L'agost, malgrat s'aferra insistentment a la vida, s'acaba. Queden tres setmanes d'estiu i la tardor trucarà, inexorablement, a la porta. El temps passa i jo continuo en aquest oasi de pau i calma que sé finit i traïdor. Res a dir: la vida té aquestes coses que són inevitables.
Ahir parlava amb una persona que em va transmetre una sensació estranya: vaig retrobar-me amb la fatalitat negada i dissimulada. No, no cal fer-ho: les coses són com són i no s'hi pot fer res més. Tot plegat té una data de caducitat i un final.
El més important no és frisar melangiosament per la mort dels mesos: és més important arribar al seu final sabent que n'hem gaudit al màxim! Tempus fugit, va dir ell...
Apa dons un mes nou i sense mirar enrere, aquest agost ha sigut el pitjor de la meva vida, pero encara no m' he donat a la beguda, be si, pero a la de soja !!!!
ResponEliminaUna abraçada
Hola Marta,
ResponEliminaCal mirar endavant amb l'esperança que els nous temps portaran alguna cosa bona que ens rescabali dels mals moments.
Soja? Ja res és el que era...
Un petonàs!!!!