FINALS NECESSARIS.

Sí, necessaris... o -aparentment- convenients! Normalment, arriben per voluntària imposició (quina bajanada més contradictòria!) i és una manera de distanciar-se -normalment per covarda conveniència- d'allò que en altres temps ens era útil. 

Posar fi a les coses no és dolent. Habitualment, un final no és altra cosa que un canvi o un nou principi. El problema és com es produeix aquest final. Posar fi a les coses amb un cert estil és fonamental. L'objectiu sempre és el mateix, però s'hi pot arribar per camins més o menys dignes i civilitzats. 

Amb els contes o relats passa el mateix: arriba un moment que és necessari imposar-se un final. Allargar de mala manera una història no té cap sentit i només embruta i complica el que podria ser un final net i clar. 

M'he buscat una nova distracció per aquest estiu-tardor: vull fer una -humil- crònica de les guerres dels Tercis de Flandes (S. XV-XVII). De fet, m'interessa conèixer aquella època i les circumstàncies que va rodejar aquesta ocupació per un altre motiu: tinc previst ambientar una història -potser una novel·la curta- en aquell moment històric. He aconseguit autorització per accedir a documentació que m'ajudarà a escriure amb un cert rigor el que tinc al cap. D'altra banda, ho faré en un entorn i companyia que em resultarà més gratificant i digne que els darrers.

Ara només em queda esperar que passi la revetlla i tot torni a la normalitat...

ESTIU!

Potser sí que les dates que marquen inicis i finals solen ser orientatives i moltes vegades no es corresponen amb la realitat. Potser sí que l'estiu és molt més que una època de l'any, circumscrita a unes dates concretes... Sigui com sigui, avui comença l'estiu!

Mentre continuo amb la meva vida contemplativa, auguro un estiu i una tardor suaus i relaxants. Aquests darrers dies m'he dedicat a desintoxicar el cos i la ment d'influències impròpies. Vida serena i tranquil·la, sabedor que tot té un principi i un final. Ja m'ho deien fa anys: aguantar -resistir- és la clau de la victòria. L'avantatja és que ara només cal que resisteixi amb una cervesa o un mojito a la mà, a l'ombra, amb bermudes i xancletes. La resta -la majoria de la resta- poc m'importa. Com l'estiu, la vida és una successió d'èpoques i d'etapes. Unes són bones i d'altres no. Precisament aquesta contradictòria diversitat és el que fa que la vida sigui interessant.

Mentre passen els dies, vaig llegint libres oblidats per les estanteries de casa i escrivint les darreres correccions de Companys & Companys, SL. Francament: tampoc m'hi mato i potser fins el setembre no ho tindré enllestit... o potser sí, tot depèn de la dèria que m'entri per acabar-ho!

REESCRIURE'S

De tant en tant, periòdicament i de forma cíclica, cal reinventar-se, redescobrir-se i reescriure's. Ara toca i és un bon moment per redefinir què és -considero- important i què no. No, no sóc -això espero!- un tastaolletes sense sentit, un capritxós impulsiu o un arribista que canvia de pensament segons les necessitats del moment.

Ahir al vespre vaig tornar a reunir-me amb amics d'altres èpoques. Motiu: cap ni un (bé, sí... però no es pot explicar!). Lloc: el pub -no sé si encara en diuen així- on formalitza la seva existència un d'aquests amics.

Sempre m'han agradat els llocs amb taula de billar i aquest pub en té. Passen moltes coses al voltant d'una màgica taula de billar: converses surrealistes, confraternització, lligoteix, copes... i el temps passa sense adonar-te'n.

Passen les hores, els dies... i em retrobo amb la càlida i plaent sensació de dedicar-me temps. És una sensació que havia experimentat en poques ocasions i que ara em resulta cada vegada més còmode. Fins i tot em plantejo fer-me invisible i deixar que tot plegat continuï tant de temps com sigui possible. Ara hauria d'estar pensant en altres coses, considerades importants, però em sento incapaç d'acabar amb aquesta situació de benestar voluntàriament ignorant. Potser és que ara sóc jo qui decideix què em fa trempar i què no.

Rellegeixo -ara amb atenció, sabent de què es parla- El secret, de la Rhonda Byrne. Quan el vaig llegir per primera vegada -crec que era l'any 2008- em va deixar una mica intrigat per les bones crítiques que havia tingut i no vaig saber copsar quin era el seu autèntic esperit. Potser ara, amb el pas del temps, podré extreure l'autèntica essència d'aquest llibre. De moment, sembla que ho estic aconseguint.

Escric molt i satisfactòriament! Aquests darrers dies he combinat el treball manual amb l'escriptura compulsiva. Ja arribarà l'hora de polir-ho. Sembla que he redescobert l'art d'observar la vida comuna i transformar-la en històries versemblants i inversemblants que contenen personatges reals -desdibuixats- i imaginaris, amb comportaments surrealistes, que viuen en entorns creats ad hoc. 

Francament, hi ha coses que no les trobo a faltar. De fet, si ho analitzo fredament... no hi havia res -potser algú, excepcionalment- que mereixés ser enyorat!

...I BARRET DE PALLA

Ahir vaig encetar, definitivament, la temporada d'estiu (peti qui peti). Xancletes, bermudes i barret de palla -la samarreta la reservo pels dies que baixen una mica les temperatures- conformen el meu uniforme diari.

A primera hora del matí -la meva primera hora-, quan el sol encara no pica massa -a vegades, encara no ha sortit-, rego i cuido l'incipient hortet que vaig decidir ressuscitar aquest any. De moment, només el tinc plantat en una quarta part -és gran el punyetero!-, però de cara al proper any, estic decidit a ampliar la superfície -sufície, que diria algú per la TV- plantada.

Una bona dutxa i un generós esmorzar -em posaré com un bacó- són el colofó ideal de la meva activitat física i també el preàmbul de l'activitat intel·lectual: llegir i escriure. He deixat de llegir libels -en altres temps dits diaris- subvencionats. Una ombra -normalment sota la prunera- és el lloc ideal per retrobar-me amb allò que més em plau. No, no trobo a faltar res més!

I així fins a l'hora de dinar. Una bona migdiada per fer-lo baixar i una nova sessió de lectura-escriptura, combinada amb la contesta de la correspondència. Alguna trucada i poca cosa més fins a l'hora del ressopó vespertí o l'hora del glop relaxant (el mojito reglamentari). La vida se'ns escapa de les mans com l'aigua s'escorre entre els nostres dits. He descobert -potser més tard del que voldria- que no cal deixar-se la pell pensant en una pensió de jubilació que mai arribarà, ni en un estat de felicitat impossible, ni en voler allò que és inabastable o que és d'ínfima temporalitat. Saber gaudir d'allò que es té -sigui poc o molt- i aprendre a canviar les apetències fútils per necessitats satisfactòries, tot adaptant-nos a les possibilitats reals, és el que ens fa lliures... i feliços!

SITUACIÓ IDEAL.

Potser aquella era la situació ideal? L'Evarist analitzà la situació -mojito en mà- i no va poder evitar que se li escapés un somriure.

Què faria ara? Com trobaria a faltar aquells moments surrealistes i hilarants, de corre-cuites porugues, al cambrot del germans Marx! Com recordaria les lluites de poder i llit, adornades amb baralles suburbials i traïdores per penjar-se les medalles! Com enyoraria aquelles amistats -recobertes d'una gruixuda pàtina d'hipòcrita interès- que ara esdevenien autèntics desconeguts, descobrint finalment allò que l'Evarist ja sabia des de feia temps: tot era una comèdia interessada (però va ser divertit mentre va durar, això sí!).  I ara quina excusa trobarien els seus detractors? A qui imputarien les seves pròpies demostracions d'inutilitat?

Però, realment... quin era el problema? No tenia cap angoixa econòmica, s'estalviava assistir a aquell lamentable espectacle de ridícules pors amb excreció compulsiva de bava aduladora i podia dedicar-se en cos i ànima a fer allò que més el gratificava: escriure i dedicar-se a la vida contemplativa. Ja feia temps que tenia ganes de canviar de ritme i d'escenari -de fet, trobava vomitiva la situació anterior- i només necessitava l'excusa perfecta. Ara la tenia i, a sobre, li pagaven!

Es recol·locà a la gandula, agafà el mojito i begué un llarg glop a la salut d'aquells que s'havien de continuar fent bona cara mentre s'apunyalaven per l'esquena, temerosos de coses nímies i surrealistes, sempre àvids d'un reconeixement immerescut per inexistència de mèrit. Ell ja no jugava aquell joc... ara vivia com sempre havia volgut viure. Mira que n'és de fàcil ser feliç!