CANVIS, CANVIS, CANVIS... I RESUM.

"Una vez que alguien te ha caído mal, Exorcista, ¡que tengan cuidado! Te resulta difícil perdonar, especialmente si alguien te ha herido. Hoy alguien querrá hacer las paces contigo. Podría ser una ex-enamorada. O un socio que alguna vez hubiera sido injusto contigo. Tendrás la posibilidad de seguir hacia adelante con esta persona en una dirección más saludable, por lo tanto escoge tus palabras cuidadosamente." 

Aquest és el meu horòscop del dia. Direu que els horòscops no són fiables. Potser no, potser teniu raó, però jo sempre utilitzo un sistema infal·lible: llegeixo tres o quatre versions diferents i desprès faig una mitjana de les coses a favor i en contra. Realment tampoc hi faig massa cas, tot sigui dit, però sempre queda el recurs de viure la vida tal com ve i ja està. Prudència, em recomana prudència en les meves paraules. Sí, potser  a vegades hauria de ser més prudent, més hipòcrita, però no en sé..., ho sento. 

Hi ha una cosa clara i és que he de fer canvis en la meva vida. Canvis profunds, seriosos i que han d'afectar a la totalitat de la meva vida. He de començar a tancar segons quins aspectes d'una vegada i per sempre. No estic parlant del meu caràcter. Aquesta característica és molt difícil que canviï. Són molts anys de fer les coses d'una manera determinada -sempre amb la millor intenció- i ara només puc dissimular-ho, mai canviar-ho. Estic parlant de les formes de fer les coses, de com contrarestar d'una manera elegant els actes de subnormalitat profunda que suporto dia rere dia. Bé, ja m'ha tornar a sortir la vena sincera... Em refereixo a intentar no posar al meu proïsme en la difícil situació de reconèixer les seves limitacions (per dir-ho fi i correcte). Jo també tinc les meves mancances, evidentment!!! Però crec que mai estan motivades per la desídia, per la manca d'interès o per estar afectat pel Síndrome d'Estocolm.
En aquestes dates s'ha de fer una espècie de balanç de l'any. El meu és positiu amb ombres negatives. 
Positiu: els temes pendents evolucionen positivament i, si faig una comparativa amb l'any passat per aquestes dates, es pot detectar un canvi quantitatiu i qualitatiu prou important.  També ha estat un any en el que he pogut comprovar que hi ha coses que valoro molt i que no canvien amb el pas del temps. Uns quants dels que no em tenien una especial apreciació, s'han quedat pel camí. Aquest proper any -si Déu existeix- podria ser que algun més seguís aquest camí.
Negatiu: una situació familiar que em crema les entranyes i que ha estat provocada per circumstàncies externes que, quan arribi el moment, ja analitzaré.
Encaro aquest nou any amb força i confiança. Amb la força que em dóna la meva consciència i amb la confiança de veure'm recolzat pel meu entorn -cada vegada més ampli i consistent- i per les circumstàncies que es van produint i que cada vegada em són més favorables.
També encaro el futur amb la serenor d'haver-me fet impermeable a qualsevol circumstància desfavorable. Ja molt poques coses m'afecten i, d'aquestes, encara menys les prenc en consideració. Sóc com el lluitador que s'entrena pel gran combat, pel combat definitiu, amb un únic objectiu: acabar amb l'oponent(s) per sempre més. Ara només em queda esperar, esperar assegut. Esperar a que tot caigui pel seu propi pes. Llavors -si no hi ha cap circumstància que em faci canviar d'opinió (el penediment -juntament amb la veritat i el diàleg- és molt bona circumstància i hauria de ser la primera) serà el meu moment. Un moment del que espero gaudir en tota la seva extensió i intensitat, peti qui peti.
L'any s'acaba i no puc fer menys que agrair tots els suports de gent que m'ha acompanyat en aquesta travessa del desert. Gent que ho ha fet de tot cor i que ha significat molt en els moments durs i penosos. Voldria ressaltar el paper del Misionero, del Pacharan, del Cueta, del Franquie, del Lupus, del Tapes, del Ronin, de l'Avispado, del Guerri, del Huevo duro, a la doctora Trapella,...... i tots els altres (necessitaria vàries pàgines). També vull fer especial menció a la Nikita -que ara està per Mauritània- i a l'Araña (quantes nits meravelloses hem passat junts els tres!!!). Records també per a la Nú -que espero que gaudeixi de les seves mixis-, a la que li envio un petó d'aquells que ella sap. També vull mencionar a la "innombrable", que em va demanar que no poses el seu nom al meu bloc, però que vull que sàpiga que la recordo. També a una persona de la noblesa (em costa que ho és molt de noble) que està per Finlàndia -si m'ho permets, buscant el que no existeix-, a la que li tinc un afecte molt especial.
En definitiva, a tota la gent de bona voluntat...... Molt bon any 2010!!!!!!!!   

PROJECTES FACTIBLES

Talment com els brots verds d'aquests "indigents intel·lectuals" -com diuen a les TV mesetàries- que ens governen, estic preparant un nou projecte de bloc. No vull dir que vulgui tancar aquest, això no, però vull "expandir i ampliar el negoci". Amb la coincidència de l'any nou, potser em decideixo a fer que vegi la llum un projecte en el que estic treballant des de fa un temps -el bloc ja està creat, però encara no és públic- i que m'agradaria posar en marxa el més aviat millor.

Encara tinc dubtes sobre si signar els post amb el mateix pseudònim que aquí o si canviar-lo. També tinc dubtes sobre la imatge del nou bloc. Sobre el que no tinc dubtes és sobre la temàtica que inspirarà aquesta nova aventura. És clar que continuaré parlant dels temes de sempre però, aquesta vegada, d'una manera més irònica, sarcàstica i àcida. Darrerament, ja no en tinc prou amb escriure sobre temes concrets. Ara ja necessito ser més incisiu i, si ho voleu dir així, cruel. 

Ja n'hi ha prou de guardar les formes i intentar que els textos siguin lleugerets. Ara ja és hora de dir les coses pel seu nom -des d'un punt de vista literari i fictici- i començar a fer rodar caps. Que voleu que escrigui sobre personatges que es gasten diners (que no són seus) en llogar habitacions d'hotel de luxe per anar a follar amb la fulana? Doncs vinga, escriuré sobre això. Que voleu que us expliqui històries inversemblants sobre corrupció? Doncs ho faré. Que voleu que parli dels mals de cap surrealistes que tenen alguns, malgrat deixar de banda el que és la seva feina? Cap problema, tinc tema amb escreix. Voleu que us parli de la irreprimible ànsia fornicadora d'algun personatge? Endavant!

Tingueu en compte que durant molt de temps he escrit textos que mai han estat penjats en aquest bloc i que he guardat per tal de modificar-los i polir-los. Ara veuran la llum. Any Nou, anormalitat nova. Ja en començo a estar cansat de ser bon minyó i vull més marxa, més sang i fetge. Deixo pas a una nova etapa literària que no sé si continuaré en aquestes pàgines o en el nou bloc. Mantindré, això sí, personatges que són entranyables i que sempre m'acompanyaran i als que sempre acompanyaré amb històries (la Montse Mar, el Gusi, el Paco Porras, el Palma -abans Roures-, la Concepció Negre -la Barragana- i tots els membres de la "Colla Pessigolla", als que mai podré oblidar. Aquest personatges cada dia em proporcionen més satisfaccions i els he de recompensar com es mereixen. La manera de recompensar-los, des d'aquestes pàgines, és que no caiguin en l'oblit, explicant històries -cada vegada més delirants- sobre tots ells. La supervivència pública d'un personatge depèn de les històries en les que participa. Jo no vull que aquests personatges caiguin en l'oblit. Jo mai els oblidaré i, passin els anys que passin, sempre estaré pendent de crear situacions en les que siguin protagonistes. Els seus plors, pors, inquietuds, ficades de pota i reaccions esquizofrèniques sempre són agraïdes per a l'escriptor i pel lector. D'altra banda, m'estic plantejant si faig desaparèixer algun d'aquests personatges de manera tràgica. Això sempre dóna un punt de tragicomèdia a la història.

Bé, ja m'ho aniré pensant. En tot cas, vull fer un canvi de plantejament i ser més incisiu, fer que les aventures d'aquests personatges siguin més rocambolesques. Desprès, ja aniré modificant la línia sobre la marxa. 

PANTAGRUEL EN PRÀCTIQUES

Ja en començo a estar fart dels excessos d'aquests dies. Menjar, menjar, menjar... com si cada àpat fos el darrer de la nostra vida. Puc entendre que en altres temps el dia de Nadal i totes les festes que l'acompanyen fossin una oportunitat per a treure el ventre de pena, però avui no crec que existeixi aquesta necessitat. Avui el Nadal s'ha convertit en una oportunitat per a reunir-se tota la família i ha passat de ser una oportunitat gastronòmica a una oportunitat afectiva i sentimental.

Encara ens queda la propera setmana per acabar de engreixar-nos fins a semblar en Pantagruel. Llavors, fent grans esforços, aquells que viuen preocupats per la seva aparença, seguiran una dieta amb l'esperança d'arribar a l'estiu en condicions de lluir un cos Danone que mai han tingut, ni tindran. No ens enganyem, d'on no n'hi ha no se'n pot treure, i siguem conscients que no tothom -per molts esforços dietètics que faci- podrà lluir el desitjat cos Danone.

Jo ja fa anys que faig el que considero oportú -no em privo de res, amb mesura- i m'importa ben poc el que diran o pensaran els altres. Només segueixo una regla bàsica: trobar-me bé. Si em trobo bé, tant em fa la resta de la humanitat. De fet, parlant de les meves preferències amatòries, prefereixo que l'altra persona tingui cos -tampoc excessiu- i no sembli una tercermundista famolenca. Fa temps vaig conèixer una noia a la que mai vaig veure menjar un plat normal. La noia en qüestió no estava grassa -estava fantàstica- però tenia una obsessió malaltissa per aprimar-se. No estem parlat d'una adolescent, aquesta ja feia anys que (es) corria pel món. A primera hora es prenia unes tisanes d'herbes estranyes -com ho era desprès el seu comportament-,  a mig matí mitja llesca de pa integral de motllo -que dubto que estigués farcida de res, com a molt una mantega light, light, light...-, a darrera hora del matí -fent un excés- dues barretes d'aquestes que distreuen la gana però que no aporten cap aliment, i per a dinar una amanida petita o un combinat petit de fruites tallades a trossos. Com veieu, massa greix no prenia la noia aquesta. Em consta que completava la dieta del Cucurutxo amb altres activitats i llavors sí que menjava carn. Més tard em vaig assabentar que també consumia llet i ous.

Bé, sigueu feliços i aneu pensant en les promeses de l'any nou. Vull dir aquelles promeses que són més falses que els bitllets de 150 €, aquelles que duren una setmana i que ens fem tots els caps d'any. Jo, de moment, vull trobar una promesa especial per aquest any. Ja n'estic fart de prometre això de deixar de fumar, de fer-me hare krishna i de deixar els meus festivals. Ho sento, a totes aquestes coses ja hi he renunciat fa molt de temps. Ara he de prometre'm coses més originals: donar la raó a qui no la té, convertir-me en un llepaculs -per encaixar millor en  l'ambient que m'envolta-, convertir-me en un paràsit practicant de la genuflexió constat i eterna, fer-me un hiperventilat amb una angoixa constant, o deixar de ser com sóc (aquesta sí que és una promesa que mai podré complir).

Bé, un record molt especial per l'anorèxica esquizofrènica -aquell personatge d'un dels meus relats- , que patiria molt en aquestes dates d'excessos gastronòmics. Jo també pateixo molt, no us podeu imaginar quant.... (us ho creieu? Jo tampoc!) Vaig a veure què hi ha per a dinar, ja tinc gana... 

EL FINAL DEL VIATGE

Un túnel, un míser i simple túnel, això és el que diuen que veurem en el darrer moment. Ben il·luminat, això sí. Per sort o per desgràcia no hi ha ningú que hagi tornat per explicar-ho. Avui plou i aquella pluja -dèbil però persistent- em trasllada a altres temps i a altres racons del món. Em recorda com n'és d'inevitable la mort i que l'únic privilegi que tenim els humans és el de decidir en quin moment posarem voluntàriament punt i final a tot plegat.

Fa anys vaig conèixer una persona força interessant que -malgrat la nostra relació va ser breu- em va marcar moral i espiritualment. Era una persona asiàtica, sense cap possessió material, que no aspirava a altra cosa que assolir la perfecció espiritual. Durant un parell de setmanes vaig conviure 24 hores al dia amb aquesta persona i vaig aprendre molt. Vaig entendre que la vida és efímera, que el cos no és més que un receptacle del que realment és important: l'esperit.

Les grans alegries i decepcions de la nostra vida les gaudim o patim a través de la satisfacció o insatisfacció dels preceptes morals que ens inspiren i guien. No som feliços o infeliços per les circumstàncies externes. Nosaltres som els que provoquem les situacions favorables o desfavorables anímicament en virtut de la nostra concepció moral de la vida. Només ens influeixen aquelles coses que nosaltres hem decidit que són importants en el nostre full de ruta vital. D'aquí que puguem variar aquesta sensació de satisfacció o frustració mitjançant un canvi de posició en la nostra escala de valors del fet concret que ens incomoda.

Al final què queda? Res, no queda pràcticament res. Només queda el que nosaltres vulguem que quedi, les coses que considerem -amb el nostre propi criteri- importants. Deixar anar llast durant el camí és gratificant. Desprendre's de les coses supèrflues, de les obligacions adquirides a contracor i de les limitacions morals auto-imposades, és una forma de retrobar-nos amb nosaltres i amb la nostra realitat. No cal ser el millor, només cal ser el més congruent amb els propis preceptes. Ser congruents amb els propis preceptes és el que ens fa ser feliços. Les influències externes s'han d'el·liminar, s'han d'obviar. L'individualisme -com a precepte filosòfic- és el que realment ens fa ser feliços. Satisfer les pròpies demandes morals és el que ens proporciona la realització personal autèntica.

Bé, ja està, ja ho deixat anar. Un dia de Sant Esteve plujós té aquestes coses. Comences a pensar en el final, en l'alliberament definitiu, i acabes maleint una connexió a Internet que falla més que una escopeta de fira. En tot cas, intenteu ser feliços. El dia que no pugueu ser-ho ja res valdrà la pena, absolutament res... 

LA MORT D'UN COMPANY

Ja feia dies que la seva salut no era massa bona, ja feia dies que li costava arrencar. Tot de sobte, començava a tenir espasmes, desconnexions i fallades greus.

Era previsible malgrat els darrers intents per a recuperar-lo. El seu estat només podia anunciar un mal presagi. La seva mort era un fet ineludible i previst. No cal estranyar-se d'allò que ja sabia però que em negava a creure.

Ha passat el dia de Nadal, dia en el que se suposa  que tot ha de ser felicitat i rialles. No, no és aquest el cas. L'he acompanyat en els seus darrers moments, mentre consumia la darrera energia que li quedava, mentre intentava arrencar fins al darrer moment.  Un problema de cervell que ha degenerat en un problema físic la estat el detonant. De sobte, tot s'ha acabat, tot s'ha tornat de color negre i ja mai més podrem compartir moments inoblidables.

Recordo com compartíem els moments feliços i els moments durs, com la carícia dels meus dits el feia reaccionar, com em feia riure i besar llàgrimes amb les coses que compartiem. Bé, això ja s'ha acabat. Ara ja no compartirem moments sota la prunera, de matinada, en les nits caloroses de l'estiu. Tampoc compartirem moments confortables prop de la llar de foc, en els dies freds de l'hivern.

No era de família noble però ell si que ho era. Sempre recordaré quantes vegades hem conversat sobre tot tipus de temes, quantes vegades m'hi he empipat per fer-me esperar. Definitivament, el trobaré a faltar. Trobaré a faltar la seva presència, la seva companyia, la seva col·laboració.

El meu portàtil és mort, s'ha acabat. Per sort, sempre he sigut previsor i tinc un notebook que, si bé és més petit (8,9'), no m'ha defraudat mai. Ara ja sé quin ha de ser el meu regal de Reis. Només un dubte m'assalta: serà un portàtil normal o serà un Mac? Em deixaré assessorar pel de la cueta, que d'aquestes coses n'entén i segur que trobaré una solució satisfactòria. 

RIP vell company.