divendres, 6 d’abril de 2012

NUVOLOSITAT AMB CLARIANES...

Doncs això: nuvolositat amb clarianes i -sortosament!- alguna estona de sol. Aquest és el panorama meteorològic del dia i el que ha marcat la meva setmana en l'aspecte social i vital.
Hi ha coses que es redrecen però, per aquesta mania a no fer les coses ben fetes -per aquest tenir tothom content (trepitjant, humiliant i menystenint a qui calgui, això sí: amb aquesta por ridícula, intrínseca i característica), que s'acaba convertint en tenir tothom descontent- mai s'acaba de concretar, de consumar i de posar les coses a lloc. Sempre a mitges! Sempre rectificant allò que es podia haver fet bé des del principi! Doncs no, no estic satisfet! Aquí no s'ha acabat el tema!!!!
Des de  fa unes setmanes que cada vegada veig més clar -surten clarianes- com s'acabarà tot plegat, com la Fireta tancarà sense remei -per cap altre motiu que no sigui la mala gestió i incompetència dels firaires- en un termini curt, força curt. No dic que estigui content que això passi. De fet, aquesta situació només em provocaria la curiositat de veure com es buscarien la vida els kumbayàs de saló en un entorn que no sigui fet a la seva mida.
Enmig d'aquest marasme de moments impresentables, sempre queden moments meravellosos en els quals el sol surt i ens enlluerna amb la seva meravellosa resplendor. Són els moments en els que et preguntes quin sabor fan determinades persones -no, no és un atac sobtat de canibalisme (o sí, sense arribar a engolir)-, en els que veus clar que tot plegat és una gran mentida i en els que tens idees genials -aquestes sí, no com altres- i ets capaç d'escriure-les amb un mínim d'ordre, i concert... i, fins i tot, en treus algun bon relat!
Se m'acumula la feina -malgrat darrerament hi dedico més hores, en detriment d'aquell temps que abans bescanviava per menyspreu, menysteniment o indiferència- però aquest cap de setmana fujo a les muntanyes, a les terres altes, on sé -desitjo- que acabarà tot. No hi ha lloc del món -i m'he mogut bastant- en el qual trobi el benestar que trobo allà. Tindré la tranquil·litat, la serenor, el silenci, la soledat, l'anarquia horària i vital, la inspiració i l'estat anímic necessaris i suficients per fer, refer i acabar tot allò que tinc a mitges. Queden poques hores per emprendre el camí i arribar al meu oasi.
Sé que, quan retorni, em queden moltes batalles per lliurar. Sempre he sabut que el meu destí era morir en combat. També sempre he cregut que era millor morir dempeus que viure agenollat (sota la taula d'algú). Bé, suposo que sobre això hi ha opinions diverses i comportaments diferents, tan diversos com la pròpia vida.
De moment, una estoneta d'activitat contemplativa davant la finestra, observant com cauen els pètals blancs de les flors de la prunera sota el pes de les minses gotes de pluja que, a estones, em recorden que hi ha coses inevitables i que ningú pot controlar. Després, potser més...

6 comentaris:

  1. Un molt bon estat d'ànim, amic. Com tot en aquesta vida, és millorable, però és un bon estat per fer i per sentir. A tu te'l dona la muntanya. A mi, curiosament, el pla que, això sí, també està farcit de camp i de jardí, i d'animals també. És el que em dóna l'equilibri. Supòs que tots tenim aquest espai que ens centra i ens prepara per poder tornar a la "batalla". Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xicarandana!
      Sí, tots tenim uns espais que ens reconforten i ens preparen per continuar el camí. Si no fos per aquests espais i aquests moments, tot plegat seria insuportable.
      Un petonàs!

      Elimina
  2. Nuvolositat amb clarianes...jo també em sento una mica així, des de fa dies. Però com tu bé dius, sort d'aquests moments en què ens deixem acaronar per un raig de sol o per un toc d'imaginació.
    Llegint-te, m'han vingut ganes d'estar davant d'aquesta finestra i veure els pètals blancs...m'he estirat al llit i he mirat per la finestra de la meva habitació, no era tan poètic, uns balcons, un antena i més amunt el cel amb algun núvol, això sí, que m'ha cridat l'atenció. En fi, que els pètals blancs els he hagut d'imaginar...
    Petonàs!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Rachel, guapetona!!
      Aquestes estones contemplatives són les que ens alliberen de mals rotllos, ens fan veure clar i ens ho fan replantejar tot plegat. Són petites illes de tranquil·litat a la mar de les tempestes.
      Un petonàs!!!!

      Elimina
  3. Devant de la finestra miraré cap on bufa el vent,
    ell em portarà a racons màgics on respiraré
    harmonia i pau.

    (Ho sento, no he pogut enganxar l´enllaç, queda pendent per quan ho sàpiga fer, promès!)

    Bessets de matinada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa LLuna!
      Cap problema! Jo tampoc sé com es fa. Coses de la informàtica. En tot cas, la intenció ja és prou valuosa.
      Uns bessets viatgers.

      Elimina