divendres, 15 de maig de 2009

UNA NIT PERFECTA

Aquest escrit és el darrer capítol de La Japo, del que ja us vaig penjar la primera part. He completat el cercle i ja està acabat. Ara us ofereixo la darrera part. Sempre s'ha d'estar preparat per a qualsevol contingència i el protagonista demostra estar-ho. Ja sé que, sense haver pogut llegir la part central i més àmplia del relat, no podeu valorar si és bo o no. Què us sembla el final? Creieu que el protagonista fa bé? Ho faríeu d'una altra manera? Que n'opineu?

Va venir el cambrer i li va portar el compte. Amb desídia va obrir aquella petita carpeta i va mirar el total: 459,27 €. Va agafar la cartera i va treure diners. Sempre deixava propina i aquesta vegada no seria menys. Havia menjat molt bé, acompanyat de la seva amant més antiga, d’origen japonès, i es trobava molt a gust. Aquella noia tenia un nom impossible de pronunciar inclús estant seré i, per tal de no dir-li un nom diferent cada vegada que es veien, l'havia rebatejat amb el nom de Japo. Aquesta vegada havia de ser una vetllada sublim, que ratllés la perfecció, i, de moment, ho era.

Només li quedava un darrer glop de whisky al got i va apurar-lo, sense presses, amb parsimònia i tranquil·litat. La Japo era molt mimosa i no parava d’acariciar-lo, atenent també totes les seves necessitats. Si això no estigues passant al Port Olímpic, pensaria que estava en una casa de Geishes de Kyoto. Ja hi va ser una vegada, quan va anar al Japó de visita mentre realitzava una missió a Kuwait i un xeic boig, en agraïment pels serveis prestats, els va convidar a ell i al seu cap a acompanyar-lo al Japó. Aquell malparit de xeic estava podrit de diners, tenia un avió privat i cada dos mesos anava al Japó a tenir una sessió amb les geishes. Segons ens va explicar, tornava com nou. Ell ho va poder comprovar personalment.
La Japo va intentar servir-li més whisky però ell, amb un gest desganat, li va indicar que no, que ara volia un massatge per pair el tiberi. Havia llogat una habitació en un hotel molt proper al Port Olímpic i van anar caminant fins allà passant pel costat dels iots amarrats al port. Una passejada lenta, assaborint cada passa, cada parada, cada petó de la Japo. Finalment, van arribar a l’hotel i, en passar per recepció a buscar la clau, va encarregar una botella de xampany i una mica de caviar.
En pujar amb l’ascensor a l’habitació, la Japo va començar a fer-li el massatge però ell li va dir que s’esperés, que als passadissos hi ha càmeres i ningú n’ha de fer res. L’habitació estava en un dels pisos més alts i va costar una mica arribar-hi, malgrat la velocitat de l’ascensor. Van entrar a l’habitació i la Japo va preparar el jacuzzi que hi havia al bany, un bany immens. Es va treure la roba amb tota la lentitud del món i li va començar a treure a ell que, en aquells moments ja no desitjava altra cosa que ficar-se al jacuzzi i que comencés aquell meravellós cerimonial de massatge, plaer, sensualitat i altres sensacions totalment indescriptibles.
L’aigua estava a la temperatura ideal, en aquestes coses el japonesos en són uns mestres. Van trucar a la porta i ella es va posar un barnús i va obrir. Era el cambrer que portava el xampany i el caviar. Va servir dues copes, va rebre una propina i va marxar. Ell estava relaxadíssim i ella li va acostar la copa als llavis. Un primer glop que va anar a parar coll avall. Aquell era un moment exquisit, únic, irrepetible. Ho tenia tot: una dona meravellosa, un entorn inigualable, un xampany exquisit i un caviar digne dels tsars. Es podia demanar alguna cosa més? Doncs si... es podia demanar una cosa que ell sabia que era inviable en aquell moment... però que desitjava per sobre de tot. La Japo s’hagués ofès molt li si hagués dit...
Ella va ficar-se al jacuzzi i va començar a fer-li un massatge a les espatlles, el coll, l’esquena, els braços... d’una manera molt meticulosa, detallista i suau. Ell va agafar-la i van gaudir d’una estona de sexe al jacuzzi... va ser realment extraordinari. Del jacuzzi van passar al llit i va continuar la sessió de suor, plaer, gemecs i sospirs. La Japo era com una amiga d’ell: mai cridava, només sospirava i gemegava. Era genial, fabulosa, extraordinària....
Ella va quedar adormida i ell va sortir a l'ampli balcó. Va seure a una taula de jardí que hi havia mentre es bevia una copa de xampany que s'havia servit. De sobte, s'aixecà i va anar a veure el bagul que havia portat com a equipatge. Era de pell, antic, pesant, però molt útil. L’havia acompanyat per mig món i sempre hi havia encabit totes les seves possessions més preuades, que no les més valuoses. Va agafar la clau que portava penjada al coll i el va obrir. Va treure un vestit, un uniforme de gala, amb totes les insígnies, les medalles, els distintius i tot allò que havia guanyat el dret a portar durant anys de rodolar per mig món. Va mirar-se’l amb nostàlgia d’altres temps. Amb els ulls migs negats, però amb la seguretat de sempre, va agafar-lo amb pols ferm i el va deixar sobre el sofà. Va treure les sabates, la boina verda, les corretges, la funda de la pistola i els enganxadors. Finalment va treure’n el sabre, el que li havien donat en acabar la seva formació militar y que era el símbol del comandament. El seu padrí militar li havia fet gravar un text a la fulla “No me saques sin razón, ni me embaines sin Honor”.
Va tornar a mirar-se l’uniforme i va recordar cadascuna de les insígnies que portava i les circumstàncies en que s’havia guanyat el dret a portar-les. Va recordar amics desapareguts, fets irrepetibles, dies de sang i foc, dies de perill imminent, dies de valor, dies de dolor, dies de joia, països llunyans i situacions insòlites i perilloses. Tot plegat, una vida. La seva vida. Ara tenia problemes (o no), però ja n’estava fart de tenir que donar explicacions a uns xitxarel·los que no tenien ni una mil·lèsima part de la seva capacitat de sofriment, que tenien un desconeixement absolut de l’Honor, del valor, del sacrifici, i d’aquells principis morals que, en altre temps havien inspirat la seva vida.
Va treure una gaveta que separava en dos el bagul i va mirar al fons. Havia de decidir com ho faria. Si hagués tingut un company prop d’ell, s’hagués obert el ventre amb el matxet de combat i li hauria demanat que el rematés amb el sabre. Però ja no quedaven Soldats de veritat, d’aquells que no consideren que travessar-li el cor a un amic és fer-li mal, d’aquells que encara entenen que ajudar-lo a posar fi a tot plegat d’una manera honorable, és el major favor que li poden fer. Una vegada descartada l’opció d’esventrar-se, només li quedava l’opció d’un tret. Tenia una 9 mm Pb, però no volia que l’uniforme quedés fet un fàstic de sang i que el seu cap quedés deformat. Va optar per una 6,35 mm, una scarlett amb catxes d’ivori que li havia regalat un vell amic poc abans de morir. Era antiga però preciosa. Era d’un calibre petit i no podia apuntar al cap, podia ser que una bala tan petita no el matés. Va decidir que s’apuntaria al cor. Encara que el calibre era petit, era suficient per fer parar el cor. D’altra banda, no hi hauria un gran besament de sang i no quedaria deformat.
Va treure dues cartes que ja havia redactat: una dirigida al Jutge explicant els motius de la seva acció i reiterant la seva bonhomia. La segona anava dirigida a la seva família i els hi deia que tot el que tenia en territori nacional era per a ells. Cal dir que, durant els seus viatges pel món, havia acumulat una petita fortuna (entre sous, rapinya, agraïments, sobres de despeses d’operacions estranyes i inconfessables, etc.) que havia guardat a l’estranger. Ara només calia repartir-la.
Uns dies abans havia fet una sèrie de transferències des dels comptes a l’estranger: Una part l’havia transferit per fer un encàrrec a unes persones, grans professionals i coneguts del passat, per tal que executessin la seva revenja sobre aquells que havien intentat, mitjançant la mentida i l’engany, fer-li mal i enfonsar-lo. L’altre part, el volum més gran, anava dirigit a uns comptes nous, numerats, que havia obert per la gent que l’havia recolzat en els moments difícils. Les persones que tenien que saber els números de compte ja ho sabien, però ells ho ignoraven. Feia unes setmanes els hi havia lliurat uns cartrons amb un codi de xifra numèric. Només calia agafar els números corresponents a les lletres del seu primer cognom, afegir les sis xifres de la data de naixement, i completar amb zeros per l’esquerra fins a vint-i-quatre xifres. Eren comptes del Bank Vontobel Cayman, amb seu a Grand Cayman (Illes Cayman). D’altra banda, si anaven a retirar els diners, els hi farien una pregunta de la que només ells en sabien la resposta. També els hi lliurarien una clau d’una caixa de seguretat del mateix banc. Allà hi trobarien una sorpresa i una carta per a ells.
Tot estava lligat. Ara només li calia vestir-se, posar-se la pistola al pit i disparar...no era fàcil. Quan es va acabar de vestir, va comprovar que la Japo encara dormís i li va deixar un cartró amb el codi de xifra numèric. Ella l’havia estimat i ell la volia correspondre. Ja feia molts anys que era fora del Japó i havia de poder-hi tornar amb suficient tranquil·litat econòmica. Va agafar el sabre i el va penjar al costat esquerra de la corretja amb la sivella daurada. Va carregar la pistola amb una bala. Al carregador n’hi cabien vuit, però no volia que la Japo, en descobrir el que havia passat, la pogués fer servir per a ella. Va muntar l’arma, se la va acostar al pit i, desprès de pensar en ella, en la Japo, en la seva vida i en la seva família, va prémer el gallet. Va ser un tret net, només un petit fil de sang li va sortir del pit, la resta va quedar embotida al seu cos.
Ja estava.... havia aconseguit moltes coses aquella nit: morir amb Honor, deixar arreglada la seva família i els seus amics, i haver dictat una sentència de mort contra els seus enemics. Es pot demanar res més? Era la seva darrera nit i era una nit perfecta.

1 comentari:

  1. Ets un home d'honor...! Actua en conseqüència! Creiem que ja és hora que desembeinis el sabre. Estem amb tu.

    ResponElimina