TEMPS!

Silenci, prudent i contingut -preparatori i premonitori-, no vol dir oblit. Escolto música i analitzo totes les possibilitats. No puc confiar que d'altres -de caràcter poruc, ridícul i tibi (uns titelles)- facin res. Sempre ho havia sospitat, però -sense confiar-hi- encara em quedava l'esperança d'una sobtada i inusual mostra de dignitat. Malauradament... aquesta mostra ni està ni se l'espera.

Ha començat març i la temporada de bricolatge compulsiu. Avui ha tocat compra -de tot una mica- i demà començaré amb pintura, abans que dimarts reapareguin les pluges. Són moltes coses -algunes, només són petits detalls- i em proporcionaran distracció durant uns mesos. 

Fins fa una estona, em mirava quins compromisos literaris he d'atendre durant el mes de març: unes col·laboracions amb unes revistes amigues i uns concursos literaris. A vegades, tinc una sensació estranya: penso que tot plegat no serveix de res i que podria viure més tranquil sense adquirir aquests compromisos. D'altra banda, també penso que potser no seria tan feliç.

Passa el temps i poques coses em satisfan. En pocs moments trobo gaudiment. Suposo que ara només puc trobar motiu de satisfacció en una cosa: la Justícia Natural. Fer que cada cosa estigui al seu lloc i que tot esdevingui com he previst, és el darrer motiu d'orgull que em queda. La resta de coses ja no m'importen -han fet que no m'importin- i només assisteixo impassible i impertèrrit -sense oblidar- a l'enfonsament del vaixell. Quan una nau s'arma amb quatre canyes, per molt pintades d'or que estiguin i per molt que s'hagi volgut fer veure que era sòlida, acaba naufragant. Massa patrons de iot per manegar un transatlàntic, de segona mà i rescatat del desballestament, que fa aigües per tot arreu!

Temps, aquest és el secret i el que farà que tot sigui com hagi de ser! Només és una simple qüestió de temps!

CICLES REGENERADORS

Mentre queien bòlids, nevava, Urdangarin ensorrava -deixava en evidència- una mica més la Monarquia i els firaires continuaven amb la seva -patètica i lamentable- versió de la TIA (Mortadelos 2.0. Impressionant l'acuit del Periodico de Catalunya del dia 22/02/13!!!), jo descansava. 

Sigui com sigui, sempre he pensat que les coses no poden sortir gratis i que tot és una qüestió de temps. Que tot tingui les seves conseqüències és saludable i necessari per higiene. Ser capaç de sacrificar-ho tot per fer neteja, sé que serà imprescindible. És un d'aquells danys col·laterals -i implícits- que s'han d'assumir. Tot abans de que surti gratis! Tampoc cal parar-se en allò que és evident i és necessari rascar una mica per descobrir que -i qui- hi ha al darrera de les coses. N'hi ha que s'han emparat i s'emparen darrera d'una posició ambigua -tíbia i neutra-, que només vol ser polivalent i poc arriscada (aquella covardia innata i intrínseca). Normalment, aquests són els que més pateixen quan veuen trencat -de forma inexorable- el seu equilibri; aquell que volen mantenir a qualsevol preu, pel que són capaços de fingir, mentir... i adoptar totes les postures indignes que us pugueu imaginar! Malgrat els seus esforços, ja fa temps que se'ls veu el llautó.

Fa una estona llegia un horòscop que em pronosticava -per la propera setmana- canvis de cicle favorables. A vegades, cal trencar coses per fer efectius aquests canvis. Com deia una persona que jo m'estimava molt: "Per arreglar una cosa, cal que s'espatlli del tot". Sí, les coses quan s'espatllen del tot poden tenir dos destins: ser arreglades correctament o llençades. No hi ha terme mig; no poden fer-s'hi pedaços. A la vida passa igual: cal aguantar durant l'espera i, quan arriba el moment, decidir i actuar sense tebieses i retornar-li a la vida tot allò que has rebut -sigui bo o dolent-, augmentat.

Els canvis de cicle sempre són regeneradors, però requereixen fortalesa i impassibilitat davant els fets inevitables i necessaris.

NATURA REAL.

La natura pot semblar cruel. No és així! Som nosaltres els que ens hem tornat de pell fina i hem volgut aprendre a obviar i no reconèixer els moments durs de la vida.

A la vida real -la que finalment sempre acaba imposant-se-, uns es mengen als altres. És el simple instint de supervivència i ningú pot censurar que tothom vulgui sobreviure a qualsevol preu. La mort d'uns significa la vida d'altres. És així i no d'una altra manera!

El cap de setmana s'acaba i demà serà un nou dilluns. No tinc cap esperança de que aquest dilluns sigui diferent dels altres. Continuaré perfilant el meu pla de supervivència i l'altre ja serà dimarts. S'acosten temps interessants -per inèdits i convulsos- i caldrà estar preparat. Normalment, no m'agrada fer segons quines coses de forma gratuïta. Ara tinc la percepció i la premonició de que em veuré obligat a emular la natura més real.

Sembla mentida com passa el temps i quantes coses passen en un, relativament, breu espai de temps. Els moviments en el taulell d'escacs -allà on es disputa la partida de la vida-, a vegades, poden semblar il·lògics. Res més irreal: per poder fer caure en el parany una peça de l'adversari, cal oferir (o fer-ho veure) una peça -de menor importància, ja sigui de valor o tàctica- pròpia. Saber esperar el moment de fer el moviment és extremadament important i marca el ser o no ser de tota la jugada (o de la partida). Saber aguantar la pressió i la tensió, esperant el moment òptim per alliberar-la, ja constitueix un principi de victòria. La diferència entre l'èxit i el fracàs rau en la perfecta sincronització del moment oportú, la intensitat i la concreció. Saber conjugar aquests tres aspectes és la base del triomf en la salvatge aventura de la vida.

Vaig a fer un most i acabaré de preparar la tramesa -per quan toqui- d'un relat que algú m'ha plantejat la possibilitat que fer-lo il·lustrat i sonor (reconec que pot quedar molt bé). Ja està acabat, però li falta aquell punt de -pretesa i suposada- perfecció que m'agrada imprimir en tot allò que faig. A vegades ho aconsegueixo i d'altres -per culpa meva, per actitud- no. En aquesta ocasió hi posaré tota la meva atenció. Tinc temps per lliurar-lo i vull que estigui ben acabat. Demà serà un nou dia!

PARLAR I ESCOLTAR

La Fireta i els firaires estan revolucionats (i haurien d'estar acollonits)! Ho entenc: per ells no és important el fet i la manera d'aconseguir la informació; per ells, el que és més important és que la resta de la humanitat sàpiga què fan, com ho fan i -en darrer terme- qui ho paga.

Mica en mica s'aproxima una situació que ja fa temps que veig a venir i que ja he anunciat de forma reiterada en aquest bloc. Fins ara, els membres de la Casta es tapaven les vergonyes entre ells. Ara, la situació és diferent: en un totum revolutum, que augmenta geomètricament i sense control, els de la Casta han perdut el control i ja no són capaços d'aturar el flux d'informació sobre les seves activitats. Queda poc pel punt de trencament: serà aquell moment en el qual -ho dic amb tot el meu respecte i pesar- la gent deixi de suïcidar-se -davant la desesperació de ser desnonats- i comenci a suïcidar membres de la Casta. Només és una simple qüestió de temps!

Parlant d'altres coses, sembla mentida com pot ser-ne de reconfortant sentir una veu del passat! Abans d'ahir, al vespre, vaig rebre la trucada d'un col·lega que responia a un requeriment fet fa mesos. Després d'explicar-li què necessitava, el silenci fou la seva resposta durant tot aquest temps. Ahir, a primera hora, em va lliurar tot allò que jo li havia demanat. Molt bona feina, sí senyor!!!! 

Fa una estona, visualitzant novament un DVD que em van passar ahir, recordava quan els ordinadors només acceptaven discs de 5,25 i de 3,5. Quina poca capacitat tenien aquells discs! Seria impensable ficar-hi imatges de vídeo o fotografies. Aquest DVD conté imatges de vídeo, fotografies, so, documents escanejats, etc. i encara no està al límit de la seva capacitat. Sembla mentida com avança la tecnologia!

Un apunt final sobre aquesta dèria per tenir constància d'allò que fan els altres: és interessant saber les il·legalitats -i poder-les demostrar- però pot ser més sucós -i rendible- saber les immoralitats i poder-les fer públiques. Veurem com acaba tot plegat. Em temo -bé, realment els que han de témer són altres- que l'espectacle només acaba de començar i que queda molta funció!

RELACIONS IMPOSSIBLES.

Una de les meves especialitats -des de fa anys i en diferents àmbits- ha sigut analitzar relacions i preveure reaccions, racionalitzant fets característics. Ara gaudeixo molt d'aquesta experiència veient com els personatges creen vincles -alguns interessats i d'altres porucs- entre ells. Algunes d'aquestes relacions podrien semblar impossibles, ridícules però, malgrat tot, s'estableixen. La naturalesa de l'ésser humà és així de voluble i canviant!

Intento escriure una mica més i la meva intenció es veu frustrada. Avui sembla el dia de les mitges frases, de les interrupcions constants -per temes que m'importen ben poc- i he decidit fer altres coses. La novel·la que esmentava a l'anterior post, haurà d'esperar-se. De fet, ara només canviava l'orientació d'alguns personatges. I és que ja m'ho deia un amic meu (dels de veritat) fa anys: canvien més els pretesos amics que els enemics declarats. En el fons -en essència- tenia raó: d'un enemic res et sorprèn i estàs preparat per qualsevol maniobra. Del pretés amic no t'esperes segons quines coses. O potser, íntimament, sí, però no vols acceptar-ho. En tot cas, la decepció i la reacció és més extremada i virulenta, per inconcebible, traïdora i indignant. Aquest és l'esperit que intento transmetre als personatges de la novel·la. 

Atès que no puc escriure, vaig a fer altres coses: per exemple, empeltar un parell de rebrots bords de prunera. Després, potser intentaré continuar...