Després del passat -i mariner- cap de setmana, vaig decidir viure uns quants dies de forma discreta i relaxada. De fet, vaig acabar esgotat i sense ganes de moure'm massa.
Sí que he exercitat -tampoc sense fer cap bogeria- el cervell i he parit un parell d'escaletes força interessants per un parell de contes llargs. També he tingut l'oportunitat de dedicar-me al difícil art de no fer res i gaudir del moment.
Una de les coses que més em meravella és el sidral que té muntat la casta política. Ja ho deia un amic meu: "Els partits i els sindicats són famílies d'una mateixa màfia: la casta política". Sí, és cert: es barallen per controlar el territori i el negoci, però el seu objectiu espuri sempre és el mateix i comú.
Ja és divendres i cal començar a pensar en quines coses invertiré el temps del cap de setmana. Tot és cíclic i -afortunadament- sempre torna el divendres, preàmbul del cap de setmana. Potser la millor inversió sigui no fer res...
Afegeix funcionaris, patronal i col·legis oficials.
ResponEliminaHola Josep,
EliminaAfegits queden, malgrat m'agradaria fer una puntualització: Cal distingir els funcionaris de carrera (que s'han currat una oposició) d'aquells nomenats a dit per "ser vos quien sois" (amics, cosins, germans, assessors i adlàters varis dels polítics de torn).
Una abraçada!
Discrepe amb vostè: el sistema d'oposicions podria estar justificat el segle XIX, però és obsolet el segle XXI.
EliminaJo defense el contrari, el mètode americà: el poble escull democràticament els responsables dels tres poders i aquests tenen plena llibertat (i plena responsabilitat) per nomenar els seus equips. Que ho fan bé? La gent els segueix votant. Que ho fan malament? Perden les eleccions (i el seu equip va al carrer).
Josep,
EliminaSens dubte, tots els sistemes tenen coses bones i dolentes. El sistema americà té com a punt feble la manca d'independència del funcionari front al poder polític. Aquí, funcionari és un treballador de l'Administració -amb la corresponent funció interventora- i no un treballador al servei d'un polític concret. D'altra banda, a Amèrica, un polític -com a molts altres llocs del món- dimiteix per petites coses (copiar un escrit, etc.) Aquí tenim uns pollastres impressionants (Cas Palau, ITV, ERE,s Andalusia, Gurtel, Bárcenas, Método 3...) i no dimiteix ningú.
Suposo que tot plegat és un un gran despropòsit...
Una abraçada!
Els alts funcionaris de l'estat són una rèmora decimonònica. Que algú que no ha estat escollit pel poble prengui decisions (o obstaculitzi determinades mesures governamentals) és antidemocràtic.
EliminaCompletament d'acord Josep, però els alts càrrecs de l'Estat (directors generals, secretaris generals, etc.) NO són funcionaris. Són càrrecs de confiança, designats a dit pels polítics. Cada vegada que hi ha eleccions i nou govern, canvien aquests càrrecs. Primer canvia el ministre (o conseller) i després canvien els secretaris generals, directors generals, etc). Per això és tant important diferenciar entre funcionaris i altres empleats públics designats a dit (no sempre per qüestions de competència).
ResponEliminaUna abraçada!
Potser discrepem del concepte "alt funcionari".
EliminaEn tot cas, el que no és admissible, és que tinguin feina assegurada de per vida. Se'ls ha de poder acomiadar si ja no són necessaris, ni ja no són prou bons o si ja no ens els podem permetre.
Sí, estic amb tu: s'ha de demanar rendiment als funcionaris, però primer cal esporgar l'Administració d'aquells que no hi han accedit per mèrit i capacitat. Són aquells que hi han accedit per amistat o afinitat. Et sorprendries de quants són (empreses públiques, fundacions, observatoris, etc.)
EliminaUna abraçada!