dilluns, 8 de març de 2004

UN CAFÉ AMB LA IRUN

Si hagués sabut el preu que anava a pagar per aquell cafè, probablement mai no hauria creuat el llindar de la cafeteria. Però això no ho sabrem mai.
Portava més de dues hores caminant sense rumb, inconscientment, pels carrers estrets i ombrívols de Ciutat Vella, entretenint-se a observar la gent de les placetes que, aquí i allà, anaven brollant al seu pas, ampliant-li l’angle de visió per, unes passes més enllà, tornar-lo a tancar entre les façanes de petits balcons de qualsevol altre carreró. De tant en tant, per tal d’allargar encara una mica més la passejada, s’aturava davant de l’aparador d’alguna llibreria, una ganiveteria o una tenda d’antiguitats o trastos vells i deixava vagar la mirada entre els objectes exposats per, desanimadament, continuar amb el seu passeig.
Quan havia sortit de la feina ja fosquejava i el fred començava a ser intens. Malgrat aquest aparent contratemps, el que menys li venia de gust era anar cap a casa i tancar-se entre aquelles parets que, si bé algun dia havien estat acollidores, ara li produïen una certa claustrofòbia i una indefinible sensació d’inquietud. Les coses entre ell i la seva dona no travessaven un moment àlgid, precisament. Sense cap dubte, havien conegut èpoques millors, sobretot abans de casar-se.
Sense pensar-s’ho ni massa ni poc, es va penjar un cigarret encès dels llavis i, enfonsant les mans a les butxaques de l’abric, va arrencar a caminar Aribau avall, creuà la plaça i va encarar Tallers endins. A partir d’aquell indret, les seves passes van deslligar-se totalment del seu pensament, anant l’un per una banda mentre les altres es perdien per un altre. Hores després, ambdós van confluir davant de la cafeteria.
Es va quedar una estona encara a l’altre banda del carrer, sense creuar de vorera, mirant els vitralls de l’entrada, amb els anuncis pintats que convidaven a prendre una xocolata, un suïs o unes pastes a l’interior. Se sentia els peus freds, així que finalment va entrar-hi. Després de donar un ràpid cop d’ull a la parròquia que ocupava, majoritàriament en parelles, les tauletes del bar, va tenir la sensació que al creuar aquella porta havia creuat també una porta en el temps. Darrera la barra hi havia les mateixes cares atenent la clientela, les mateixes taules restaven en idèntica disposició, el mateixos quadres a les parets però, sobretot, allà al fons, asseguda davant d’una tassa de cafè i un diari fumava, distretament, la Irun.
Més tard, quan reflexionava sobre el fet, va arribar a entendre que no va ser res casual anar a petar a aquella cafeteria, després de tants anys. Havia seguit passos perduts en el temps. Aquells passos que tan bé coneixien els seus peus. Com un gos que torna a casa després d’haver estat abandonat a un indret perdut, l’únic que havien fet havia estat seguir el camí conegut, amb més o menys revolts, fins a trobar-se a la fi d’un temps que era l’únic que recordava com a veritablement feliç. En aquell moment però, plantat enmig del vell cafè, no n’era conscient en absolut, no sabia que havia trobat justament a la persona que cercava i va atribuir-ho al fruit de l’atzar.
Va acostar-se tímidament a la taula on seia la noia mentre pensava si no seria millor girar cua i arrencar a córrer. Amb una mà a l’espatller de la cadira oposada, va preguntar-li si esperava ningú. Ella va deixar de llegir el diari, va aixecar cansadament el cap i, durant un minúscul espai de temps va quedar-se mirant-lo, provant de lligar aquella cara coneguda amb uns fets que ara restaven enterrats al fons de la seva memòria. Potser no varen passar dos batecs del seu cor accelerat, però a ell va semblar-li mitja vida. Abans que ella somrigués, ell ja sabia per la lluentor dels seus ulls que l’havia reconegut. Assenyalant-li la cadira, li va dir que potser l’esperava a ell i va tornar a somriure. Retirant la cadira es va seure davant d’ella.
–Quan fa que...? –va encetar, alhora que feia memòria ell també.
–Deu... dotze anys potser?
–Si, dotze anys farà a l’estiu. Deu n’hi do! –exclamà-. Quina casualitat, no creus? Des de llavors que no venia per aquí.
–Jo tampoc! –digué ella sorpresa- És la primera vegada que entro aquí des d’aquell dia que vàrem venir a celebrar la fi de les classes.
–Aquesta sí que és bona! I què? Què t’expliques després de tots aquests anys? A què et dediques? Què t’ha portat per aquí?
–Degut a la feina, vinc molt sovint per aquests barris. Soc assessora d’art –li digué la Irun tot encenent un cigarret amb un encenedor daurat. Veient la cara entre sorpresa i desconcertada d’ell, comprengué que calia un aclariment-. Selecciono peces d’art, ara quadres, un altre dia escultures o ceràmiques per a una casa de subhastes. Vaig voltant per galeries d’aquí i d’allí i en aquest barri n’hi ha moltes. Malgrat tot, avui, no sé ben bé perquè, m’he acostat fins aquí a prendre un cafè.
–A mi m’ha passat el mateix. Tot sortint de la feina, m’he posat a caminar i he acabat aquí.
–I tu? A què et dediques?
–Bé, la meva feina és molt més banal –digué ell, abaixant lleugerament la vista, aclaparat per allò que ell veia com extremadament intel•lectual.
–No et pensis que la meva feina tingui res de sublim, precisament. Al cap i a la fi l’únic que faig és comprar per vendre. Pur mercat. Són peces d’art com podrien ser hortalisses, que a la fi, l’únic que importa és haver venut un tant l’any i cobrar una comissió –li explicà, tot movent la mà amunt i avall, com si estigués dirigint una invisible orquestra, la cigarreta entre els dits estirats.
–Vist així... No sé noia, potser és que jo soc un romàntic de les feines alienes, mentre que de la meva només em fixo en la part dolenta.
–Com tothom, Pol, com tothom –assentí la Irun amb el cap-. Jo viatjo molt i això sempre sembla que engresqui a qui s’ho explico, però a mi ja em cansa. Quan estic tota sola a l’habitació de qualsevol hotel de qualsevol ciutat, el que més m’agradaria és estar-me a casa amb bata i sabatilles, repapada al sofà, o prenent unes copes amb els amics.
Va callar un moment, la mirada fixa al fons del cendrer que tenia davant, mirant unes cendres que li devien evocar algun record, o potser tenia la mirada perduda i el pensament anava per una altra banda. En Pol va aprofitar per observar-la més detingudament. Seguia igual de guapa que feia dotze anys, o potser els gestos i les petites arrugues al vèrtex dels llavis li havien fet guanyar en atractiu. Era una dona que feia molt de goig de veure. Es notava que es cuidava. La curta melena li queia, deliberadament despentinada entre reflexos rossos, quasi bé fins les espatlles. Duia unes quantes metxes recollides darrera l’orella esquerra, permetent la visió d’una petita arracada daurada en forma d’aro i dues més, minúscules pedretes, que pujaven orella amunt. Els ulls, grans i expressius, tenien aquella tonalitat canviant que ara semblava marró per després lluir color de mel fosca.
–El meu ex –digué per fi- devia pensar el mateix. Es pot dir que la meva feina va arruïnar el meu matrimoni, encara que això seria massa poc objectiu i simplista. Però en part va ser així.
–Vaja, ho sento de veres –li digué sincerament, mirant-li encara als ulls fins fer-li baixar la vista, lleugerament torbada-. No sabia que t’haguessis casat encara que, ben mirat, després de tants anys fora el més normal. Jo ho estic des de fa quatre.
La Irun va continuar explicant-li anècdotes de la seva feina i altres detalls superflus de la seva vida, però ell ja feia estona que no escoltava gaire. Anava assentint i donant-li rèpliques curtes de tant en tant, però realment no hi era a la conversa. La observava amb detall quirúrgic. Els gestos, evocadors d’altres temps, el varen transportar a la seva època d’estudiant. El somriure i les rialles, amb aquells petits foradets que se li feien a les galtes, just al costat de la boca, el color canviant del ulls. Duia una camisa blanca amb el coll aixecat i els dos primers botons oberts, deixant veure aquella canal que s’anava aprofundint, perdent-se camisa enllà, i la lleu protuberància de la part superior dels pits, a vessar dels sostenidors. D’aquells pits i aquell cos i aquella dona que l’havien fet embogir anys enrere i que ara, tenint-la allà al davant, temia li passes el mateix.
Un cambrer va interrompre el fil dels seus pensaments i el monòleg de la Irun quan va acostar-se a la seva taula per demanar si estaven servits. En Pol va dubtar uns segons i va decidir-se per un cafè amb llet, mentre que ella va repetir tallat.
–En saps res de la Bet? –li preguntà a la Irun quan el cambrer havia marxat a encarregar la comanda.
–No, ho sento. Li vaig perdre la pista just després d’aquell últim estiu. Se’n va anar a estudiar a Boston. Al principi encara ens escrivíem, però les respostes cada cop s’espaiaven més fins que a la fi vam deixar-ho. Si haguéssim tingut internet a aquella època, potser encara haguéssim mantingut el contacte, però mira... –va fer, aixecant les mans en un gest de resignació.
–Bé, de fet jo ja li havia perduda abans, la pista. No sabia ni això de Boston. És una veritable llàstima la facilitat que tinc per descuidar les amistats. I d’en Damià en saps res?
La Bet i en Damià eren amics comuns d’aquells anys. La Irun havia estat sortint amb ell, mentre que en Pol havia estat amb la Bet. Això va passar l’últim any que varen estudiar junts. Malgrat que li agradava la Bet, ell sempre havia estat secretament encisat per la Irun, encara que mai no va fer res al respecte. Veia que ella i en Damià estaven prou bé junts i no s’hi va voler ficar enmig. A més, a ell ja li estava bé la Bet. Era una noia totalment oposada a la Irun. Alta, morena de pell i amb el cabell ondulat d’un negre lluent, igual que els ulls, que eren ben foscos. Tenia un cos voluptuós i rotund que va convertir-lo a ell en l’enveja de gairebé tots el alumnes i de més d’un professor.
Tot va començar a una de les festes que organitzaven periòdicament. Aquella nit en Pol anava disposat a aconseguir la Irun, però en Damià va ser més ràpid. Va ser després, que es va fixar en la Bet i ella va mostrar-se força receptiva. En Damià i ell no es coneixien gaire més que d’haver-se vist i saludat algun cop, ja que no anaven a la mateixa classe, però elles dues eren amigues de gairebé tota la vida i això els va unir durant un temps, encara que no varen arribar a ser allò que es diu amics. Durant els mesos que van sortir tots quatre junts, ell no va arribar a entregar-se mai del tot a la Bet, ja que cada dia que passava li agradava més l’altra noia. Allò que va començar quasi com un caprici, va convertir-se en tota una obsessió per a ell. Li agradava el seu cos i com el movia. S’encantava sentint-la parlar i el feia feliç sentir-la riure. Cada cop que somreia, un calfred li recorria tota l’espinada perdent-se, vibrant, entre les cames. Li pesava un buit al pit quan ella, pel motiu que fos, no anava a classe i no se’l treia fins que s’assegurava que estava bé. Malgrat els seus sentiments cap a ella, mai no li va dir res. Després d’aquell últim estiu de cert distanciament, ell va marxar a complir el servei militar i quan va tornar-ne ja no va provar de recuperar els llaços perduts.
–Va trobar una feina a Bilbao –li respongué-. Ara està casat amb una noia d’allà... amb un nom d’aquells que tenen que ara no recordo. Fa quatre anys va ser l’últim cop que vaig parlar amb ell i llavors ja tenia un fill. I tu? que en tens, de fills?
–No... i que duri!
–Jo tampoc. Vaig separar-me fa quatre anys, quan encara em veia massa jove per tenir-ne cap. Ara que potser ja me n’agradaria un, el que em falta per trobar és un pare. Ja veus, mai tenim el que volem...
–Ni volem el que tenim. Encara que, en realitat, potser el problema sigui que no sabem el que volem i sí el que no volem.
Es varen quedar callats i, encara que no era de forma conscient, evitaren mirar-se als ulls. Fixaven la vista ara a la tassa, després al paquet de tabac. Un silenci tens es va apoderar d’ells i ningú no s’aventurava a trencar-lo. Van passar-li pel cap un munt de pensaments fugissers, com sensacions. Pensava que no deixava de ser una trista paradoxa el fet que ell, que no volia tenir fills, en pogués tenir i que la seva dona hagués tret el tema, distretament, com per casualitat, més d’una vegada, mentre que la Irun començava a tenir-ne desig i no trobava amb qui compartir, ni que fos, la concepció. Va voler comentar-li la ironia, però se’n va desdir de seguida. No volia que s’ho prengués com un sarcasme o una broma de mal gust. Fet i fet, després de tant de temps es podia dir que no la coneixia i no sabia fins a quin punt n’estava ella de desitjosa o, fins i tot, angoixada amb el temps que jugava en contra seu.
–Te’n recordes de la festa en que ens vàrem, diguem-ne, conèixer? –li pregunta la Irun, canviant de tema de conversa.
–És clar que sí. No saps prou com l’he reviscuda vegades, aquella nit.
–Doncs va sortir tot a l’inrevés de com estava previst, que ho sàpigues. Bé, de com ho havíem previst la Bet i jo.
–Què vols dir? –preguntà ell, tement-se la resposta.
–Doncs que tu havies de ser per a mi, mentre que la Bet s’havia de quedar amb el Damià. Ja us ens havíem repartit d’antuvi. Però ell se’m va acostar i jo, tement que a la fi em quedés sense l’un ni l’altre, no m’hi vaig poder negar.
–Però... –balbucejà en Pol, atordit amb la noticia.
–Què volies que fes? Soc dèbil jo! I a més, per aquella època era jove –afegí la Irun, picant l’ullet, com disculpant-se.
–Així que jo t’agradava...
–Si, bé... Encara fas prou goig, eh? Ja saps allò del bon vi i el temps.
–Tu si que estàs guapa! –exclamà ell-, però... no era això el que volia dir. Bé, ara ja no té importància, és temps passat i els passos mai tornen enrera...
–Ui, no sé si t’entenc ara, amb tanta filosofia.
–Doncs que qui de debò m’agradava eres tu. Aquella nit jo anava més que disposat a buscar-te, però en Damià va ser més ràpid –va encendre un cigarret, nerviós per la situació-. Més tard, parlant amb la Bet i amb unes copes a sobre, vaig veure que tenia possibilitats de lligar-me-la i així ho vaig fer.
–Vaja... I per això dius que és temps perdut? –preguntà amb un somriure encisador- Tu creus?
En aquest instant de la conversa, a en Pol li va venir al cap, com una daga, la imatge de la seva dona. Va mirar el rellotge per comprovar que era molt tard. El temps li havia passat volant. Ella també va sorprendre’s de l’hora que era, doncs encara no havien sopat però temps feia que podien haver-ho fet i cap dels dos, ni per un instant, havia sentit gana o pensat en l’estona que feia que xerraven. Ell va disculpar-se per haver de marxar tan precipitadament. Abans però, la Irun va demanar-li que s’intercanviessin els telèfons doncs –va dir- no confiava en un altre atzar i volia que es retrobessin. Van fer-ho ràpidament, es varen acomiadar amb dos petons i van marxar cadascú a casa seva.
Pel camí, en Pol pensava com s’ho faria, quina se n’empescaria per excusar-se pel notable retard. Seguidament, va trucar la seva dona per dir-li que en aquell moment sortia de l’oficina i que ja anava cap a casa. Durant el trajecte en autobús, no va poder treure’s ni un instant del cap aquell cos menut i ben proporcionat, aquell somriure i aquell insinuant “tu creus?” que va sortir dels llavis de la Irun.
Això havia passat un dimarts. Durant la setmana, cap dels dos va trucar-se però sí que varen jugar amb l’atzar. Cadascun d’ells va anar a la cafeteria un cop, com deixant-se caure per casualitat, ja que tenien ganes de retrobar-se però se sentien violents de trucar-se per una cita, com quan eren més joves. Ell va anar dijous i ella divendres. S’hi van passar tota la tarda, allà asseguts, cafè rere cafè per tornar tristos i abatuts a casa.
La setmana següent, en Pol va pensar que el millor fora esborrar el número de telèfon de la Irun i oblidar-se de l’assumpte. Potser no era absolutament feliç, però tenia petits plaers que l’omplien relativament i li permetien una vida tranquil•la i sense ensurts. Potser eren coses insignificants, però eren seves i no volia perdre-les ara per una bogeria. Però el cor li deia un altre cosa totalment diferent. Li deia truca-la. La seva por no era tant per tenir una amant com per enamorar-se d’ella, i ell sabia el que passaria si es convertien en amants. De fet, encara no ho eren i ja pensava tot sovint en ella.
Tenia aquests pensaments mentre jugava amb el telèfon a la mà, buscant el nom a l’agenda. Quasi sense voler-ho va pitjar el botó per trucar. Un truc, dos trucs, tres trucs i encara un quart que va tallar-se a la meitat. Abans que no hagués decidit si trucar-la o esborrar el número de la Irun, si penjar o pensar què dir-li, a través del petit altaveu va sentir una veu que el saludava i li deia tot el contenta que la feia que l’hagués trucat.

2 comentaris:

  1. Hi ha un "Laia" que hauria de ser un "Irun" ;)

    Molt interessant. Continuaré llegint després de dinar!! Diós! són tres quarts de cinc i encara he de dinar! ja ja ja!

    ResponElimina
  2. Tens raó Filadora. A vegades faig i refaig mil vegades un post. Canvio el nom dels personatges, les situacions, etc. Aquesta vegada em va quedar un nom de la primera versió del post.
    Moltes gràcies i una abraçada.

    ResponElimina