dissabte, 21 de setembre del 2013

INEXORABILITAT

Fa anys vaig rebre en herència un rellotge de butxaca. No té un valor material significant però sí que té un valor sentimental considerable. Cada dia se li ha de donar corda i mai he aconseguit que anés bé. En altres circumstàncies ja l'hauria tirat a la bassa però, cada vegada que el maleeixo en recorda a qui me'l va llegar i em veig incapaç de desfer-me'n. Fa una estona el posava a punt -donava corda, netejava i posava a l'hora- i recordava els moments inoblidables que havia compartit i que m'havien lligat per sempre a la persona que el tenia abans que jo. La vida dóna molts tombs i res podem fer-hi davant la inexorabilitat de les coses.
Passen els dies i demà arribarà la tardor. A Barcelona és Festa Major -francament, m'importa ben poc- i els diaris van plens de la nova operació del Rei d'Espanya (que encara m'importa menys). Res de nou sota la capa del sol: segons la premsa, tot és una bassa d'oli i parlen de coses totalment intranscendents i etèries. El temps passa, inexorable, però no tinc la sensació de perdre'l. Octubre serà un mes important i nous projectes començaran (o no). 
Acabo de sentir una autèntica bajanada de l'amic Arguiñano (geni i figura): En Otoño es cuando mejor se hace el amor: Las castañas se abren y crecen los nabos. (Ho sento, però he rigut una estona amb aquesta...). Deixem-ho...

dissabte, 14 de setembre del 2013

LES RESTES DEL NAUFRAGI

En la seva singladura vital, els nostres vaixells es creuen amb naus de corsaris i amb alguna de pirates rapinyaires (a vegades casualment i en ocasions en clara persecució). Les tempestes tampoc li són alienes i tot plegat en provoca el naufragi. En ocasions, el més important no és defensar la nau davant l'agressió, d'altra banda una tasca estèril. El més important -almenys per a mi- és la capacitat d'aprofitar les restes del naufragi per reconstruir el vaixell i continuar navegant. Ja tindrem temps de perseguir els corsaris -passat el temps, quan més confiadament naveguin- i ja aprendrem a capejar millor els temporals.
Passen els dies i continuo en la posició d'observador. Friso per veure com escenifiquen la reacció a la resposta del Mariano (la resposta és previsible i, segurament, pactada). Deleixo per testimoniar com evoluciona aquesta òpera bufa i comprovar quina habilitat els adorna per continuar marejant la perdiu fins que hagin passat les respectives eleccions. Al final, només assistim a la gran comèdia de la vida i a la gran dansa del poder... Mentre, molts vaixells -ferits de mort- es van enfonsant en un esforç inútil per continuar surant i arribar a un port -pretesament, il·lusòriament- segur.

dissabte, 7 de setembre del 2013

PLUJA REFRESCANT

La pluja de finals d'agost i principis de setembre -aquella que ens assegura el final de la calor-, esdevé el preàmbul de la tardor. Aquesta època de l'any sempre m'ha agradat: les tasques pendents de l'estiu ja s'han acabat -aquest any amb més motiu- i ara és hora de començar -sense pressa, però sense pausa- a arraulir-se a l'interior de casa. 
Mentre plou, observo com la terra del jardí es satura d'aigua i els tolls ho envaeixen tot. Miro el calendari i veig que la propera setmana -el 10 de setembre- és Santa Càndida. És curiós com la diada d'una santa a la que se li atribueix una innocència extrema, precedeix un dia que -em sap un greu enorme- estarà marcat pel mal regust de boca d'aquells que van confiar -càndidament, malgrat era previsible- en polítics que es fan cacona a sobre i/o que es venen per un plat de llenties, sense despentinar-se. Ambdues opcions semblen característiques inherents -com una marca de fàbrica o condició necessària- a determinats àmbits. En tot cas, són incapaços de mantenir la seva paraula (des de fa temps, sense cap valor), jugant amb uns sentiments que -cada vegada ho veig més clar- se'ls poden tornar en contra. Crec que no van calcular bé el seu error quan van atiar un foc que ara ja no són a temps d'apagar.
Torno a adoptar la posició de l'observador impertèrrit, curiós per saber fins on seran capaços d'arribar en la pèrdua de dignitat i respecte (potser el problema rau en que mai n'han tingut ni saben què és). Tindrem una tardor divertida -però, per alguns, denigrant-, això segur! Mentre, observo com l'aigua cau lànguidament...

diumenge, 1 de setembre del 2013

TOT AL SEU LLOC

Si l'inici del gener és el moment de fer propòsits per l'any que comença, setembre és el mes que inicia la temporada de reorganització, després del desgavell estival. De fet, sempre he pensat que era un mes de transició cap a la part més pragmàtica i melancòlica -la tardor i Tots Sants fan molt mal- de l'any, que desemboca en la llepada de ferides mútua i col·lectiva que és Nadal. Ara és hora de posar les coses al seu lloc i d'encarar els darrers mesos de l'any -amb forces escasses i amb els propòsits anuals ja descartats- amb la sensació d'haver caigut, una vegada més, en la desídia dels que veuen frustrades les seves esperances vitals per enèsima vegada.
Ara toca recompondre-ho tot, tornar totes les coses a la prestatgeria vital que toca. Aquesta és l'època de l'any per retornar les joguines al seu lloc. Després de la furibunda i compulsiva -il·lusionada. juganera i inconscient- primera part del l'any (gener-maig), ha tocat el descans existencial de l'estiu (juny-agost) i la presa de consciència de les pròpies limitacions. Ara toca tornar -mica en mica, sense retrets ni frustracions- al punt de partida i pensar nous propòsits per un gener que esdevindrà l'inici d'una nova cursa contra un mateix. Som així... i que duri (o no)!