dimecres, 16 de juny del 2010

DESCANS EFÍMER

Tinc unes ganes boges de que arribi el cap de setmana. Aquest serà llarg i efímer alhora. No, encara no han aconseguit tornar-me boig. M'explico: llarg per la durada temporal i efímer per no poder allargar-lo sine die. Aquest matí -matinada, m'atreviria a dir- parlava amb unes persones dels plans de futur, de com gaudiríem de les nostres respectives jubilacions -en el improbable cas que algun dia ens permetin jubilar-nos- i de quina localització geogràfica seria l'adient per oblidar-nos del món sencer. 
Hi ha programes de TV que s'encarreguen de posar-nos les dents llargues i ens mostren paradisos inimaginables des d'aquesta voràgine que ens ha tocat viure. Uns comentaven el cas d'una urbanització a Sud-Àfrica. Jo comentava un petit paradís que ens van mostrar fa uns mesos -potser ja fa anys. Com corre el temps!- en aquell programa de TV3 que es deia Afers Exteriors. Recordo un bon home que vivia en unes illes d'un país centreamericà i que es dedicava en exclusiva -allunyat del món- a muntar festetes amb un veí a base de pescar llagostes i anar fent... Jo vull aquest futur! Recordo que deia que per una quantitat irrisòria podia viure com un marquès.
Anar a un país d'aquest té avantatges i desavantatges -tot s'ha de dir-, però jo m'ho miro com aquell que sap que s'ha de morir d'una cosa o d'una altra i que, per tant, val més gaudir tant com ens sigui permès. Jo aposto per aquesta illa centreamericana. Que s'ha de morir d'una malaltia per manca d'assistència? Doncs et mors i ja està! Al cap i a la fi, en aquest país nostre, també et pots morir en una sala d'espera. Agonitzar en un racó de món ha de tenir la recompensa dels dies, setmanes, mesos o anys que has gaudit de tot allò que vas somiar durant tots aquells anys que et vas anar deixant la pell, la salut i els nervis en cadascuna de les feines. 
Avui m'he passat el dia fent comptes de quan em sortiria viure cada any en un d'aquests paradisos, quants anys tinc d'esperança de vida i com distribuir el poc o molt capital que he anat fent durant tots els anys de sacrifici que porto a l'esquena. Tot plegat, tampoc m'espera ningú i, mort jo, tampoc quedarà res ni ningú de qui preocupar-me en la meva darrera hora. Aquest fet, algú podria interpretar-lo com trist, però a mi em suposa una gran tranquil·litat i una immensa sensació de llibertat.
Vaig a continuar pensant i buscant el lloc ideal. El lloc ha de ser de clima benigne, amb un baix nivell de vida pels autòctons (cosa que revaloritzaria el meu capital), amb una assistència mèdica acceptable i amb la possibilitat de fer petits descans de la solitud (és a dir, amb algun complex hoteler occidental a pocs quilòmetres). Bàsicament és una combinació de solitud voluntària amb la possibilitat de tenir festa sempre que ho vulgui. Només això...
Ho deixo, vaig a pensar en demà -amb tot el patetisme que això implica-, però amb la vista posada -en primer terme- en el cap de setmana, sense oblidar el futur en un paradís tropical.

3 comentaris:

  1. M'has fet recordar un llibre: MENTIRA de ENRIQUE DE HÉRIZ. Et volia posar un fragment però a l'estanteria no hi és o sigui que... avui ja tinc feina: CERCA I CAPTURA!

    ResponElimina
  2. No pensis tant en el futur home!

    Que tot és efímer... Tot!!!!

    ;-D

    ResponElimina
  3. Hola Filadora,
    Ufffff!!!! Recerca i captura???? Que tinguis sort!
    Un petó

    Hola Eli,
    Sí, tot és efímer, però sempre ens queda el somni de poder gaudir d'un paradís a la terra. Somiar és gratis!

    Un petó (i benvinguda al bloc)

    ResponElimina