dissabte, 7 de gener de 2012

COMPTANT NÚVOLS

Aquests dies de festa són una bona preparació per la meva activitat (inicialment) d'aquesta propera setmana: comptar núvols. No, no vull ser un èmul avançat de l'inefable Zetapé. Només és una actitud forçada (i acceptada, finalment, per reiteració).
Aquesta propera setmana aniré a la muntanya -com cada any- a fer unes sessions d'esquí i gaudiré d'uns quants dies de perllongament d'una tranquil·litat que considero fora de lloc i impostada. Francament, tampoc em deleixo per fer res en especial (ni en particular). Sempre he pensat que l'esforç que comporta cada activitat ha d'estar justificat per l'assumpció de plaer (íntima satisfacció, ja sigui física o existencial) o pel compliment d'una obligació (ja sigui formal o moral). Darrerament, la conjunció de les circumstàncies i de les actituds no em permeten dir que tingui cap deute o obligació pendent. Bé, potser sí que en tinc de deutes o obligacions pendents, però en tot cas és amb mi mateix i amb el meu propi benestar. 
Aquest matí he començat a reformar uns quants relats. Gener no és gaire bon mes pels premis literaris, però comencen a sortir les convocatòries amb termini de presentació a finals de març o a l'abril -Sant Jordi- i no es poden deixar de banda. Escriure aquests posts és una manera de fer un parèntesi i un descans. També he aprofitat per netejar una ploma estilogràfica que vaig trobar i comprar en un antiquari que tenia parada en una fira -crec que- setmanal. Segons he calculat, ha de ser de finals dels anys 30 o principis dels anys 40 del segle passat. El mecanisme de l'èmbol de succió del diposit funciona prou bé i he pogut comprovar que no té pèrdues. Ja veurem si li caldrà algun altre tipus de manteniment o restauració. 
Dilluns serà un dia curiós -serà un ser i no ser-hi- però que marcarà una acció-reacció prou significativa i duradora, atenent a les circumstàncies i actituds (estic esperant un gest, un moviment). Tot plegat, els núvols van passant i no em vull perdre el plaer de comptar-los en un exercici de serenor extrema que, sens dubte -i atès que diuen que el món s'acaba-, em proporcionarà més satisfacció que altres (pseudo)obligacions
Vaig a continuar amb les meves néures i amb la meva constant persecució de la quadratura del cercle (és una manera de dir-ho i el que deuen pensar alguns), activitats que em resulten d'allò més interessants i que em proporcionen aquell punt de gosadia, de coratge i d'independència que alguns voldrien tenir -com el personatge d'un relat en el que ara estic treballant- però que mai aconseguiran per una por irracional -a vegades penso que interioritzada i considerada normal- que els impedeix aixecar el cap i veure que hi ha un horitzó més enllà del servilisme. Com dic al relat, potser la ignorància de l'existència d'aquest món fora de la seva cova -o potser la comoditat de qui té amo i no ha de decidir- és el que els fa esclaus de la seva pròpia misèria. Ja veurem com acabo el relat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada