dijous, 11 de novembre del 2010

PREVISIONS

Aquests són dies maleits en els que les previsions (no confondre amb prediccions) no són exactes però molt aproximades. Trencar amarres sempre proporciona llibertat i fa que puguem prendre distància de tot plegat. Aquesta distància és la que ens permet tenir una capacitat d'anàlisi més global. També ens permet visualitzar quines són les relacions entre les diferents faccions en conflicte. D'aquesta visió global i del coneixement de les relacions d'amor-odi és del que en podem treure profit.
Veig un apropament molt simpàtic -igualment fals i interessat- d'una facció prou potent i amb suficient capacitat de maquinació com per interessar-me saber quin punt de vista té i què pot oferir. Fer-me saber que teníem interessos comuns sempre és un detall que sé valorar. És molt trist, ja ho sé, però mentre alguns m'ofereixen fer front comú, d'altres continuen ofegant-se amb la seva pròpia baba (inclús ara que ja haurien de ser conscients de la seva soledat). 
Són dies en els que la malaltia sembla haver fet niu en aquells que són propers a gent que aprecio. Els mals moments no són desitjables però ens proporcionen un coneixement molt didàctic del patiment que ens ha d'ajudar a entendre i superar les situacions difícils. Potser cada vegada la durícia és més gran i la nostra sensibilitat es ressent fins quedar del tot inhabilitada (jo ja estic a un pas d'aconseguir-ho).
També són dies durs per una persona especialment sensible -malgrat les males llengües i el seu comportament públic podrien fer-nos pensar el contrari- i que necessita un recolzament sincer que, moltes vegades, es fa car d'aconseguir. No defalleixis nena (millor escolta aquesta cançó), no val la pena. La vida ja t'hauria d'haver ensenyat que no som res i que els petits espais de felicitat són oasis en mig d'un mar de sorrenca insatisfacció. No cal lamentar-se dels espais d'insatisfacció, cal alegrar-se d'haver trobat -malgrat s'hagi d'abandonar per continuar caminant- un petit oasi en el que reposar i gaudir, en el que hem passat moments bons que ens han ajudat a guarir-nos les ferides dels peus. No t'enganyis nena. La vida ens permet -de tant en tant- guarir-nos les ferides dels peus per obligar-nos a continuar caminant, novament pel mig de les sorres que ens tornen a ferir. I així fins a l'eternitat. Espero que tinguis més sort que jo i que els teus peus recuperin -en aquests oasis- la sensibilitat. Els meus peus ja són una gran durícia que si bé no pateixen a la sorra, tampoc gaudeixen en els oasis. 
Ho començo a deixar. Demà tinc cita amb el Doctor Mabuse -m'han canviat la Doctora Trapella- i després, segons com, pujaré a la muntanya. Potser algun dia trencaré definitivament totes les amarres i no baixaré. De moment, baixaré i tornaré a assistir a aquest espectacle demencial i grotesc al que la vida m'ha proposat participar. Ja no tinc temps d'anar parant-me en detalls, ara ja només em conformo amb continuar caminant decididament i sense vacil·lar. La propera setmana la començaré amb episodis prou durs i que, malgrat el pas del temps, encara m'esquincen el cor i l'ànima cada vegada que he d'afrontar-los. No és la duresa del cas, és el record del que ha sigut i la visió del que és allò que em trenca per dins. Malgrat tot, continuo endavant...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada