dissabte, 15 de desembre de 2012

DESPRÉS DEL PATI (TANCO PARÈNTESIS)

Sembla que arriba el final d'aquesta marató contra mi mateix i durant la propera setmana hauré acabat tots els relats que m'han absorbit -i fagocitat compulsivament- el temps durant les darreres setmanes. Aquest és el motiu de no treure el nas per aquestes pàgines durant els darrers dies... bé, aquest i d'altres més inconfessables que prefereixo mencionar però no explicar ni explicitar.
A la vida, tot és cíclic i els bons moments s'acaben. Per molta pedagogia que es faci, els costums animals afloren finalment i la conducció o reeducació -dissimul, al final- d'aquests instints naturals -no tots saludables ni honorables, com tampoc intel·ligents- acaba essent infructuosa i estèril. Potser el millor és deixar que tot flueixi i que l'escornada sigui monumental? Ara ja n'estic convençut que sí, que és l'única solució. Ja no cal perdre més temps -gratuïtament-, ni dedicar-hi més mals de caps. Quan el domino caigui prefereixo estar en la posició central -com a la imatge- i no ser arrossegat per la incompetència aliena. I ja està, no vull parlar més d'aquest tema. La societat és com és -així ho hem permès- i tenim el que ens mereixem.
Durant aquests darrers dies, en les poques estones de buides que m'han quedat, he rellegit un llibre que em sembla meravellós: La muntanya màgica, del Thomas Mann. Ja he perdut el compte de les vegades que l'he llegit. Aquest llibre i El guardian entre el centeno, del JD Salinger -juntament amb alguna coseta del Charles Bukowski-, formen part important del meu ideal literari. Potser m'agraden els personatges patidors, envoltats de misèries i degradació moral, darrer rastre i vestigi del que va ser l'ésser humà.
Fa una estona pensava en com encarar la propera setmana i he arribat a una conclusió fatal (però carregada de lògica i raó): vull ser -seré- la fitxa del mig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada