dijous, 8 de febrer de 2007

MON DE MONES

Aquesta vida és un món de mones. Si poguéssim mirar per un forat totes aquelles coses que fem durant el dia, ens n’adonaríem de l’esterilitat de la majoria d’esforços i de la quantitat d’accions que emprenem sense un objectiu concret, sense procurar anivellar l’esforç emprat i el resultat aconseguit.

Les manies i obsessions de les que ens rodegem diàriament, no fan altra cosa que limitar-nos. Les pors i els nervis converteixen les nostres vides en autèntics calvaris on martiritzat i martiritzador són la mateixa persona.

Si té solució, perquè et preocupes, si no en té, perquè ho fas?

Aquest tindria que ser el pensament que ens hauríem de fer cada vegada que ens enfrontem a una circumstància adversa. Guanyaríem temps i diners.

Això no vol dir que mantinguem una actitud estoica i passiva davant la vida. Simplement, no és la preocupació el que soluciona els problemes, és l’esforç mesurat, planificat i raonat el que ens portarà a l’èxit sense fer-nos uns desgraciats i uns histèrics.

La preocupació ens porta a un estat on no podem pensar de forma objectiva en la solució més eficaç. Les histèries davant problemes irresolubles no serveixen de res. És típica la imatge d’aquell que, en una situació irremeiable, es torna irracional i es pensa que la resta de la humanitat ha de posar-se nerviosa com ell. Detesta fins a límits insospitats aquells que tenen la capacitat de mantenir la calma i fer una lectura objectiva del problema. El lamentable espectacle que ens ofereixen aquests individus –crits incontrolats, un estat d’estrès combinat amb episodis depressius, frustració per no poder solucionar allò que no té solució, etc.- ens dóna unes valuoses pistes sobre la seva limitada capacitat d’anàlisi i resolució de problemes.

Hem de tenir en compte que no tothom ha de tenir les mateixes obsessions i prioritats, i que hi ha persones que no estan disposades a preocupar-se per una cosa que no té solució. Descartar allò irresoluble i esmerçar els nostres esforços en atacar aquells problemes que sí que tenen solució, és la postura més intel·ligent.

Existeix una altra variant d’aquests individus que podríem anomenar els creadors de problemes. Són aquells que si no tenen un problema, el busquen. La seva especialitat és fer difícil allò que és fàcil. Demostrar-se diàriament que poden complicar les coses els suposa una satisfacció. La llàstima és que, quan han complicat la cosa, sempre esperen que siguin els altres els qui solucionin els problemes. Llavors creuen estar en possessió de la veritat absoluta i intenten que un altre ho solucioni, però seguint les seves directrius, aquelles directrius que ells mateixos han estat incapaços d’aplicar.

D’aquests espècimens, sigui dit amb respecte i només com a nomenclatura científica, en trobem a tot arreu, a la feina, a la llar, al carrer, a la política, etc. La seva proliferació és geomètrica. Són aquells que moren d’un atac de cor per no res. Moren sense haver solucionat res. Deixen com herència els problemes que no han solucionat –uns, perquè no tenien solució i uns altres, perquè no han trobat la solució degut a l’estat permanent d’estrès en el que viuen (o malviuen)- i que ens tocarà solucionar als altres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada