La SP és una noia que ja té edat per no viure de somnis. Fa temps que necessita tenir una relació de veritat i treure's les cabòries neurastèniques. De fet, de relacions, en té diverses però no deuen ser gaire satisfactòries, ni la deuen omplir (bé, potser si que, a vegades, arriba plena a casa) suficientment. Hauria d'acudir a un expert en aquestes coses i no li caldria diversificar esforços.
S'ha refugiat en la seva fantasia i d'aquí no en surt. Continua endavant, sense aturador, pretenent fer entrar el clau per la cabota. En aquesta aventura ha anat deixant "cadàvers" pel camí. El problema és que ha començat la seva fantasia per tercers, per persones que han pres iniciatives en nom seu (uns altres llumeneres). Ara encara va a remolc del que li diuen i no pot parar-ho. Només li queda justificar allò que és injustificable, intentar minimitzar les conseqüències de tot plegat. Per tal de fer-ho, inicia accions totalment increïbles i que només són comprensibles i raonables des de la seva desesperació per donar crèdit i patent de realitat a la seva fantasia.
El més lamentable és que, atenent al temps transcorregut, a les circumstàncies i a la naturalesa de les afirmacions, es fa tot molt increïble. No hi ha res més patètic que t'hagin de donar la raó per "quedar bé" i que, en el moment que et gires, pensin que ja n'hi ha prou, que ja t'estàs passant de voltes i que el teu raonament i versió fantàstica, ja no s'aguanten per enlloc.
Suposo que qui li fa costat és per interès i per una concepció de l'amistat mal entesa. Un amic sempre et diu la veritat, no deixa que t'estavellis com un avió sense pilot. No consent que tu mateix et fiquis en una espiral de la que no podràs sortit i que et causarà un mal, com a mínim psíquic, del que et costarà molt recuperar-te. Un amic racionalitza aquelles coses que tu dius d'una manera espontània i irreflexiva. També et posa al teu lloc, malgrat fer-te mal.
Bé, ja és tard i vull descansar. Ja ampliaré aquest text quan tingui més temps. A continuació us ofereixo la lletra (modificada) d'una cançó que m'encanta i que penso que s'adiu molt amb aquest escrit d'avui. Una abraçada a tots.
Hola, chata, ¿cómo estás?
¿Te sorprende que te escriba?
Tanto tiempo es normal.
Pues es que estaba aquí solo,
me había puesto a recordar
me entró la melancolía
y te tenía que hablar.
¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.
Pero bueno, ¿tú qué tal? Di.
Lo mismo hasta eres feliz.
Qué tal te va con los tíos esos?
Espero sean divertidos.
Yo, la verdad, como siempre,
sigo currando en lo mismo.
La escritura no me cansa,
pero me encuentro vacío.
¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.
Bueno, pues ya me despido,
si te mola me contestas.
Espero que mis palabras
resuenen en tu conciencia.
Pues nada, chica, lo dicho,
hasta pronto si nos vemos.
Yo sigo con mis escritos
y tú sigues con tus sueños.
¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.
(Modificació de la cançó 20 de abril del 90, de Celtas Cortos)
S'ha refugiat en la seva fantasia i d'aquí no en surt. Continua endavant, sense aturador, pretenent fer entrar el clau per la cabota. En aquesta aventura ha anat deixant "cadàvers" pel camí. El problema és que ha començat la seva fantasia per tercers, per persones que han pres iniciatives en nom seu (uns altres llumeneres). Ara encara va a remolc del que li diuen i no pot parar-ho. Només li queda justificar allò que és injustificable, intentar minimitzar les conseqüències de tot plegat. Per tal de fer-ho, inicia accions totalment increïbles i que només són comprensibles i raonables des de la seva desesperació per donar crèdit i patent de realitat a la seva fantasia.
El més lamentable és que, atenent al temps transcorregut, a les circumstàncies i a la naturalesa de les afirmacions, es fa tot molt increïble. No hi ha res més patètic que t'hagin de donar la raó per "quedar bé" i que, en el moment que et gires, pensin que ja n'hi ha prou, que ja t'estàs passant de voltes i que el teu raonament i versió fantàstica, ja no s'aguanten per enlloc.
Suposo que qui li fa costat és per interès i per una concepció de l'amistat mal entesa. Un amic sempre et diu la veritat, no deixa que t'estavellis com un avió sense pilot. No consent que tu mateix et fiquis en una espiral de la que no podràs sortit i que et causarà un mal, com a mínim psíquic, del que et costarà molt recuperar-te. Un amic racionalitza aquelles coses que tu dius d'una manera espontània i irreflexiva. També et posa al teu lloc, malgrat fer-te mal.
Bé, ja és tard i vull descansar. Ja ampliaré aquest text quan tingui més temps. A continuació us ofereixo la lletra (modificada) d'una cançó que m'encanta i que penso que s'adiu molt amb aquest escrit d'avui. Una abraçada a tots.
Hola, chata, ¿cómo estás?
¿Te sorprende que te escriba?
Tanto tiempo es normal.
Pues es que estaba aquí solo,
me había puesto a recordar
me entró la melancolía
y te tenía que hablar.
¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.
Pero bueno, ¿tú qué tal? Di.
Lo mismo hasta eres feliz.
Qué tal te va con los tíos esos?
Espero sean divertidos.
Yo, la verdad, como siempre,
sigo currando en lo mismo.
La escritura no me cansa,
pero me encuentro vacío.
¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.
Bueno, pues ya me despido,
si te mola me contestas.
Espero que mis palabras
resuenen en tu conciencia.
Pues nada, chica, lo dicho,
hasta pronto si nos vemos.
Yo sigo con mis escritos
y tú sigues con tus sueños.
¿Recuerdas el buen rollo que teníamos,
las risas que nos hacíamos antes todos juntos?
Hoy no queda casi nadie de los de antes,
y los que hay
han cambiado, han cambiado, sí.
(Modificació de la cançó 20 de abril del 90, de Celtas Cortos)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada