Això d'espaiar més els meus posts em permet acumular despropòsits en el meu arxiu vital. Cada dia comprovo, amb una apatia creixent, com el vaixell s'enfonsa, com els pessebristes veuen perillar la seva menjadora i com tot plegat se'n va a norris (o potser tot el contrari). En un termini curt de temps ja no n'hi haurà prou amb amagar el cap sota l'ala i molts -que porten anys vivint de mirar cap un altre costat o venent bíblies a incautes- hauran de començar a prendre decisions amb més o menys encert i amb més o menys valentia i coratge. Tinc l'esperança -i una insana curiositat per veure de què i com viuen- que els firaires hagin de plegar la seva fireta (condemnada des del seu naixement al simple i pur fracàs per la seva incompetència i abús).
El que més curiositat em provoca és veure si els firaires seran capaços -quan vegin que el seu negoci es dirigeix a un inexorable fracàs- de fer alguna cosa més que posar-se al darrera d'una pancarta -amb lema consensuat, això sí- per defensar el seu modus vivendi, que jo considero del tot indefensable.
Durant aquests dies -primera setmana de l'any- també he tingut l'oportunitat de comprovar que allò que alguns -per interès. Jo mai ho he considerat així- havien convertit en sagrat, ja no és objecte de respecte i veneració. Només cal llegir El Jueves i ja sabreu de què parlo. És el que passa quan es basa el respecte en coses etèries, hereditàries i exemptes de valors terrenals. Quan, per amor convenient, es declina ser fidel a la tradició que constitueix l'eix vertebrador de la pròpia existència, passen aquestes coses. No es pot ser tradicional i modern alhora. O ets una cosa o una altra! És l'avantatja que tenim aquells que no volem ser ni una cosa ni l'altra: només volem ser com som, que no és poc!
Avui és dia de Reis i no m'han portat res -d'allò no material- del que els havia demanat: seny, valentia, autoritat, honradesa, honorabilitat ... i moltes més coses pels governants. Correspondència de valentia, coratge i sinceritat per algun amic. Més capacitat d'autocrítica per part meva. Més capacitat per passar d'allò -i d'algú- que hauria de fer molt de temps del que hauria de passar... i mil coses més. Només una satisfacció: el regal reial -lliurat a través de la meva progenitora- d'un detall simple, d'un ínfim valor material i d'incalculable valor sentimental. Un objecte del que jo en desconeixia l'existència i que té molts anys. Ha passat el temps i les coses comencen a posar-se en el seu lloc. No demano -seriosament- res més que seny i capacitat de sacrifici (de la segona, crec que no me'n falta). Aquestes dues coses, en els propers mesos i anys, seran molt necessàries.
Espero que tothom hagi tingut uns bons Reis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada