dissabte, 5 de febrer de 2011

POC (O MOLT) MÉS A DIR.

La meva forma de fer broma és dir la veritat. 
És la broma més divertida.
Woody Allen

Torno a pensar que el temps de marejar la perdiu amb frases grandiloqüents, buides i reiterades periòdicament, ja ha passat. A la vida s'ha d'intentar no repetir-se massa. La repetició causa decepció i mostra la inoperància en estat pur. Les coses són com són i no d'una altra manera, malgrat alguns vulguin vendre la seva realitat. 
Aquesta setmana parlava amb algú -molt pròxim i que em desperta sentiments contradictoris- que m'explicava quan decepcionat estava de sentir-se desaprofitat i, alhora, espremut. Contradictori? No. Segons la seva explicació, només l'utilitzaven per fer aquelles coses fosques i que ningú veu, que són desagradables i que ningú vol fer (molt menys, gratuïtament). També em confessava que tant li feia tot. Havia tingut una reunió-trampa i havia vist la por i l'engany en els ulls dels seus interlocutors. També havia vist ira, gelosia, desconeixement i una obsessió malaltissa per dominar-lo. Dominar-lo? Qui? Ells? Primer haurien d'aprendre a dominar-se ells i no fer tant evident el que pensen. També haurien de tenir una mica més de coneixement sobre allò que parlen i no pensar que tot s'acaba i se soluciona amb una mica de comprensió forçada i complicitat irreal.
La realitat és molt tossuda i sempre acaba posant a cadascú en el seu lloc. Hi ha realitats impostades, realitats virtuals i interessades que serveixen per anar tirant i salvar moments tensos -per alguns- fins a la propera dosi de veritat. M'han explicat el cas d'una realitat impostada, virtual i interessada que ha caducat als tres dies -de dimarts a divendres- i ha deixat en evidència als venedors de fum. Tot un rècord: de dimarts al matí a divendres al vespre! Finalment, una vegada més, el divendres al vespre s'ha recuperat la realitat veritable i el de sempre era l'únic que hi era. M'ho explicaven amb un cert orgull i amb una certa amargor. L'orgull del deure acomplert i l'amargor de només ser visible en aquests moments. Ja li vaig dir jo que la seva major recompensa havia de ser la íntima satisfacció del deure acomplert i el seu major honor el desenvolupar les tasques de major risc i sacrifici (gratuït i que s'atorguen d'altres en aquest cas). Ja aniré fent una petita crònica d'aquells que saben que hi ha coses "previsibles" i no que tenen esma o enteniment per avançar-se al desastre.
Per part meva, res de nou. Només aquell sentiment o sensació de déjà vu que m'embarga cada vegada que m'intenten vendre una moto. Tinc dues opcions: dir-los que no sóc estúpid i que s'estalviïn l'esforç de fer-me veure garses per perdius o, d'altra banda, continuar seguint-los el rotllo i que continuïn creient que són autèntiques llumeneres capaces d'engalipar a tothom. Ja m'és exactament igual. Només ha canviat una cosa: ara vull que demostrin el que valen (?). Que facin exhibició pública -forçada, si cal- del caràcter, valentia, poder, eficiència, eficàcia, saviesa i habilitat que els adorna(?). Poden ser dies molt interessants i dignes del millor vodevil. És en els moments d'escasetat, en els moments difícils quan s'ha de demostrar les coses. En els bons moments i en els d'abundància tothom és molt "competent". Quan veus que n'hi ha que anuncien el fracàs, els problemes i el desastre al minut zero, com volent dir: "jo ja ho havia dit i no és culpa meva", perds la confiança en tot plegat i visualitzes davant de qui estàs i de quin coratge el caracteritza. És d'aquells moments en els que saps que no els acompanyaries ni fins a la cantonada.
Bé, tornem-hi. Ja torno a tenir un mal de queixal de dos parells de coll.ns. Coses de prioritzar les coses dels altres pel davant de les pròpies. Quan em fan seure en una taula i em volen donar lliçons de moral, recordo aquests moments en els que -gairebé- em cauen les llàgrimes de dolor, per no haver avantposat el meu benestar davant de totes les altres consideracions. Suposo que d'altres mai podran dir-ho, ja sigui per bé o no... O potser diran que el meu dolor és seu i l'exhibiran com a propi!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada