Una llàgrima rodola per la meva cara mentre penso en el final de moltes coses. No, no és el sentiment que em desperten aquestes coses, és que estic escoltant unes àries d'òpera mentre comprovo que el dolor de queixal disminueix de forma sensible i sembla que aquest prodigi de la ciència dels "pinyos" que és el meu -amic- dentista, ha aconseguit tallar d'una vegada aquest dolor insuportable que em feia rabiar.
Bé, dit això, mentre continuo vessant llàgrimes com un desconsolat, escoltant la Callas & Cia, penso en el final de la llibreta negra. Avui, mentre esperava en la consulta -mai he entès per quin motiu es demana hora, si sempre acabes esperant- de l'amic-dentista, he embrutat les darrers quatre pàgines que li quedaven.
Com ja vaig dir en un post anterior, havien de ser quatre pàgines especials, de final, d'acabament, de canvi profund. Així ha sigut. He dedicat aquestes quatres darreres pàgines a fer preguntes. Algú m'ha demanat que preparés unes preguntes i he pensat que era una bona manera de fer unes preguntes que acabessin amb un despropòsit -animalada- que ja dura massa. Faré mal, ho sé. No em penedeixo de fer-ho! No vull enganyar a ningú. A partir d'aquí, ja tots hem d'estar preparats per a qualsevol cosa.
Sense pensar-m'ho, aquesta petició que em van fer ahir al vespre de preparar aquest qüestionari, ha donat un final digne, formal, greu i esperançador a una llibreta que ha sigut la meva companya -aquesta sí, fidel- durant un bon temps. Mica en mica es van tancant etapes, cicles, èpoques... Hi ha relacions que reneixen i d'altres que enterro definitivament. Mai he sigut una persona de mitges tintes i, malgrat volgués ser-ho, tampoc en sabria. Les coses són com són. No accepto traïcions, tampoc n'ofereixo. Quid pro quo, estimats amics.
Demà serà un nou dia -espero que bo però, vist el que darrerament s'ha de veure i escoltar, tampoc hi confio gaire-, un nou flaire inundarà l'aire i una nova esperança mourà els fils del destí. Sempre em llevo als matins esperant batre el record de temps afable i feliç. A vegades són dues hores, a vegades tres, però sempre hi ha la "mosca collonera" que ha de venir a ennuvolar un dia que prometia ser clar i diàfan. Espero que demà no, que demà -que podré menjar sense dolor i que em toca quedar-me per la tarda- podré gaudir d'un bon àpat per celebrar-ho -no sé el què- tot plegat.
Demà, d'altra banda, també pot ser espectacular. Si interpreto correctament el que acabo de llegir en un correu, pot ser un festival. Potser són els efectes de l'anestèsia, però no puc creure el que llegeixo. No puc entendre com les coses poden degenerar tant i com algú es pot ficar a la boca del llop...
Demà us ho explico!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada