dijous, 21 d’abril de 2011

SOLITUDS I FUGIDES.

Vida ciutadana: milions d'éssers vivint junts en solitud.
Henry David Thoreau
Hi ha veritats que són immutables en temps i una d'aquestes és aquella que diu que el temps posa a cadascú al seu lloc. Diu la llegenda que els aprenents de bruixot creien saber-ho tot i van voler fer un encanteri ells sols. El mestre, sabedor de la conxorxa, els va deixar fer i va esperar que la seva inexperiència els traís i els fes víctimes del seu propi neguit de poder (sense sentit). Van oblidar aquella lliçó que diu que qui té poder no li cal demostrar-ho constantment; fer-ho és una mostra evident d'inseguretat.
Una altra veritat immutable -almenys en el meu cas- és que la solitud és una bona medicina pels mals de l'ànima. No cal sentir-se malament ni culpabilitzar-se per coses sobre les que no tenim poder de decisió. Tampoc és bo pensar que la nostra solitud només està justificada pel rebuig dels altres. Nosaltres podem voler gaudir de la solitud, sentir-la com refugi i fer-ne un estil de vida. Només hi ha un problema: haver de conviure amb aquells que es creuen amb el dret d'intervenir en allò que ens és privatiu i que no estem obligat a compartir amb ningú. També és força curiosa la relació amb aquells que volen intervenir en el començament de tot i que es deslliuren de qualsevol responsabilitat o autoria en el mateix moment en el que les coses ja els avorreixen, tenen més sacrifici del que es pensaven, es veuen avocats al fracàs o,simplement, ja han vists acomplerts els seus desitjos de tenir un moment de glòria pública. 
No cal fugir d'aquestes coses. La solitud voluntària no és una fugida. Una amiga d'un altre bloc, expressava el seu desig -sembla ser que reprimit i descartat- de fugir. No, fugir no arregla res! Una fugida és una carrera en cercles: sempre -inexorablement, per una simple qüestió de temps- es retorna al punt de partida. Ho sento, no accepto fugida com animal de companyia. 
Avui el dia ha sigut canviant -sol i pluja-, com la vida, com els sentiments, com tot plegat. No tenim cap obligació d'adaptar-nos als canvis, malgrat els canvis sempre tenen un plus de revitalitzant anímic, però jo sempre he sigut partidari de trobar la part positiva i un nou al·licient -o repte- per seguir remant.. Per sort, sempre ens queda una oportunitat en un altre lloc, amb una altra persona, amb una vida diferent.

2 comentaris:

  1. No coneixia la llegenda dels bruixots, està bé.
    Sobre l'"intervencionesme" dels altres, és un tema delicat. La majoria ho fa (ho feim) de bona fe. T'has de fer entendre bé per no fer mal, o per fer el menys mal possible.
    Una abraçada "festiva"!

    ResponElimina
  2. Xicarandana:
    Normalment, s'intenta intervenir de bona fe.Malgrat això,jo em referia a aquells que pensen que han de fer que la vida dels altres sigui com la seva.
    Explicar-se? Sí, moltes vegades la manca d'una bona comunicació és l'origen dels conflictes.
    Un petó i gaudeix d'aquestes festes.

    ResponElimina