DIES DOLENTS AMB COSES BONES

Em fa mal l'esquena des de fa dies -mala notícia que presagia una considerable mala llet-, i l'estic suportant -com un imbècil- estoicament. Si no marxa aviat, hauré d'anar al metge. Serà la primera vegada en molts anys que acudeixo a la seva consulta -no és que tingui cap especial animadversió pels metges- i, amb tota probabilitat i malgrat no em fa cap gràcia, em donarà la baixa (la primera de la meva vida laboral). Arribar a aquest punt és molt trist i em sap molt greu, però ja he provat tots els mètodes possibles. Res del que he provat ha funcionat -suposo que per inefectivitat dels principis actius que jo creia més potents- i em veig abocat a iniciar un nou camí.
D'altra banda, estic content. He aconseguit -no sense haver-m'ho "currat"- una cosa que volia, que algú estava a punt de malmetre -amb molta mala intenció, mentides i manipulació (que aquesta vegada li ha esclatat als morros)- i que, finalment ha sortit com jo volia. Jo no en trec cap benefici directe però, a vegades, són més satisfactoris els beneficis aliens, de gent que t'aprecies, que els propis. Molt bé, xaval, molt bé! Ens queden molts farts de riure junts!
Sembla ser que han mort el Gadafi, en unes circumstàncies similars a les de Chauchescu. Ja passa: la població que aguanta molts anys la tirania d'alguns, acaba esclatant i llavors no té aturador. Es passa de la submissió a la violència extrema. No n'hi ha prou amb derrocar el Règim, a més cal escenificar la caiguda i mort de la persona, de la "carn humana". És el que tenen les dictadures i règims personalistes: s'associa el poder, la por, l'odi i la revenja a una persona concreta. D'aquí la impunitat dels governs democràtics: tenen tant diluït el poder entre els seus membres que no es pot assignar responsabilitat -ni odi, ni revenja- a una sola persona. De fet, el problema és que mai s'assigna cap responsabilitat a ningú...

MOLTES COSES (O NOMÉS UNA)

És tard, hauria d'estar dormint i no escrivint o contestant comentaris del bloc. D'aquí a unes hores -cinc per ser exactes- el despertador sonarà sense pietat i em retrobaré amb aquest món de mones que m'ha tocat viure. El meu cervell ja està a punt de la fusió -com el d'aquesta imatge- i necessita descansar una mica. Malgrat això, no m'hi he pogut resistir. Contestar comentaris d'amigues -i amics quan es decideixen a deixar algun comentari- sempre és una tasca gratificant i que constitueix un colofó de luxe a un dia amb grans dubtes -més que dubtes, situacions i lectures d'idees esperpèntiques-, preàmbul d'un dia "festivalero". 

Encara estic pensant en -i buscant- una accepció de la paraula "tranquil·litat" que es correspongui amb el que em sembla que em volia dir un dels meus interlocutors d'avui. Deixar que passi el temps i invocar la tranquil·litat, en segons quins argots -força rebuscats i mai clars (marca de la casa)- tendeix a significar "oblidar" "continuar igual" "amansar la fera", "obviar el que és públic i notori", "evitar el conflicte (malgrat et continuï causant perjudici)", "no posat-te en el teu lloc, per evitar-li a un altre un enuig (o vergonya)"... i tot allò que sigui sinònim de "deixem-ho córrer". El problema és que, a vegades, ja n'estàs cansat de ser sempre el que ha de "deixar-ho córrer", mentre et van -perdoneu l'expressió- tocant els ous.

Sento ser tan breu, però tinc ganes de ficar-me al llit i "renéixer" demà amb les neurones descansades de sentir i llegir estupideses. No, només necessito que descansin per continuar sentint-ne, no per fer net. És per no sobrepassar la quota mensual d'anormalitats i evitar arribar al nivell crític, en el qual comences a impregnar-te -i el més perillós: considerar normal- d'aquest ambient enrarit i surrealista.

En una propera vida -atès que en aquesta considero que no he sigut massa cruel- em demano reencarnar-me en qualsevol tipus d'animal que no tingui cap objectiu en la vida. Menjar, dormir, fo...ar i tornar a començar. Res més que això, amb la felicitat que proporciona la ignorància.

VULL SORTIR A LA FOTO, VULL SER ALGÚ!!!!

Era un home tan bàsic, tan elemental que la seva màxima aspiració era sortir a la foto, malgrat ningú que després es mirés la foto fos capaç de reconèixer-lo . Se'l veia -sol- pels passadissos, intentant ficar cullerada en totes les converses, buscant grups de gent que l'adoptessin momentàniament i li permetessin defensar l'opinió d'algú altre -ell no s'havia atrevit mai a tenir-ne de pròpia-, que li permetessin assentir a les coses més irracionals i inversemblants. Alguns, deien les rucades més solemnes per tal de veure quin límit tenia en el seu delit adulador. Mai ningú va poder comprovar el límit. Sempre, inexorablement, acabava -en la seva dèria per no enfrontar-se a ningú i fer-se el simpàtic- assentint. Fins i tot sobre els temes més rebuscats i dels que més desconeixement en tenia.

El que ell considerava una gran virtut -una manera de poder participar i sortit a la foto-, s'havia convertit en motiu d'escarni de propis i estranys. Fins i tot es creuaven apostes sobre quantes vegades seria capaç en un matí de contradir-se per tal de fer feliç al seu interlocutor. El darrer rècord enregistrat estava en set opinions diferents durant un sol matí sobre un tema concret.

Mica en mica, aquells que li guardaven -per pietat, no per altre motiu- una mica de respecte, anaven desertant de tan encomiable i pia actitud. Amb el temps, fins i tot aquells més indiferents -afectes mai n'havia tingut- van optar per odiar aquesta postura mesella, de cagadubtes atemorit y que el feia quedar en evidència cada vegada que tocava alguna cosa.  

Aquí teniu una primera descripció del Homer LP (recordeu el Jordi LP? És un petit homenatge que li faig). Segurament, encara he d'accentuar una mica més la seva vis de submís patològic, que canvia dignitat per un copet a l'espatlla, mentre es descollonen d'ell a la seva esquena. Penso que pot donar bon joc.

PARAULES A LA DERIVA

(...) Les seves paraules continuaven a la deriva, esperant que algun bon port volgués acollir-les. Les havia llençat al mar sabedor que potser mai ningú les podria llegir. No era important que algú les llegís, el més important era que ell les hagués escrit. 

Ara, de fet, tot havia perdut aquella la pretesa importància que hom pogués donar-li. Quan algú té data de caducitat ja res és important. Ser-ne conscient obre un ventall inacabable de possibilitats i s'acaba la servitud envers res o ningú. Fer allò que sempre s'ha tingut ganes de fer sabent que, en un cas extrem, només cal esperar la mort avançada i ràpida.

Va pensar que no volia arribar al final, que no podia suportar la visió futura d'un cos -el seu- inflat com una bota, podrint-se per dins mentre encara respirava. No era necessari donar aquell lamentable espectacle que només serviria per donar plaer i satisfacció als seus enemics. L'enemic mort no somriu -pensà amb la serenitat dels que saben que tenen una darrera missió a la vida.

Ja havia dit tot el que tenia que dir i ningú l'havia escoltat. La seva darrera opció va ser escriure en un tros de paper allò pensava del que havia fet i del que pensava fer. Ara era una cosa de l'atzar que algú l'hi pogués impedir. Només aquell que trobés el missatge podria saber qui era el seu patiment,  com havia decidit que seria el seu futur i què havia d'esdevenir. 

En Marc començà a notar que el final -aquell que feia temps ja li havien predit- s'acostava quan augmentà sobtadament de pes. No era normal. Si bé mai havia sigut una sílfide, tampoc mai havia tingut un cos tan descompensat. La tardor era propera i -pels tempos d'evolució que li havien pronosticat- sabia que no passaria d'aquell hivern.(...)

Fragment del relat "Paraules a la deriva", engiponat fa unes nits i refet fa unes hores, a quatre mans, mentre els nostres cossos encara traspuaven suor.

AUTOAJUDA

Avui he començat a llegir un nou llibre: Gente tóxica, del Bernardo Stamateas (us el podeu baixar en aquest enllaç). No deixa de ser un llibre dels anomenats d'autoajuda, però, de moment, m'ha enganxat. Mai he entès per quin motiu s'anomenen així: autoajuda. Resulta que no els escrius tu mateix, al darrera hi ha un escriptor que res té a veure amb tu.

Ja posats a veure llibres d'autoajuda curiosos, he vist aquest de la imatge del colom i aquest altre -impressionant!- que correspon a l'altra imatge i del que us faig arribar l'enllaç per si algú vol baixar-se'l.

Francament, no intentaré llegir cap d'aquests llibres, però és del tot curiós que algú es decideixi a publicar-los. Ha d'haver-hi un mercat ocult que devora aquests llibres com si fossin la panacea de la felicitat i ens ajudessin a ser millors. 

Una bona manera d'autoajudar-se és no tancar els ulls al que és evident i notori. Una manera de fer-se un favor és posar a cadascú en el seu lloc i no fer el paperina, en un intent de fer el que un creu que pertoca fer. No, no cal esforçar-se. És més rendible limitar-se a fer el mínim exigible i punt. Dedicar el teu temps a coses que et ve de gust fer i que et proporcionen una satisfacció personal és la millor autoajuda, sens dubte!