dissabte, 26 de febrer de 2011

CARDADORS DE LLANA


El meu padrí em va dir que hi havia dues menes de gent: els qui carden la llana i els qui s'enduen la fama. Em va recomanar que mirés de ser al primer grup; hi havia menys competència. 
Indira Gandhi, política índia (1917-1984)
Hi ha dies -setmanes- en les que tens la sensació d'estar "pel mig" d'una manera necessària però incòmoda. No sento cap plaer -bé, sí, una mica sí- en veure com les coses acaben venint a la meva corda. Ho trobo molt lamentable, ho trobo molt evitable. Només cal no voler -d'una manera malaltissa i obsessiva- la fama. Tan senzill com això!
Quan es vol la fama i la cagues, tothom ho sap (més si ets un anormal que fa públiques i publicites als quatre vents les teves limitacions). Si només aspires a cardar la llana -d'una manera anònima però efectiva, sense focs d'encenalls- ningú sap si l'has cagat o no.
Si fas les coses d'una manera irreflexiva, prioritzant la bava gratuïta -tots som molt amiguets, kumbayà, Déu Meu!- davant de la efectivitat, només pots aconseguir que passats uns dies quedis en evidència -com el cul-, tu i la teva actitud servil, davant dels canvis de rumb -de fet mai no en tenen de rumb fix- d'altres anormals de la teva mateixa estofa.
Aquesta darrera setmana he gaudit molt. Gaudeixo molt quan veig que les coses tenen un principi i un final i quan aquest final és reeixit. Normalment, ho és per una bona planificació i per una bona aplicació de les directrius preestablertes, sense desviar-se'n segons bufa el vent. També he gaudit de la companyia d'aquells que sempre estaran allà, vigilants i protectors. Un festival, perquè enganyar-nos!
Ja fa temps que estic molt atrafegat amb qüestions sobrevingudes i que impliquen modificacions d'uns hàbits que intento seguir d'una manera rígida. Fer-ho és una manera d'alliberar-me de vicis i costums que ara no vull seguir. Aquesta propera setmana podré acabar -o, com a mínim, fer avançar substancialment- diversos temes que tenia mig encallats o pendents d'altres moviments que no depenien de mi. Vaig acumulant, això sí, totes les bajanades que -en una demostració més de manca de cervell- em va trametent el meu indigent intel·lectual particular. Potser en un futur pròxim ho hauré d'utilitzar.
D'altra banda, estic meravellat de com canvien algunes relacions i de com es produeixen buits quan algú pensa -a vegades, provoco voluntàriament oferir aquesta imatge- que estàs navegant en un mar d'incerteses. Aquesta propera setmana, demandaré una mostra de fermesa, de decisió a qui sé que li costa una barbaritat prendre decisions. No és un acte de mala fe. Jo penso que és un acte de sinceritat i de coherència i que altres actes com aquest són els que hauria de promoure per tal d'adquirir mèrits -dels reals, dels que calen, dels que són necessaris- que ningú li està demandant. Aquests són els millors, els que ningú et demanda i que estan destinats a millorar les coses sense esperar res a canvi. No són un exercici de "Patum de lluïment" gratuïta -com m'agrada dir a mi i que tant agrada a alguns-, però és un actiu que es pot utilitzar en qualsevol moment, afegint un valor més als que ja l'adornen. No sé si li podré fer entendre, però ho intentaré de bona fe.
Estic content. M'he assegurat un parell de coses que m'interessaven molt. No són coses grans -però sí grans coses-, ni espectaculars, ni tampoc d'aquelles que es veuen a simple vista. Has de mirar amb molta atenció, estudiar el panorama i l'entorn i establir connexions entre els diferents elements. No és un exercici fàcil a l'abast de tothom. En tot cas, crec haver posat els fonaments sobre els que podré construir una solida estructura.
Demà més. Ara toca sopar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada