dissabte, 30 d’octubre de 2010

NOVES SENSACIONS

En Pol havia aguantat fins aquest moment. Era un punt d'inflexió, un moment crucial per les seves aspiracions de Justícia. Ara ja podia començar a cremar les seves naus. Durant els darrers anys s'havia dedicat a recopilar tota la informació possible sobre els seus enemics i ara era l'hora de fer-la servir.
El que mai hagués pensat en Pol era que un dels seus enemics era un fan del "Gran Hermano". Tanta obsessió narcisista per "sortir a la tele" no és normal en una persona de certa edat i a la que se li suposa un cert equilibri emocional. Darrers esdeveniments havien aportat una informació molt valuosa sobre la fragilitat emocional dels enemics d'en Pol. Si la simple visió d'un paper sense més importància havia trasbalsat a un dels seus adversaris, què passaria quan sortissin les coses realment punyents -fotografies, documents comprometedors, etc.- i haguessin de donar una explicació que fos coherent. Què passaria quan tot això sortís davant de persones que fins ara havien viscut en la ignorància i en la confiança de que la versió que li havien explicat era la certa. Aguantarien la pressió? No, no ho farien. 
Realment, què tenia a perdre en Pol? Res, ell no tenia res -ben poc- a perdre. Què tenien a perdre els seus enemics? Molt, ja fos a nivell familiar, laboral, social... Això sense pensar en la quantiosa indemnització que podria reclamar-los en Pol. Malgrat tot, el que més els acollonia era el descrèdit laboral i social, que sortís a la llum la veritat en l'àmbit familiar, que es veiés d'una manera diàfana que tot plegat havia sigut un muntatge que a tots convenia, fins i tot a alguns que havien continuat "tolerant" en Pol. Les fotos, on són les putes fotos? --li deien des de feia temps al Pol. Ara, ara era l'hora de treure-les, d'ensenyar al món què era allò i com havia passat. 
En Pol tenia noves sensacions, noves idees sobre com s'havien de desenvolupar els esdeveniments. No calia córrer ni posar-se nerviós. Aquestes coses necessiten temps i paciència. També requereixen oportunitat, saber quan s'ha de donar cada pas. Feia anys que esperava aquest moment i no podia fallar ara. Pel seu cap passaven cadascun dels moments crítics que havia passat i com s'ho havia fet per superar-los. També pensava en com havia desitjat que arribés el moment de retornar cop per cop, augmentat exponencialment. De moment, dos d'ells ja s'havien posat en evidència i havien intuït que en Pol no tenia les mans buides. Sabien que això només era el principi, que ara el ritme el marcava en Pol fent públic tot allò que havia emmagatzemat durant aquest anys. Ara era ell qui podia destrossar-los la vida a ells. Ex Notitia Victoria, sempre havia pensat ell.
La vida és dura. L'avantatja que té és que també és canviant i la duresa que mostra envers uns, pot girar-se en contra d'altres en qüestió d'instants. Només cal aguantar, aguantar i esperar el moment oportú. En Pol, s'havia passat la vida esperant i aguantant. De fet, era el que millor sabia fer.

Del primer capítol de "Acte final. La caiguda dels ídols de fang" el llibre que ara he començat i que és continuació de "La barragana del director" i "Revenja".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada