dimarts, 27 de novembre del 2012

MOMENTS D'ESPLAI

Poesia visual. Només tenia un dubte: saber si algun dia me'l tornaria.

Dita la bestiesa de rigor (l'hauríeu de conèixer!!!!), comencem. Després del diumenge gloriós -que no de Glòria- arriba el dilluns de ressaca -per alguns d'alegria, per d'altres de decepció i per d'altres de no saber què fer-  i el dimarts interventor (o d'intervenció). Quin goig i quina joia veure els que algú va denominar -no va ser un dels seus dies afortunats!- exercit català (hahahahahahaha!!!!!), entrant a l'Ajuntament de Sabadell per recollir la brossa -millor, les caquetes- del despatx de l'alcalde i dels d'altres prohoms i prodones (el traductor em diu que això no es diu), per ordre judicial. I és que som el país de la pandereta -ho reconèixer, o no- i motiu d'escarni -just i ponderat- de propis i estranys. El que més m'ha agradat és saber que ja volien fer-lo la setmana passada, però "com que hi havia eleccions..." Collons!!!! I el Mas? Potser no li van treure draps bruts, hi hagués o no eleccions? Ara hem de mirar quan fem neteja, no fos cas que s'ofenguessin els de la Casta? No vull dir amb això que no estigués bé una cosa o una altra. En tot cas, l'acció de la Justícia (escrit expressament amb majúscula) no ha d'estar subordinada a cap altra consideració que la consumació de la seva funció.
Escolto Mike Oldfield (m'estic tragant tot el Tubular Bells) per una qüestió de comoditat: poses el disc i dura...i dura...i dura... També per recordar altres temps i altres llocs. La música té això: deixa empremta en el record, tot associant llocs i moments amb sons. I així passa la vida, sorprenent-me una mica cada dia...

diumenge, 25 de novembre del 2012

QUAN TOT S'ACABI.

Avui, diuen, toca votar. Faré una traducció ràpida: avui toca legitimar a la Casta per tal que pugui decidir com ens arruïna la vida. La campanya electoral ha sigut d'un patetisme extrem i no ha servit per altra cosa que fer evident -una vegada més- que la Casta té els seus interessos, unes vergonyes mal amagades -encara no dominen gaire el tema de la omertà i, de tant en tant els creix algun nan- i un clar distanciament amb la resta de la societat. 
El més interessant de totes les votacions sempre esdevé després de conèixer els resultats. Em produeix vergonya aliena -i un fàstic indescriptible- veure com totes les variants de la Casta -obtinguin els resultats que siguin- sempre diuen estar satisfets de com els ha anat la fira. Aquell també és el moment dels que esperen treure profit dels canvis de cadira que, inevitablement, sempre es produeixen després d'unes eleccions. Són els que tenen aspiracions. Tradueixo: són els que, en circumstàncies normals i en un entorn diferent, mai arribarien enlloc -la majoria són autèntics incompetents incapaços de prendre cap decisió de certa rellevància- i que s'han de recolzar en l'amiguisme -realment no hi ha amics a la Casta- d'algun membre de la Casta per treure una mica el cap. Alguns ja fa dies que maniobren -bé, no deixen mai de fer-ho, però ara ho fan amb més intensitat- i que es venen (en alguns casos, cosa força difícil).
El que més m'agrada d'aquests elements és que quan no estan cridats per la Glòria, ho atribueixen sempre a circumstàncies alienes (qüestions polítiques, guerres internes de la Casta...) i mai a la incompetència que els adorna i de la que en fan pública exhibició, constantment. Aquí és quan comencen a criticar -en privat, com si no se sabés tot- a la pròpia Casta. Tradueixo: per a ells, la Casta és bona o dolenta en funció de si els consideren o no aptes per algun lloc de responsabilitat (jo diria d'irresponsabilitat). Quina tristesa més gran!!!!
I així funcionen les coses. Potser algú -en un excés d'il·lusió-  es creu que alguna cosa canviarà??? De veritat algú pot pensar que deixaran d'enfonsar-nos en la més profunda ruïna, mentre ells continuen vivint de la sopa boba, que paguem tots? N'hi ha algun d'aquests de la Casta que passi penúries econòmiques o que estigui a punt de ser desnonat? Fa molt de temps que he arribat a una greu conclusió: el problema no és qui governa -tots formen part de la mateixa Casta-; l'autèntic problema és la perversió -generada, consentida i potenciada per la Casta- d'un sistema que sustenta aquesta organització social i política, permetent que degeneri en la situació caòtica, corrupta i neofeudal que tenim ara.

dijous, 22 de novembre del 2012

ESPIRALS

Havia escrit un altre post (més picant, amb més referències a la vida sexual dels ficus), però he decidit no publicar-lo. Francament -com em consta utilitzar aquesta paraula!-, tampoc aconseguiria que res canviés i ja m'importa ben poc tot plegat (més o menys com a la mitjana).
Aquesta setmana estic molt embolicat en temes literaris -m'ha arribat una tramesa de relats per valorar, he de presentar-ne dos aquest dissabte... i altres coses- i m'estic centrant en aquestes coses.
Les darreres activitats post-oasi esdevenen espirals que han modificat el seu centre d'interès. Al final, què queda? Res, no queda res! Només queda la remor de veus porugues, de rostres amb els ulls -voluntàriament- tapats, que continuen reclamant tracte d'aristòcrata... i que no s'ho poden permetre! Quins farts de riure i quin gaudi més extrem veure com no minva la capacitat de genuflexió. Ans al contrari: es substitueix capacitat de resposta -ara i futurament impossible (més en aquest termes de grandeur, totalment fora de lloc)-, per indigna genuflexió. S'acosten èpoques interessants i altament hilarants. Per si de cas, vaig prenent nota de tot plegat. Potser, en un futur, en sortirà un bon llibre que expliqui com eren les coses i perquè hem arribat al cap del carrer.
Llegeixo uns quants relats i començo a anotar coses (negatives i positives) al marge -sempre utilitzo la dualitat vermell/verd- del text. N'hi ha de força bons... i de patètics, però hi ha una cosa indiscutible: fins i tot els més patètics tenen un punt de creativitat. Aquests, els que semblen infumables, poden ser la base -ben reescrits, fins a no semblar-se a l'original- de magnífiques histories. Fa anys, vaig descobrir que res és absolutament meravellós i tampoc és absolutament detestable. Tot és una eterna barreja de positivitat i negativitat. És la proporció d'ambdues la que constitueix l'essència de les coses i la que l'ubica en el lloc exacte de la personalíssima escala de valors de cadascú. Darrerament, la proporció de negativitat present ha crescut exponencialment. Això és el més trist...

diumenge, 18 de novembre del 2012

PASSEJADA SOTA LA PLUJA

A vegades, la sort ens ve de cara i ens permet fer allò que més ens agrada i en el moment que volem fer-ho. Tinc la mania de fer una passejada matinal -acabat de llevar, encara amb la son a sobre- per refrescar la ment i prendre notes de tot el que trobo a l'entorn per tal de traslladar-ho a la llibreta d'apunts, font de molts dels relats que he escrit.
Avui, la pluja m'ha concedit una semi-treva i gairebé he pogut fer tot el recorregut que tenia previst per la passejada matinal. Quan estava a punt de tornar, ha començat a ploure. Primer fort, amb ganes, i després amb la cadència pròpia de les gotes porugues que no s'atreveixen a caure, conscients que perdran la seva individualitat per acabar formant part d'algun corriol. Afortunadament, he trobat un lloc -unes roques que deixaven un forat lliure- per aguantar la pluja forta. La pluja fina mereix ser entomada amb l'esportivitat d'aquell que es veu -voluntàriament- sorprès per la natura. Mentre gaudia de la pluja fina, caminava pensant en com en són d'efímers els moments meravellosos. Demà s'acaba la vida a l'Oasi i tornaré a navegar en l'stultifera navis.
Avui tinc autèntica curiositat per saber quines bajanades són capaços de prometre els de la Casta al debat d'aquesta nit. Quina pena i quina vergonya aliena! Actualment, governa qui millor menteix. Com poden prometre allò que saben -suposo que són conscients de la situació econòmica (producte de la seva mala gestió)- que no podran complir?????  Ja s'ho fan, ja s'ho faran!!!!  La pena és tots patirem les conseqüències de la seva ineptitud.

dissabte, 17 de novembre del 2012

PLUJA A L'OASI

És a punt de ploure a l'oasi. Hi ha núvols que cobreixen el cel d'una capa gris fosc que amaga el sol. Per sort, la meva caminada matinal ja fa estona que ha acabat i torno a ser a casa. A diferència d'altres, a mi no em fa por mullar-me. En ocasions, la pluja ens aporta una nova frescor que ens ajuda a revitalitzar-nos i a treure'ns les indignes adherències de la vida diària. Aixecar la cara cap el cel i deixar que l'aigua et caigui pel rostre no és dolent i et retroba amb allò que és pur. Com deia un amic meu: És preferible sentir al rostre les gotes de la pluja que no les gotes d'una pixarada. Una mica groller, però autèntic i amb més raó que un sant (no obstant, alguns es deleixen per una bona pixarada i, a més, donen les gràcies). 
Fa estona que he encès la llar de foc i ja hi comença a haver-hi brases. Avui em faré el dinar a la brasa (carn, botifarra, unes patates...). Avui poca cosa em queda per fer: llegir una mica, escriure un nou relat -la estructura ja la tinc feta- i gaudir del no res, del silenci, de l'absència del vergonyós coneixement de la servitud gratuïta i poruga... i, per sobre de tot, de la sensació de deixar enrere -per voluntària ignorància- tot allò que m'ha fet perdre la poca confiança que em quedava en tot(s) plegat(s). Llegir el diari -que he comprat juntament amb el pa- m'ha acabat de fer veure que tot(s) plegat(s) està(n) corromput(s). No dono crèdit a res del que es publica o es diu (malgrat em semblen força verosímils situacions molt similars o pitjors). Tot és una gran comèdia, una gran dansa per distreure el personal. Bàsicament -només cal observar fredament, sense cap passió-, des de fa uns mesos la Casta només perd -ells guanyen- temps. Els problemes no es resolen: s'aplacen. Aquesta és la pitjor tàctica del món. El problema no desapareix de forma espontània i, passat el temps, retorna agreujat i augmentat. L'avantatja només existeix per aquell que aplaça el problema: quan retorna (o esclata), ell ja no hi és. Malgrat tot, tot té un costat fosc i aquesta tàctica també el té: si el problema esclata abans d'hora -o no has pogut marxar abans que esclati- te'l menges sencer i, d'altra banda, normalment, quan esclata sempre esquitxa a tothom (fins i tot a aquells que es pensen que n'estan al marge) amb temes que fins llavors ningú hi havia parat compte.
Doncs res, TxC  (que cadascú ho signifiqui com vulgui i en l'idioma que més ràbia li faci). Vaig a mirar, a través dels vidres, una estona les muntanyes, encara bromoses i preparades per -en breus instants- rebre la pluja purificadora i revitalitzant.

divendres, 16 de novembre del 2012

COM UN OU A UNA CASTANYA!

Hi ha un expressió que sempre m'ha agradat: "S'assemblen com un ou a una castanya". Evidentment, no hi ha cap similitud entre ambdós referències. L'avantatja -per alguns un problema- d'haver viscut fora de la Secta -de la Fireta, de la Germandat del Kumbaià- és que tens punts de comparació i referències per recolzar les teves afirmacions. També et pots permetre el luxe de no mirar cap un altre costat -i obviar les genialitats d'algun il·luminat- i de no fer veure que no has sentit segons quines coses, obviant el discurs servil i porugament contradictori. Posar en evidència les incoherències, les contradiccions, no ha de ser considerat cap apte vexatori: només és una constatació de la trista realitat i la certificació de que els cridats -segons la seva hipòcrita i falsa percepció del món- a dirigir els designis de tots plegat, són una autèntics venedors de fum que canvien d'opinió -també per poruga i complaent ignorància- amb la mateixa facilitat que canvia la direcció del vent.
Fa una estona -un parell d'hores- que he arribat a casa -després d'un potent festival- i ja he tingut oportunitat de fer comparatives: món del passat Vs. món present. Conclusió: trist, tot plegat molt trist! De la certesa a la incertesa; de la coherència a la incoherència; del manteniment de decisions al canvi constant (per diversos motius, tots patètics)... i així fins al paroxisme. 
La nit? FANTÀSTICA!!!! No calen més qualificatius. Ha tingut tots els ingredients per ser recordada (i, a ser possible, reeditada). Fins i tot han vingut un parell d'amics expressament de Madrid per aquest festival. Això ja és significatiu! Ara em queda passar el matí, dinar i, segons com se'm giri el cervell, escapar-me a l'oasi. Potser aquell serà el millor lloc per descansar i intentar no donar massa importància a les misèries del kumbaianisme.

dijous, 15 de novembre del 2012

VIATGE EN EL TEMPS

Em falten tres hores i mitja per entrar en una altra dimensió, en un altre temps -no sé si millor o pitjor, però segurament més feliç- i en un món paral·lel.
No, no m'he tornat boig -no em cal, ja fa temps que n'estic (segons alguns)- i tampoc m'estic quedant amb el personal. M'explicaré: avui és un d'aquells dies -nits- en les què em sento un privilegiat per poder comptar amb l'amistat -subratllo això d'amistat i ho escric amb lletres majúscules- d'uns bojos similars a mi, que són simples i purs de sentiment. Aquesta nit, uns quants d'aquests bojos ens ajuntem per sopar -i lo que surja- i pot passar qualsevol cosa. 
Quina sensació més gratificant és la de poder dir el que penses, sense esperar que algú ho utilitzi al cap d'unes setmanes; quina satisfacció quan una paraula significa el que significa i no has d'anar traduint el seu significat segons qui la pronuncia, tot sabent que, qui la diu, la mantindrà on sigui, quan sigui i davant qui sigui!
Poder parlar cada cosa amb qui toca, sense esperar que el que està assegut el segon de l'esquerra et digui el que et voldria dir el que tens assegut tres cadires més enllà i que no té prou c..... per dir-t'ho. Mirades que diuen el que volen dir i no poden tenir cap altra interpretació; poder demanar un favor sense esperar que et demanin res a canvi; que un sigui un i que un no sigui un no (i que ningú s'emprenyi per sentir una o altra resposta, totalment sincera).
Doncs aquest és el meu món -no el present: és el passat- i mai hi renunciaré. De fet, tampoc podria renunciar-hi.

dimecres, 14 de novembre del 2012

FISH & CHIPS

Bé, serà un fish, chips & wine. Agafaré el peix arrebossat, les patates fregides i l'ampolla de vi -un blanc pescador que tenia per casa- i m'apoltronaré davant de la TV. Mentre menjo i vaig bevent, podré gaudir de les rucades que sentiré a aquests nous guies espirituals (defensors de la llibertat, la igualtat, la justícia social... i mil coses més) que són els líders dels dos sindicats més subvencionats del món. Suposo que la major motivació de la seva lluita obrera d'avui -això que, optimistament i de forma eufemística en diuen vaga general- és la pèrdua de subvencions i l'horitzó, més que previsible, de la pèrdua de part d'aquesta legió de vividors -i autèntica tropa mercenària dels piquets "informatius"-  anomenats "alliberats sindicals". Aquest matí, aquestes dues llumeneres del sindicalisme patri deien que la participació a la vaga general era del 80%. Perdó, perdó... és que encara em cauen les llàgrimes! Sabia que eren mentiders; de fet tot el seu món és una gran mentida parasitària, però tot ha de tenir un límit!!!! Algú ha vist que el 80% dels seus companys de feina hagin fet vaga? Potser és que també hi compten el jubilats, els parats (menys els parats en procés de formació, que aquests el Zapatero no els comptava com parats), malalts.... i tots aquells que no han fitxat a la seva empresa. Home, així és clar que un 80% ha fet vaga!!!!!
Cada dia em meravello més d'aquest país: aquí l'esforç, el sacrifici, el renunciar a coses que podrien ser irrenunciables, no serveix de res. Aquí el que serveix és xupar-la -amb perdó- el millor possible i genuflexionar compulsivament. Si els híbrids llumenera-bavosa no se'n surten, ja intenten fer el possible per tal que no es noti i acaben -interessadament, amb nocturnitat i traïdoria- trucant a la teva porta. Això sí, una vegada has solucionat el tema, deixes de ser útil i ja s'ho tornen a fer entre ells: es riuen les gràcies, es recolzen en la seva gran mentida... fins i tot es pensen que no seràs capaç de -com a mínim- desmuntar-los la barraca cada vegada que vulguis. Aquesta és la nostra societat: una secta de pseudo-llestos (autèntics anormals que no saben buscar-se la vida i que, davant el menor problema, només són capaços de fer dues coses: pixar-se a sobre, per por escènica, o emmerdar-ho tot més, per ignorància) es pensen que estan cridats a dirigir a la resta del que ells consideren ments menors (que, al final, són els que acaben salvant els mobles). Finalment, aquests llestos, ho acaben emmerdant tot i es pensen que la resta de la humanitat ha de córrer a ajudar-los (quan, en circumstàncies normals, només han rebut menyspreu per part seva).
Ja està, ja m'he desfogat. Bé, podria parlar moltes hores i explicar moltes anècdotes (potser algun dia ho faré) sobre els líders carismàtics que -teòricament- ens il·luminen. 
Anem a un altre tema: ja tinc la solució al problema del relat. Aconsellat per una amiga, faré que mori un amor platònic del meu protagonista. Això el deixarà encara més tocat i podré aprofundir més en el tema del desconsol, la frustració, la depressió... Ja veure'm com queda.
Ho deixo, vaig a preparar-me el fish i les chips mentre començo a provar el wine.

diumenge, 11 de novembre del 2012

VESPRADA DE DIUMENGE

Sí, ja sé que el títol no és d'una originalitat enlluernadora, però avui no tinc el cervell per grans esforços. Malgrat fa unes hores he acabat una potent migdiada, encara no estic en plenitud de condicions. Per sort, en la post migdiada, he pogut veure una de les pel·lícules que més m'agraden: Alguns homes bons. M'encanten aquelles frases finals de coronel Jessep, en les que bàsicament els ve a dir que no siguin uns hipòcrites, que ja els va bé que ell i la seva forma de fer existeixin i que és gràcies a això que ells poden dormir tranquils. La vida és així: els mateixos senyorets que viuen tranquils gràcies a l'esforç i al sacrifici d'altres, tenen la collonada de qüestionar aquell esforç (que ells mai no han fet ni faran). I és que hom espera allò que és raonable: que, davant de les situacions crítiques, qui ha estat dotat de mitjans extraordinaris, assumeixi responsabilitats extraordinàries. Com deia, estic completament derrotat. Coses de fer esforços, més enllà del que seria raonable, a segons quines edats, suposo.
Demà serà un dia de transició. Una petita gota d'oli en una gran bassa d'aigua clara i cristal·lina. Novament, m'escapo a l'oasi. Malgrat això, hi ha un dia d'autèntic festival -amb gent del passat- que no vull perdre'm. Són coses que passen: durant una setmana conflueixen moltes coses que poden arribar a unir-se entre elles. Aquesta serà una d'aquelles setmanes (afortunadament).
Continuo sense trobar -com ja he dit, estic espès- un fet que pugui ser significatiu i crear conflicte en la vida del meu personatge depressiu. Accepto propostes!!! Avui estic com bloquejat i no em veig capaç de resoldre aquesta situació. No pot ser ni un suïcidi (he de fer una sèrie de contes d'aquest mateix personatge) ni cap situació que comprometi la resta de la seva vida. 
Ho deixo, vaig a fer una mica més de sofing, mentre espero l'hora de fer un most i anar a dormir.

UN DIUMENGE AL MATÍ

Finalment, ahir vaig sortir i vaig pescar. Sembla que intenti estar en condicions òptimes per un repte que se'm planteja -estic segur que requerirà tota la meva dedicació i tècnica- i en el que hi tinc moltes esperances posades. No m'estendré més sobre aquest tema: sobren les paraules.
He arribat d'hora però encara guardo a la meva retina la seva imatge -un cos nu, encara suat i mig tapat per un llençol-, malgrat ja m'he tret la seva olor -suau i fresca- amb una potent dutxa que m'ha desvetllat i em permetrà no dormir fins la migdiada.
Cada dia em meravello més de com ara aprofito les oportunitats que vaig perdre de jove. Potser eren uns altres temps -més estrictes moralment- i les jovenetes d'aquella època estaven més pel Què diran, que per donar alegria al seu cos.... Macarena!!! Bé, ara sembla que me'n rescabalo amb escreix.
Cauen gotes, poques i dèbils, que no arribaran a mullar el terra. Ho miro des de la finestra del despatx i m'agradaria que la pluja fos més alegre i abundant... I mentre penso en això, també penso en com introduir un element sorprenent en un relat que m'ha quedat com un encefalograma pla. Les descripcions, els personatges... tot és collonut... menys una cosa: no hi passa res d'extraordinari. És la simple descripció d'un dia d'un pobre desgraciat. Només aporto -crec- una bona descripció de l'estat depressiu del protagonista principal... però res més! Aquest tipus no fa res extraordinari; només malviu enmig de la seva pròpia i patètica vida! Mira que m'emprenya passar-me hores perfilant una bona història, uns bons personatges... per acabar amb un relat sense cap interès!!! Ara hauré d'introduir algun element especial que aporti un moment de conflicte. A mi m'agraden els personatges que viuen el conflicte de forma interna, que pateixen en silenci i dels que he de reproduir-ne els seus pensaments -per dir-ho d'una manera entenedora- i no aquells que basen el conflicte en fets públics i visuals. Aquesta concepció meva del conflicte no és massa popular i la majoria de lectors estan més acostumats a llegir històries sobre personatges als que els passen coses i no sobre personatges torturats que pensen coses. 
Mira que costa de passar el matí, quan la nit anterior l'has dedicat al noble -i cansat- art de donar i rebre plaer (molt més si ets dels que t'hi deixes l'ànima en tan noble propòsit).  Suposo que cada pecat ha de tenir la seva penitència. La meva és esperar fins la migdiada.

dissabte, 10 de novembre del 2012

SENSE RES MÉS A FER


Busco un títol i una imatge. Segur que quan acabi el post ja tindré alguna cosa mínimament decent que il·lustri i anomeni aquests quatre ratlles de pensaments desordenats -alguns expressament- que em volten pel cap. De moment, penso en la quadratura del cercle i intento fer un full de ruta d'aquesta nova relació temàtica que esmentava en el post d'ahir. Serà complicat però serà extraordinàriament genial!
Avui no ha sigut un dia de gran activitat. Retocar unes traduccions al castellà de relats escrits en català que vull presentar a concurs a Bilbao i a Albacete... i ben poca cosa més! Estava força aclaparat i traumatitzat per l'aquelarre d'ahir. Sincerament... què patètic!!! Malgrat tot, el que em sembla més trist és que encara sembla que els hagis de demanar perdó. És impressionant!!!
Torno a llegir -per enèsima vegada- un recull de contes del Raymond Carver: Vols fer el favor de callar-te, sisplau?. A vegades m'encaparro en llibres concrets i seria capaç de llegir-los en un bucle non-stop.
Ja tinc imatge -em penso que ja l'havia utilitzada- i un títol macarrònic per sortir del pas. Avui no sé si em quedaré a casa, per acabar aquestes traduccions, o sortiré a fer una copa. Encara no ho tinc clar i tampoc tinc gaire esma d'anar a llocs empetats de gent borratxa -els més joves de botellón-, en els que és impossible parlar i que només t'ofereixen una sortida: pescar (o que et pesquin, com el cap de setmana passat) i marxar a un altre lloc. Tot plegat, prou lamentable com per pensar-s'ho dues vegades.
En tot cas, aquí ho deixo dit, per si em perdo (o em fan perdre) i necessito un punt de referència (un punt de recolzament per moure el món, que diria l'Arquímedes).

divendres, 9 de novembre del 2012

PROVA SUPERADA (ALGÚ HO DUBTAVA?)

Doncs sí, prova superada! Menjo unes mandarines -ara ja comencen a ser dolces- mentre escolto la magnífica Maria Callas. Aquesta era una setmaneta força carregada i he pogut tirar totes les coses endavant. De fet, fins i tot sembla que he adquirit una mica de caritat cristiana i quan he sentit -com si un punyal se'm clavés al mig de cadascuna de les meves neurones- la pregunta Us penseu que m'he begut l'enteniment?, he tingut la fortalesa suficient per reprimir-me i no he contestat: És impossible beure d'un got buit. Suposo que la ment privilegiada que ha fet la pregunta tampoc hauria entès la meva resposta...
Potser és aquesta calma -i estoica seguretat- la que m'ha permès aguantar el retard -odiós- del pinyoleg, compartir diagnòstic amb la meva metgessa -tota una dona, cal dir-ho-, posar-me fins el cul de carns diverses en un bufet lliure tipus rodício -però fins el puto cul-, entrevistar-me amb la meva amiga editora i no saltar-li a sobre quan em va prometre uns quants encàrrecs -no gran cosa, però força satisfactòria- i aguantar el gran aquelarre de ments buides. 
De fet, això només era allò que estava previst. També he tingut altres satisfaccions: veure com començo a obrir-me pas en el que pot ser -amb molta seguretat- una nova relació (que no qualificaré). Sincerament, em produeix una sensació fantàstica i m'excita molt saber que l'altra part vol el que vol -tenir les coses clares és importantíssim- i que no és precisament afecte el que demanda (diguem que és un tema més aviat purament carnal). Doncs bé, que així sia!!!
La propera setmana gaudiré d'uns dies a l'oasi. Ara ja hi començarà a fer fred -bé, allà mai hi fa calor- i estaré en el meu ambient més autèntic. Són aquests els moments que em fan continuar endavant i que m'ajuden a suportar les punyalades de la ignorància i de la ignomínia. 
Ara ho deixo. Em penso que alguna vegada ja he penjat aquest regalet, però és que el trobo deliciós!!!

diumenge, 4 de novembre del 2012

UN PLAER!

Darrerament no surto gaire. No en tinc gaires ganes i tampoc sé com adaptar-me a les noves formes de diversió de les noves generacions. Bé, ara ja sí...
Ahir, vaig fer una excepció i vaig sortir a la nit. Havia rebut la trucada d'un amic de fa anys que, malgrat ell no m'ho va dir, estava tan avorrit com jo. Sortir a compartir l'avorriment és una manera ben patètica de passar les hores i així fou fins que -ja en el local en el que ens havíem de divertir- algú em tocà l'espatlla i em digué:
- Hola. Em dic Marga. Tu ets el xxxxx, l'amic de la Sònia i la Sílvia, oi? -em digué una noieta d'uns 23 anys, força espavilada i que em feu patxoca des d'aquell mateix instant.
- Sí, sóc jo! Ens coneixíem? -vaig respondre amb un cert to displicent. En aquell moment, el meu amic va desaparèixer discretament, com ho fan els bons amics.
- Tu a mi no, però jo a tu sí. Un plaer! -replicà, fent-me dos petons mal dirigits voluntàriament.
- Ah... i de què em coneixes?  
- La Sònia i la Sílvia són amigues meves i hem parlat de tu alguna vegada. Escrius, oi?
- Sí, alguna cosa escric -respongué tot mirant uns ulls que no estaven en absolut interessats per les meves arts literàries.
- També m'han parlat d'altres habilitats teves... -digué, posant-se a riure maliciosament.
- D'acord. Ja sé per on vas. I per quina de les meves suposades habilitats estàs més interessada tu?
.............................
Bé, obviaré una conversa que tenia un nul nivell intel·lectual i cap alternativa de finalitzar d'una altra manera que fent honor a allò de "Un plaer". El que més em sobta és la completa desinhibició d'aquesta tal Marga i una absoluta claredat de mires que transformà -en un temps rècord, com si tingués pressa per viure- en proposta directa i xut a barraca. Algú s'imagina què dirien si la iniciativa hagués estat meva? Potser és que l'edat no perdona i tinc una mentalitat una mica antiquada. Potser serà això...
Demà dilluns. Nova setmana i cap propòsit que no sigui congratular-me del final d'una història que pot ser el principi d'una altra força interessant. Fa temps vaig escriure un -patètic i lamentable- relat que vaig titular "Mister Potato a la fregidora". Estalviaré a la concurrència el relat i explicació d'una trama infame. El cas és que he fet propòsit de reformar i reescriure aquest relat. Que no en tinc cap necessitat? Sí, ja ho sé! El cas és que n'he acabat un de molt divertit -protagonitzat per l'Evarist- i vull aprofitar alguna situació de l'altre relat i fer-ne un mix. Veurem què en surt!
Aquesta propera setmana pot ser tremenda: demà tinc pinyoleg (malgrat tenir hora, sempre acabo esperant-me indefinidament), dimarts visita a la metgessa (més esperes infructuoses i estèrils), dimecres tinc la tarde ocupada en coses surrealistes (o no!), dijous he quedat per dinar amb una amiga (i editora) i divendres... divendres pot ser el súmmum! Divendres tinc aquelarre d'encefalogrames plans (afortunadament, no tots). Obviaré donar més explicacions. Sort que comença el cap de setmana i podré recuperar-me de l'esforç d'intentar fer entendre conceptes tremendament senzills a ments preclares però incapaces de retenir -talment fossin peixos- cap directriu, per simple i senzilla que sigui. Per cert, l'altre dia em van explicar que els peixos que tenim als nostres aquaris i peixeres són incapaços de recordar res, fins i tot la darrera vegada que han menjat. Si els donem menjar cada cinc minuts, aniran menjant fins esclatar.
I així s'acaba el cap de setmana: tranquil, amb la consciència tranquil·la i amb la satisfacció d'haver donat compliment al que semblava ser un desig -momentani i encuriosit per referències- d'una noia: Un plaer!

divendres, 2 de novembre del 2012

COSES DEL PONT

Estic escrivint un relat que -provisionalment- es titula "La rossa de pits turgents i el ballador de country". Bé, dubto entre aquest títol o "La rossa de lloguer i el cowboy de mitjanit". "El suïcidi del cogombre" o "L'home que xiuxiuejava -susurrava- els bròquils" tampoc serien títols descartables... Quina història més tendre -com una mongeta o una ceba- m'està sortint!!!!
És el que tenen els ponts: et deixen les neurones anihilades i fan que la bis imaginativa desbordi creativitat i plantegi situacions del tot impossibles (?). 
La història ja està començada. I ara què? Ara què farem? Continuarem fent veure que no passa res i que el nostre protagonista mai ha fet cap moviment demolidor (totalment innoble)? Potser aprofitarem el moment de debilitat solitària i el desnucarem com a un conill? No ho sé! D'altra banda, no vull ser jo qui ho decideixi (malgrat podria fer-ho de forma autònoma) i prefereixo -ara que els altres personatges ja han tingut oportunitat d'obrir els ulls- que algú "em doni una ordre". No vull decidir-ho (bé, cedeixo aquest plaer): em conformo a ser qui trami i faci efectiva la anihilació del personatge. Inventar la desaparició d'un personatge d'una història sempre ha sigut un dels plaers més intensos. Crear una trama, fer que la seva figura vagi caient en desgràcia i, finalment, fer que desaparegui d'escena... això no és paga amb diners!!!! És el súmmum de l'acte creatiu!!!!
Aquest matí, un fart de riure coral. Aquests són els que em molen!!! D'un fet totalment prescindible, carregat de perversió roin, n'ha sorgit un moment fantàstic de grotesca disbauxa i befa. Són aquells moments de riure que entren en una espiral -a vegades deliciosament perillosa- que va in crescendo i que mai se sap quina serà la darrera paraula dita o la última afirmació -malgrat sincerament sentida, totalment fora de to- efectuada. Malgrat tot, em trec el barret davant l'estilet femení: per molta creativitat que tingui, mai podré igualar el savoir faire (és una manera de dir-ho), cruel però refinat, del factor femení d'aquesta obra, escrita a vuit mans i quatre plomes. I és que aquesta manera tan intel·ligent de reescriure un moment -fent exhibició tènue però evident d'un estil depurat- és el que em posa catxondo i fa que els meus porus supurin plaer.
Ho deixo, vaig a recrear-me i a veure el vídeo que avui us regalo. Us l'imagineu d'aquest pal?

dijous, 1 de novembre del 2012

PASSAVA PER AQUÍ

Sí, passava per aquí, de forma casual i gairebé involuntària. Realment, ja tenia ganes de poder passar-hi. Diversos compromisos -junt amb aquell esperit passota que mencionava en el meu darrer post- m'han tingut allunyat d'aquest lloc. He començat diversos projectes aquest dilluns i la feina s'ha acumulat de manera incontrolada. Ara ja sembla que el tema està -més o menys, acceptablement- controlat.
Aquests han sigut dies estranys, amb la sensació d'estar parlant amb més d'una persona alhora (jo sé el que em dic) i amb frases surrealistes, contradictòries i que caldrà recordar d'aquí un temps (no massa). També he tingut la sensació -aquesta ja la tinc des de fa més temps- que hi ha una mica de descoordinació entre el "duo sacapuntas". En convertir-se en "el trio calavera" -parcialment i d'amagatotis- ha perdut agilitat i entra en contradiccions ridícules. Malgrat tot, ha sigut divertit. I el que em queda de diversió!!!!! Tot és una qüestió de temps i d'anar veient com s'escriuen els següent renglons d'aquesta història.
Demà no faig pont. Sempre he pensat que els ponts, el mes d'agost... tots aquests dies o èpoques que la majoria considera una putada treballar, jo sempre he volgut fer-ho. Normalment són dies tranquils, -per una simple qüestió estadística i per l'escassetat de gent que treballa (i per les poques ganes que tenen de fer-ho els que ho fan)- en els què no és habitual que hi hagi pollastres dignes de menció. També són dies per parlar el menys possible i escoltar -amb molta atenció i analitzant-les curosament- les rucades més inversemblants, els projectes més abjectes (normalment de segona mà), amb una pàtina de "gran pensada" i embolcallats  amb les raons més surrealistes (i falses). És el que hi ha!!!! La soledat dels ponts té aquestes coses!!!
Sincerament, jo estic per altres coses. Les històries en les que treballo ara m'encanten: tot té el seu moment i només quan arriba cadascun d'aquests moments és quan els personatges saben si és mascle o femella. Mentrestant juguen al joc de les confidències -falses i provocadores- entre ells. "Jo sóc amiguet teu, però que no es noti"... És fantàstic per un motiu: pots mentir com un bergant i el més graciós és que la història és coherent i, fins i tot vestida d'una racionalitat que la fa totalment versemblant. També és cert que hi ha personatges -això és veu a distància- que tenen tantes ganes de que una cosa sigui certa -per por, interès, estratègia, ànsia de poder, tendència (bé, millor dit: un fervor desfermat) al servilisme, etc.-, que només cal insinuar-ho -sense afirmar res- i és com si fos paraula de Déu. Realment, està quedant força polit i quadrat, tot plegat... fins que arribi el desenllaç i tot allò que els personatges -i el propi lector- han donat per cert, sense que ningú ho hagi afirmat (només insinuat), resulti fals i la història -sense possibilitat de marxa enrere- acabi d'una manera inesperada.
I així continuo jo: amb les meves històries, fent experiments, divertint-me tot canviant el joc entre els personatges i creant escenaris en els que es mouen segons els designis de la meva ploma. Ara toca un most i relax...
Un regalet