dilluns, 12 de novembre de 2007

LA VIATGERA (RETRAT D'UNA AMIGA)

Es diu Cristina, o això diu. Té el cos... petit i unes cames que no tenen fi. En aquest cos hi encabeix un gran cor. El cor el té ben amagat. Fa anys algú li va voler robar i, en la baralla, es va fer ferides molt greus que encara no li han cicatritzat. Ara no l’ensenya, no fos cas que algun desaprensiu li volgués tornar a robar. Gairebé sembla un ocellet però es defensa com un gat.

Avui ha sortit al carrer, a fer la seva vida, amb l’alegria que sempre té i que encomana als altres. No camina, levita. Sempre amb pressa, té moltes coses a fer... la majoria pels altres.

És capaç de mostrar l’interès més profund i... de sobte.... desapareix com una esperitada...ja res l’importa.... ja res la reté... el seu fill la reclama.

A vegades, és la viva imatge de la princesa Amidala, i es comporta com una princesa.... ull !!!!!..... en un moment es pot convertir en el príncep de les tenebres i una munió de llamps i trons et pot caure a sobra.

Quan la vaig conèixer em va sobtar aquella energia que desprenia.... aquella immensa i inesgotable energia. També em va sobtar el seu somriure.... vergonyós i a l’hora irònic.

Els seus ullets t’atrapen i no et deixen anar. Els mires una vegada i mai més pots deixar de mirar-los. En fa bon ús. Amb ells fa feliç a molta gent.... o infeliç, tot depèn dels altres.

Sap jugar el gran joc.... l’estira i arronsa. Et xucla l’aire i.... de sobte.... te’n torna a donar. Només per sobreviure, només perquè no et moris. Et manté en un permanent estat d’ansietat i feblesa, esperant quin serà el seu següent moviment. Tan s’hi val..... mai no permet que t’acabis morint i s’acabi el joc. Al darrer moment sempre et torna a donar aire.

Li agrada l’exhibició. Sap que tothom està pendent d’ella i s’aprofita d’això. No ho fa de forma barroera, ho fa amb estil, sabent en cada moment fins on pot arribar. Ni massa ni massa poc. En el punt just.

De caràcter amable, intenta despistar als lladres de cors fent-se la dura. Un altra vegada l’estira i arronsa. Mai descobreix les cartes...... com els jugadors de pocker del Mississipí. Només una vegada algú li va llegir la mirada i li va descobrir el joc. Sabia les cartes que portava, car va acabar guanyant la partida. En el darrer moment va fer una caiguda d’ulls, d’aquelles que només sap fer ella, i l’altre jugador, abatut i enganyat pel farol, no va voler anar...... i finalment, ho va perdre tot..... fins i tot a ell mateix.....

Això és per a tu Cris. No et conec tant per haver pogut fer això..... m'ho he inventat (de fet,he modificat un escrit meu de l'any 2001. Buscant en els arxius sempre trobes coses prou adients). Sempre em pots ajudar a modificar les coses errades. Amb tot el meu cor (sense signatura.... tu ja saps qui soc).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada