LES FANTASIES DE LA SP

La SP és una noia que ja té edat per no viure de somnis. Fa temps que necessita tenir una relació de veritat i treure's les cabòries neurastèniques. De fet, de relacions, en té diverses però no deuen ser gaire satisfactòries, ni la deuen omplir (bé, potser si que, a vegades, arriba plena a casa) suficientment. Hauria d'acudir a un expert en aquestes coses i no li caldria diversificar esforços.
S'ha refugiat en la seva fantasia i d'aquí no en surt. Continua endavant, sense aturador, pretenent fer entrar el clau per la cabota. En aquesta aventura ha anat deixant "cadàvers" pel camí. El problema és que ha començat la seva fantasia per tercers, per persones que han pres iniciatives en nom seu (uns altres llumeneres). Ara encara va a remolc del que li diuen i no pot parar-ho. Només li queda justificar allò que és injustificable, intentar minimitzar les conseqüències de tot plegat. Per tal de fer-ho, inicia accions totalment increïbles i que només són comprensibles i raonables des de la seva desesperació per donar crèdit i patent de realitat a la seva fantasia.
El més lamentable és que, atenent al temps transcorregut, a les circumstàncies i a la naturalesa de les afirmacions, es fa tot molt increïble. No hi ha res més patètic que t'hagin de donar la raó per "quedar bé" i que, en el moment que et gires, pensin que ja n'hi ha prou, que ja t'estàs passant de voltes i que el teu raonament i versió fantàstica, ja no s'aguanten per enlloc.
Suposo que qui li fa costat és per interès i per una concepció de l'amistat mal entesa. Un amic sempre et diu la veritat, no deixa que t'estavellis com un avió sense pilot. No consent que tu mateix et fiquis en una espiral de la que no podràs sortit i que et causarà un mal, com a mínim psíquic, del que et costarà molt recuperar-te. Un amic racionalitza aquelles coses que tu dius d'una manera espontània i irreflexiva. També et posa al teu lloc, malgrat fer-te mal.

Bé, ja és tard i vull descansar. Ja ampliaré aquest text quan tingui més temps. A continuació us ofereixo la lletra (modificada) d'una cançó que m'encanta i que penso que s'adiu molt amb aquest escrit d'avui. Una abraçada a tots.


Hola, chata, ¿cómo estás?
¿Te sorprende que te escriba?
Tanto tiempo es normal.
Pues es que estaba aquí solo,
me había puesto a recordar
me entró la melancolía
y te tenía que hablar.

¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.

Pero bueno, ¿tú qué tal? Di.
Lo mismo hasta eres feliz.
Qué tal te va con los tíos esos?
Espero sean divertidos.

Yo, la verdad, como siempre,
sigo currando en lo mismo.
La escritura no me cansa,
pero me encuentro vacío.

¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.

Bueno, pues ya me despido,
si te mola me contestas.
Espero que mis palabras
resuenen en tu conciencia.

Pues nada, chica, lo dicho,
hasta pronto si nos vemos.
Yo sigo con mis escritos
y tú sigues con tus sueños.

¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.

(Modificació de la cançó 20 de abril del 90, de Celtas Cortos)

UNA NIT PERFECTA

Aquest escrit és el darrer capítol de La Japo, del que ja us vaig penjar la primera part. He completat el cercle i ja està acabat. Ara us ofereixo la darrera part. Sempre s'ha d'estar preparat per a qualsevol contingència i el protagonista demostra estar-ho. Ja sé que, sense haver pogut llegir la part central i més àmplia del relat, no podeu valorar si és bo o no. Què us sembla el final? Creieu que el protagonista fa bé? Ho faríeu d'una altra manera? Que n'opineu?

Va venir el cambrer i li va portar el compte. Amb desídia va obrir aquella petita carpeta i va mirar el total: 459,27 €. Va agafar la cartera i va treure diners. Sempre deixava propina i aquesta vegada no seria menys. Havia menjat molt bé, acompanyat de la seva amant més antiga, d’origen japonès, i es trobava molt a gust. Aquella noia tenia un nom impossible de pronunciar inclús estant seré i, per tal de no dir-li un nom diferent cada vegada que es veien, l'havia rebatejat amb el nom de Japo. Aquesta vegada havia de ser una vetllada sublim, que ratllés la perfecció, i, de moment, ho era.
Només li quedava un darrer glop de whisky al got i va apurar-lo, sense presses, amb parsimònia i tranquil·litat. La Japo era molt mimosa i no parava d’acariciar-lo, atenent també totes les seves necessitats. Si això no estigues passant al Port Olímpic, pensaria que estava en una casa de Geishes de Kyoto. Ja hi va ser una vegada, quan va anar al Japó de visita mentre realitzava una missió a Kuwait i un xeic boig, en agraïment pels serveis prestats, els va convidar a ell i al seu cap a acompanyar-lo al Japó. Aquell malparit de xeic estava podrit de diners, tenia un avió privat i cada dos mesos anava al Japó a tenir una sessió amb les geishes. Segons ens va explicar, tornava com nou. Ell ho va poder comprovar personalment.
La Japo va intentar servir-li més whisky però ell, amb un gest desganat, li va indicar que no, que ara volia un massatge per pair el tiberi. Havia llogat una habitació en un hotel molt proper al Port Olímpic i van anar caminant fins allà passant pel costat dels iots amarrats al port. Una passejada lenta, assaborint cada passa, cada parada, cada petó de la Japo. Finalment, van arribar a l’hotel i, en passar per recepció a buscar la clau, va encarregar una botella de xampany i una mica de caviar.
En pujar amb l’ascensor a l’habitació, la Japo va començar a fer-li el massatge però ell li va dir que s’esperés, que als passadissos hi ha càmeres i ningú n’ha de fer res. L’habitació estava en un dels pisos més alts i va costar una mica arribar-hi, malgrat la velocitat de l’ascensor. Van entrar a l’habitació i la Japo va preparar el jacuzzi que hi havia al bany, un bany immens. Es va treure la roba amb tota la lentitud del món i li va començar a treure a ell que, en aquells moments ja no desitjava altra cosa que ficar-se al jacuzzi i que comencés aquell meravellós cerimonial de massatge, plaer, sensualitat i altres sensacions totalment indescriptibles.
L’aigua estava a la temperatura ideal, en aquestes coses el japonesos en són uns mestres. Van trucar a la porta i ella es va posar un barnús i va obrir. Era el cambrer que portava el xampany i el caviar. Va servir dues copes, va rebre una propina i va marxar. Ell estava relaxadíssim i ella li va acostar la copa als llavis. Un primer glop que va anar a parar coll avall. Aquell era un moment exquisit, únic, irrepetible. Ho tenia tot: una dona meravellosa, un entorn inigualable, un xampany exquisit i un caviar digne dels tsars. Es podia demanar alguna cosa més? Doncs si... es podia demanar una cosa que ell sabia que era inviable en aquell moment... però que desitjava per sobre de tot. La Japo s’hagués ofès molt li si hagués dit...
Ella va ficar-se al jacuzzi i va començar a fer-li un massatge a les espatlles, el coll, l’esquena, els braços... d’una manera molt meticulosa, detallista i suau. Ell va agafar-la i van gaudir d’una estona de sexe al jacuzzi... va ser realment extraordinari. Del jacuzzi van passar al llit i va continuar la sessió de suor, plaer, gemecs i sospirs. La Japo era com una amiga d’ell: mai cridava, només sospirava i gemegava. Era genial, fabulosa, extraordinària....
Ella va quedar adormida i ell va sortir a l'ampli balcó. Va seure a una taula de jardí que hi havia mentre es bevia una copa de xampany que s'havia servit. De sobte, s'aixecà i va anar a veure el bagul que havia portat com a equipatge. Era de pell, antic, pesant, però molt útil. L’havia acompanyat per mig món i sempre hi havia encabit totes les seves possessions més preuades, que no les més valuoses. Va agafar la clau que portava penjada al coll i el va obrir. Va treure un vestit, un uniforme de gala, amb totes les insígnies, les medalles, els distintius i tot allò que havia guanyat el dret a portar durant anys de rodolar per mig món. Va mirar-se’l amb nostàlgia d’altres temps. Amb els ulls migs negats, però amb la seguretat de sempre, va agafar-lo amb pols ferm i el va deixar sobre el sofà. Va treure les sabates, la boina verda, les corretges, la funda de la pistola i els enganxadors. Finalment va treure’n el sabre, el que li havien donat en acabar la seva formació militar y que era el símbol del comandament. El seu padrí militar li havia fet gravar un text a la fulla “No me saques sin razón, ni me embaines sin Honor”.
Va tornar a mirar-se l’uniforme i va recordar cadascuna de les insígnies que portava i les circumstàncies en que s’havia guanyat el dret a portar-les. Va recordar amics desapareguts, fets irrepetibles, dies de sang i foc, dies de perill imminent, dies de valor, dies de dolor, dies de joia, països llunyans i situacions insòlites i perilloses. Tot plegat, una vida. La seva vida. Ara tenia problemes (o no), però ja n’estava fart de tenir que donar explicacions a uns xitxarel·los que no tenien ni una mil·lèsima part de la seva capacitat de sofriment, que tenien un desconeixement absolut de l’Honor, del valor, del sacrifici, i d’aquells principis morals que, en altre temps havien inspirat la seva vida.
Va treure una gaveta que separava en dos el bagul i va mirar al fons. Havia de decidir com ho faria. Si hagués tingut un company prop d’ell, s’hagués obert el ventre amb el matxet de combat i li hauria demanat que el rematés amb el sabre. Però ja no quedaven Soldats de veritat, d’aquells que no consideren que travessar-li el cor a un amic és fer-li mal, d’aquells que encara entenen que ajudar-lo a posar fi a tot plegat d’una manera honorable, és el major favor que li poden fer. Una vegada descartada l’opció d’esventrar-se, només li quedava l’opció d’un tret. Tenia una 9 mm Pb, però no volia que l’uniforme quedés fet un fàstic de sang i que el seu cap quedés deformat. Va optar per una 6,35 mm, una scarlett amb catxes d’ivori que li havia regalat un vell amic poc abans de morir. Era antiga però preciosa. Era d’un calibre petit i no podia apuntar al cap, podia ser que una bala tan petita no el matés. Va decidir que s’apuntaria al cor. Encara que el calibre era petit, era suficient per fer parar el cor. D’altra banda, no hi hauria un gran besament de sang i no quedaria deformat.
Va treure dues cartes que ja havia redactat: una dirigida al Jutge explicant els motius de la seva acció i reiterant la seva bonhomia. La segona anava dirigida a la seva família i els hi deia que tot el que tenia en territori nacional era per a ells. Cal dir que, durant els seus viatges pel món, havia acumulat una petita fortuna (entre sous, rapinya, agraïments, sobres de despeses d’operacions estranyes i inconfessables, etc.) que havia guardat a l’estranger. Ara només calia repartir-la.
Uns dies abans havia fet una sèrie de transferències des dels comptes a l’estranger: Una part l’havia transferit per fer un encàrrec a unes persones, grans professionals i coneguts del passat, per tal que executessin la seva revenja sobre aquells que havien intentat, mitjançant la mentida i l’engany, fer-li mal i enfonsar-lo. L’altre part, el volum més gran, anava dirigit a uns comptes nous, numerats, que havia obert per la gent que l’havia recolzat en els moments difícils. Les persones que tenien que saber els números de compte ja ho sabien, però ells ho ignoraven. Feia unes setmanes els hi havia lliurat uns cartrons amb un codi de xifra numèric. Només calia agafar els números corresponents a les lletres del seu primer cognom, afegir les sis xifres de la data de naixement, i completar amb zeros per l’esquerra fins a vint-i-quatre xifres. Eren comptes del Bank Vontobel Cayman, amb seu a Grand Cayman (Illes Cayman). D’altra banda, si anaven a retirar els diners, els hi farien una pregunta de la que només ells en sabien la resposta. També els hi lliurarien una clau d’una caixa de seguretat del mateix banc. Allà hi trobarien una sorpresa i una carta per a ells.
Tot estava lligat. Ara només li calia vestir-se, posar-se la pistola al pit i disparar...no era fàcil. Quan es va acabar de vestir, va comprovar que la Japo encara dormís i li va deixar un cartró amb el codi de xifra numèric. Ella l’havia estimat i ell la volia correspondre. Ja feia molts anys que era fora del Japó i havia de poder-hi tornar amb suficient tranquil·litat econòmica. Va agafar el sabre i el va penjar al costat esquerra de la corretja amb la sivella daurada. Va carregar la pistola amb una bala. Al carregador n’hi cabien vuit, però no volia que la Japo, en descobrir el que havia passat, la pogués fer servir per a ella. Va muntar l’arma, se la va acostar al pit i, desprès de pensar en ella, en la Japo, en la seva vida i en la seva família, va prémer el gallet. Va ser un tret net, només un petit fil de sang li va sortir del pit, la resta va quedar embotida al seu cos.
Ja estava.... havia aconseguit moltes coses aquella nit: morir amb Honor, deixar arreglada la seva família i els seus amics, i haver dictat una sentència de mort contra els seus enemics. Es pot demanar res més? Era la seva darrera nit i era una nit perfecta.

EL VALOR DEL TEMPS.

Temps, necessito temps!!!. No tinc temps, ho sento. Voldria escriure més en aquest bloc, però entre el relat (no us el puc penjar), els tres llibres que estic llegint de forma simultània, la feina, les obligacions familiars i tot plegat, m'estic saturant.
Per sort, s'acosta l'estiu i aviat podré acabar tots aquells projectes que tinc a punt d'acabar però que no tinc temps de rematar. Tempus fugit.... El temps corre i les coses no avancen. Ara m'han proposat una col·laboració en una revista.... i l'acabaré acceptant!!. Més coses i menys temps... Necessito un dia de 40 hores.
Només tinc una satisfacció: em dedico a coses que m'agraden i amb les que gaudeixo dels petits moments de plaer que encara em puc permetre. Aquests moments s'han tornat minsos i esporàdics, però intensos i molt ben aprofitats. Abans d'ahir vaig estar amb la Cris, una noia que conec des de fa un temps i vaig tenir ocasió de estar una estona aliè a tot plegat. Sempre que veig a la Cris perdo el món de vista i, per uns moments, puc allunyar-me de tot plegat, de tota aquesta immundícia. Igual em passa amb la Nikita, amb la Mireia, amb la Sandra i amb totes aquelles amigues que veig de tant en tant i que contribueixen a fer-me, amb la seva amistat, més suportable tot plegat.
Mira Crepúsculo... ara escolto Coldplay "Viva la vida" i d'aquí un moment "Talk" i "Clocks", també d'ells. El tema whisky, avui no toca (o si, ja veuré què faig d'aquí una estona). De moment, moment Boris... a gust i escrivint. Ja parlarem d'un parell de coses que em va comentar en Tapes i que t'he d'explicar. Francament, jo ja no estic per aquestes històries. No tinc temps per perdre en aquestes animalades. Gaudeixo més escrivint aquestes quatre ratlles que no pensant en la resta. Al final,d'aquí cent anys, tots calvs i un o altre enterrarà l'ùltim.
Per cert, us parlaré una mica d'aquesta col·laboració que m'han demanat per a una revista: no estic molt per la labor i tinc poc temps, però només es una pàgina al mes i ho faria de forma desinteresada. És per a una associació sense ànim de lucre, de difussió de temes professionals i, de passada, recordaré vells temps.
Continuaré sacrificant hores de son, hores de descans, per fer coses plaents. Tot plegat, com deien en aquell programa de ràdio... el món s'acaba. Us heu parat a mirar els diaris? Però no mireu les portades, els grans titulars on parlen d'alta política. Fixeu-vos en les petites noticies de les pàgines interiors, en aquelles noticies que semblen que no tenen importància. Si les mireu, detectareu una creixent crispació, els efectes de la crisi econòmica i un renaixement de la picaresca de l'engany com a mitjà de supervivència. També trobareu un important increment de la violència gratuita, de la desproporció del nivell de violència d'un fet en contrast amb el benefici que obté el delinquent del seu delicte. No sé com acabarem...
Per avui, prou. Ja no tinc més temps... per cert, no us he dit quins són els llibres que estic llegint simultàniament: "El terror rojo en España" del José Javier Esparza, "Soldados sin rostro" de J.R. Soler Fuensanta/F.J. López-Brea Espiau i "Años de hierro" de Pio Moa. Us els aconsello tots tres. Tindreu una visió diferent de la versió oficial que darrerament circula sobre la Guerra Civil i la postguerra. Si tenen alguna cosa bona aquest llibres és que estan molt ben documentats i, contra la documentació.... no hi ha opinió.
Bé senyors, avui aprofitaré per anar a dormir d'hora. Ja toca.
Una abraçada a tots.

CARTA A LA LIBEL·LULA I AL CREPÚSCULO.

Benvolguts amics,
us agraeixo molt les vostres paraules, molt!.
A tu, Libel·lula, només vull dir-te una cosa: quan escriguis, fes-ho amb el cor, sincerament, no pensis en el que pensaran els altres. Pensa en el que tu vols dir i diga-ho. I digues la veritat, el que realment penses. Potser et crearà algun enemic, però tindràs la consciència tranquil·la.
A tu, Crespúsculo (de los dioses?), amic, vull dir-te vàries coses: No penso marxar. Mai he marxat d'un lloc per la porta del darrera. Primer soluciono els meus problemes i després, i si així ho vull, marxo.
La vida és patiment i lluita per tal d'assolir objectius. Qui no té objectius no té vida i, aquests objectius, sempre impliquen lluita, molta lluita. Sempre m'he implicat molt en els projectes que he emprés. Quan un projecte ha deixat d'entusiasmar-me mai he viscut a l'ombra. He marxat i m'he dedicat a una altra cosa. Jo, en aquests moments, crec en aquest projecte malgrat els impediments que trobo pel camí fins el meu objectiu. Els entrebancs mai m'han desanimat, sempre m'han esperonat a lluitar més i més fort. Una persona, molt estimada, que malauradament pot ser que aviat m'abandoni, sempre m'havia dit que, allò que s'aconsegueix sense lluita i sense guanyar-s'ho, no té cap valor. Tenia raó. El valor d'una cosa rau en l'esforç invertit en la seva consecució , no en l'aparença externa. Mai s'ha de donar la volta a les coses, t'hi has d'enfrontar cara a cara. Potser el problema de tot plegat és que hi ha gent que vol aconseguir el mateix però sense esforç i aprofitant-se de l'esforç dels altres.
Tens raó, no he cregut mai ni crec en el ressentiment. El ressentiment sempre es gira en contra teu. El ressentiment només crea persones amargades (que es pensen que la resta també ho han d'estar). Buscar els tres peus al gat, buscar subterfugis i excuses per tal de continuar mantenint viu un tema que hauria de ser mort ja fa molt de temps, només incrementa la misèria humana de tot plegat. Espero que, qui pensi d'una altra manera, s'ho repensi i comprengui que les coses són com són i no com ens imaginem o voldríem que fossin.
La bona música i el bon whisky, amb mesura, sempre han estat els meus aliats (et deixes dues potes de la taula: les reunions festives amb els amics i les reunions, encara més festives, amb les amigues). No pretenc ser cap àngel ni que ningú cregui que sóc perfecte i meravellós. Tinc els meus defectes, molts, i algunes virtuts. Però és el que hi ha i quan compres el pack, el compres sencer. Només tinc la satisfacció de tenir la consciència tranquil·la i el fet d'intentar ser bona persona, no fent mal a ningú. Això és el que, en els moments difícil, em fa tirar endavant. Qui conegui la meva situació, tant familiar com professional, i sàpiga quina pesada càrrega he de suportar, no entendria que pogués aguantar tot això si tingués algun retret a fer-me o tingués algun dubte sobre la meva actuació. Jo sóc el meu crític més ferotge. No ho dubteu mai això. Sóc més benvolent amb el proïsme que amb mi mateix.
La venjança és meva, va dir el Senyor. Bé, algun dia ens ensenyarà el títol de propietat. La venjança no es busca desaforadament. L'oportunitat sorgeix quan menys t'ho esperes (a vegades, sense haver-hi d'intervenir). Només has d'esperar. "Espera sentado en el quicio de la puerta i veràs pasar el cadaver de tu enemigo". El que no diu aquesta dita és que es poden propiciar les circumstàncies. No es tracta de perseguir a ningú, qui mal fa, mal obté. Per ell mateix, sense que ningú l'ajudi.
T'agraeixo la consideració de "gran literat" que m'otorgues. Fa molts anys que escric i, en aquest bloc, només hi ha una petita part dels "meus fills", com en dic jo. Només hi ha els textos que, per la seva extensió, poden ser publicats sense cansar al lector. Tinc altres "fills" amb més de 200 pàgines que, per raons d'espai, no podré publicar mai en un bloc. En tot cas, estic força cofoi de que us agradi com escric. També et dic que, per a mi, no és determinant l'opinió del lector. Com ja he dit moltes vegades, jo escric per a mi i, per això, mai faig referència a situacions reals i a personatges que es puguin identificar amb persones reals. Les històries reals les guardo per a un diari en el que hi escric les meves vivències personals i que no està a la vista de tothom.
En relació a l'estrès que em comentaves (en conversa privada), només dir-te que per això estem els amics: per intentar alleugerir-lo. En aquest tema de l'estrès, en els diferents nivells d'intensitat, en tinc una mica d'experiència. Ja saps que em tens pel que necessitis. Només pensa que jo baso la meva vida, en relació als amics, en dos principis:
- Semper fidelis
- Never walk alone.
Algú pensara "ja està aquest, una altra vegada amb les seves xorrades". Bé, per a mi no ho són, és el que penso i com actuo en conseqüència.

Me'n vaig a dormir, amics, demà pot ser un dia dur i cada dia em deixen dormir menys.
Una abraçada a tothom.

ÀNIMES BESSONES.

Fray Luis de León ( Belmonte, Conca - Madrigal de las Altas Torres, Àvila, 1591) va ser un escriptor del Renaixement espanyol dedicat principalment a la poesia religiosa. Cap a 1541 o 1542 Luis ingressa en l'orde dels agustins, i es doctorarà més tard en teologia. Entre els seus professors van estar Melchor Cano i Domingo de Soto. En 1561 competeix per una càtedra vacant de teologia a Salamanca, guanyant el posat al desplegar el seu enorme talent. Va ensenyar filologia a la universitat de Salamanca, on va ser acusat per traduir la Bíblia. Al març de 1572 va ser detingut per la Inquisició i empresonat a Valladolid. Els principals càrrecs que es tenien contra ell tenien a veure amb la seva predilecció per la Bíblia en hebreu en compte de la Vulgata i amb la traducció castellana que havia realitzat del Cantar de los Cantares. Durant cinc anys, fray Luis roman empresonat sense conèixer a penes les causes del seu tancament. Allí escriurà alguns poemes famosos, com el que comença així:

Aquí la envidia y la mentira
me tuvieron encerrado.
Dichoso el humilde estado
del sabio que se retira
de aqueste mundo malvado,
y con pobre mesa y casa
en el campo deleitoso
con sólo Dios se compasa,
y a solas su vida pasa,
ni envidiado ni envidioso.

En 1576 surt lliure del procés i pronunciarà a la seva volta a la càtedra de Salamanca la famosa frase de "Decíamos ayer...", que indica el seu triomf sobre els enemics. Predominen els temes ascètics, en una lloança cap a la solitud i el recés fora del món que permet elevar l'ànima. Molts poemes es dediquen als tòpics del beatus ille o el locus amoenus, on la natura apareix com la salvació per a la persona que viu a ciutat. Apareixen elements de la mitologia grecollatina cristianitzats i personatges bíblics tractats com a déus pagans.
Usa la mètrica clàssica d'inspiració italiana, especialment la estrofa de la lira (inspirant-se en les Odes d'Horaci). També va escriure La perfecta casada, un manual en prosa sobre el paper de la dona al matrimoni, de gran èxit a la seva època.

Si, i no peco de manca d'humilitat. No vull comparar-me amb ell literàriament. No m'hi atreviria ni la comparació s'aguantaria. Només, per aquells lectors que siguin una mica espavilats, trobeu les set coincidències (que no diferències). Estic buscant aquest manual, "La perfecta casada", per regalar-l'hi a una amiga meva (amb tota la meva estimació, és clar).