dilluns, 15 de novembre de 2010

WAR (Punyalades a Parlament street)

Hi ha dues coses infinites: L'Univers i la estupidesa humana. I de l'Univers no n'estic segur. 
Albert Einstein

Ja està, ja ha començat la campanya electoral. Els nostres Pares de la Pàtria ja s'han embrancat una altra vegada en la seva "lluita fratricida" per aconseguir el major nombre de diputats al Parlament. Durant dues setmanes veurem com s'insulten, es menyspreen i es menystenen per  tenir garantit un plat de llenties durant quatre anys. Tots a mirar la bossa, el modus vivendi temporal -que alguns ja han fet professional i vitalici- que els permetrà accedir a un sou incomparable i a unes avantatges extraordinàries, inclús en temps de crisi.
El que em fa més gràcia de tot és comprovar com n'hi ha que es pensen que la diferència entre uns i altres és tan definitiva i definitòria. No, no és així. Estan en una opció política -excepte honroses i puntuals singularitats- com podrien estar en una altra. Només es tracta de fer-se lloc -inclús a cop de colzes i col·locant-se amb calçador- en l'arc de les diferents opcions polítiques, passant de la extrema esquerra -Ai, quin riure!!- a l'extrema dreta -encara més riure- en un recorregut que engloba esquerres moderades, centristes, dreta moderada.... i tota una sèrie de grupuscles sense cap opció. Famosos són els canvis de jaqueta i les "evolucions d'opció política" que permeten a persones que han militat en el comunisme, "evolucionar" fins la dreta més rància. 
Elegir? Realment elegim? No, crec que no. Només determinem quin número de membres d'un partit  concret viurà durant quatre anys a càrrec de l'Erari Públic. El propi partit ja ha elegit quina preeminència i ordre han d'ocupar -prèvia guerra sectària interna, moltes vegades mal dissimulada- els seus candidats atenent a la més o menys proximitat -coses de filies i fòbies- amb "l'aparell del partit". Una verdadera guerra per accedir a la Glòria del Poder. Un poder efímer però molt cobejat. 
Per sort ja fa anys que estic curat d'espant, que no confio en res del que em puguin prometre en campanya electoral i que el meu escepticisme voreja la incredulitat sobre la capacitat d'estirar d'aquest carro -ara excepcionalment pesant- d'aquells que no han demostrat res, professionalment parlant, abans d'accedir a la política. Moltes vegades correm el risc de convertir el "polític professional" en refugi de professionals mediocres i sense cap altra aspiració que anar fent la viu-viu. 
D'aquí uns dies, la nit del dia de les eleccions, assistirem al lamentable espectacle de veure com els representants de tots els partit polítics declaren "la seva satisfacció pels resultats". Uns diran que han guanyat. Els perdedors diran que esperaven perdre més escons i que els ha perjudicat això o allò. Uns altres, faran autèntics equilibris dialèctics per intentar transformar el que és una autèntica desfeta en una "fase transitòria d'estancament de la quota de vot". I tots ells tan feliços, tan ufans esperant rebre l'acta de diputat i ... medrant (vivint a la nostra esquena) quatre anys més!!!

3 comentaris:

  1. Una mica massa tòpic, sincerament.

    ResponElimina
  2. Hola Josep,
    Sí, potser és un tòpic. De fet, un tòpic típic. El més trist és que és veritat...
    Una abraçada!

    ResponElimina