En la seva singladura vital, els nostres vaixells es creuen amb naus de corsaris i amb alguna de pirates rapinyaires (a vegades casualment i en ocasions en clara persecució). Les tempestes tampoc li són alienes i tot plegat en provoca el naufragi. En ocasions, el més important no és defensar la nau davant l'agressió, d'altra banda una tasca estèril. El més important -almenys per a mi- és la capacitat d'aprofitar les restes del naufragi per reconstruir el vaixell i continuar navegant. Ja tindrem temps de perseguir els corsaris -passat el temps, quan més confiadament naveguin- i ja aprendrem a capejar millor els temporals.
Passen els dies i continuo en la posició d'observador. Friso per veure com escenifiquen la reacció a la resposta del Mariano (la resposta és previsible i, segurament, pactada). Deleixo per testimoniar com evoluciona aquesta òpera bufa i comprovar quina habilitat els adorna per continuar marejant la perdiu fins que hagin passat les respectives eleccions. Al final, només assistim a la gran comèdia de la vida i a la gran dansa del poder... Mentre, molts vaixells -ferits de mort- es van enfonsant en un esforç inútil per continuar surant i arribar a un port -pretesament, il·lusòriament- segur.
No cal que l'esperis la respota serà no.
ResponEliminaAra bé la nostra reacció serà sempre la mateixa: lluita, lluita i lluita per un país lliure.
Hola Maria, guapa!
EliminaLa resposta la sé -com tots aquells que són realistes- des de fa molt de temps (abans de fer la pregunta). Potser algú es podia creure que dirien que sí? Realment hi pot haver algú tan crèdul? És necessari "escenificar" la situació i enviar cartes -què antics... i impostats!- amb preguntes, esperant respostes que ja se saben (i que, legalment, no poden ser altres)? Cal anar marejant la perdiu i distraient el personal amb maniobres inútils i previsibles? Potser algú es pot creure que encara queda alguna cosa per pactar?
El que més m'indigna no és la resposta -de Madrid- a la pregunta (no en podia ser una altra). El que més m'indigna és que em prenguin per idiota -des de Catalunya- fent preguntes ja respostes i que vagin alimentant -i retardant, sense mullar-se- una situació que només té una sol·lució (si realment es vol fer un referèndum i no anar engalipant i distraient el personal fins a les eleccions del 2016): anar per lliure i tirar pel dret (si es té el que s'ha de tenir i no que tot plegat és una gran comèdia interessada).
Un petonàs!
Bé, segons el que diuen volen seguir sota una legalitat.
EliminaPerò saps que penso? Que ho veurem!!!
"Al final, només assistim a la gran comèdia de la vida i a la gran dansa del poder..." (L'EXORCISTA)
ResponEliminaNo només i potser la gran comèdia de la vida i la gran dansa del poder són acompanyades per llums potents, i per música de saló, i per colors barrocs, i per perfums d'olors agradables... Però hi ha quelcom que il·lumina amb la grandiositat de la veritat, que destrona tots els acompanyaments terrenals: el dia a dia de qui estima de debò (amb aquell impuls indescriptible i tan característic dels infants)i contra tota esperança.
I això també sura si ho contemples.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA! (Satalia Blanca)
Hola Onze,
EliminaSí, per sort, al final només suren les coses autèntiques!
Petonàs!
Crec que això és cosa de l'esforç i no pas de la sort.
EliminaAra bé, si ens ho mirem bé, és possible que un rellotge aturar encerti l'hora dues vegades i per sort. O no?
Muà!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Hola Onze,
EliminaCada dotze hores, els rellotges aturats encerten l'hora.
Petonàs!
I per què? Potser per sort?
EliminaOnze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Hola Onze,
ResponEliminaNo, no és per sort. És per l'inexorable i regular cadència del pas del temps. Sí o sí, cada dotze hores, retorna la mateixa hora, minut i segon.
Petonàs!