UNA MIRADA ENRERE...

Avui fa un any escrivia un post premonitori. Poques hores després d'escriure'l, es feia realitat. Sempre he tingut una capacitat de visió del futur força accentuada.

Avui és final de cicle, final d'any. Avui tocaria fer una espècie de mirada enrere i un anàlisis de tot allò que ha succeït durant aquest període. Realment, tampoc sé si cal o no cal, si toca o no toca... només sé si vull fer-ho o no. 

L'any no va començar massa bé però va marcar un canvi de tendència, de vida, de costums i d'organització. També va significar -no em sap greu dir-ho- un alliberament. Quan una situació es torna irreversible i tots els protagonistes no fan altra cosa que incrementar permanentment el seu patiment, el millor és que aquesta situació s'acabi.

Aquest canvi, ha provocat altres canvis. Han sigut canvis menors, no tant radicals, però que m'han fet veure la vida des d'una altra perspectiva diferent. De fet, mirant enrere i valorant tots aquests canvis en el seu conjunt, crec que m'han preparat per iniciar un nou camí. Un dels indicadors més significatius del canvi és que el meu interès ara es concentra en el dia a dia -sabedor que tot és, sobtadament, finit- i obvia -relativament- el futur.

Moltes vegades -cada vegada amb més profusió- deixo que les coses esdevinguin per elles mateixes, sense intervenir-hi, deixant que sigui l'onatge de la vida qui m'acosti o m'allunyi les persones i les coses. Ja han deixat de preocupar-me coses sense cap sentit pràctic i sense cap contribució a la meva felicitat. Ha passat alguna cosa per fer aquest canvi -només és l'inici- de prioritats? No res! Bé, sí: potser ara sóc més feliç. 

Aquest any a sigut un període de provatures de diversos tipus: de força, de fidelitats, de fiabilitat... propis i aliens! També ha sigut -com a conseqüència d'aquestes provatures- un any de sorpreses, de decepcions, d'alegries i de desenganys. Ara, ja estic preparat per encarar el futur pròxim en unes condicions més favorables  i en una posició més forta -malgrat pugui semblar el contrari- per parar i retornar-li els cops a una vida que podria ser més senzilla.

En resum: un any trist -amb moments alegres, això sí-, però profitós. 

Demà comença un nou any. Fer propòsits? Potser sí que faré un post amb propòsits. D'altra banda, si he aprés alguna cosa és que les coses venen com venen, malgrat els nostres propòsits. És la vida, el destí marcat per cadascú qui governa i decideix quin és el camí pel que transitarem. Nosaltres només podem prendre petites decisions -moltes vegades, ignorants de la seva transcendència intrínseca- que ens fan semblar amos de la nostra existència. Mentida, tot mentida!!!!

En tot cas, que tots plegats gaudiu del 2012!

NADAL

Com cada any, sento remor a la cuina. El dinar ja s'està fent i, francament, si jo escric aquestes línies és per no estar pel mig, molestant. 

Si tinc alguna cosa clara -a diferència d'altres- és que mai t'has de ficar pel mig quan algú està fent alguna cosa. Has de deixar que faci el que consideri que ha de fer i com consideri que ho ha de fer. Si vol ajuda, ja la demanarà. Fer-ho d'una altra manera és posar en dubte la seva voluntat i capacitat.

Seré breu: Bon Nadal a tothom!!!!

PS: Avui també serem tres.

PRENADAL

 “El guerrillero tendrá el espíritu legionario,

la arrogancia paracaidista y el valor y 

el coraje de la mejor infantería del mundo”.

50è aniversari de la creació de les COE,s

No sé si aquests dies estaré d'humor per escriure i m'avanço. Primer, vull desitjar unes bones festes a tothom i un bon any 2012, no fos cas que em perdés en camins i reflexions estranyes i no recordés fer-ho.

En segon lloc, un record per a tots aquells que hem patit i gaudit junts del privilegi -el dret, guanyat amb molt sacrifici- de portar una boina verda. Per sort, aquests sempre hi són i no cal demanar-los res: sempre s'ofereixen sincerament.
A vegades, sento la necessitat d'allunyar-me de tot plegat, de no sentir les emocions que tothom està obligat a sentir en determinades dates. En aquest sentit, sempre he anat per lliure i he  experimentat les emocions i sentiments propis i mai m'he deixar influir per allò que és comú i correcte.
Aquests dies tinc la sensació d'estar en el preàmbul -el record té aquestes coses- d'una pèrdua. Salvant les distàncies jo visc ara el propi Via Crucis. El temps ha passat, però el retorn d'aquestes dates prèvies, fa que no estigui de gaires punyetes -cosa que tampoc m'és aliena o estranya- i que la meva capacitat per aguantar bajanades minvi fins a fer-se pràcticament nul·la.
Tot plegat, només desperta en mi un fàstic indescriptible i em fa conscient d'un futur que no m'ofereix gaires opcions. Potser en altres circumstàncies, sense ningú més, ja faria estona que tot s'hauria acabat. Si tinc una cosa positiva en la que basar la meva continuïtat és que mai he patit per mi. Per sort o per desgràcia, sempre pateixo més per aquelles persones que m'estimo que no per mi. Jo sé que sóc prescindible i efímer. Només es tracta de decidir quan prescindible i efímer sóc. 
Ho deixo. Des del meu punt d'observació -com a l'imatge d'avui- recordo el meu passat, observo el meu present i intueixo el meu futur. Només cal decidir si tot plegat mereix un pas endavant o un pas enrere... Només això!

"COIOTS" DEL MÓN, UNIU-VOS!!!

Avui, acabat d'arribar dels dominis de la Heidi i les cabretes, el més fàcil seria parlar de la Marató i desfer-me en alabances en relació a aquesta meravellosa iniciativa. No ho faré! Francament, penso que no cal i que el ressò d'aquest esdeveniment ja és, justament, prou conegut.

Aprofito l'ocasió per felicitar-li el sant a una aliada (tampoc cal dir allò que no és) en aquest front comú des del que ens ha tocat lluitar.

Ara el tema del dia: els "coiots", aquesta meravellosa raça de "gafes", inútils, mancats de gràcia i víctimes de la seva pròpia maquinació. 

Des de petit, sempre van ser els meus dibuixos animats preferits. Veure la permanent lluita entre el Corre-camins i el pobre desgraciat del Coiot constituïa un plaer extraordinari. El més meravellós d'aquesta lluita era que no calia cap acció del Corre-camins. La pròpia inutilitat del Coiot era suficient per desfer els seus propis plans i maquinacions. Era una víctima de la seva pròpia ineficiència, inoperativitat  i ineficàcia. No calia que ningú li voles mal, ell sol -essent com era- ja s'en feia prou de mal!

La vida m'ha fet conèixer diversos coiots. Només cal tenir paciència i deixar que ells mateixos s'autodestrueixen. Només cal anar amb compte i no deixar que barregin els seus afers amb els teus. Amb la "sort" que tenen, enfonsarien qualsevol projecte, fins i tot els de més èxit. La tècnica amb aquests elements és senzilla: apartar-se'n tant com puguis i veure com, inexorablement, repetixen una i una altra vegada les mateixes coses, caient en els mateixos errors. Són aquells que modifiquen el seu projecte fins a mil vegades una vegada ja l'han fet públic. Amb ells no funciona la successió natural de les coses i no planifiquen abans de fer-ho públic. Van esmenant les "cagades" al davant de tothom, posant en evidència la seva inseguretat, inexperiència i manca de perícia (també el seu desig irrefrenable de protagonisme). Tenen pressa per fer evident que el "genial projecte" l'han parit ells (moltes vegades són males còpies dels projectes d'altres) i no es paren a revisar allò que s'atribueixen abans de fer-li veure la llum. Fins a 19 vegades, en una setmana, he vist esmenar -en veure la seva inviabilitat pràctica- un projecte pel seu presumpte autor!

Bé, vaig el meu homenatge als coiots del món, aquells que ens fan riure amb els seus intents fallits de demostrar que són capaços de tirar endavant els projectes -innecessaris- que ells mateixos inicien -per fer veure que fan alguna cosa de profit- i que mai arribaran a bon port per haver nascut amb l'únic propòsit de fer semblar competent a algú que mai podrà ser-ho.

La vida és dura, és així i no podem fer-hi res. Actuar contra-natura i intentar fer passar bou per bestia grossa no té cap sentit. Al final, el temps posa a cadascú en el seu lloc i les "cagades" del passat passen factura (he dit factura?). La pàtina i la falsa impressió de competència no s'aguanta gaire temps si no es basa en el treball cert, ben fet i constant. Quan les sensacions es basen en "com es voldria que fossin les coses" i no en "com són realment les coses" els fracassos estan assegurats. Quan a això s'hi uneix una manca absoluta d'autoritat, de disciplina i d'assumpció de responsabilitat, caure a l'abisme és el menys greu que pot passar.

Per sort, he ingressat -malgrat no era la meva primera intenció- al club del "Ja s'ho faran!" i això dóna molta tranquil·litat, fins i tot un cert plaer!

AFIRMACIONS I DUBTES

Des de fa molt de temps -anys- m'han fet tornar un escèptic del nucli dur. Darrerament, aquest escepticisme s'està aguditzant fins a extrems que jo ja considero no desitjables i que no fan més que desmotivar-me o fer que la meva resposta davant de respostes o afirmacions de simple compromís no pugui ser altre que "d'acord, gràcies".

Un exemple el tindré demà. Sé positivament, sense cap gènere de dubte, que una afirmació que em van fer divendres i que em van "vendre" -quines penques!- com un "favor", no es convertirà mai en realitat. Sé que, finalment, ningú complirà el seu compromís i que em tocarà -com sempre- anar esmenant tot allò que deriva d'aquest maleit culte a la bajanada i al compromís -submís i servil- fàcil i gratuït (és molt fàcil quan n'ha de respondre un altre). El més trist és poder comprovar com encara algú encara intenta "vendre" coses que mai ningú no compraria. Potser es pensa que la resta de la humanitat són retardats? Potser sap que està dient bajanades i li fa vergonya demostrar obertament la seva submissió i el mal dissimulat servilisme, malgrat s'omple la boca de constants reivindicacions de la seva pretesa "independència"? Potser divertit!! 

Francament, ara estic en una etapa en la qual no vull -no ho necessito, no em cal, no tinc cap obligació- aguantar bajanades (per dir-ho fi). Contraresto aquesta profusió d'idees "genials" amb un esperit escèptic, irònic i una mica sarcàstic, tot mantenint-me a l'expectativa i gaudint del lamentable espectacle. El més graciós i grotesc és veure les diferents "versions" -al final, totes m'arriben- d'un mateix fet o tema. Segons l'interlocutor es canvia de versió i es desnaturalitza el fet, adaptant la realitat a les necessitats del moment o de l'interlocutor. Un prodigi de coherència i de dignitat!!!!

Avui és un dia especial i voldria fer esment d'aquest fet. Tampoc diré quin és el motiu de que sigui especial, però queda dit que ho és. Només diré una cosa: aquestes són les coses realment importants; les que formen part del món interior, del món afectiu, del món del sentiments reals, profunds i sincers. La resta no importa!