PANTAGRUEL EN PRÀCTIQUES

Ja en començo a estar fart dels excessos d'aquests dies. Menjar, menjar, menjar... com si cada àpat fos el darrer de la nostra vida. Puc entendre que en altres temps el dia de Nadal i totes les festes que l'acompanyen fossin una oportunitat per a treure el ventre de pena, però avui no crec que existeixi aquesta necessitat. Avui el Nadal s'ha convertit en una oportunitat per a reunir-se tota la família i ha passat de ser una oportunitat gastronòmica a una oportunitat afectiva i sentimental.

Encara ens queda la propera setmana per acabar de engreixar-nos fins a semblar en Pantagruel. Llavors, fent grans esforços, aquells que viuen preocupats per la seva aparença, seguiran una dieta amb l'esperança d'arribar a l'estiu en condicions de lluir un cos Danone que mai han tingut, ni tindran. No ens enganyem, d'on no n'hi ha no se'n pot treure, i siguem conscients que no tothom -per molts esforços dietètics que faci- podrà lluir el desitjat cos Danone.

Jo ja fa anys que faig el que considero oportú -no em privo de res, amb mesura- i m'importa ben poc el que diran o pensaran els altres. Només segueixo una regla bàsica: trobar-me bé. Si em trobo bé, tant em fa la resta de la humanitat. De fet, parlant de les meves preferències amatòries, prefereixo que l'altra persona tingui cos -tampoc excessiu- i no sembli una tercermundista famolenca. Fa temps vaig conèixer una noia a la que mai vaig veure menjar un plat normal. La noia en qüestió no estava grassa -estava fantàstica- però tenia una obsessió malaltissa per aprimar-se. No estem parlat d'una adolescent, aquesta ja feia anys que (es) corria pel món. A primera hora es prenia unes tisanes d'herbes estranyes -com ho era desprès el seu comportament-,  a mig matí mitja llesca de pa integral de motllo -que dubto que estigués farcida de res, com a molt una mantega light, light, light...-, a darrera hora del matí -fent un excés- dues barretes d'aquestes que distreuen la gana però que no aporten cap aliment, i per a dinar una amanida petita o un combinat petit de fruites tallades a trossos. Com veieu, massa greix no prenia la noia aquesta. Em consta que completava la dieta del Cucurutxo amb altres activitats i llavors sí que menjava carn. Més tard em vaig assabentar que també consumia llet i ous.

Bé, sigueu feliços i aneu pensant en les promeses de l'any nou. Vull dir aquelles promeses que són més falses que els bitllets de 150 €, aquelles que duren una setmana i que ens fem tots els caps d'any. Jo, de moment, vull trobar una promesa especial per aquest any. Ja n'estic fart de prometre això de deixar de fumar, de fer-me hare krishna i de deixar els meus festivals. Ho sento, a totes aquestes coses ja hi he renunciat fa molt de temps. Ara he de prometre'm coses més originals: donar la raó a qui no la té, convertir-me en un llepaculs -per encaixar millor en  l'ambient que m'envolta-, convertir-me en un paràsit practicant de la genuflexió constat i eterna, fer-me un hiperventilat amb una angoixa constant, o deixar de ser com sóc (aquesta sí que és una promesa que mai podré complir).

Bé, un record molt especial per l'anorèxica esquizofrènica -aquell personatge d'un dels meus relats- , que patiria molt en aquestes dates d'excessos gastronòmics. Jo també pateixo molt, no us podeu imaginar quant.... (us ho creieu? Jo tampoc!) Vaig a veure què hi ha per a dinar, ja tinc gana...