Sembla ser que aquests propers dies farà una calor que ens desfarà cervell. Res extraordinari, suposo. Altra cosa és que fes aquesta calor al gener!
Passo la setmana tranquil -com les darreres setmanes- però amb el mal rotllo que em provoca veure com les imprudències esdevenen tragèdies. El meu condol.
Apuro els darrers dies de juliol -que s'està fent llarg- i espero en candeletes que l'agost faci la seva majestàtica aparició. A l'agost tot es paralitza, tot adquireix un altre ritme i una altra dimensió. Alguns -llestos com ells sols-, en dirien desídia... però no, no és això. Només són ganes de deixar de banda pesos morts, combinat amb l'observació i constatació -tràgica però previsible- d'aquella dita: Mora't Anton que qui es queda ja es compon! Quanta falsedati quanta roïndat!
Escric. Preparo coses per quan arribi setembre. M'ho conec de cada any i llavors serà una bogeria. Els mojitos, sota la prunera, al capvespre, esperant la fresca de la nit, m'apaivaguen la sed i em transporten a altres llocs i a altres moments. Què queda de tot allò? Res! Tampoc em sorprèn que no en quedi res (ja sabia amb qui em jugava els quartos), però sento curiositat per saber com acabarà tot plegat i si les meves previsions es faran, finalment, realitat. Fa un any vaig fer una aposta i crec que la vaig encertar.
Fa calor, molta calor i faig càbales sobre tot allò que va ser... i com pot acabar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada