divendres, 19 d’abril de 2013

I UNS TAQUETS DE PERNIL!

El cel de plom augura pluja i no les tinc totes, però no m'he pogut resistir a relaxar-me una mica, tallar uns tacs de pernil, obrir un bon vi i, mentre gaudeixo de tan màgica combinació gastronòmica, escoltar una mica de Rammstein i Metallica. Sóc sota la prunera i veig a venir que, en qualsevol moment, em mullaré.
Fa una estona ha esdevingut el meu darrer acte bonista i -molts ho podríem interpretar així- noble (també, com molts altres, anònim o no publicitat). No vol dir que sigui el darrer de la meva vida, però sobre un tema determinat, sí. Ja està, ara ja em sento lliure i puc respondre sense tenir un braç lligat a l'esquena. Sempre s'ha de valorar què pot perdre cadascú i actuar en conseqüència. Jo, ja no tinc res a perdre; només tinc a guanyar!
Parlant d'altres coses, la vida és dura però curiosa i gratificant. A vegades, allò que has imaginat mil vegades, pel que t'has estat preparant, acaba succeint. És en aquest moment quan dónes per ben fet tot allò que has recopilat i et reconforta tenir mitja dotzena d'asos a la màniga. Leonard Cohen em reconforta i em recorda com en són d'efímeres les coses. Sí, tot té un principi i un final. El final és inevitable i potser el més important és com esdevé aquest final. El que més em desagrada -les trobo patètiques, denigrants i indignes- són les escenificacions porugues i justificadores. La tragicòmica senda vital...
Tranquil·litat. Sí, tranquil·litat, serenor i capacitat -no tothom la té contrastada- d'aguantar i esperar, pacientment, el moment oportú o l'evolució natural -i inevitable- de les coses. Torna a sonar Leonard Cohen i torno a omplir-me la copa de vi. Un glop i un taquet de pernil van coll avall. Caldria preguntar-se què s'espera de mi? Hahahahahaha!!!! A hores d'ara m'importa ben poc què pugui esperar ningú de mi!!!!! Qui hi ha realment legitimitat a demanar-me explicacions? El realment important és què espero jo de mi -la meva consciència és el meu únic (i més terrible) jutge- i què estic disposat a fer per aconseguir-ho; fins quin punt estic disposat a sacrificar-me i quines són les meves renúncies acceptables (tot té una renúncia).
Sempre he pensat que una de les coses més importants és tenir la capacitat de prendre decisions i ser conseqüent: no canviar les regles a mitja partida, depenent d'on bufa el vent, dels interessos del moment o de les pors que ens embarguen. Una cosa que he descobert és que traslladar la responsabilitat dels problemes a altres -fent-los responsables, de manera irracional, de tots els nostres mals- o crear-ne de substitutoris no solucionen res. S'ha de tenir suficient valor per fer tres coses: afrontar el problemes, complir les promeses i satisfer els compromisos. El nivell de compliment d'això és el que ens defineix com persones i és un indicador del nivell de dignitat (sens dubte, n'hi ha molts més).
Continuaré amb el pernil i el vinet. Tot plegat són quatre dies i aquest post m'ha donat un parell d'idees força reeixides. No sé si les plasmaré en format relat o en format epistolar. En tot cas, el primer és el primer -algú m'ho deia, matusserament i amb poc estil, aquesta setmana- i ara el primer és gaudir d'aquest moment, que mai retornarà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada