diumenge, 6 de febrer de 2011

AVORRIR-SE (O DIVERTIR-SE VEIENT-LES VENIR)

Avorrir-se en el moment adequat és signe d'intel·ligència. 
Clifton Paul Fadiman
Ara que ja m'he pres un remei infal·lible que m'han prescrit pels mals de cap innecessaris (i aliens), sabent que tot allò que he de fer -obligatòriament- ja ho tinc fet, he decidit relaxar-me i dedicar-me al difícil art de veure-les venir.
Segons diuen aquells que fa anys que perfeccionen aquesta tècnica -alguns, reconeguts especialistes i que compten amb l'admiració (sí, he dit admiració) de propis i estranys- és una manera de no posar-se pedres al fetge i viure amb més qualitat. Ho he de provar. Sens dubte, tinc molt per aprendre i, almenys, tindré el reconeixement del meu propi cos. Avui sembla que el mal de queixal ha remès una mica però demà, sens falta, he d'anar a veure el meu pinyoleg de capçalera (un amic). Això ja fa massa temps que dura -com moltes altres coses- i, aquests casos, la millor solució és la més radical: arrencar-ho d'arrel. Mai més tornarà a fer-me mal i mai més hauré de tornar a preocupar-me'n. 
Espero en candeletes el desenvolupament i desenllaç d'un tema, d'una història, d'un despropòsit que ja ha nascut "tocat" i que pot proporcionar-me moltes estones de satisfacció (hilaritat compulsiva combinada amb espectacles tragicòmics i demostracions alienes d'incompetència supina). Quan dic que ja ha nascut "tocat" vull dir que, a hores d'ara, el seu "creador" o "inspirador" -aquell que assistia a les "patums" d'organització de tan magne operació- ja en renega de la seva paternitat i comença a esquitxar de merda a un esser fictici -és extraordinari com (de quina manera tan surrealista i barroera) es treuen les puces de sobre!!!!- que sembla que sigui el responsable del desgavell que s'endevina pròxim. Només una cosa: malgrat es vulguin amagar les coses (els despropòsits, les cuites, les errades...), sembla hi ha algú que -per puteig i escarni de la vil canalla (també per comptes del passat)- te les fa arribar.
I aquí estic, amb la satisfacció que proporciona veure com els anormals es pengen amb la seva pròpia corda i amb un mal de queixal que demà fulminaré -com faig amb totes les coses que trobo desagradables o que fan l'intent de molestar-me- de forma definitiva (nemo me impune lacessit, com diu el meu lema).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada