SETMANA SANTA (Calvaris, morts i resurreccions).

El que més m'agrada de les dues imatges d'avui és la dualitat, l'antítesi  i la contraposició. Sí, una és la negació de l'altra!

Suposo que cadascú està acostumat a fer-ho d'una manera diferent i tots triem -ja no hi ha excuses- com ho volem fer. 

Ho sento, no m'he pogut resistir a posar aquest enllaç. Pot agradar o no -no entraré en cap discussió estèril sobre el tema- però penso que té un punt de dignitat que costa de trobar en la societat actual.

Sembla ahir que era Nadal i ja estem immersos en la Setmana Santa. Com passa el temps! Aquesta és una setmana propicia pels calvaris, les morts i les resurreccions. De fet, sabedor que ja tot és possible, només em queda gaudir de l'ambient i, si s'escau, contribuir a fer que l'esperit d'aquest dies ho impregni tot i a tothom. 

Acaba de caure un ruixat. Res, quatre gotes que no malbarataran l'esforç bricolatger d'aquests darrers dies. Per sort, aquest matí ja he acabat les coses més sensibles que calia fer a l'aire lliure. Francament, ara és amb això amb el que gaudeixo i la resta m'importa ben poc. Algú pot pensar que perdo ni un sol i miserable minut del meu temps en donar satisfacció a coses surrealistes, basades en una obsessió malaltissa del kumbaianisme més poruc i llepaculs? No, fillets, no! Qui vulgui posar el cul, que el posi ell solet i que li aprofiti (ja posats, que simuli plaer)!

Aquesta propera setmana pot ser molt interessant i propensa al drama coral. Ja se sap: els drames, si es fan col·lectius, tenen una dimensió més normalitzada i menys traumàtica. Malgrat tot, la dita ho descriu perfectament: "Mal de muchos, consuelo de tontos". Doncs això: hi ha coses que no tenen consol, malgrat afectin a més d'un. 

Vaig a fer un most i a continuar -ara que he parat la meva dèria bricolatgera- amb un parell de relats que he de lliurar abans de dimecres -n'hi ha que tenen esperances, malgrat siguin vanes-, que el més calent encara està a l'aigüera.

ESPERANT EL SOL

No, avui no fa sol però ja he arribat a aquell estadi en el qual m'importa ben poc si avui els núvols descarreguen i m'impedeixen fer activitats a l'aire lliure. Sé que demà -o passat, o l'altre...- arribarà el sol i tot canviarà. He de continuar mantenint la paciència i esperar que arribi el bon temps.

Aquest matí he mirat la previsió per la propera setmana i sembla que el temps anirà millorant. Bé, ja és això: coincideix que comença la primavera -sempre imprevisible, però magnífica- i ja farà bon temps per fer passejades. Tot plegat, només es tracta d'anar vivint i anar passant. Qui dia passa, any empeny! 

Escolto la ràdio -una emissora musical que abans, fa anys, emetia des de Sabadell- i observo la pluja des de la finestra del despatx. Potser ara hauria de preocupar-me d'altres coses però, davant la inexorabilitat d'alguns aspectes de la vida, ja fa temps que vaig decidir no malbaratar esforços. Cada cosa serà abordada quan correspongui; cada acció esdevindrà quan més efectiva sigui (quan em roti dels o..). Els darrers actes tenen això: no entenen de bones voluntats i de coercitivitats. Per definició, en ser darrers actes, no es tem la repercussió que puguin tenir a posteriori. 

Continuo mirant per la finestra i tot s'enfosqueix. Cada vegada està més núvol i torna a amenaçar pluja. No ho nego, aquests dies tenen el seu atractiu i et permeten escriure sense la dèria de voler sortir al carrer. Avui ha tocat un relat surrealista i una mica negre: esdevé en una sala de vetlles d'un tanatori. No és trist; m'atreviria a dir que és còmic i, fins i tot, hilarant. També continuo amb Companys i Companys SL. Penso en un subtítol i de sobte sona Adelle a la ràdio. Magnífica cançó i excel·lent artista!

De moment, ho deixo. Torna a ploure i no em vull perdre l'espectacle -magnífic i relaxant- de les gotes suïcidant-se contra el terra.

LLEUGER

Em sento lleuger, com una ploma, com allò que és efímer i immaterial. No, no m'he tornat boig -ni penso fer-ho, per cert- i tot té un explicació: porto tota la setmana amb una activitat frenètica -i, curiosament, relaxant- de bricolatge compulsiu i això em té distret i distés. 

Les coses són com són i gairebé mai són definitives. Tot plegat, només cal estar preparat i esperar. Una vegada més el temps, el beneït/maleït temps. Saber esperar el moment -el moment arribarà. Mai hi ha hagut cap dubte al respecte!- i anar disposant les peces del puzle de la manera més favorable. La vida continua -fins que vulgui. Aquesta és la meva llibertat- i la capacitat d'adaptació és fonamental. En el fons, tot plegat no deixa de ser divertit i amb un toc surrealista prou aconseguit!

Continuo escrivint Companys & Companys S.L. Darrerament, sembla que s'escrigui sol i estic avançant força. M'agradaria acabar-lo i després fer una aturada tècnica. Necessito recomposar-me i deixar que corri el temps. Pensar en -i viure- altres coses. 

Aquesta darrera setmana no passarà a la meva memòria com un del moments estel·lars de la meva vida. Bé, sí, hi ha hagut una gran remuntada del Barça i un parell més de fets que han valgut la pena, però no m'ha acabat de fer el pes. En els moments deslluïts -per dir-ho d'alguna manera- és quan descobreixes la veritable naturalesa de les persones. També pots observar quins equilibris fan alguns per nadar i guardar la roba. És espectacular! Algun dia parlaré del meravellós món dels missatgers -declarats i no declarats, formals i espontanis- i de com en gaudeixo.

Ho deixo. Vaig a gaudir d'una estona de lectura -ara que amenaça pluja- i rellegiré Botchan, de Natsume Sòseki. Per aquests propers dies -que auguro tediosos i amb força temps lliure- tinc preparada la relectura de Cartero, de Charles Bukowski.

AMB NATURALITAT.

Aquests darrers dies -dies fantàstics!- m'ha tornat a agafar la dèria pel bricolatge i per l'hort. Com ja he dit en més d'una ocasió, l'avantatja de dedicar-me a aquestes activitats és que em proporciona la suficient calma i el suficient silenci per pensar. 

Actualment, els meus pensaments estan dirigits a un projecte que no sé com enfocar. És un projecte sobre interessos, conveniències, falses amistats i relacions perilloses. Potser el fet d'estar basat en fets reals -i contrastables-, fa que m'ho pensi bastant, conscient que aquest pot ser el principi del darrer acte. Hauria de tirar pel dret i a PxC tot o, pel contrari, hauria d'esperar una mica més, fins a comprovar fins on arriba el tema? Potser seria el més just i d'aquesta manera m'alliberaria de tot plegat? Seria un dels principis de la Justícia Natural? He de plantejar-m'ho. 

Sembla mentida com passen els dies i com tot plegat cada vegada m'importa menys. Analitzar amb calma les circumstàncies de la vida té això: et fa conscient de la inexorabilitat de les coses i de la insignificança de les diferents formes d'intentar modificar el destí. Les coses passen i el temps transcorre de pressa (a vegades, massa). 

Demà, nova setmana. Malgrat tot, per segons quines coses, vella desídia. Francament, no em ve de gust -ni tinc cap obligació- de riure les gràcies d'autèntics vividors que només tenen un objectiu a la vida: justificar la pròpia existència. Tot plegat, força fastigós! Per sort, sempre em quedarà l'hort i altres petites -grans- satisfaccions.

Un regalet

MISSATGES SENSE ANESTÈSIA

Primer de tot, vull demanar disculpes per incloure una imatge que podria semblar grollera. No és la meva intenció que ningú se senti ofès, però vull intentar arrencar un somriure a una lectora del bloc... que em penso que -pel correu que m'ha enviat- necessita somriure.

Avui ha sigut dia de pinyoleg i el patiment força agut. Suposo que és una manera de pagar els deutes divins contrets en altres vides (o potser en aquesta mateixa, ves a saber!). El major patiment és la manca absoluta de puntualitat. No entenc per quin motiu donen cites prèvies: al final, sempre entres a box mitja hora tard (com a mínim). El cas és que el maestro ha fet una bona feia i ha alleugerit un dolor que em barrinava des de feia dies.

Missatges... Sí, missatges, correus, comunicacions... Tots ells diferents i amb el seu propi significat: alguns baixos de moral, d'altres incapaços de veure una realitat molt més positiva del que sembla, d'altres reiteratius i surrealistes... i així fins a conformar un món singular i especial que, en absència de coses millor, contribueixen a fer-me la vida més suportable o, com a mínim, més vivible. Tot plegat, són els moments els que compten. No sé, potser, en absència temporal de la Niki, hauré de tornar a embolicar-me amb algú... No, no... que ningú pensi que li faig el salt a la Niki. Ella i jo tenim un acord des de fa anys: som feliços quan estem junts i ens permetem ser-ho quan no ho estem. Potser sí que haurà de renéixer el Five per donar punts de referència a les ànimes orfes (sento aquest punt de sobrat que m'ha sortit) i tornar a gaudir d'aquella bogeria humana -excelsa i extraordinària- que és la seducció mútua. Tot plegat, són quatre dies i ja n'he passat tres i mig!

Un regalet i un altre.... Va, un altre!

TEMPS!

Silenci, prudent i contingut -preparatori i premonitori-, no vol dir oblit. Escolto música i analitzo totes les possibilitats. No puc confiar que d'altres -de caràcter poruc, ridícul i tibi (uns titelles)- facin res. Sempre ho havia sospitat, però -sense confiar-hi- encara em quedava l'esperança d'una sobtada i inusual mostra de dignitat. Malauradament... aquesta mostra ni està ni se l'espera.

Ha començat març i la temporada de bricolatge compulsiu. Avui ha tocat compra -de tot una mica- i demà començaré amb pintura, abans que dimarts reapareguin les pluges. Són moltes coses -algunes, només són petits detalls- i em proporcionaran distracció durant uns mesos. 

Fins fa una estona, em mirava quins compromisos literaris he d'atendre durant el mes de març: unes col·laboracions amb unes revistes amigues i uns concursos literaris. A vegades, tinc una sensació estranya: penso que tot plegat no serveix de res i que podria viure més tranquil sense adquirir aquests compromisos. D'altra banda, també penso que potser no seria tan feliç.

Passa el temps i poques coses em satisfan. En pocs moments trobo gaudiment. Suposo que ara només puc trobar motiu de satisfacció en una cosa: la Justícia Natural. Fer que cada cosa estigui al seu lloc i que tot esdevingui com he previst, és el darrer motiu d'orgull que em queda. La resta de coses ja no m'importen -han fet que no m'importin- i només assisteixo impassible i impertèrrit -sense oblidar- a l'enfonsament del vaixell. Quan una nau s'arma amb quatre canyes, per molt pintades d'or que estiguin i per molt que s'hagi volgut fer veure que era sòlida, acaba naufragant. Massa patrons de iot per manegar un transatlàntic, de segona mà i rescatat del desballestament, que fa aigües per tot arreu!

Temps, aquest és el secret i el que farà que tot sigui com hagi de ser! Només és una simple qüestió de temps!