la pau i em desperten del somni. Només puntuals remors llunyanes em permeten tenir contacte amb la voràgine.Un somriure irònic és la única reacció que em permeto davant els episodis patètics que m'arriben. Una tristor immensa s'apodera de mi quan veig el Telenotícies i endevino el que ha de venir, conseqüència del despropòsit egoista de l'ésser humà. Ja m'ho deia una persona molt estimada: "Perquè les coses s'arreglin, s'han d'espatllar del tot. No fer-ho així, condueix a l'agonia eterna". Quina saviesa!!!!
De moment, ho deixo. Vaig a llegir una mica a Anton Txèkhov, gran contista i magnífic retratista de la societat russa de finals del segle XIX..

dimecres, 11 de juliol del 2012

...I MORÍ EL DIA

Només trec el cap per deixar testimoni dels darrers moments del dia. Això és el que s'acaba però veure-ho, sabent que demà es repetirà, ja paga la pena. Aquesta visió compensa moltes coses, moltes animalades -pobres animals, quantes anormalitats els imputem, ells que són d'una lògica i bondat absolutes!- i molts mals de cap.
Avui tots plegats -com a societat- hem rebut males noticies, però sempre ens quedarà observar aquestes meravelles: són gratis i no pertanyen a ningú!

MOMENTS CONTRADICTORIS

Tots els grans dies -com avui- han de tenir un contrapunt que accentua, encara més la meva percepció de la trista realitat (Senyor, dóna'm paciència!!).
El dia ha començat tranquil·lament, lànguidament, com si un fluid m'envoltés i em protegís del brogit. La caminada matinal -gairebé de matinada- ha sigut genial i una visita tradicional amb conversa inclosa -és una manera de dir-ho. Sempre és una conversa monologa-, ha contribuït a perllongar aquella sensació d'ingravidesa i serenor.
Potent esmorzar, lectura de diari i començament de lectura de relats a valorar. Primera trucada -algun dia aprendré a apagar el mòbil i seré més normal- sobre temes surrealistes després que l'interlocutor escoltés la frase: "Estic de vacances". Tant sí com no, m'ha deixat anar el seu rotllo; una història per no dormir sobre un tema que la resta de la humanitat podria considerar intranscendent i sense cap complicació.
Continua la lectura i vaig apreciant l'estil, la correcció ortogràfica, el ritme, l'estructura narrativa, la composició dels personatges.... I mil coses més. Miro l'Iphone per mirar si tinc algun correu. Sí, en tinc i considero que és bona hora per fer una pausa, un cafè i contestar correus i comentaris del bloc. Mentre ho faig, escolto música: una mica d'òpera bufa (La nozze di Figaro, de Mozart), per no desentonar i acompanyar amb el nivell de la trucada anterior.
Faig un petit mos per dinar i decideixo fer una curta migdiada. Em desperto i vaig caminant al mateix lloc d'ahir. Bany de mitja tarda i em miro una altra vegada l'Iphone (curiosament, hi ha poca cobertura, però n'hi ha!!!). Llavors, tinc un dilema: faig veure que no he vist els correus -cosa totalment legítima- o contesto? Finalment, em pot més una obligació moral i la dignitat, dels que alguns estan desposseïts, i faig un parell de trucades. Curiós: llegint i fent correus en pilota picada -no és la situació més surrealista en la qual ho he fet-, dins l'aigua, m'imagino les suors porugues de l'anormal de torn, més preocupat en exercir el vassallatge i en rendir homenatge al senyor que en conservar una mínima dignitat dient "no" davant d'una cosa irracional i extemporània  (Bis: Senyor dóna'm paciència!!!)
Acabo en bany, entre rialles sornegueres i torno a casa. Durant el camí encara penso en les retallades del Govern Central que he llegit en un diari digital: magnífic, tot plegat és magnífic!!!! Per sort, encara em queden hores del dia i un moment màgic per viure: veure-com em proposava una amiga- la posta de sol des del banc de fusta que tinc prop d'un marge. D'aquí a una estona, quan els darrers rajos de sol s'amaguin darrere les muntanyes, amb la fresca del vespre, sabré que tot mor però només té un destí: renéixer i regenerar-se.

dimarts, 10 de juliol del 2012

BANYS VESPERTINS

Avui, primer dia al paradís, he canviat la meva passejada matutina per una caminada vespertina. Malgrat aquí la temperatura sempre és més fresca que a les terres baixes, avui feia calor. Quan he arribat al paratge de la fotografia, no m'he pogut resistir i, en la soledat més absoluta, he gaudit d'un bany refrescant sense res més que no portés quan vaig venir al món. L'aigua era gelada, però impressionantment pura i cristal·lina. De fet, això és el naixement d'un petit rierol. De la base d'unes roques, arran de terra, sorgeix un fil d'aigua que s'envasa en aquest planell en forma de bol al centre, per continuar el seu camí per sobreeiximent. Fa anys, una persona em va ensenyar aquest lloc, amagat entre muntanyes i des de llavors, sabedor que és un lloc solitari i que pocs coneixen, forma part dels meus llocs màgics. Aquest és un bon lloc per perdre's, per deixar-se anar, per prendre quatre apunts -aquest matí algú em feia esment en un correu de la meva pretesa habilitat per la creació literària- i per llegir i reflexionar sense cap altra soroll que el cant del gall fer o de la remor d'algun habitant del bosc -normalment algun senglar o cabirol- que s'acosta a beure. 
De tornada a casa, amb les darreres llums del dia, pensava en quan privilegiats són aquells que es poden permetre fer aquesta rutina tots els dies. Potser sense cap luxe, potser sense comptar i mantenir aquelles coses que nosaltres mateixos hem convertit en imprescindibles, sense ser-ho. Fins i tot he comptat quant em costaria viure amb les quatre coses necessàries i apostatar de la resta de coses supèrflues. Realment, paga la pena viure constantment estressat? A canvi de què? I, contràriament, renunciar a tot i viure amb quatre coses a canvi de gaudir d'una vida com aquesta? És per pensar-s'ho seriosament!!!
De moment, vaig a valorar uns relats per un concurs del que he estat designat jurat. Tot va començar accidentalment i ara cada vegada tinc més obligacions -devocions- en aquest camp. Mica en mica,estic canviant l'espasa per la ploma. Cada vegada abraço un món en detriment d'un altre. 
Ho deixo aquí. Ja és tard i tinc més de 15 relats per llegir -uns quants dels que em van passant per correu electrònic- i moltes coses per escriure. Potser és això el que paga la pena... Potser sí que és això!!!
Recomano demà a la nit (22.00 h.) Llop, pel·lícula de 8TV. Grans actors i gran història. M'agrada molt l'escena en la que el protagonista es pixa a les sabates d'un trepa. És el que té ser un trepa:no guanyes per sabates... i per genolleres!

dilluns, 9 de juliol del 2012

SÍ, SÍ, SÍ!!!!!!!!!

Seré breu: ja està, ja ha arribat -aquesta vegada ho necessitava- i s'ha acabat la tonteria. Fins i tot, avui m'han fet invisible! En una conjunció astral, tot s'ha aliat a favor meu i el correu no ha funcionat, es pensaven -mentires burdes i interessades, mostra de la mediocritat mitja- que ja estava de vacances i han deixat que el meu darrer dia fos una bassa d'oli. Déu s'apiada dels que patim... i també dels que patam! Sobretot, dels que patam.
Demà marxaré com un esperitat i em reuniré amb la Heidi i les cabretes; canviaré, temporalment, la gandula -queda lliure per qui vulgui fer-la servir- pel banc de fusta prop del marge des del que observo l'horitzó (aquell que vaig envernissar la darrera vegada que estava a l'Oasi).
Tot plegat, la vida és com un partit de futbol. El partit d'avui podia ser un dia molt perillós -darrerament, els adversaris són molt bruts- però m'he escapolit de l'escomesa -com m'agrada el mestre Puyal- dels trenca-tormells que t'entren a traïció pels laterals del camp de Les Corts, mentre l'esperit del Kubala -que va fer petit aquell camp- observa amb somriure sorneguer.
Ah, quines anades de pinça!!!!! I com m'agrada que em patinin les neurones!!!! Tot plegat, aquests són aquells moments dels que parlen les granotes de l'anunci d'una marca de pernil dolç. D'aquí cent anys, tots calbs i criant malves... Llavors, perquè mentim -sobre coses objectives i comprovables, quedant com el cul i com uns retardats (amb tots els meus respectes)- com ha mentit l'espècimen d'una sola neurona que deixa el rastre de baba? Per quin estrany motiu la gent es complica la vida innecessàriament? Per quina raó es busca la continua confrontació? Si el millor es ser feliç i fer feliç (en totes les seves variants, ja sigui física o espiritualment)!!!!
Ho deixo, vaig a fer els meus exercicis de felicitat.

diumenge, 8 de juliol del 2012

ESFORÇ ESTÈRIL

Talment encarnés un Sísif modern, semblo condemnat a fer sempre les mateixes coses, a intentar -infructuosament- fer entendre uns arguments senzills, lògics i objectius. A sobre, em furten el privilegi de recordar-me dels ascendents i descendents del mediocre -adjectiu generós que hauria de ser correspost amb agraïment etern per la seva benevolència i caritat cristiana- de torn que, en un acte de suprema inutilitat -prenent per una vegada la iniciativa-, ha decidit tirar pel dret i fer allò -sense avisar a ningú- que pot crear un caos superb. No, no puc cagar-me en tot... A sobre he de ser políticament correcte i "entendre" allò -comportaments, pretensions i deliris surrealistes- que no té cap explicació lògica. A cagar, tots a cagar!!!!
Llegeixo a la premsa que el que resta del mes de juliol serà força interessant pel que fa a nomes mesures del Govern de l'Estat. Bé, ara que les naus ja estan totes cremades, només cal seure sobre una roca, a l'abric del llevant, per veure com la flota s'enfonsa definitivament. No ens enganyem: tot està perdut però ara només cal evitar que el desastre esclati violentament. La tàctica a seguir per tots els components de la casta dels firaires (dirigents de la Fireta, menjadora que s'han muntat uns quants), és posar sordina al Gran Pet (que auguro des de fa temps) i intentar salvar els mobles -els seus- d'un Sistema que ja fa temps que ha entrat en l'agonia que precedeix a la mort i que ha estat desnonat pel economistes mitjanament seriosos.
No cal continuar jugant al joc de "entre tots ho tirarem endavant"(que en realitat es converteix en "anem aguantant fins que jo marxi. Després ja us espavilareu"). Si veiem el volum del deute, les proporcions del despropòsit i la magnitud de la tragèdia, ningú amb dos dits de front pot pretendre fer miracles ni aguantar aquesta situació insostenible. Un problema és el deute, però el gran problema és la despesa "normalitzada" que ens hem obligat -per un pretés Estat del Benestar- a tenir. No, la despesa no és per pagar prestacions socials. La majoria de la despesa és per mantenir vividors i estructures administratives duplicades, triplicades i sense cap tipus d'eficiència, més pensades per col·locar "afectes al Règim, amb carnet del partit", que en tenir els membres imprescindibles per fer la feina. Si, d'altra banda, fem un compte dels milions d'Euros que valen totes les obres faraòniques -aeroports sense avions, AVE,s  a cap lloc i sense passatgers, palaus de congressos sense públic, complexos de la "cultura" que tripliquen el pressupost inicial... i obres diverses promogudes pel moviment de capital que suposava, no per la necessitat de la infraestructura- tindrem una quantitat molt aproximada al deute que arrossega l'Estat. 
Bé, vaig a fer uns mojitos. Tot plegat, ara puc i d'aquí dues setmanes no sé si m'ho podré permetre. L'ultim, que apagui el llum i tanqui la porta...

PS: Demà darrer dia abans d'una setmana que pot ser genial.

dissabte, 7 de juliol del 2012

PERSONATGES (NOUS I ANTICS)

De tant en tant, quan un personatge ja ha complert la seva funció o ja està massa trillat per continuar estirant-ne la seva existència literària, cal matar-lo. Hi ha diverses maneres de fer-ho: la més comuna és deixar d'escriure sobre ell i ja està. Una altra manera, per dignificar la vida d'alguns personatges -com un premi a la seva existència-, consisteix en fer que morin en el seu periple literari, és a dir, que morin en alguna de les històries que protagonitzen.
El primer sistema de matar un personatge ens permet ressuscitar-lo quan convingui. El segon sistema acaba definitivament la vida del personatge i només un gir trampós de l'autor -alguns n'hi ha- permet tornar a treballar amb ell.
Aquesta passada matinada he estat matant alguns personatges antics utilitzant ambdós sistemes. Uns quants els he fet passar de l'arxiu de personatges actius al de personatges inactius i una altres els he liquidat definitivament, acabant un parell de relats que tenia oberts. 
També puc anunciar el naixement d'alguns -tres- personatges protagonistes. El que més gràcia m'ha fet ha sigut el Freddy. Basat en la imatge que il·lustra aquest post, personifica el personatge poruc, carregat de pors i sabedor que la seva imatge pública d'autoritat -que mai ningú s'ha cregut, però que ell continua cultivant- és completament fictícia i insostenible. Res a veure amb el malaguanyat Freddie Mercury... Bé, potser sí, en el seu caràcter histriònic i amb els seus fantasmes interiors. També la seva relació amb conductes -pròpies o alienes- que teòricament no haurien de ser socialment recriminables però que realment ho són.
M'agrada basar els meus personatges en individus reals, però els perfils que en resulten no són personalistes malgrat representin tipologies conductuals i psicològiques concretes. És a dir: els meus personatges no es corresponen amb cap persona real, però sí que s'identifiquen amb conductes i  formes de reaccionar corresponents a individus concrets. A vegades, un sol personatge reuneix característiques de diversos individus reals. Ja sabeu: la barreja fa la beguda més complexa, excitant i interessant! 
En contades ocasions -i malgrat podria tenir un model real perfecte- he preferit inspirar el meu personatge en aquesta imatge. Ja l'havia utilitzada en un altre post i descriu perfectament aquella sensació d'indefensió inseguretat i incertesa davant dels fantasmes que el propi personatge es crea, conscient de la seva completa inutilitat. Haver de demostrar públicament el contrari, és el que li provoca aquest desajust i aquest conflicte que desemboca en situacions còmiques, surrealistes i -en ocasions- grotesques. En Freddy por protagonitzar molt bones històries!!!! Em penso que, fins i tot, li buscaré una imatge personalitzada. Ja us en faré alguns avançaments per tal que pugueu riure una estona. De fet, aquest és un d'aquells personatges que provoca hilaritat i compassió alhora. D'una banda provoca situacions surrealistes però la seva simplesa mental és el que ens provoca la tendre compassió que generen els éssers curts i limitats, que no fan mal amb voluntat de fer-ne, en fan com a conseqüència de la desafortunada manera en la que fan les coses.
De moment, ho deixo, vaig a acabar de definir el perfil del Freddy.

PS: He intentat localitzar un parell de llibres en paper i estan descatalogats. Algú coneix algun lloc per baixar-me aquests llibres? Són rars i hauria de ser un lloc amb un fons bastant ampli. Moltes gràcies d'avançada!

divendres, 6 de juliol del 2012

NOVA DIMENSIÓ

Corro -fujo- cap a la nova dimensió. Les ganes d'entrar-hi definitivament ja són del tot irresistibles i només el placebo del cap de setmana pot esmorteir l'ànsia per arribar al dimarts. Cada dia es dupliquen les ganes i els motius per deixar aquesta dimensió i accedir a l'altre costat de la porta.
Podria parlar del dia d'avui, de com la supèrbia, combinada amb la ineficàcia i la ineficiència, pot donar fruits amargs que tendeixen a la befa grotesca. Marxar, marxar... necessito imperiosament marxar!!!! Regenerar-me psicològicament i deixar de creure que la mediocritat és l'estat natural de les persones, deixar de normalitzar -per abundants- els signes de defalliment del que havia sigut una societat i una cultura amb un gran nivell intel·lectual. 
Fa una estona pre-preparava el meu equipatge: el projecte d'un llibre de contes -esborrany que aprofitaré per corregir durant aquestes vacances-, tres llibres per acabar de llegir, un sac de ganes de descansar i poca cosa més... Ah! Sí... i una mica -restes- de seny que encara em queda intacte, per si puc regenerar-lo una mica.
D'altra banda, també he de fer-m'ho mirar: sé que la mediocritat -com la droga, el sexe, el tabac...- crea síndrome d'abstinència i que els primers dies -havent perdut el costum d'escoltar raonaments simples, però d'una lògica aclaparadora- em produirà calfreds sentir els pensaments purs -gens enrevessats i altament eficaços- de gent senzilla, no cultivada acadèmicament però sàvia de vivència i experiència. Potser el concepte de lògica natural s'hauria de contraposar i prevaldre sobre el de lògica acadèmica.
Bé, salutacions a tots, als que també marxen i esgoten -i s'esgoten- fins el darrer minut, als que tornen i comproven -amb profund astorament- que tot està igual o pitjor que quan van marxar... i a aquells que només volen(m) viure -que ja és tot un repte- amb senzillesa i humilitat, gaudint de coses que són gratis con són el silenci, la serenor, la dignitat...

dijous, 5 de juliol del 2012

EL SENYOR COGOMBRE

Avui ha tocat -novament- pinyoleg, m'ha atès tard, m'ha fet mal, no he pogut dormir la migdiada i, per tant, tinc una considerable mala llet. Per si això fos poc, m'han arribat un parell de correus -res a veure amb la blogosfera- que són un gran exponent de la mediocritat en la que em toca surar com puc. 
Començaré pel principi -com fan els nens ben criats i educats- i deixaré constància per la posteritat del meu periple diari. Obviaré el matí... de veritat, no val la pena... no senyor, no!
Arribada a casa amb la pressa i dinar amb un embut per acabar corrent per arribar a l'hora a casa del pinyoleg. Primer contacte amb aquell ésser que seu en una cadira a l'entrada, darrera d'un taulell, amb somriure etern i ridícul, mirada a l'infinit i amb un halo de sadisme: "Bona tarda! Anem amb retard". Bé... I a mi què? No m'havies donat hora? No he vingut jo a la meva hora? Com es pot portar retard quan s'acaba d'obrir la paradeta? Decideixo no discutir. Ja hauria d'estar acostumat a aquestes coses, però no puc... és superior a mi! 
Entro a la sala d'espera i tres persones -dos homes i una dona que em recorda a algú- esperen. Agafo una revista. No sabria dir ni quina revista era i, de fet, m'importa ben poc. De sobte, aquella dona esternuda -talment hagués de treure els pulmons, la glotis, la faringe i bona part del seu sistema respiratori per la boca-, fent un gran soroll. Això crida l'atenció i la reconec: era una ex-companya meva de classe a l'EGB. Per sort, no m'ha conegut o no m'ha volgut conèixer... cosa que li agraeixo infinitament: gran pesada i estúpida integral. En menys de cinc segons, ja li estava menjant el cap a l'home que tenia al costat sobre si l'aire condicionat està molt alt. Siguem coherents: com pot ser que en menys de cinc minuts hagi pogut refredar-se? 
Jo continuo fullejant la revista -de fa mesos- i veig un reportatge totalment surrealista sobre un tal Don Giuseppe Peppino Diana, capellà italià assassinat per la Camorra el 19 de març de 1994. Es veu que, prèviament, els diaris l'havien crucificat creant al voltant seu una llegenda de llibertí i no sé quantes coses més. De sobte, una imatge i una idea malèvola ha rondat pel meu cap: El cas de Don Peppino era força interessant: desprestigi i mort. Per quin motiu has de desprestigiar a algú que vols matar? Potser el desprestigi va ser un primer avís? Seria factible traslladar aquesta estratègia -amb unes altres circumstàncies i entorn- a un altre Don Peppino? Seria possible crear les condicions necessàries i creïbles? He començat a prendre notes com un boig en la llibreta que porto sempre a sobre. Quina gran oportunitat i quina història més inspiradora!!!!
Finalment, la noia del somriure etern -fins i tot en els moments més cabrejants- m'ha cridat: "Senyor Exorcista (evidentment, no m'ha cridat per aquest nom)? Box número 1!" Semblava una presentadora de la Ruleta de la Fortuna o de qualsevol altre concurs anunciant el premi que havia guanyat el concursant. Per sort, a la porta del box una mà amiga m'ha saludat i hem fet petar una mica la xerrada abans de fer-me una carnisseria a la boca. Sempre he dit que la deferència de parlar-me abans de putejar-me és el que fa que cada dia valori més aquestes "amistats".
Per aquesta època, també fa anys -un, dos... no ho sé!- del gran conflicte internacional del cogombre. Recordeu? The spanish cogombre estava infectat per no sé quin virus o bateria i ens en van fer cremar una pila... tones i tones, diria jo. Ah, per aquells que us agrada fer presents a les amistats... No regaleu mai d'una tacada, alhora, -ja sigui a homes o a dones, amics o enemics- cogombres i vaselina: malgrat a alguns els pot ser força útil i alliberant (de fet, per alguns fins i tot podria ser terapèutic), queda lleig, pot ser malinterpretat (sobretot si ho feu públicament) i correu el risc de ser farcits de cogombre per via anal, talment fóssiu un gall d'indi o pollastre de Nadal. Quedeu avisats!
D'altra banda, ja queden pocs dies per les vacances (començo dimarts!!!!!!!!!!). D'aquí a la propera setmana ja queda ben poc i -com altres afortunats- cremo els darrers cartutxos. Sembla que l'arribada de les vacances estableixin un parèntesi sense possibilitat de represa; que sigui obligatori extreure i exprimir fins la la darrera gota, abans de marxar.
Aquí ho deixo, com també deixo aquest regalet i aquest altre. El que més m'agrada és la lletra, malgrat la música tampoc desmereix!!!!

dimarts, 3 de juliol del 2012

VOLTES

Avui ha sigut un dia de moltes voltes -algunes inútils, autèntics brindis al sol- i de perdre el temps. No, no és que a mi m'entusiasmi perdre el temps: en tinc poc i el valoro molt. També valoro la meva salut mental i, per aquest motiu, intento absentar-me el més aviat possible de segons quins llocs i faig autèntics equilibris per evitar segons quines companyies de conversa estèril.
Aquesta tarda, tranquil·litat: dinar, migdiada i compra de llibres. Alguna cos de Raymon Carver, Roberto Bolaño i un compendi de contes de la Cristina Fernández Cubas, que m'ha recomanat el meu llibreter. 
Sempre he preferit -amb excepcions molt puntuals i justificades- les novel·les curtes o els contes a les llargues novel·les que necessiten un esquema per saber per on va la història. Saber concentrar en poques pàgines una història coherent i amb ritme és un art. 
Fa una estona he arribat a casa amb aquests llibres i he pogut comprovar que no tenia gaires correus. Només un parell -que he contestat diligentment, amb força ganes- i res més... Seran les vacances? Clar, ja estem al juliol. O potser és que el personal ha descobert que hi ha coses més interessants que dedicar-se a fer correus per les tardes: fer la migdiada, comprar, gaudir d'uns mojitos, ser feliç i fer feliç...  i tot un seguit de coses -a lliure elecció del consumidor- que t'omplen més que teclejar frases inconnexes i impossibles, sobre temes surrealistes i prescindibles.
Quan tornava cap a casa, m'he assegut una estona en un banc del passeig que hi ha on visc per fullejar una mica els llibres que portava -la impaciència del descobridor de tresors- i, en aquell moment, se m'ha apropat un nen que passejava amb la seva mare i al qual se li ha escapat una pilota que portava, malgrat els avisos d'ella. Aquella mirada... aquella mirada m'ha recordat una altra mirada que vaig veure no fa gaire en una altra cara més endurida pel temps. És aquella mirada de la satisfacció barrejada amb la por i la recança. Satisfacció per haver fet el que es volia fer, por i recança de ser sabedor que allò que ha s'ha fet és perillós. Com som els humans! Caminem sempre sobre aquella fina línia que delimita la devoció de la obligació, entrem en l'espiral en la que prioritzem les voluntats sobre les conveniències... i el més curiós és que ens en sortim!!!!
Ho deixo, vaig a prendre'm alguna cosa -p. ex. un mojito-, a la gandula de sota la prunera, mentre començo a llegir-me aquestes meravelles.

dilluns, 2 de juliol del 2012

EXPECTANT(S)

Expectante - Pablo Edelstein
Començo la setmana expectant, fent un pas enrere i esperant per donar-ne tres endavant. També sabedor que algú està esperant, en candeletes, que publiqui aquest post. Res important, una juguesca benintencionada sense més aspiració que passar l'estona...
"Mamita, campeonamos!!!", digué Hugo "Cholo" Sotil fa prop de 40 anys, mentre l'afició el victorejava i festejava tan excepcional i meritori esdeveniment. I és que "chutas, entra, gol.... fàsssil"!, pontificà l'inefable Johan, mestre de mestres i filòsof -incomprès- consumat. Les afirmacions de l'absurd tenen això: són discutides per evidents. No pot ser que una cosa fàcil i evident pugui ser dita o feta sense crear controvèrsia. I és que la Teoria de l'absurd cada cop té més adeptes -no tant per filosòfica com per la ignorància implícita que comporta- i s'està apoderant de tot.
Al final, tot torna a l'origen i els costums i els vicis es fan repetitius. Temporalment, les coses es poden dissimular però, al final, sempre surt l'instint bàsic i primari: la bèstia... I d'aquesta manera, una amiga que feia temps que -en aparença, per la majoria- estava retirada de les seves aventures, ara torna als orígens i es repassa a un motard de grans dimensions. Ella sempre ha sigut de cossos grans. Bé, tampoc ha tingut gaires manies, però sempre ha mostrat predilecció per convertir-se -dit sia amb el respecte, estimació i confiança que porta implícites l'amistat- en clauer transportable. Mai ho he entès... sembla com si volgués compensar la seva minúscula presència... 
I la vida continua, amb alt i baixos, girs bruscs i suaus baixades. I què seria de la vida sense aquests moments? Doncs segurament seria molt avorrida i no valdria la pena complicar-se-la per causes estèrils i incompreses o per decisions arriscades que m'agraden per aquell punt de valentia aventurera que tantes vegades he defensat, malgrat no siguin massa assenyades. Són aquests moments intensos, que ens recorden que estem vius i que, bàsicament, l'ésser humà -malgrat es digui racional- continua movent-se per instints primaris, que fan sortir la passió costosament reprimida -per imperatiu social i moral- i que aflora a la mínima oportunitat.
Ho deixo... i que tothom faci el que vulgui, el que pugui.... o el que li deixin fer!!!