dissabte, 25 de desembre del 2010

NADAL DE NO-CANVIS

Avui és Nadal i la nimfa Irun vol treure el nas en aquest post. He trobat aquest dibuix que reflexa molt bé com hauria de ser la seva imatge. Només vol sortir per desitjar-vos a tots -en nom de tota la resta de personatges que fan vida en aquest bloc- un Bon Nadal i un feliç any 2011.
Ara que ja sou complimentats, voldria fer una vegada més aquell exercici que tant m'agrada fer, que a vegades em surt be i d'altres no. Filosofaré una mica sobre els canvis, els no-canvis i les relacions humanes (aquest món tant sorprenent com insondable). Aquesta vegada, potser no tothom entendrà aquest post en tota la seva dimensió però em conformo si l'entén qui ho ha de fer.
Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions, les nostres esperances, les nostres frustracions, les nostres pors i els nostres fantasmes. També ens caracteritzem per tenir unes prioritats, unes maneres de fer, una empremta personal que ens fa únics. El que és important de tot plegat no és des de quin lloc -o posició- fem les coses, el que és important és quines coses fem i amb quin ànim. Si bé el lloc pot condicionar o facilitar el portat endavant els nostres projectes, és la nostra capacitat de lluita, de resistència i mantenir la moral alta el que ens portarà a l'èxit o al fracàs. La perseverança en les nostres conviccions i en les nostres maneres de fer són els puntals en els que he de recolzar la resta d'accions per portar a terme els nostres projectes i per arribar als objectius finals.
Un canvi o un no-canvi no implica res. Només és una petita alegria o lleugera ferida en un mar d'emocions contraposades -la majoria molt més profundes i intenses-, res més. La pròpia convicció de fer el que toca, saber-se recolzat per aquells que han compartit -i ho seguiran fent, com fins ara o més si cal- els bons i els mals moments és el que ha de conformar el món d'aquells que estan cridats a saber-se guanyadors malgrat no siguin reconeguts més enllà d'un cercle estret però intens i fidel.
La vida continuarà més enllà d'unes noves obligacions que -ara em deixaré portar per la sinceritat dels amics i em puc equivocar-, malgrat havien de ser volgudes i satisfactòries per "obligació", "compromís del passat" o "lògica", podien constituir un mal de cap i un auto-sacrifici pel futur. Una persona molt pròxima sempre m'ha dit una cosa carregada de saviesa: "Val més menjar poc i pair bé". Malgrat el repte era important i engrescador... és podia portar a terme sense condicionants i interferències que esdevinguessin en fracàs o desautorització? No seria igualment -o més- frustrant aquesta situació d'impotència? Sempre he relativitzat i he dubtat de la viabilitat d'aquests "grans canvis" que s'havien de produir (mai he confiat en la voluntat -o possibilitat- real de fer-los). 
Potser aquest no era el moment, potser les coses que s'hauran de fer immediatament -si de veritat es vol fer alguna cosa- podrien passar una factura personal massa elevada en un futur no gaire llunyà. Potser és millor esperar que escampi la tempesta -dels primers combats fratricides i interessats- i que la llum del sol deixi veure les coses amb més claredat i tranquil·litat. Veure els "cadavers" del costat del camí sempre ajuda a saber -o endevinar- on hi ha enterrades les mines.
En tot cas, sempre queden els festivals, els riures sincers i alliberadors de "la tonteria imperant". També quedem aquells que sempre valorem les coses i les persones atenent a com són i no al que són o al que poden (o no) ser.
Semper fidelis!

2 comentaris:

  1. Si la ninfa Irun ens vol desitjar un Bon Nadal, jo també li desitjo a ella!
    Ah! i si menges molt paeix bé!
    :)

    ResponElimina
  2. Hola guapetona.
    Bon Nadal, molt Bon Nadal!
    No he menjat massa. He fet bondat i no m'he excedit massa.
    Un pató!

    ResponElimina