diumenge, 7 de juny del 2009

ELS PINGÜINS GAIS

La premsa "seriosa" (El Periódico de Catalunya, d'avui), aquella de la que us parlava ahir, avui ens torna a donar una "perla". Resulta que en un zoològic alemany dos pingüins mascles han covat un ou, abandonat pels seus pares, i, una vegada ha nascut el poll de pingüí, l'estan alimentant. Bé, suposo que és la reacció natural d'uns pingüins, originaris de les costes xilenes i peruanes, dins del gran desconcert que deu ser la seva vida en un zoològic alemany.
La redactora de l'article, de mitja pàgina, aprofita l'ocasió per a comparar aquest cas amb els casos humans d'homosexualitat. Penso que no tenen comparació possible. Tinguem el compte que els comportaments animals estan provocats per necessitats: la supervivència, l'alimentació, el grup, les necessitats fisiològiques, etc. En cap cas està motivat per coses que si motiven les relacions humanes: l'afectivitat i el raciocini. Intentat comparar els pingüins amb els humans denota una manca absoluta de coneixement dels comportaments i capacitats de cada espècie i una manera interessada de fer-li l'ullet als col·lectius de gais i lesbianes.
No hi ha guerres, corrupció, ni altres problemes prou importants al món com per haver-se de fixar amb el que fan una parella de pingüins?. L'autora de l'article acaba dient que en el cas dels pingüins Rei els casos d'homosexualitat arriba fins el 10% de la seva població. Segurament deuen haver fet una enquesta entre els pingüins... No m'estranyaria, hi ha enquestes que no serveixen absolutament per a res i que ens costen una milionada de diners.
No siguem obtusos, si els pingüins es fa càrrec dels ous d'altres pingüins és per les condicions extremes de vida que tenen i per la pròpia supervivència de l'espècie. En cap cas ho fan afectivament, conscients de la seva homosexualitat i amb voluntat de ser "diferents". És el que deia de les necessitats que motiven als animals.
Sempre he manifestat el meu respecte pers col·lectius gais. De fet, també sento una total indiferència pel seu esdevenir. Jo no en faig bandera de la meva heterosexualitat. Hi ha associacions heterosexuals? No. Bé, com us deia, tant em fa el que faci cadascú amb el seu cos. M'és ben bé igual tant si viuen junts, com si es casen, com el que vulguin. Són majors d'edat i tots prenen les seves decisions d'una forma voluntària i conscient. En tot cas, el que és censurable és l'espectacle que ofereixen, per innecessari i, a vegades, per què no contribueix a la "normalització" de la seva situació. Segurament algun il·luminat, assistirà a la propera manifestació de gais i lesbianes vestit de pingüí per donar suport a aquesta parella gai del món animal... És broma i sense cap mala intenció.
Figues d'un altre paner són les seves pretensions de ser pares. En això, ho sento molt, no hi puc estar d'acord. La natura ha previst per a la reproducció la participació d'un mascle i una femella. La situació "normal" és la formada per una parella home/dona on cadascú exerceixi un rol determinat, amb les característiques pròpies de cada sexe. Cal dir que l'infant que és educat per una parella homosexual no és conscient de la seva situació i no ha tingut l'oportunitat de triar viure en aquesta "anormalitat" de la natura. Les conseqüències d'estendre aquest costum encara no se sabran fins d'aquí uns anys.
Tot això ho dic tal com ho penso i amb tot el meu respecte per aquelles persones que han decidit viure la seva vida d'una altra manera. Només constato que hi ha situacions previstes per la natura i d'altres que són contranaturals. També vull fer evident que aprofitar-se d'aquestes situacions animals, que responen a la necessitat de supervivència del grup, per tal de legitimar uns comportaments humans són contraproduents. Només això...

dissabte, 6 de juny del 2009

VISITA AL METGE DEL SENYOR TROM

El senyor Trom, feia temps que sabia que estava malalt, una malaltia greu, d'aquelles que et porten a la caixa a criar malves. Només era una qüestió de temps i, de tant en tant, anava a que li confirmessin els pitjors auguris. No ho feia per morbositat, ho feia per fer un càlcul del temps que li quedava en funció de la cara que feia la metgessa.
Va arribar a la consulta de la doctora Miradetes, una rossa imponent, jove i simpàtica. Era un dels al·licients d'anar al metge, veure la doctora Miradetes revifava un mort i el senyor Trom no n'era una excepció.
- Bon dia doctora.
- Bon dia. Com es troba? -Respongué ella amb amabilitat i mostrant-li un generós frontis. Era estiu i la bata blanca no podia ocultar els seus encants naturals.
- Miri, això va a dies. Hi ha dies que em trobo bé i d'altres que em passo el dia buscant-me. - Digué ell amb sornegueria. Com vol que es trobi una persona que sap que li queda un temps limitat de vida?
- Bé, veig que té la moral alta, això és bo. Les darreres proves confirmen que evoluciona normalment... - Va dir-li ella.
Ell la va mirar de fit a fit i va pensar: "evoluciona normalment".... què vol dir això, que avanço cap el final?, que em guareixo?. Què deu haver volgut dir? No va voler fer-li explicar, ho considerava una estupidesa i no volia que la metgessa engrandís més el seu despropòsit.
- D'acord, va dir ell. Però... quant em queda? Vaig encarregant la caixa i les flors? O potser encara gastaré unes quantes camises d'estiu?
- No, de moment encara en té per un temps... , va dir ella.
- Val, però, i no vull fer-me pesat ni pressionar-la, quant temps em queda? Tampoc cal que m'assenyali el gran dia al calendari, però em pot fer una aproximació? No ve d'un mes..., ho dic per planificar-me una mica la vida...,va respondre ell.
- Es que no ho sé. De fet, no ho pot saber ningú. En tot cas, més d'un any. - En aquell moment, la metgessa es va aixecar de la seva cadira i va seure sobre la taula, davant d'ell, en plan familiar...
- Gràcies doctora. No sap com m'alleuja. Per cert, sap que aquest nou pentinat l'afavoreix molt. S'adiu molt bé amb aquests meravellosos ulls que té.
- És molt amable, va dir ella. Estava entre cofoia i confosa.
Ella no podia reaccionar... va creuar les cames com a la pel·lícula Instint bàsic i el senyor Trom va pensar que en un any tenia temps suficient per lligar-se-la.
- Molt bé doctora. Li tinc moltes coses a agrair i voldria trobar la manera de fer-ho, va dir ell.
- No cal, senyor Trom, estem per això...
- Insisteixo doctora... per cert, es diu Clàudia oi?.
- Si...
- Un nom encantador. Sempre m'ha agradat molt aquest nom. Em recorda als emperadors romans. També em recorda a les prunes clàudies, tant dolces...!!
- Com és vostè...!!!
- Si us plau, no em parli de vostè, tutegem-nos. Ja fa prou temps que ens coneixem i considero que ja hi ha prou confiança. Tu, Clàudia coneixes totes les meves intimitats, almenys mèdiques...
- Si, això és cert, et conec totes les intimitats....
En aquell moment, ell la va mirar fixament als ulls i li va agafar la mà. Va notar com li tremolava una mica, tota suada, i com es posava vermella. Però no va retirar la mà ni la mirada, aquella meravellosa mirada... Ell va saber que allò marcava un punt d'inflexió en la seva relació. Ho havia viscut altres vegades i ja sabia quins eren els símptomes de la "malaltia".
- Ara crec que t'he de deixar, marxo.... però aquí tens el meu mòbil. Truca'm...., li va dir ell mentre li apuntava el seu mòbil en un paper.
- D'acord, va dir ella. Ho faré... escolta.... -Ell ja havia sortit per la porta i ja no tenia oportunitat de dir res més. Tot estava dit...
Es va guardar el paper amb el mòbil d'ell a la seva bossa i es va quedar una estona pensativa. Finalment, va somriure dels seus propis pensaments. Coneixia totes les intimitats d'ell.... i no li desagradaven, ans al contrari, l'atreien molt. El trucaria i no li faria res viure una història amb ell.
Ell estava segur que el trucaria, li havia vist a la mirada i a la forma d'agafar-li la mà. No en tenia cap dubte.
Per un moment, va pensar que era una avantatja estar malalt. Si no fos així, mai hauria conegut aquesta dona tant meravellosa. També era una avantatja saber que aquesta possible relació tenia data de caducitat.... la seva mort.




MORIR DE PLAER

Llegeixo a la premsa que en David Carradine s'ha mort a Bangkok. Bé, tenia 72 anys, una vida molt currada i, sens dubte, més d'un excés... res a dir. El que més m'ha sorprès ha estat la forma en que suposen que ha mort. Aquesta policia, forense i premsa indiscreta que no poden respectar la memòria dels morts, han desvetllat una cosa que hauria de formar part d'aquesta intimitat a la que tots tenim dret i que, fins i tot desprès de morts, hauríem de mantenir. Aquesta premsa es fa dir "seriosa". Ja no en queda de premsa seriosa des de la desaparició de l'enyorat "El Alcazar".
Doncs bé, es veu que el bon home tenia ganes de masturbar-se i va tenir la genial idea de lligar-se una corda als genitals per tal de perllongar el temps previ al moment "culminant" i una altra corda al coll per tal de provocar-se l'ofeg i intentar accentuar més el plaer obtingut. Res a dir, tothom s'ho fa com pot o com vol... Però us imagineu un home de 72 anys amb una corda al genitals i una altra al coll, i vinga, dale que dale...? D'això la policia en diu "accident sexual".
Quan jo era un nen vaig seguir al pobre David fent de "Pequeño Saltamontes" i, quan ja era més gran fent de "Bill". En ambdues ocasions no em va decepcionar. No va ser un actor que es prodigués en paper estelars, però feia la feina ben feta i, només aquest any el seu nom apareix en una dotzena de pel·lícules. Es veu que tenia una activitat laboral frenètica i devia voler alliberar tensions d'aquesta manera. Val a dir que estant a Bangkok tenia mil oportunitats i de totes les varietats possibles per alliberar tensions. Fer-ho a soles, l'honra.
Tinc diverses coses en comú amb l'amic David, però per sobre d'aquestes coses n'hi ha una que sobresurt: "No tinc por de res. Tampoc de la mort. Per què hauria de tenir por de la mort? Home, si que és una cosa que implica inconvenients. Jo, per exemple, tinc un un munt de coses per fer i me les deixaria pel camí". Això declarava no fa gaires dies.
Si, David, estic amb tu. És cada persona qui ha de decidir quan s'acaba tot i tu has aconseguit fer-ho de la forma més plaent i sense implicar a ningú més. Tot un detall, com sempre....

divendres, 5 de juny del 2009

POSAR EL FRE DE MÀ

Posar el fre de mà. És aquest el moment de fer-ho?. No ho sé. M'ho he de pensar... Ja fa dies que m'ho penso. Posar el fre de mà, canviar de direcció, digueu-li com vulgueu. L'altre dia vaig tenir un ensurt, un gran ensurt. Potser em faig vell, potser ja ho sóc.
Ahir la japo no m'ho va dir. De fet, va semblar que estava en el meu millor moment. La mínima conversa que mantenim en cada trobada va tenir com a tema aquesta sensació que ja fa dies que m'acompanya. La sensació d'haver d'acabar amb aquestes coses, de posar seny, de recapitular i fer alguna cosa nova. Ella em mirava mentre jo intentava fer-li comprendre que ja no era com abans. Quan ja portava una bona estona dient-li totes les coses en les que penso, només em va mirar als ulls, en va fer un petó i va demanar-me que fes honor al meu sobrenom i rematés la feina.
Si, vaig fer honor al meu sobrenom, malgrat em pensava que m'hi deixava la vida i alguna cosa més. Ja no és com abans. Ara necessito noves històries, nous reptes. Alguna cosa diferent que em faci sortir d'aquesta rutina en la que m'he instal·lat.
Vaig trucar a una amiga, que ahir feia anys, i em va reconfortar. Encara recordava amb enyor els dies en els que teníem una història. Em va semblar que volia alguna cosa més que una trucada i, passats 15 minuts, la vaig tornar a trucar. No va contestar fin la sisena o setena trucada. Només agafar-me el telèfon em va dir que no volia parlar, volia acció. Vaig anar a casa seva. No viu lluny del lloc on jo acabava de deixar la japo i em venia molt de gust veure-la. En arribar a la porta, ja m'estava esperant i va obrir sense haver de trucar. No em va deixar ni temps per a respirar. Jo també desitjava rememorar vells temps.
Sempre m'havia agradat molt i havíem "suat", com deia ella, moltes vegades junts. Crec recordar que tot es va acabar en el moment que ella es va enamorar. Això em va dir.... "ho sento, m'he enamorat"... es va oblidar de dir-me que no era de mi. Jo vaig desaparèixer. No va caldre cap altra paraula d'ella. Amb això ja m'ho deia tot: ara començaven les tonteries pròpies d'aquells que es creuen viure només per estimar i ser estimats. Jo no estic d'orges i vaig estar prop de dos anys sense veure-la. Finalment, un dia vaig rebre una trucada seva dient-me que s'havia separat d'aquella persona de la que s'havia enamorat temps enrere. Llavors vaig entendre que havia perdut dos anys meravellosos... no era de mi de qui s'havia enamorat!!! I jo l'havia deixat pensant-me que era de mi!!!. Dos anys perduts....
Ahir va ser diferent, jo ja venia una mica cansat de la japo però vaig treure forces d'allà on sembla no haver-n'hi. Ella em va dir que estava com sempre... esplèndid!!!! si, si, va dir això!!!. Que n'és de reconfortant que et diguin això per segona vegada en poc espai de temps.!!! Quan malament ho ha hagut de passar aquesta noia!!!. Quina llàstima haver estat abans amb la japo...
Resum: la japo contenta, l'altra també, jo també... però avui destrossat. Ha coincidit que aquesta nit passada tampoc he pogut dormir. Problemes domèstics....ja se sap. Avui tampoc puc anar a dormir aviat...
Bé, avui molt cansat, pensant en quanta sort tinc de poder portar una vida mínimament decent i donant gràcies a Nostre Senyor per aquest do diví que m'ha concedit de donar plaer al proïsme....

dimarts, 2 de juny del 2009

CADA DIA M'HO PASSO MILLOR

Si amics, cada dia m'ho passo millor. Escric ara, que tinc cinc minuts de tranquil·litat i puc gaudir d'un moment per la meva gran passió: l'escriptura. Noto moviments extranys i gent que dóna passos enrera (en tots els sentits). No m'importa. Ja res m'importa. Bé, si que hi ha una cosa que m'importa: continuar en la bretxa. Continuar donant la cara com sempre (no tothom ho fa). La vida, a vegades, ens sorprén amb coses inesperades. No sempre agradables, val a dir-ho.
Perdoneu, ara estic escoltant una cançó de Duncan Dhu que es diu "La tierra del amor". No l'he posada expressament, estava a la llista de reproducció de l'i-tunes. La lletra està força bé:

No me busques en la tierra del amor
con la noche me habré ido sin adiós

la leyenda contará lo que ocurrió
un amor que por maldito se prohibió.

Tu pañuelo en mi pecho y una flor
en mi escudo se dibuja un halcón
he perdido apellido y posición
mi caballo, mi armadura y mi honor.

¡Oh! tierra de castillos me viste nacer
me despido de tus campos por última vez
más allá de esas colinas te esperaré
una vez que el gallo cante al amanecer.

Bé, continuem amb el que us deia... Això, que cada dia m'ho passo millor i és així per un motiu molt concret: darrerament relativitzo més les coses. Ja estic completament blindat. Ja no m'impressiona estar incomunicat, no obtenir resposta. Les coses són com són i no d'una altra manera. Per cert, la meva grandesa i la vostra (d'alguns) baixesa és aquesta. Jo no canvio segons bufa el vent, no em cal, jo no vull quedar bé amb tothom.
Ara només hi ha una cosa que m'obsessiona i forma part del meu àmbit privat. De totes maneres, m'encanta veure com us expliqueu les coses (la majoria dites per mi perquè us les expliqueu) i com aneu donant voltes i més voltes. Ja he agafat aquesta "posició d'helicòpter" i us veig com a formigues petites que es van movent sense rumb, com quan trenques una corrua de formigues i totes van pel seu compte, desesperades per no trobar el company que portaven al davant. La meva avantatja és que ja no considero que tingui res a perdre.
La vida és molt llarga i també molt curta, tot depèn de com la visquis... o de quan temps vols que duri. D'aquí unes hores -a la 1 o així- ja estaré dormint, sense pensar en res ni en ningú. Unes hores, poques, de ment en blanc, de desconnexió d'un món complicat i "torticero" com diria el meu admirat Federico.