SI, PERÒ NO.

Aquest és un post d'urgència, amb poc temps i moltes coses a dir. Impressionants els dies que m'esperen!!!! Tres dies de feina i uns dies de descans. Ja m'ho mereixo -ho sento, és així- després d'aguantar les anormalitats més surrealistes. El meu cervell i la meva capacitat cognitiva han estat seriosament tocats. La tribu del "sí, però no" ataca de nou i tornen a fer trampes. Dic tribu però ho podria restringir força (de fet, és una tribu unipersonal). Tornem a les "batalletes del ui, ui, ui" i de les concessions a qualsevol preu. Ara ja dubto si és una qüestió de rastrerisme patològic o de por, molta por.

Em decanto per una estranya barreja d'ambdues opcions. D'una banda hi ha unes ganes de reconeixement social -potser és algun trauma d'infància- que hagi de ser el protagonista de totes les festes -pròpies i alienes- i, d'altra banda, por. Una por malaltissa i sense cap justificació. Unes ganes terribles de que et perdonin la vida a canvi de fer les bajanades més insofribles que els passen pel cap. Un Síndrome d'Estocolm -una abducció- fruït de la por, no del respecte o de l'empatia. Hi ha bajanades que no poden merèixer el mínim respecte i, malgrat això, les defensa com si li fos la vida, com si hi tingués un interès personal....

Com deia, tres dies i faig una parada en el camí (vinga, vinga, encara que sigui un o dos dies, que sigui protagonista). Dijous cedeixo el dubtós honor -o plaer- de moure la cua als especialistes en "babes i adulació", divendres gran trobada amb el futur, dissabte i diumenge de relax i dilluns ja veurem (segons com hagi anat el divendres). Ja hi ha poques coses que em preocupin (de fet, cap) i estic més preocupat en anar passant de la millor manera possible. Avui ha tornat el formigueig i, finalment, les rampes a les cames. combinades amb un dolor insuportable al genoll esquerra (ja prou tocat de saltar -en el passat- en condicions sempre adverses). Suposo que tot forma part del mateix pack i és el preu -o la penitència- que he de pagar per haver fet el boig i aquelles coses que ningú volia -o s'atrevia- a fer (si voleu que us sigui sincer, encara tinc petits brots d'aquesta malaltia que jo considero "noble"). 

Ho deixo. Estic cansat i molt decebut de moltes coses i d'algunes persones (res que no s'arregli amb un glop de Glenmorangie, sense gel, a pal sec). Demà serà un nou dia i tindré una nova batalla per lliurar d'una guerra que ja s'està fent massa llarga pel meu gust. Potser ja és hora de deixar de jugar amb l'enemic -talment com el gat amb el ratolí, abans de sacrificar-lo- i cruspir-me'l definitivament (ara ja tinc suficients arguments i prou sòlids). Demà, demà, demà...

ÍNTIMES SATISFACCIONS

De tant en tant, la vida ens proporciona -nosaltres hem de posar-hi una mica de la nostra part- satisfaccions. Aquesta ha sigut una setmana dura però gratificant. Dura per la pressió, la pressa i tot el que rodeja aquesta vida que jo m'he triat. Quan s'acaba una feina, un repte al límit -als ulls d'alguns, impossible-, sempre hi ha la sensació d'haver-s'hi deixat una mica de pell, una mica d'un mateix. 

D'altra banda, aquests reptes impossibles, proporcionen grans satisfaccions. Jo mai he buscat -a diferència d'altres que només apareixen, quan ja tot està fet- cap tipus de reconeixement, ni cap tipus de gratificació o recompensa que no sigui -com sempre he pensat i així m'ho han ensenyat- la íntima satisfacció del deure acomplert. Saber que s'ha fet tot el possible, que no s'ha esmerçat cap esforç ni recurs, és una de les majors satisfaccions i tranquil·litats. Per sobre, a molta distància, el que més valoro és comprovar que compto amb un equip humà d'una qualitat personal i professional excepcional. Saber que les coses poden sortir bé o malament, però que pots tenir la confiança en que tothom farà el més profitós per assolir l'objectiu final i comú de la feina ben feta, és el que em produeix la satisfacció més intensa. 

Això compensa amb escreix tenir que aguantar éssers llefiscosos i servils que arriben a retratar la cara més grotesca de la submissió gratuïta, només reconeguda amb el rebuig i el comentari burleta d'aquells que ja fa temps que han descobert que no serveix de res posar el cul permanentment. Bé, sí que serveix; serveix per arrossegar-se pel fang deixant-se pel camí el darrer rastre de dignitat que quedava en tan patètica forma de vida. 

No hauria d'estar escrivint aquestes quatre ratlles. Tinc feina acumulada i de sobres per no haver de perdre -o guanyar- el temps fent públics aquests pensaments sincers. Potser aquesta és la darrera de les satisfaccions. Potser és la més minsa, la més insignificant, la menys espectacular. En tot cas, segur que és la més humil i sincera. Reconèixer públicament els mèrits d'aquells que treballen colze amb colze, cada dia amb un mateix, és la més humana de les satisfaccions. A vegades costa molt reconèixer l'esforç aliè, el treball dels altres. Aquest no és el cas.

FINALS, INICIS I CANVIS

Aquests tres dies de festa signifiquen canvis. També signifiquen l'inici i el final d'algunes coses. El més nimi dels canvis és el canvi d'hora. Res a dir, és la mateixa comèdia de cada final de març i d'octubre. Diuen que fer aquests canvis comporta un estalvi d'energia força significatiu. No ho sé. De fet, tampoc m'interessa!!!

Després d'una setmana de rumors, mala llet -provocada pel consentiment de la maledicència i per no dir les coses clares-, satisfacció per haver fet evident -una vegada més- qui té la fama i qui carda la llana, per haver tingut el plaer d'haver pogut desmentir els rumors i per fer que això ho sabés qui ho havia de saber, afronto la següent setmana amb molts canvis que he provocat i alguns en els que el factor sort -buscada i preparada- m'ha afavorit.

Aquesta propera setmana poden passar dues coses: Si no arribo, estaré més sol que la una. Si arribo, ja vindran els remenadors de cua a buscar la seva quota de llefiscosa notorietat. Són així de patètics, no s'hi pot fer més!!! Donarien la vida per un minut de glòria, per una xarrupada a l'entrecuix d'aquests anormals (que ja se n'han de tenir ganes). El que més em sobta és que la seva manera d'adquirir notorietat no és treure pit per les coses que fan altres (que ja és trist); la seva manera d'adquirir notorietat és oferir el que han fet altres i, a més, posar-hi el cul i arrossegar-se encara més. Ho sento, no sóc capaç d'entendre-ho. Transformen el que hauria de ser orgull -amb la consegüent quota de poder- amb submisa i patètica escenificació de la por -de fet, tampoc sé com definir-ho- que els té acollonits. Ja s'ho faran!!!

Jo continuo amb els meus canvis personals. Darrerament, he estat absent d'aquests fòrums per moltes històries que tenia la necessitat de solucionar. Sembla que, mica en mica, les coses tornen al seu estat normal -és una manera de dir-ho. Mai tornaran a ser normals- i em puc permetre encetar nous projectes, noves rutes vitals que em fan més patxoca que les d'ara. 

Començo una nova aventura literària, un nou estímul que es dirà -provisionalment- "Acte final. La caiguda dels ídols de fang". En aquesta nova aventura, en Pol -mantinc els protagonistes de "La barragana del director" i "Revenja"- continua la seva creuada personal contra la Montse Mar, el Gusi, el Paco Porres, la Barragana, el director, etc. etc. Us avanço uns canvis. El director ja no ho és i ha canviat d'amant (en un acte de supina desesperació). La Barragana s'ha buscat un nou amant (és un nou personatge que he retratat com insegur, sense empenta, temerós a l'hora de contestar els cants de sirena de la Barragana, però que finalment cau en els seus braços), però ha comés un error i en Pol ha aconseguit les comunicacions entre ella i el nou amant. La Montse Mar està com un puto llum -de fet la seva percepció de la realitat mai ha sigut massa fidedigna- i continua "festejant" amb aquestes dues llumeneres que són el Gusi i el Paco Porres. Ara en Pol té la paella pel mànec. Ha arribat el moment de la veritat i ell és qui té els asos a la màniga. Els darrers esdeveniments han demostrat que l'altre bàndol ja no té res més (Res que sigui real, verídic i demostrable. De fet, mai ha tingut res més que especulacions circumstancials). En Pol només ha ensenyat una mica la l'ullal i ha demostrat a l'altre bàndol que hi ha moltes coses que poden fer-se públiques. Ara només és qüestió d'anar traient a la llum cada document, cada imatge, cada testimoni. 

La màxima d'en Pol, treta d'altres temps, d'altres llocs, d'altres aventures és: Ex Notitia Victoria. Sempre li va funcionar i ara no ha de ser una excepció. Si una cosa va aprendre en Pol en altres temps és a recopilar dades, informació, documents i imatges. Un dia o altre poden servir. Només cal esperar el moment just per utilitzar-los, per fer-los públics. També sap que en totes les guerres hi ha els efectes col·laterals. Són efectes no desitjats i que no formen part de l'objectiu final de la guerra però que són inevitables. A la vida passa el mateix i gent que no té cap relació -aparent- amb un tema determinat, per acció o omissió n'acaba tenint.

També tinc una tasca que em resulta molt plaent i és la de ser jurat en un concurs literari mensual. Cada mes he de llegir-me una pila de relats i valorar-los. També és força productiu. Sempre pots pensar una història a partir d'alguna idea incipient d'algun microrelat. D'altra banda, també tinc les meves participacions en diferents concursos i premis literaris que es convoquen a casa nostra.

Bé, ja tinc feina, al·licients, objectius, com en vulgueu dir-ne. Ara només cal gaudir-ne!!!

NOVES SENSACIONS

En Pol havia aguantat fins aquest moment. Era un punt d'inflexió, un moment crucial per les seves aspiracions de Justícia. Ara ja podia començar a cremar les seves naus. Durant els darrers anys s'havia dedicat a recopilar tota la informació possible sobre els seus enemics i ara era l'hora de fer-la servir.

El que mai hagués pensat en Pol era que un dels seus enemics era un fan del "Gran Hermano". Tanta obsessió narcisista per "sortir a la tele" no és normal en una persona de certa edat i a la que se li suposa un cert equilibri emocional. Darrers esdeveniments havien aportat una informació molt valuosa sobre la fragilitat emocional dels enemics d'en Pol. Si la simple visió d'un paper sense més importància havia trasbalsat a un dels seus adversaris, què passaria quan sortissin les coses realment punyents -fotografies, documents comprometedors, etc.- i haguessin de donar una explicació que fos coherent. Què passaria quan tot això sortís davant de persones que fins ara havien viscut en la ignorància i en la confiança de que la versió que li havien explicat era la certa. Aguantarien la pressió? No, no ho farien. 

Realment, què tenia a perdre en Pol? Res, ell no tenia res -ben poc- a perdre. Què tenien a perdre els seus enemics? Molt, ja fos a nivell familiar, laboral, social... Això sense pensar en la quantiosa indemnització que podria reclamar-los en Pol. Malgrat tot, el que més els acollonia era el descrèdit laboral i social, que sortís a la llum la veritat en l'àmbit familiar, que es veiés d'una manera diàfana que tot plegat havia sigut un muntatge que a tots convenia, fins i tot a alguns que havien continuat "tolerant" en Pol. Les fotos, on són les putes fotos? --li deien des de feia temps al Pol. Ara, ara era l'hora de treure-les, d'ensenyar al món què era allò i com havia passat. 

En Pol tenia noves sensacions, noves idees sobre com s'havien de desenvolupar els esdeveniments. No calia córrer ni posar-se nerviós. Aquestes coses necessiten temps i paciència. També requereixen oportunitat, saber quan s'ha de donar cada pas. Feia anys que esperava aquest moment i no podia fallar ara. Pel seu cap passaven cadascun dels moments crítics que havia passat i com s'ho havia fet per superar-los. També pensava en com havia desitjat que arribés el moment de retornar cop per cop, augmentat exponencialment. De moment, dos d'ells ja s'havien posat en evidència i havien intuït que en Pol no tenia les mans buides. Sabien que això només era el principi, que ara el ritme el marcava en Pol fent públic tot allò que havia emmagatzemat durant aquest anys. Ara era ell qui podia destrossar-los la vida a ells. Ex Notitia Victoria, sempre havia pensat ell.

La vida és dura. L'avantatja que té és que també és canviant i la duresa que mostra envers uns, pot girar-se en contra d'altres en qüestió d'instants. Només cal aguantar, aguantar i esperar el moment oportú. En Pol, s'havia passat la vida esperant i aguantant. De fet, era el que millor sabia fer.

Del primer capítol de "Acte final. La caiguda dels ídols de fang" el llibre que ara he començat i que és continuació de "La barragana del director" i "Revenja".

UNA LLÀGRIMA FURTIVA

Una llàgrima rodola per la meva cara mentre penso en el final de moltes coses. No, no és el sentiment que em desperten aquestes coses, és que estic escoltant unes àries d'òpera mentre comprovo que el dolor de queixal disminueix de forma sensible i sembla que aquest prodigi de la ciència dels "pinyos" que és el meu -amic- dentista, ha aconseguit tallar d'una vegada aquest dolor insuportable que em feia rabiar. 

Bé, dit això, mentre continuo vessant llàgrimes com un desconsolat, escoltant la Callas & Cia, penso en el final de la llibreta negra. Avui, mentre esperava en la consulta -mai he entès per quin motiu es demana hora, si sempre acabes esperant- de l'amic-dentista, he embrutat les darrers quatre pàgines que li quedaven. 

Com ja vaig dir en un post anterior, havien de ser quatre pàgines especials, de final, d'acabament, de canvi profund. Així ha sigut. He dedicat aquestes quatres darreres pàgines a fer preguntes. Algú m'ha demanat que preparés unes preguntes i he pensat que era una bona manera de fer unes preguntes que acabessin amb un despropòsit -animalada- que ja dura massa. Faré mal, ho sé. No em penedeixo de fer-ho! No vull enganyar a ningú. A partir d'aquí, ja tots hem d'estar preparats per a qualsevol cosa. 

Sense pensar-m'ho, aquesta petició que em van fer ahir al vespre de preparar aquest qüestionari, ha donat un final digne, formal, greu i esperançador a una llibreta que ha sigut la meva companya -aquesta sí, fidel- durant un bon temps. Mica en mica es van tancant etapes, cicles, èpoques... Hi ha relacions que reneixen i d'altres que enterro definitivament. Mai he sigut una persona de mitges tintes i, malgrat volgués ser-ho, tampoc en sabria. Les coses són com són. No accepto traïcions, tampoc n'ofereixo. Quid pro quo, estimats amics. 

Demà serà un nou dia -espero que bo però, vist el que darrerament s'ha de veure i escoltar, tampoc hi confio gaire-, un nou flaire inundarà l'aire i una nova esperança mourà els fils del destí. Sempre em llevo als matins esperant batre el record de temps afable i feliç. A vegades són dues hores, a vegades tres, però sempre hi ha la "mosca collonera" que ha de venir a ennuvolar un dia que prometia ser clar i diàfan. Espero que demà no, que demà -que podré menjar sense dolor i que em toca quedar-me per la tarda- podré gaudir d'un bon àpat per celebrar-ho -no sé el què- tot plegat.

Demà, d'altra banda, també pot ser espectacular. Si interpreto correctament el que acabo de llegir en un correu, pot ser un festival. Potser són els efectes de l'anestèsia, però no puc creure el que llegeixo. No puc entendre com les coses poden degenerar tant i com algú es pot ficar a la boca del llop... 

Demà us ho explico!