FEM-NOS MAL.

En Pol estava escoltant Rammstein mentre pensava en tot plegat. Va fer un exercici fàcil però definitiu: va fer un simple llistat de les coses que tenia a favor i les que tenia en contra. Va contrastar les paraules dites amb les paraules escrites. També va enllaçar-ho tot, va disseccionar tots els elements que composaven el cas.
Passats uns minuts, ja havia processat totes les dades i havia arribat a una conclusió: fem-nos mal, ja m'interessa, i molt. M'interessa més això que no pas que això s'acabi d'una manera neutra, sense lluita, sense guanyar d'una manera definitiva i total. Si guanyo, va pensar, algú m'haurà de rescabalar de tot plegat. Si perdo, puc recórrer i no serà tant greu. A més, la meva vida té altres alternatives. Els meus oponents no tenen alternativa, és això o res. Volen que ens fem mal, doncs fem-nos mal, tot el que vulguin.
Estava pletòric de moral i de força, malgrat que tota aquella situació li semblava esperpèntica. Els pitjors temps ja havien passat i cada dia que passava perdia més força la versió contraria. Ja no hi havia res més. Ell si que tenia més coses, moltes més. De fet, si algú es molestava en mirar-ho, ell encara no havia aportar res. Esperava amb tota la paciència del món a que els seus oponents anessin ficant-se de peus a la galleda. A que anessin cavant la seva pròpia tomba. I el més curiós del cas és que cada vegada la cavaven més ràpid i més fonda.
El que no podia entendre era l'actitud d'alguns pròxims que continuaven fent la comèdia com si en Pol no s'hagués adonat feia temps que no li eren fidels. A més, un personatge havia tingut un paper protagonista amb la Montse Mar. A l'altre personatge no li calia demostrar quina era la seva posició, ho havia fet des de feia molt de temps d'una manera descarada. Ara era l'hora de la veritat i havien perdut pistonada, malgrat encara es creien que enganyaven a en Pol. Però com podien ser tant estúpids? Si, fins i tot fa uns dies, els hi havia dit a la seva cara que sabia quin joc jugaven!!! Només era qüestió de temps que paguessin la seva perversió.
En el fons, li sabia greu tot plegat. Fent una panoràmica visual de la situació ell estava assegut esperant els esdeveniments. Veia com els seus oponents anaven amunt i avall, buscant alguna cosa que justifiqués tota aquella història. D'altra banda, ell anava trobant més elements que faria servir en el seu moment. Avui en dia, la vida d'una persona és un llibre obert. Només cal buscar allà on toca. Tots tenim un passat, un present.... però potser no tots tindran un futur, va pensar en Pol.
De fet, alguns ja s'havien quedat pel camí i encara recordava com, fa uns anys, havia aconseguit liquidar un tema similar d'una manera neta, ràpida, eficaç.... Els darrers dies havia contactat amb un amic de l'estranger que li mereixia confiança per aquests temes. Era car però a ell sempre li feia bons tractes. Es coneixien des de feia més de quinze anys i havien treballat unes quantes vegades junts. En Pol li havia fet alguns favors (aquells favors... si, aquells que us penseu) i, per deferència professional i per amistat ara li havia demanat que n'hi tornés un.
Havien parlat fa un parell de setmanes, en una visita d'en Pol a Andorra, que era on s'havia retirat a descansar i a viure aquest amic. Allà vivia una vida plàcida que només trencava per a fer algun treball. Actualment ja no necessitava treballar, ja havia guanyat suficients diners durant tots els anys en els que havia treballat. Ara només feia algun encàrrec per amics. Ho feia per tal de no rovellar-se, no pels diners.
Durant la seva visita a Andorra, en Pol i en Marc -i direm així-, havien parlat dels vells temps i dels problemes d'en Pol. En Marc va dir-li que si, que l'ajudaria. Eren treballs fàcils els que li havia encarregat. No eren feines com les d'altres temps, aquestes comportaven un risc menor i li servirien per tal de baixar a la gran ciutat, estar-s'hi alguns dies i gaudir de la nit. Cal dir que en Marc, com en Pol, era un gran amant de la nit. Ara tot era qüestió de temps....

Què us sembla companys? Podrà en Marc acabar les seves feines o en Pol li dirà, en el darrer moment, que no ho faci? Penseu que algú hauria d'intentar convèncer en Pol?. Feu els vostres comentaris i entre tots l'acabarem aquesta proposta, segur!.

EL RETROBAMENT V

Per clamorosa petició popular (sou uns viciosos) acabo El Retrobament (o almenys la cinquena part). He esperat força temps a fer-ho, he vist les vostres propostes (n'he descartat moltes que eren massa brutals), i m'ha sortit el que a continuació us proposo. Jo, a aquest personatge que es diu Irun, l'hi tinc un gran apreci. És un dels primer personatges que vaig crear en la meva segona etapa d'escriptura. Em sembla recordar que va néixer l'any 2001, en una època en la que jo m'estava reinventant com escriptor i em va inspirar diversos relats.

Quan va marxar el cambrer en Pol va mirar l'Irun i ella va abaixar la seva meravellosa mirada, va inclinar el cap i fins i tot va semblar que es posava vermella. La mitja penombra en la que en Pol havia deixat l'habitació facilitava la relació. Finalment, ella va aixecar la vista i es va trobar en Pol al seu davant, mirant-la, amb una tendresa que mai hauria pensat que en Pol seria capaç de sentir atès tot el que havia passat entre ells.
No van dir-se res i es van fondre en un petó humit, llarg, inacabable, etern... va explorar tots els racons de les seves boques amb les llengües. En Pol va començar a treure-li la roba lentament, sense presses, amb molta cura. Ella el va parar i mirant-lo als ulls li va dir "n'estàs segur...?". No va poder acabar la frase, ell va tornar a besar-la i allò va ser la confirmació de la seva seguretat en el que estava fent.
Van acabar de treure's la roba mútuament i, finalment, van caure sobre el llit, aquell llit amb matalàs d'aigua que tantes vegades havia provat en Pol. Ell va recórrer tot el seu cos amb la llengua, molt lentament, provocant el seu esglai i uns gemecs de plaer que feia temps que no sentia i que encara l'excitaven més. Primer el coll, les orelles, els braços, els pits, aquells pits perfectes, ni grans ni petits, amb una aureola mitjana, que tant havia enyorat....el melic, i finalment les cames, per acabar morint en el seu sexe. Ella gemegava i sospirava com mai no ho havia fet. Potser aquell era el moment en que més havia gaudit del sexe en tota la seva vida. Ho feia amb una persona que havia recuperat, que li havia demostrat que no l'havia oblidat i ja coneixia quan bon amant era, tant en l'aspecte tècnic com amb l'aspecte anatòmic. En Pol havia estat actor porno, havia fet un parell de pel·lícules quan era jove, i no l'havien triat per les seves habilitats interpretatives. Era un moment únic.
Mentre ho feien, ell recordava totes les vegades que l'havia trobada a faltar, les nits pensant en ella, les vegades que ho havia fet amb altres dones imaginant-se que era ella... Desprès d'una estona, ella va deixar anar un sospir barrejat amb un gemec llarg, profund, inhumà, pròxim a l'udol, que va marcar el moment del clímax entre tots dos.
Es van fumar un cigarret, ell li va acostar la copa de cava i van beure mentre es miraven fixament als ulls. Estaven suats però a gust. De sobte, a l'uníson van tirar els cigarrets, van deixar les copes i, sense necessitat de dir-se res, van tornar a regalar-se mútuament plaer. Ella sabia que ell mai n'havia tingut prou amb un. El més normal per a ell era fer-ho tres vegades, descansar mitja horeta i desprès dues vegades més. No era ràpid, li agradava recrear-s'hi, provocar el plaer aliè. Ell sempre li havia dir que fruïa més del plaer d'ella que del propi. De fet, i això era una cosa que a ella l'apassionava, sempre esperava que fos ella la que comencés a experimentar el clímax abans de començar ell.
En Pol havia passat tota la vida saltant de llit en llit i tenia experiència amb dones de diferents cultures, de les que havia après totes les millors tècniques. Un dels seus plaers més grans era regalar-li a ella tot el coneixement i experiència diversa sobre plaer sexual que acumulava a través dels anys. Ella ho sabia, ja abans s'havia beneficiat d'en Pol. Aquest era un del motius, o potser el principal, pel qual l'havia trucat una altra vegada.
Van continuar tota la tarda, fins ven entrada la nit, donant-se plaer. Finalment, ella, exhausta, va dir-li que havia d'anar-se'n, que aquella era la darrera vegada que es veien, que ell s'estava convertint una altra vegada en el seu vici, com havia passat anteriorment, i que no volia tornar a caure en aquell parany. Ell no li va respondre, la va mirar fixament als ulls, li va acariciar la galta i amb la roba que ella s'havia començat a posar, ho van tornar a fer.
Finalment, es van dutxar i vestir, i van trucar al servei d'habitacions per tal de poder marxar. El cambrer els va acompanyar a la planta baixa i van marxar en dos taxis diferents, amb destins diferents, amb sentiments contradictoris, amb obligacions de diferent naturalesa, i amb un desig coincident: tornar-se a veure....

Bé nois i noies, això és el que hi ha. Si no us agrada m'ho dieu i el retocaré.
Permeteu-me una petita llicència: aquest article li dedico a una amiga meva, que una vegada em va confessar que jo li havia servit d'inspiració sexual. També coincideix amb la protagonista en que només gemega i sospira, mai crida... Potser, si llegeix aquest article, si que cridarà.... jejejejeje. Per cert, no busqueu les dues pel·lícules pornos que va fer en Pol. Estan descatalogades i el que menys se li veia era la cara....

FOGOTS DE FINAL DE PRIMAVERA.

Ja s'acosta l'estiu, amb tota la calor, i n'hi ha que senten els fogots de final de primavera. Ahir, un amic em deia que havia tingut una "experiència religiosa" amb una noia bastant més gran que ell. Aquest episodi va tenir una avantatja i era deixar les coses clares a l'Elfo Oscuro. No ho va provocar ell, va ser ella qui, indignada, va legitimar les murmuracions. Vigila Pequeño Saltamontes, vigila. Mai les coses són el que semblen, ni semblen el que són. Sempre hi ha un rerefons de tot plegat.

Ahir, ja t'ho he explicat avui al matí, quan em vas trucar, estava treballant en coses domèstiques.... un, que és un manetes per les coses de casa. Ja saps el que sempre he dit: la que es casi amb mi s'emportarà un tresor.

Per la tarda em vas dir que tenies a tir una altra "experiència religiosa", però Pequeño Saltamontes encara has d'aprendre algunes coses que jo no et puc ensenyar. Les hauràs d'aprendre tu solet. Mai venguis la torda abans de cobrir-la. És una regla d'or. Ja t'ho vaig explicar l'altre dia, no has de beure gaire, has de mantenir el nivell però sense sobrepassar-lo. També és convenient fer veure que vas pitjor del que realment vas. La gent, quan et veuen alegre, t'expliquen coses que mai t'explicarien. Només es tracta que el teu oponent vagi pitjor que tu, encara que tu has de simular que estàs com ell, més que res per a mantenir aquella confiança que creen els efluvis etílics. Aquesta ha de ser la teva gran avantatja.
La segona "experiència religiosa" no va reeixir per manca del teu mestre Yoda, el de l'espassa de la llum. Vaja, el de los cinco, tu ja m'entens "No. No lo intentes. Hazlo, o no lo hagas, pero no lo intentes."
Mira Pequeño Saltamontes, la vida són quatre dies i ja n'hem passat tres i mig. Ara que ets jove, has de gaudir tot el que puguis, amb seny, això si. Els problemes sempre són relatius. Tots en tenim i la majoria són solucionables, només cal enfrontar-s'hi. Ara una mica de filosofia barata, que és la millor i més pràctica:

1.- Els problemes no els rodegis ni els saltis, enfronta-t'hi. Si no t'hi enfrontes, passat el temps, reapareixen.
2.- Quan passis pàgina sobre un tema, doblega la punta del full. Així en el futur podràs tornar a recordar aquell episodi.
3.- Compte a qui contestes els comentaris en un bloc. Passat el temps et diran que tens inspiració divina i sabies a qui et dirigies encara que signessin amb un pseudònim.
4.- Observa la vida en "posició d'helicòpter" tindràs una panoràmica completa, podràs veure quines aliances més estranyes es produeixen i podràs reaccionar a temps als possibles atacs de l'enemic.

Per avui prou. Són 120 € per la consulta. Demà més. Jo ara estic redefinint la tàctica per la nostra amiga Katia. Penso que és una inversió de futur.
Una abraçada amic. No t'angoixis, no val la pena i no en trauràs res de bo. Que la teva alegria sigui la seva tristor, que la teva fortalesa sigui la seva debilitat, que el teu optimisme sigui el seu pessimisme, que la teva esperança sigui la seva desil·lusió.

MIL MANERES DE NO FER-SE MAL

Cada dia ho veia més clar i les coses no pintaven gaire bé per en Gusi i la Montse Mar. Ara, en Pol, havia descobert de què anava tot plegat i estava en condicions de provar-ho. Tenia tots els documents que avalaven la "teoria de la conspiració". Dates coincidents, documents interns que desvetllaven accions il·legals i il·legítimes, manipulacions, mentides, interessos creats, reaccions a destemps que demostraven un interès personal, etc. Tot apuntava a una manipulació i a una fugida endevant com a conseqüència de fer les coses mal fetes. Un atac de banyes d'en Gusi ho havia desfermat tot i la resta.... la resta havia estat un gran despropòsit de falsetats per anar allargant el tema i no enfrontar-se amb la realitat.
La Montse Mar, si pogués, ho esborraria tot i continuaria la seva vida. Una vida que se li havia complicat molt i que encara es podia complicar més. Si per ella fos, trucaria en Pol i ho solucionarien en dos minuts. Només tenia un petit inconvenient: en Gusi. Ell encara patia l'atac de banyes i una retirada de la Montse Mar el deixaria en un mal lloc. La Montse Mar estava atrapada i veia que tot aquest tema ja estava arribant al seu fi. Ara ja no hi havia una causa per allargar-lo més i el gran dia no tardaria en arribar. Aquell dia es descobriria tot el pastel i, a més, la seva situació personal i professional es podia veure seriosament compromesa.
Només hi havia una opció per no fer-se mal. No n'hi havia mil, només una. La manera de no fer-se mal era retractarse de les seves paraules, que mai podria provar, i esperar que en Pol, que ella coneixia molt bé i sabia que, molt en el fons, encara li quedava una mica de comprensió i podia entendre que tot plegat s'havia produït per un mal moment d'ella, decidís passar pàgina.
No ho tenia fàcil, però sabia que ningú més que ella rebria les conseqüències de la seva mentida. Havia intentat fet molt de mal, personal i professional, a una persona i ara no podia anar més enllà. Ara era l'hora de la veritat i no tenia res en que recolzar la seva mentida.
Finalment, va prendre una decisió i, amb molta ànsia, va pensar en trucar en Pol. Això no podia arribar al final, ho havia de parar abans que tothom s'adonès de la seva fragilitat argumental i que les conseqüències fossin irreparables. Un mal moment el té qualsevol i ella també el podia tenir, es va dir ella.
No va dir res a en Gusi i va trucar en Pol. Encara conservava el seu número i va escapar-se un moment a una cabina telefònica. D'aquesta manera no podrà dir que era jo que el trucava, va pensar... Dit i fet, una trucada, dos, tres, quatre......nou, deu i salta el contestador amb la letania de "deixeu un missatge..." Merda!!!, va pensar. I ara què? ho torno a intentar o...? Va esperar-se un moment i ho va tornar a intentar. Una trucada, dos, tres, quatre..."Diguim", va respondre una veu greu. Ella va....

Bé, què penseu que contestarà ella? I en Pol?, com creieu que reaccionarà? Vinga, feu comentaris i ajudeu-me a acabar amb el relat. Jo ja ho tinc escrit però vull tenir més versions per tal de fer un mix entre totes. Ja sabeu companys si el comentari és curt, feu-lo aquí. Si, pel contrari és llarg, feu-me un correu.
Una abraçada a tots.

RECORDS ACTUALS

A vegades, tots necessitem recordar què hem estat per tal de saber què som i cap a on anem.
Avui, fent neteja a casa, he trobat aquella bossa de mà que sempre tenia preparada per si tenia que sortir corrents i incorporar-me amb caràcter d'urgència a la meva feina anterior. He trobat una sèrie d'objectes, tots molt preuats per mi. D'aquests objectes, n'he seleccionat tres que, pel seu significat, em recorden tots els esforços, sofriment, resistència, paciència, oportunitat i preparació que han marcat la meva vida d'una forma molt positiva. Us explico a continuació quins són aquests objectes i per quin motiu són importants, inclús avui en dia, no per l'objecte en si, per tot el que representa:

MEDALLA DE SOFRIMENT PER LA PÀTRIA: Simbolitza la capacitat de sofriment, saber aguantar el sofriment sense queixar-te, fins a límits inhumans, sense enfonsar-te en cap moment (tingueu en compte que és de la categoria d'or, la més alta que hi ha). Ho representa un castell, una fortalesa.

ESCUT I LEMA: És l'escut de braç de la destinació. Porta el lema "Sed fuertes en la guerra". Simbolitza la fortalesa i la resistència a la duresa de la guerra, les privacions (fam, sed, misèria, malaltia) i el estar en la teva posició resistint sempre, fins a l'últim alè.

DISTINTIU DE TIRADOR SELECTE: Simbolitza la preparació tècnica i psicològica. Si bé li pots esberlar el cap a un enemic a molta distància, quan ho fas, les teves pulsacions no passen de 70 i mai tens remordiments d'haver-ho fet. Ho has fet legítimament i no t'ha d'importar. També simbolitza la paciència i la eficàcia. Només tens una oportunitat, has d'esperar a que es presenti i quan es presenta, no pots fallar.

Tota aquesta preparació, sofriment, perseverança, constància, paciència i resistència sempre van estar destinats a un objectiu: la victòria. Quan dic la victòria em refereixo a la victòria total, no em serveix guanyar una batalla i perdre la guerra. A partir d'avui, els meus blocs tindran el símbol romà de la victòria el "víctor" i el seu lema In hoc signo vinces (Amb aquest símbol venceràs).
Un vell professor d'estratègia em deia, ja fa uns quants anys, que no hi ha una estratègia perfecte. Que la millor estratègia és la que, basant-se en uns mínims principis preestablerts, es va formant a mida que avança la batalla, segons l'evolució de la guerra. La millor estratègia és la que només és al teu cap, la que no consta en cap llibre, la que ningú s'espera, la que vas creant i decidint en cada moment valorant les circumstàncies del moment, la més imprevisible per l'enemic. També ens deia, aquell meravellós i erudit mestre d'estratègia, que la guerra és honorable però també impassible, que és honrosa però despietada, que la guerra és guerra.
La vida dóna moltes voltes i algunes aptituds apreses del passat tenen una aplicació diària i actual. Saber resistir, saber esperar el teu moment, ser implacable i eficaç, ser fort i saber suportar les privacions són virtuts que no estan encabides en un espai ni en un temps determinat. Són convenients en tot lloc i en qualsevol moment. No tothom ha patit suficientment per tenir assumides i assimilades aquestes virtuts. No s'aprenen d'un dia per l'altre, s'aprenen vivint-les i patint-les.
Avui ha estat un gran dia, sóc conscient que aquestes aptituds són meves i "quien tuvo, retuvo". A mi també m'agrada el refranyer..., però ara em toca a mi.
Una abraçada a tots els lectors...