dijous, 12 de desembre del 2013

"AMICS" INVISIBLES

Fa dos mesos que no deixava testimoni de vida a la blogosfera. Moltes coses han passat des de la darrera entrada en aquest bloc però, per sort o per desgràcia, em sento completament aliè a la voràgine i amb capacitat suficient per no desviar-me del camí que he triat. El silenci no és absència: és discreta preparació. Només hi ha un objectiu: acabar allò que s'ha començat, sense pressa però sense pausa.
S'acosta el Nadal i tornen els sopars d'empresa i els "amics" invisibles. Aquest costum sempre m'ha resultat una simple al·legoria de la trista realitat. Són el "regals" dels "amics" invisibles, covardament anònims, fets per l'esquena, els que durant la resta de l'any intenten somoure els nostres fonaments. Res a fer, ja ho dic ara... però també dic que ha de ser molt trist ser tan roin! O potser no, potser tot plegat forma part d'una cultura basada en la pràctica de la més absoluta mesquinesa que sóc incapaç d'entendre i practicar. Em penso que tampoc em perdo res de l'altre món!
Diumenge passat compartia taula i estovalles amb uns amics -dels que no són invisibles, dels de veritat- i em mostraven la seva preocupació per la deriva irresponsable i crispada en la que ha entrat la nostra societat. Amb raó? No ho sé, però la crispació i la irresponsabilitat -traduïts en violència- són els que furten la legitimitat a qualsevol iniciativa. Sembla que hi hagi un neguit irrefrenable per tirar-se al buit sense saber si hi ha aigua a la piscina. Per això, el millor serà fer un pas lateral i deixar que els que tinguin pressa per tirar-se a la pira ho facin amb tota comoditat, sense empentar ni arrossegar ningú.
Mentre, continuaré amb els meus relats i les meves lectures. Tot plegat, la plena llibertat no existeix però potser ara gaudeixo d'allò que més se li sembla. El futur? El futur el decidim nosaltres, sempre que estiguem disposats a ser deixar de banda els dubtes -porucs o espuris- i fer el que calgui, conscients que tot té un final i que només cal decidir quan volem escriure la darrera paraula, abans de posar el punt i final...

PS. Per cert, aquest és el post 1.000 d'aquest bloc. Sembla ahir quan vaig començar!

9 comentaris:

  1. Ben tornat, ni que sigui per donar senyals de vida -que pel que veig- intensa, tot i que silenciosa.

    Els AMICS no són invisibles, ja sabem que pocs, però sempre hi són. Pel que fa a aquests regals, tampoc li veig la gràcia com tampoc a aquesta situació que no sé on ens portarà.

    Felicitats pel 1.000 posts, espero poder gaudir de molts més. ;)
    Aferradetes càlides!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna, guapa!
      Doncs sí: els amics no són invisibles. La pròpia invisibilitat els descarta com amics!
      Uns bessets!

      Elimina
  2. M'agrada llegir-te de nou! Felicitats pel número rodó i per aquesta mena de llibertat que vius. Hi ha amics invisibles que sí que són amics, per mi són aquells que no puc veure durant molt de temps perquè són lluny però que sé que hi són i que puc comptar amb ells. Petons invisibles ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sílvia, guapetona!
      El problema sorgeix quan la invisibilitat és volguda i producte d'una fugida poruga.
      Petonassos molt forts!

      Elimina
    2. "Només el cor té ulls d'AMOR per a veure-hi clar".

      Onze de setembre.
      INDEPENDÈNCIA!

      Elimina
  3. Felicitats pels teus 1000.
    El futur és a les nostres mans. Ben tornat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Maria, maca!
      Moltes gràcies.
      Sempre podem decidir el nostre futur. Només cal tenir voluntat i valor per fer-ho.
      Petonàs!

      Elimina
  4. Respostes
    1. Hola Mair Ló. Com va tot?
      Sí, estic aquí! Hi ha vida a l'altra banda de la pantalla!
      Certament, ha passat molt de temps. També n'ha passat molt des del meu darrer post, però aviat continuaré publicant-ne. Aquests darrers temps he estat enfeinat en un projecte molt absorvent però molt engrescador.
      Un petonàs molt i molt fort!

      Elimina